Tot comença amb el físic i meteoròleg Joaquim Català de Alemany, un manresà que poc després de llicenciar-se a Madrid es trasllada a València per ocupar la Càtedra de Física Teòrica i Experimental. El 1949, Català aconsegueix una beca del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) per investigar durant un any a Bristol al costat del físic Cecil Powell. Quan hi va arribar, l’anglès rebia el Premi Nobel de Física pel desenvolupament d’una tècnica revolucionària d’emulsió fotogràfica i per haver descobert amb aquest mètode un grup de partícules subatòmiques anomenades pions. Català va arribar al lloc adequat en el moment precís perquè aprèn tot el que després hauria d’aplicar a València, la qual cosa suposà l’inici de la física subnuclear a Espanya.

En aquells anys, la física pràcticament no es tenia en compte. El país estava sota la dictadura de Franco, aïllat i lluny dels avenços científics europeus

En aquells anys, la física pràcticament no es tenia en compte. El país estava sota la dictadura de Franco, aïllat i lluny dels avenços científics europeus. El 1955 només l’1,9% dels investigadors del CSIC eren físics, mentre que els químics eren un 42%. Per tant, ja el mateix Català era un personatge prou singular. Participar en la frontera de la investigació amb molt pocs recursos només era possible amb una tècnica barata i capaç de donar resultats rellevants. Les emulsions s’adaptaven molt bé a aquell moment. La seva obstinació per destacar internacionalment va fer que Rosario Rodríguez i Amparo la Cruz formessin part de l’elit de recerca científica de l’Institut de Física Corpuscular (IFIC) la resta de la seva vida.

Quan el físic manresà torna a la capital valenciana, aplica el mètode fotogràfic que feia servir a Bristol i configura l’equip com ho havia fet Powell: incorporant-hi microscopistes per a la tediosa tasca d’observar les partícules físiques en unes plaques de vidre. Allà les anomenaven scanning girls, perquè amb la seva mirada escanejaven durant hores les traces i n’interpretaven els resultats. No tenien coneixements científics, però van ser tècniques de primera del laboratori.

És la primera vegada que les entrevisten per explicar com escrutaven els misteris de la física

Viatjo a València per escoltar de primera mà la història de Rosario i Amparo, de 74 i 66 anys respectivament. Ens trobem a la Facultat de Ciències Físiques del Campus Burjassot. Després de dies comunicant-nos per telèfon és com si les conegués de tota la vida. És la primera vegada que les entrevisten per explicar com escrutaven els misteris de la física. S’han arreglat per sortir fotografiades i llueixen cabell de perruqueria. Han convocat antics col·legues, jubilats també, que van ser els seus caps de projecte. Les reben amb gran respecte i afecte. Tot són bromes i anècdotes. La manera afable de parlar de les dues i els somriures m’amaguen, però, una immersió —i lliçó!— de física de partícules de més de quatre hores. He de reconèixer que vaig superar-la amb molt poca dignitat.

El títol d’“Ama de Casa”

S’atabalen al parlar. Volen explicar-m’ho tot de cop. En miro primer una i, després, l’altra, que vol acabar la frase... “Es posaven diferents plaques d’emulsió nuclear, una darrere de l’altra, sobre plaquetes de vidre. Quan passava el feix d’un reactor nuclear hi deixava impressionat un senyal, una traça, que es podia veure al microscopi”, diu la Rosario. “Calia cercar el que els físics estaven investigant en aquell moment. Eren interaccions que les partícules accelerades produïen en col·lidir sobre els nuclis d’emulsió, i que observàvem en forma de minúscules «explosions» nuclears que en dèiem «estrelles»”, complementa l’Amparo.

Faig cara de no entendre res i suggereixo començar pel principi. Com és possible que sense tenir cap coneixement científic dues dones tan joves treballessin en un laboratori de física en una Espanya tan retrògrada? Si la majoria de dones no estudiaven carreres universitàries, què fèieu vosaltres a l’IFIC?

“Les joves només podien fer «Corte y Confección» o se les preparava en un centre religiós. Allà et donaven el títol d’«Ama de Casa»”

“Quan hi vaig entrar tenia setze anys. Era el 1962. No vaig ser la primera. Ja hi havia sis microscopistes al laboratori”, respon la Rosario. “Joaquín Català era, a més del millor físic, tinent coronel de l’Exèrcit destinat a meteorologia. El meu pare, també militar, estava destinat a farmàcia. Tots dos eren molt amics. Jo era la segona de cinc germans i per una circumstància familiar vaig haver d’optar entre quedar-me a casa o treballar. I jo volia fer alguna cosa”, afegeix.

I relata totes les complicacions que descrivien la falta de llibertat per a les dones a mitjans del segle passat: “Les joves només podien fer «Corte y Confección» o se les preparava en un centre religiós. Allà et donaven el títol d’«Ama de Casa», títol gairebé obligatori per treure’s el carnet de conduir, ingressar diners a un banc, o comprar una rentadora. També hi havia l’opció de fer el servei social, que era «la mili per a la dona». Anaves a classe de religió i costura. Ajudaves gent necessitada, feies caritat o portaves roba neta als pobres. Les dones de seguida es casaven i es dedicaven a la casa, als fills i al marit. No tenies moltes més opcions. Però jo volia treballar”, segueix la Rosario. “Les primeres microscopistes érem filles de militars, o familiars d’altres físics del laboratori. Però anys després, quan va entrar l’Amparo, ja no era així”.

Cansava molt la vista

L’Amparo començaria amb Joaquim Català molt més tard, el 1972, i no va deixar el laboratori fins a jubilar-se. Llavors ja eren set les microscopistes, algunes vegades acomiadades i recontractades segons el finançament dels projectes d’investigació. Per aquest motiu eren tan importants les relacions d’Espanya amb el Consell Europeu per a la Recerca Nuclear.

La Rosario ja no hi era perquè després de sis anys com a microscopista es va casar amb un físic i va voltar per mig món seguint les investigacions del seu marit. Va tenir altres feines, els seus fills i va viure uns anys a Oxford. Allà va aprendre l’anglès, un idioma que mai s’hauria imaginat que podria dominar per les poques possibilitats d’estudi que tenien les joves de l’època. “Quan vaig tornar ja era 1983. Em van dir que necessitaven gent per fer unes mesures microscòpiques i em vaig reenganxar fins a la jubilació. Va ser quan la vaig conèixer a ella”, continua la Rosario mirant-se la companya i amiga, de la qual ja no s’ha separat.

“Tenia vint anys i acabava de parir una filla, la segona. Va néixer en un ascensor. Em vaig esgarrar sencera i em van posar molts punts. M’havia de passar tot el dia asseguda en un tamboret alt per mirar el microscopi”

L’Amparo relata els seus inicis: “Tenia vint anys i acabava de parir una filla, la segona. Va néixer en un ascensor. Em vaig esgarrar sencera i em van posar molts punts. M’havia de passar tot el dia asseguda en un tamboret alt per mirar el microscopi, i em feia un mal terrible aquesta posició perquè tenia adolorides les meves parts. Aquella filla se la va endur Déu anys després en un accident. Quina pena!”, relata amb amor de mare.

I em quedo uns instants en silenci pensant com aquesta dona m’ha relacionat l’inici de la seva passió professional amb el dolor físic de parir una criatura, i el dolor emocional de perdre-la per sempre uns anys més tard.

L’Amparo procedia d’una família molt humil, de pare republicà, que van ficar a la presó. Explica que era matemàtic i que, al quedar en llibertat, va intentar donar classes, però com que no guanyava prou es va posar a fer escombres de canyís. Ella anava a escola als matins i ajudava un metge a les tardes. Després treballaria també en una drogueria. “Érem pobres. Tenia una filla i quan va néixer la segona m’havia de posar a treballar. El xicot de la meva veïna era físic i em van dir que buscaven una microscopista. No en tenia ni idea, però hi vaig anar.” L’Amparo ja no va deixar el microscopi fins al 1985. La Rosario afegeix que resulta curiós i interessant que la tècnica de les emulsions nuclears s’havia abandonat i reprès diverses vegades al llarg dels anys de la investigació en física de partícules. Precisament quan ella torna, el 1983, li proposen col·laborar en un dels projectes perquè es torna a utilitzar.

En aquella època, hi havia homes al microscopi?, pregunto intrigada per saber si els ulls de les joves eren els únics aptes per a aquesta tasca. “Van començar a fer la nostra tasca els físics. Però era un treball pesat. Cansava molt la vista. I s’hi havia d’invertir moltes hores. Llavors van decidir incloure a l’equip noies joves, mentre ells es dedicaven a fer mesures i a comprovar el que fèiem”, respon la Rosario.

Lliçó de física

Les interrogo sobre la seva tasca al laboratori. Sabem que es passaven tota la jornada (a vegades, més de vuit hores) mirant unes plaques de vidre a través d’un microscopi, avui ja retirat de la circulació. Però on es feien les interaccions de partícules que després quedaven emulsionades? I d’on venien les plaques que elles havien d’interpretar?

Em responen: “Buscàvem les interaccions que podia haver produït una partícula amb quark c. Seguíem les traces per partícula, traça a traça —que la majoria de vegades eren només puntets—, per si descobríem una desintegració. En vuit o deu anys, vam descobrir-ne unes cinquanta, però això avui no és res, perquè n’hi ha milions”.

Reconec humilment que em falten coneixements per valorar la importància del que m’expliquen. L’Amparo em mira i —amb molta paciència— em diu: “La física és molt complicada, estimada. I molt difícil d’entendre. Però és la mare de tot: de l’univers, de tu i de mi. Els metges sense física no farien res. La radioteràpia, la quimioteràpia, és física pura”.

Intervé ara el físic Emilio Casal —que passava per la Facultat de Ciències Físiques en aquell moment—, company jubilat de les nostres protagonistes. I repeteix una de les primeres lliçons que feia als seus alumnes de la universitat. “Mira: tot el que ens envolta és matèria. Nosaltres estem fets de matèria. La matèria està formada per àtoms. Els àtoms estan constituïts per un nucli, amb electrons al voltant. El nucli està format per dos tipus de partícules: els protons i els neutrons. En aquest punt els científics van voler aprofundir i veure quins són els components d’aquestes partícules, considerades ‘elementals’. És a dir, que no estaven constituïdes per res. Forçant que es trenquessin, aconsegueixen descobrir que hi havia altres components en cadascuna d’elles. I els van batejar amb el nom de «quarks». Hi ha sis tipus de quarks: dalt-u (up), baix-d (down), encant-c (charm), estrany-s (strange), cim/veritat-t (top/truth) i fons/bellesa-b (bottom/beauty).”

En aquest punt, el físic fa un respir i jo em moro de ganes de preguntar per què aquests noms tan curiosos. Però em menjo la pregunta, no sigui que ens compliquem encara més.

“A més de protons i neutrons”, continua explicant Emilio Casal, “durant tota l’evolució de la investigació es van descobrir altres tipus de partícules més pesants: barions, hadrons, pions, kaons, etc., també formats per combinacions de quarks”. Investigo una mica i esbrino que totes aquestes partícules es van crear després de l’inici de l’univers. Una fracció de segon després del big-bang, fa 13.700 milions d’anys.

I d’on venien les plaques que les microscopistes analitzaven?, repregunto. “Als anys seixanta, les primeres procedien encara de Bristol. Les va portar Català després de la seva estada”, diu la Rosario. I Emilio Higón —un altre dels físics veterans que ens acompanya en aquesta visita nostàlgica— puntualitza: “Les primeres plaques fotogràfiques també procedien d’on hi havia els acceleradors més potents en intensitat i energia als anys seixanta, com ara Berkeley (Califòrnia), Chicago, etc. També n’hi havia de centres europeus, com el d’Estrasburg i l’alemany GSI, o del CERN”. Higón afegeix que calia exposar-les a les partícules accelerades —generalment protons, però també mesons K i pions— i s’estudiaven les reaccions que es produïen al seu interior amb els microscopis de l’època.

L’heli-8 va ser descobert a l’IFIC per l’equip de Català. Em mostren orgulloses un quadre gegant on s’observa una de les interaccions abans esmentades com a “estrelles”

L’heli-8 (He-8) va ser descobert a l’IFIC per l’equip de Català amb les emulsions fotogràfiques el 1971. Em mostren orgulloses un quadre gegant on s’observa una de les interaccions abans esmentades com a “estrelles”. Ocupa tota una paret. A simple vista, sembla una pintura abstracta. Però és molt més que això!

Els diaris de l’època recullen la troballa de la qual —segons consta a Las Províncias del 7 de novembre de 1972— va tractar d’apropiar-se un equip d’investigadors russos. També expliquen que les plaques procedien del CERN, algunes, i les altres de l’accelerador de Berkeley. “De 48.000 interaccions observades, només una mostrava l’He-8.” Aquest descobriment va suposar la culminació de les tècniques d’emulsió fotogràfica de Joaquim Català.

El físic Higón em diu mirant el quadre: “Mira, és com si un cotxe col·lidís amb un altre. Es produeixen múltiples partícules. Les més obscures són fragments pesants nuclears. Deuteris, més alfes, tritis. Però de tots, n’hi ha un que crida l’atenció. Es descobreix que pel seu abast i ionització és heli-8, que és difícil de produir. I ho trobem de casualitat. És com si et toqués la loteria!”.

El laboratori

La Rosario em tranquil·litza: que si no entenc la física no passa res. “Quan ens preguntàvem de què treballàvem, al cap d’un minut ja ningú ens escoltava. Al poble, li deien, al meu marit: «I això de físic, què és?». Ell responia: «Som els que fem les bombes». Això sí que ho entenien perquè els més grans havien passat la Guerra Civil. El comentari seguit era: «Aix! De tan bona família que vens i mira que fer bombes!»”, comenta ella tota divertida.

Les dues m’expliquen pacientment com he d’agafar el microscopi, on he de posar les mans; hi col·loquen una placa i em diuen en què he de fixar-me

Desenterren un dels aparells de l’època arraconats a l’habitació de trastos, juntament amb la caixeta de plaques de vidre, encara amb les emulsions i les traces de partícules fotografiades. I m’animen que em converteixi en microscopista per un instant. Les dues —molt professionals però també divertides, veient la poca traça que tinc— m’expliquen pacientment com he d’agafar el microscopi, on he de posar les mans; hi col·loquen una placa i em diuen en què he de fixar-me...

“Baixa energia significa que a les emulsions es veuen més negres, menys longitud, més gruix, més fosc. Les partícules que tenen més energia són quasi transparents. En lloc de ratlletes es veuen puntets, minúsculs, alineats, i tenen molta longitud”, diu l’Amparo al meu costat. “Què hi veus?” 

Puntets, li responc amb poc convenciment.

La Rosario em torna a explicar el procés: “A l’inici s’utilitzaven emulsions de manera que les partícules accelerades incidien sobre elles i interaccionaven amb els nuclis. A conseqüència de la interacció, xocaven amb protons, es trencava el nucli i sortia una traça per un lloc, una altra per l’altre lloc, etc. Aplicant les interpretacions físiques d’aquesta interacció i mirant-la es deia: «Ens ha sortit un kaó o el quark que fos». En realitat, s’havia de fer tasca de caçadores de partícules”.

“Després dibuixàvem el que vèiem a la placa, amb llapis i paper. I només seguíem les traces interessants que ens deien els físics”

Ara agafa una placa de vidre i em diu: “Primer fèiem escombratge meticulós, anotant els números i allò que s’ha trobat (que en dèiem «esdeveniment»). Després dibuixàvem el que vèiem a la placa, amb llapis i paper. I només seguíem les traces interessants que ens deien els físics. Mesuràvem la longitud i l’angle, també miràvem si hi havia més interaccions”, continua explicant. “Això ens podia ocupar diversos dies o una setmana per a una sola placa!”

L’ambient al laboratori era sempre molt cordial, però gairebé no tenien temps ni de descansar. “Ens deixaven portar una ràdio petitona i quan van sortir els auriculars podíem escoltar música, radionovel·les, perquè eren moltes hores enganxades a l’aparell”, explica la Rosario. Per curiositat pregunto quant cobrava una microscopista o “tècnica auxiliar”. “Potser eren unes mil pessetes o 750 al mes. Segons anaves treballant i passaven els anys t’augmentaven el sou”, respon la Rosario. “Si passaves de fer baixes energies a altes, cobraves més perquè eren més difícils”, continua l’Amparo. I recorden que l’última paga abans de tenir nòmina vindria a ser d’unes 2.500 o 3.000 pessetes.

“Nosaltres en realitat constàvem com a becàries, perquè ens pagaven a partir de projectes que es feien a altres facultats. Recordo haver d’anar a la de Medicina a signar la beca. La microscopista no tenia un barem de sou establert, això era investigació. I anava en funció de la quantitat de diners que s’aconseguia de l’Estat espanyol, que solia ser ben poc”, segueix l’Amparo.

“Ens estem tornant tots bojos”

Com que el mètode fotogràfic tenia limitacions, es va passar a fer-ho amb les “cambres de bombolles”, plenes d’hidrogen líquid superescalfat. Però aquesta tècnica també va durar poc. Després ja va arribar la digitalització i elles van ocupar altres posicions dins del laboratori, igualment imprescindibles. La Rosario va passar al Departament d’Electrònica i va aprendre molts coneixements nous. Portava el manteniment de l’IFIC: des de compres fins a l’organització d’esdeveniments i exposicions, reparacions, tenir cura del préstec de material, etc. “També estava a la Sala Blanca, dedicada a l’electrònica, un lloc on no podia haver-hi ni una mica de pols perquè et podia fotre enlaire una soldadura. S’havia d’entrar cobert amb roba com la d’un quiròfan: cobert el cap, guants, cobresabates, etc. I la temperatura era molt baixa per evitar gèrmens.”

L’any 1987 va arribar Internet a l’IFIC. “Juntament amb el CERN, vam ser dels primers que vam tenir connexió a la xarxa”

L’Amparo es va reciclar al Departament d’Informàtica, i fou l’encarregada del funcionament de tots els ordinadors. “Jo havia d’engegar la màquina central, a primera hora del matí”, explica. “Si no ho feia, ningú treballava”, i somriu. També era la responsable de les backups, que permetien recuperar dades quan hi havia algun problema. L’any 1987 va arribar Internet a l’IFIC. “Juntament amb el CERN, vam ser dels primers que vam tenir connexió a la xarxa. Això també va representar un altre nou canvi dins del departament.”

Pregunto el seu parer sobre la física actual, si creuen que ha canviat molt. La Rosario no entén com es podia viure abans sense tots els descobriments dels darrers anys. En canvi, l’Amparo dona la seva visió del món d’ara: “Jo crec que ens estem tornant tots bojos. Anem amb l’ordinador a la mà a tot arreu. Ens atropellaran per no mirar abans de travessar el carrer! Tinc quatre nets i manegen el telèfon amb els dits. La de vuit anys m’agafa el mòbil i l’altre m’agafa la tauleta”, protesta enfadada aquesta àvia en veure com les generacions més joves s’aïllen amb els gadgets del moment.

La Rosario insisteix en el seu argument: “S’ha avançat molt. Com que el meu marit també és físic, l’acompanyo a congressos i veig els grans canvis”. I destaca els grups internacionals de recerca. Però, en general, s’entén molt poc. “I això és perquè ni els mateixos físics saben quines aplicacions tindrà.”

Totes dues són conscients de que afortunades que han estat de poder desenvolupar la seva carrera professional al mateix laboratori i a la seva ciutat. I mencionen la quantitat de joves (i no tan joves), molt bons, amb molts estudis cursats en diferents països, que gairebé no tenen res per viure o que subsisteixen amb beques molt mal pagades. “Van saltant d’un país a l’altre, perquè hi ha molt poc pressupost per a la investigació”, comenta l’Amparo. “Hi ha hagut una reducció bestial de pressupost, no només per a la física. Per a la medicina tampoc hi ha diners. És una vergonya!”, aporta la Rosario.

Dones científiques

Estic a punt d’acomiadar-me d’aquestes dues dones increïbles, quan m’esmenten els noms d’Aurelia Bonet, Charo Pérez Villar i Pilar Tárrega Tornero, destacades físiques dels anys seixanta que ja estaven en actiu. Cal destacar-les també en aquest article, perquè sovint els noms femenins de la història de la ciència i la tecnologia queden semiocults.

Em puntualitzen que elles sempre han estat a la part experimental de la física, no a la teòrica. Com les diferencio?, pregunto intrigada. “Molt fàcil: els teòrics són com el meu marit”, respon la Rosario. “Estàs parlant amb ell i no et fa ni cas, perquè està en el seu món. Quan un experimental creu que ha trobat alguna cosa destacable, el teòric l’analitza per saber si és cert. O a l’inrevés.”

Si vosaltres, les microscopistes, no haguéssiu existit, què li hauria passat a la física dels anys seixanta-setanta? I totes dues coincideixen. “Hauria evolucionat de manera més lenta”

I acabo amb una última pregunta: si vosaltres, les microscopistes, no haguéssiu existit…, què li hauria passat a la física dels anys seixanta-setanta? I totes dues coincideixen. “Hauria evolucionat de manera més lenta.” La Rosario afegeix: “Perquè nosaltres ens dedicàvem exclusivament a fer l’escombratge, i ells, a analitzar-ne les dades. Nosaltres preníem les mesures i ells les interpretaven. Imagina que ells ho haguessin d’haver fet tot. Impossible!”. I l’Amparo acaba amb: “S’extreien conclusions a partir de les nostres mesures. Nosaltres fèiem la feina d’escombrar les plaques, seguir les interaccions. Ells tenien hipòtesis, nosaltres les confirmàvem o no”.

Sortim ja de la Facultat de Ciències Físiques de València. S’acomiaden d’elles amb grans abraçades i petons. Penso que són les reines del lloc. Ja a l’ascensor, i després d’aquest retorn al passat, l’Amparo diu en veu baixa:

—Jo he estat molt feliç treballant aquí tota la meva vida, però també me’n penedeixo moltes vegades, de no haver dedicat més temps a les meves filles. Sobretot a la que vaig perdre. Quan va néixer entrava aquí i la vaig abandonar.

—No la vas abandonar! —respon ràpida la Rosario—. Eren amb la teva mare!

—Però no vaig estar al seu costat —conclou.

Les miro des d’una certa distància. Van agafades de bracet i penso que així han anat des que es van conèixer, donant-se suport en els moments bons i dolents de les seves vides. Sortint per la porta de la facultat encara em fan parar atenció en un cartell gran dedicat a Lise Meitner, la investigadora austríaca d’origen jueu que va tenir un paper clau en el descobriment de la fissió nuclear, juntament amb el seu col·lega Otto Hahn. Ell va rebre el Premi Nobel de Química el 1944. L’element químic 109, el meitneri, s’anomena així en homenatge a ella.