“El tragí que’s notava a Barcelona per Tots Sants, cinquanta anys enrera, no ho poden creure’ls que no ho han vist”, escriu Conrad Roure a Catalunya Artística l’any 1901. Al matí, als principals cafès i fondes de la ciutat, es fan rifes amb plates de rostits, embotits, dolços i ampolles de licors i de vins. La gent transita Rambla amunt, Rambla avall, de l’hotel de les Quatre Nacions a les Set Portes. Del Falcó a les Delícies, de l’Orient al Cafè del Jardí. Es veuen molts forasters, més fins i tot que per les fires de Nadal.

Els panellets es compren al Forn de Sant Jaume, a Can Massana, a la Confiteria del Liceu i a La Palma. Aquell dia cal apressar-se per dinar ràpid i anar al teatre, que comença molt d’hora a la tarda. Les butaques del Liceu, el Principal i l’Odeon s’omplen per assistir a les interpretacions de Don Juan Tenorio o El convidado de piedra. El passeig del cementiri també és molt concorregut.

“Qui no n’han torrades mai i les han comprat sempre a una castanyera de Barcelona, ignoren la poesia de les castanyes i de la castanyada”

Arribat el vespre, s’imposa de nou la quietud eterna a la casa dels difunts, i la ciutat es buida. Tancats els portals de les muralles, les famílies es reuneixen en la intimitat del menjador de casa per celebrar la castanyada. Els uns han comprat castanyes calentes a la castanyera; els altres se les han torrat ells mateixos. Deia el periodista Manuel Brunet, però, que “els qui no n’han torrades mai i les han comprat sempre a una castanyera de Barcelona, ignoren la poesia de les castanyes i de la castanyada”.

“L’àvia, que en pau descansi, ‘ns feya dir un Pare Nostre per cada panellet y un Ave Maria per cada castanya que menjàvem, perquè, deya ella, que essent la vigília dels Morts, aquelles oracions devíem resar per l’ànima dels difunts de la parentela”

“Jo’m recordo que a casa, y lo mateix passava en las altres, ab tot y sopar més dejorn, la festa ens feya anar al llit més tard que’ls demés dies. Això sí, l’àvia, que en pau descansi, ‘ns feya dir un Pare Nostre per cada panellet y un Ave Maria per cada castanya que menjàvem, perquè, deya ella, que essent la vigília dels Morts, aquelles oracions devíem resar per l’ànima dels difunts de la parentela”, rememora Conrad Roure, que avisa que els temps han canviat, i “ja no hi ha ni muralles ni portals; Barcelona s’ha eixamplat, als cafès y fondes ja no s’hi fan aquelles rifes”. De cementiris ara n’hi ha dos i s’hi arriba en tramvia.

Emili Pascual Amigó evoca així els seus records d’infantesa sobre la castanyada en un article de 1895 al suplement La Pagesia: “M’en recordo mateix que si fos avuy, y això qu’era ben quitxalleta”. Havent sopat, “y dits ja los tres rosaris, com tothom diu segons constum, això és, rosari enter, lo Jep assegurava a fe de bon pagès que ningú sabia coure les castanyes tan bé i tan ensopegades com ell”. L’avi el convida a demostrar-ho: “A veure donchs, si ens fas menjar unes castanyes que ni baixades per encàrrec del cel fossin tan bones”. “Ja veureu, deixeu-me fer y no s’en penedireu, a fe de món!” En Jep prepara el foc, amb cimalls de pi bord, i les castanyes, i les posa sobre la paella reixada per coure-les. Un cop cuites, l’àvia les reparteix en proporció d’edat, “essent los últims nosaltres, la canalla”. “Aneu a ensetar lo vi blanch, Mingo… Ja vos donarà un porró net la Manela”, diu l’àvia. “Veurem si l’hem fet bo aquest any!”, respon l’avi.

“Entre les famílies que guarden el foch sagrat de la tradició, se recorda piadosament als parents y amichs que han deixat aquesta vida, dedicant una part de rosari a les seves animetes”

És costum, també, que els joves promesos celebrin la castanyada a casa de la promesa i hi portin els panellets. I, ja sigui abans o després del sopar, “llavors, entre les famílies que guarden el foch sagrat de la tradició, se recorda piadosament als parents y amichs que han deixat aquesta vida, dedicant una part de rosari a les seves animetes”, apunta Antoni Careta i Vidal a La Veu de Catalunya. I mentre a les cases les famílies es reuneixen, “en la fosca dels carrers, perdudes en les cantonades, unes petites ombres, més espesses que l’ombra mateixa, amb una petita flama i una mica de lluny, les castanyeres —veritables vestals d’una tradició barcelonina—, vetllaven el foc sagrat de les seves petites llars, i encensaven l’aire puríssim d’una nit autumnal, amb el fum perfumat per les castanyes”.

“Simfonia de perfums i de colors, ells, els crisantems, són la nota proclamadora d’alegries en la jornada dels records melancòlics”

Quan arriba la diada dels morts, les floristes de les Rambles de Barcelona preparen l’exposició dels primers crisantems, amb la seva espectacular floració de tardor. “Simfonia de perfums i de colors, ells, els crisantems, són la nota proclamadora d’alegries en la jornada dels records melancòlics. I és confortador rebre l’alenada de les blanques corones i dels montons de roses, quan fins la joventut medita sobre lo fugitiu de les hores”, descriu El Gràfic el 1908. Tot al llarg de la Rambla, s’arrengleren grogues corones de perpetuïnes.

Des del migdia de Tots Sants els barcelonins reten homenatge als seus morts a les diferents necròpolis de la capital. Grans aglomeracions es dirigeixen amb cotxes de lloguer, automòbils, cotxes particulars, carrets i tartanes, per la carretera de Can Tunis i la via del carril de Vilanova, que porten al Cementiri Nou, i la carretera del Port, que hi condueix des de Sants. Els tramvies van plens a vessar, i es fa necessària la intervenció de la força de seguretat per mantenir l’ordre entre els passatgers.

“Hom llogava un faeton d’aquells que en deien familiars i s’hi entaforava tota la família, amb els àngels i els fanalets i les floreres i, al damunt del sostre s’hi carregaven les corones, i marxava cap al cementiri”

La població es desplaça al Cementiri Vell, al Nou i als dels pobles agregats. “En arribar el dia de Tots Sants, hom llogava un faeton d’aquells que en deien familiars i s’hi entaforava tota la família, amb els àngels i els fanalets i les floreres i, al damunt del sostre s’hi carregaven les corones, i marxava cap al cementiri”, comenta La Veu de Catalunya. “Un cop allí, un criat, dut a posta, o un mosso servicial, agafava l’enorme decoració floral, i la família, nombrosa com una tribu, desfilava darrere d’ell pels tristos viaranys de la mort”, fins a arribar a la tomba familiar, on es col·locava la decoració floral. Havent passejat pel cementiri, la família se’n tornava a ciutat. Encara havia de passar pel Forn de Sant Jaume a comprar-hi els tradicionals panellets.

En aquella època era de 325 quilos, “produïts en tretze hores de treball, o sigui nou i mitja al matí, i tres i mitja després de dinar”

Segons consta en el diari de treball de la casa, del segle XIX, la quantitat de producció del Forn de Sant Jaume en aquella època era de 325 quilos, “produïts en tretze hores de treball, o sigui nou i mitja al matí, i tres i mitja després de dinar”. Aquesta producció, explica Àngels Pons i Guitart al setmanari Imatges l’any 30, “avui la fan en una. És clar que els seus obradors estan dotats avui de tota la maquinària adequada que la indústria crea per a simplificar l’elaboració”. El procés d’empaquetatge es fa ara en dues seccions formades per onze dependents cada una, els quals tenen un encàrrec específic.

“Feia llàstima veure que per falta de temps material, no es podia aprofitar la grossa venda que hi havia, puix que arreglar davant del client una capsa de quilo o bé una paperina de dues lliures representava un treball excessiu que calia suprimir”

O sigui, “que el primer obre les capses, el segon hi posa sis panellets d’una mena, el tercer els hi posa d’una altra i així successivament fins a arribar a la comprovació rigorosíssima de pesar les capses, i seguidament un altre operari que les acondiciona en unes llaunes capaces de contenir-ne vint, que les preserva de l’aire ambient per esperar l’hora de la venda”. El gerent del Forn de Sant Jaume, el senyor Colom, explica a Imatges que “anys enrere, sobre l’any 1908 no es feia aquest procediment: feia llàstima veure que per falta de temps material, no es podia aprofitar la grossa venda que hi havia, puix que arreglar davant del client una capsa de quilo o bé una paperina de dues lliures representava un treball excessiu que calia suprimir, car s’omplia la botiga de gom a gom i els que estaven servits, tenien necessitat d’obrir-se pas entre la gentada”.

El 1935, una gran multitud visita la tomba del president Francesc Macià, a més de les de Guimerà, Valentí Almirall, Rusiñol, Collaso i Gil, mossèn Cinto, Rius i Taulet o Prat de la Riba

Diverses entitats nacionalistes ofrenen toies de flors a la tomba del doctor Robert, així com a la del poeta Verdaguer. Aquesta és una pràctica que es mantindrà en el temps. Així, encara l’any 1931, al Cementiri Nou diverses entitats polítiques acudiran a col·locar rams de flors a les tombes de mossèn Cinto, Guimerà, Prat de la Riba i Santiago Rusiñol; al de Sant Gervasi, la tomba del poeta Joan Maragall serà especialment visitada. O, el 1935, una gran multitud visita la tomba del president Francesc Macià, a més de les de Guimerà, Valentí Almirall, Rusiñol, Collaso i Gil, mossèn Cinto, Rius i Taulet o Prat de la Riba.

A la tarda, a totes les esglésies es canta l’ofici litúrgic “pro fidelibus defunctis”. L’endemà, dia dels fidels difunts de 1908, s’hi fan els respectius oficis fúnebres, entre els quals destaca el de la Catedral després de la funció del cor.

Passada la commemoració dels difunts, el cementiri torna al seu estat natural de quietud eterna: “Lo passeig del Cementiri ja deu haver recuperat son aspecte comú; ‘l luxo, la moda y les consideracions als difunts l’haurant deixat tranquil, desert y trist com abans”, recull Catalunya Artística el 1902. Els aparadors i els expositors de les floristes fan un altre goig: “A aquest carrer de Fernando feya pena de passar-hi: tant de dol, tanta tristesa manifesta; per tot angoixes sortint ab combinacions de fulles, de pensaments de satí y de cintes ondulades, casi bé tan llargues com és llarch lo dolor”.