Insisteix que, per presentar-lo com cal, s’ha de dir que va néixer un 19 de desembre de 1932 a Barcelona. Aquestes dades són crucials a l’hora de començar a desgranar la seva carta astral: és sagitari amb ascendent lleó. Són dos símbols de foc, pura energia. I potser per això la seva mirada se’m mostra entre gentil i desafiant. Impenetrable però escrutadora. Des del moment en què m’obre la porta de casa seva, no acabo d’esbrinar si és que m’està analitzant en detall, o potser m’ha detectat alguna energia invisible que no em vol desvelar.

Entrar al seu pis de Nou Barris és com endinsar-se en una cova on acumula tot el seu saber. “Hi visc des de fa cinquanta anys”, m’explica, i de seguida intueixo que no en deu haver tret la pols des d’aleshores. Però tampoc sembla importar-li gaire. La seva vida, el seu univers, no té lloc en el món terrenal. Als seus 87 anys, Fèlix Llaugé, més conegut com a Mag Fèlix, recull tota una existència dedicada a l’esoterisme, l’astrologia i l’escriptura en un espai que no deu superar els cinquanta metres quadrats. Per començar, entre els seus tortuosos passadissos i les seves estretes habitacions s’hi poden comptar més de 25.000 llibres.

Però iniciem aquesta ruta cap al desconegut per la sala d’estar, on el mag, que encara conserva una fina cueta de cabells grisos, té instal·lat un altar on fa els seus encanteris. “Sobretot faig amulets i rituals per a la salut”, explica mentre encén les diferents espelmes de colors que acumulen muntanyes de cera. Diu que cada dia de la setmana té un color diferent, depenent dels planetes. Avui és dimecres i toca el color groc, per Mercuri. “És el planeta dels mitjans de comunicació, per això deveu haver vingut”, ens explica al Jordi Borràs, el fotògraf, i a mi. Un planeta amb el qual el bruixot ja està habituat, perquè acostuma a ser el mag de referència a mitjans com RAC1 o TV3 quan volen saber algun pronòstic, com el resultat d’un partit del Barça, el futur de la política catalana o les prediccions astrològiques anuals. Aliè a aquesta popularitat, segueix explicant-nos altres casualitats que ha viscut en els últims dies: “Fixeu-vos que dilluns passat hi havia la lluna plena a Verge i jo la tenia a la Casa 2 (una de les dotze cases astrològiques), que indica  l’entrada de diners. Doncs no tenia previst res i... ah!! Van venir unes amigues i em van portar menjar, i després una altra persona em va regalar un rellotge”.

La seva “bandera” és una escombra de palla que va utilitzar durant l’aquelarre que es va fer a Vallgorguina l’any 81, després del 23-F. “Vam fer rituals i una roda magnètica per salvar la Generalitat i la monarquia”

Darrere de l’altar es pot observar un cartell de numerologia del tarot i el talismà numèric del mag, que és el número 34. Però, sens dubte, el que crida més l’atenció és el que ell considera com “la seva bandera”: l’escombra de palla que va utilitzar durant l’aquelarre que es va fer a Vallgorguina l’any 81, després del 23-F. “Vam fer rituals i una roda magnètica per salvar la Generalitat i la monarquia”, explica el mag, que és practicant de la Wicca, una religió neopagana sorgida a Anglaterra als anys cinquanta, vinculada amb la bruixeria. Però ja m’avança que prefereix no parlar-me gaire del tema. En canvi, m’ensenya els amulets que du penjats al coll. “Aquest daurat porta bona sort i el vaig consagrar la nit de Sant Silvestre.”

De tant en tant, en Jordi Borràs fa parar la conversa per poder fer-li fotos. És aleshores quan la cara afable del bruixot canvia radicalment d’expressió i, com si ja ho tingués assajat, adopta un aire carregat de misteri i amb un punt tenebrós. Quin dels dos mags és el real?  

“Jo escric el que em sembla i el que crec que he de fer, però són temes que no interessen”

Però quan acaben els flaixos es relaxa i segueix recorrent les estances de la seva caverna, que ensenya amb orgull als visitants. “Mare meva!”, exclama en Borràs mentre travessem una habitació tan plena de llibres que s’ha quedat reduïda a la mida d’un passadís. Totes les fileres de llibres estan adequadament senyalades amb post-its blaus destenyits pel temps. La majoria d’aquests exemplars formen part d’una col·lecció que està fent sobre la novel·la popular espanyola. “Aleshores els autors utilitzaven pseudònims perquè, a veure, una novel·la sobre l’oeste no l’hi haurien publicat mai, a un que es digués Giménez, oi que m’entens?” Per això, des de fa anys s’ha dedicat a buscar quins autors hi havia al darrere i les seves històries, fins al punt que ja té escrits més de 2.500 folis sobre el tema. “Però les editorials ni s’ho volen mirar, i encara menys perquè està tot escrit a màquina; t’ho pots creure?”, s’enfada l’escriptor, que començo a intuir que és un home que porta tota la vida lluitant per fer visibles les coses que són invisibles. “Jo escric el que em sembla i el que crec que he de fer, però són temes que no interessen.”

Vigilant de no entropessar amb un petit esglaó, entrem en el que ell considera com la seva “sala museu”, on té des d’una vitrina amb llibres i elements del món vampíric, passant per una espècie de laboratori ple de potets de vidre antics que contenen encens (“me’ls enviaven els astròlegs dels Estats Units”), fins a una estanteria portàtil feta de cartó, en la qual, a dalt de tot, posa “Cielo e Infierno”. “Aquí hi tinc llibres sobre Dante i coses així”, explica sense especificar més. De fet, totes les seves explicacions irradien un punt de misteri, com si en realitat es guardés per a ell una part de la informació.

Això sí, quan descobreixo un espai on hi ha unes piràmides blaves de mida considerable amb forats als extrems no me’n puc estar: què dimonis és això? “Ah... Les piràmides sanadores”, diu despreocupat. Sense vacil·lar, les aixeca una mica i es descobreixen un munt de fotografies tipus carnet de persones que semblen sortides de fa una o dues dècades. “Moltes ja deuen estar mortes. Els hi posava les seves fotos, aquí, quan patien malalties o depressions, perquè rebessin energia”, comenta. En el seu moment, els clients que, per exemple, tenien mal al genoll, posaven el peu dins d’un dels forats de la piràmide per poder-se curar més de pressa. Aclareix que ara ja no ho fa ni té clients: “¡No me la líes, que después me vendrá Hacienda!”.

“Una de les seves principals ocupacions del dia és analitzar les notícies i, sobretot, les necrològiques de personatges famosos”

Si d’una cosa n’estic segura, és que el Mag Fèlix és, per damunt de tot, un gran arxivador de coses. La seva rutina diària comença cap a les set del matí, quan va a comprar el diari. A partir d’aquest moment, es posa en marxa una de les seves principals ocupacions del dia: analitzar les notícies i, sobretot, les necrològiques de personatges famosos. Després d’investigar la data de naixement del difunt o del famós en qüestió, es disposa a fer-li la carta astral per veure com ha tingut alineats els planetes. I no és poca feina: el mag té tota una habitació plena d’arxivadors on va afegint cada dia diferents retalls i anotacions astrològiques. “Avui em toca arxivar Racionero, que acaba de morir”, m’ensenya un retall de diari. I evidentment, tot fet en un rigorós procés analògic. “Ara la vista ja no m’acompanya, a mi, que fins i tot havia estat delineant”, es queixa el mag, que en algunes ocasions demana ajuda a algun “deixeble” per dibuixar els gràfics de les cartes astrals. “Diuen que em volen operar de cataractes i jo els dic: «Oye, que hago fichas cada día y escribo a máquina, ¡eh! ¡Ni hablar, tú!»”.

Ara les notícies sobre el coronavirus li estan prenent molt de temps. “Perquè ja saps que tot això ha estat degut a una conjunció planetària, no?”, em fa reaccionar. Segons els seus càlculs astrològics, el 12 de gener es va donar la conjunció Saturn-Plutó en el signe de Capricorn, “dos planetes de la mort”. “I just aleshores va aparèixer aquest «bitxo»”, assegura el mag, que també avança que l’any de la Rata és molt dolent. “Económicamente viene palo gordo mundial, ¡eh!”

Per destensar una mica el tema, li demano quins personatges famosos té arxivats i ens proposem buscar la fitxa de Joan Carles I. Com li deuen anar les coses últimament? (Astrològicament parlant, és clar.) Amb els seus dits llargs i esvelts, el mag agafa un dels nombrosos arxivadors verds de biblioteca antiga i comença a buscar per la B de Borbó. “Ui, l’Elena... Mmm, la Cristina...”, va passant misteriosament les fitxes, fetes amb fulls extremament prims. “Aquí el tenim”, anuncia finalment. Aleshores, com un investigador que ha repetit el gest mil vegades, busca el codi de la fitxa que li indica a quina carpeta pot trobar el material, que és en un gran prestatge d’arxivadors darrere seu. De seguida en treu una carpeta plena de retalls de diari amb notícies del rei emèrit amb diferents cartes astrals plenes d’anotacions. “Vaig afegint coses a mesura que li van passant accidents o fets importants”, explica l’analista. En aquests moments, assegura que el Borbó té el planeta Urà a la Casa 12 de l’horòscop: “Es la casa dels hospitals i dels enemics. Però també indica amores secretos”, afegeix amb un to picant.

De tots els personatges que arxiva, potser n’hi ha un que els supera tots i a qui, de fet, ha dedicat tota una biblioteca sencera: Victor Hugo. “Un dia, quan era petit i anava als Salesians, el capellà es va posar molt imperatiu i va exclamar: «¿Quién tiene más razón, Don Bosco o Victor Hugo?»” Una frase que va ser suficient perquè al petit Fèlix li entrés la curiositat per saber qui era aquell tal Hugo. “Vaig buscar en enciclopèdies i fins i tot vaig comprar llibres d’abans de la guerra.” El resultat és que ara col·lecciona un gran volum d’exemplars sobre l’escriptor francès. “Segons el meu horòscop, sempre m’he de preocupar dels peixos, i ell ho era”, justifica el mag. “I fixa’t en una cosa”, afegeix. “El seu ascendent era escorpió, i a aquests sempre se’ls ha de dir que vigilin amb l’aigua... «No te bañes», «No cojas un submarino», «No vayas de pesca»... I ell va morir de pulmonia. En dos dies va agafar un trancazo que...”

“Si algú s’asseu al davant [de la bola de vidre] i li dius que estàs veient la seva vida, és una estafa, tu saps que no es veu res... Ara bé, sí que s’hi poden arribar a veure coses...”

Tornem a la saleta d’estar, que no té res a veure amb una sala d’estar d’un pis convencional. Un espai que es va retratar molt fidelment al documental En la cueva del mago, rodat el 2017 per Joan Vall Karsunke. A banda de l’altar amb la seva escombra com a bandera i un munt d’estanteries atapeïdes de llibres i amulets de totes les cultures, s’hi troba una petita taula rodona coberta amb un cobretaula blau. Des d’allà tira les cartes del tarot, fa preguntes al pèndol i espera... Una bola de vidre? “Això pesa que no ho vulguis saber”, explica el bruixot mentre l’agafa amb les mans. Restant-hi tota la importància, explica que és una bola que li van regalar per fer “experiències de concentració”. “Però si algú s’hi asseu al davant i li dius que estàs veient la seva vida, és una estafa, tu saps que no es veu res... Ara bé, sí que s’hi poden arribar a veure coses...” De nou, torna a sortir el mag misteriós.

En canvi, un dels elements que, segons ell, sí que funcionen i que consulta molt és el seu pèndol. “Li pregunto coses molt concretes, com per exemple qui guanyarà un partit de futbol o quins són els aliments que necessito per cuidar-me la salut”, explica. És clar que, de vegades, el pèndol també falla. “Però al final, et refies d’alguna cosa, o què fas?”, diu el mag mentre desplega un mapa amb els barris de Barcelona. Es veu que cada barri té el seu propi signe de l’horòscop. I no només això, sinó que cada poble i ciutat té el seu. “Barcelona és aquari, Catalunya és escorpió (sempre amb els seus problemes), i Espanya és sagitari”, resumeix. Però ara agafa el pèndol, el posa sobre un punt central del mapa de Barcelona, i formula la pregunta: “Péndulo, pendulito, este año ¿qué barrio de Barcelona se lo pasará peor con el coronavirus?”. El pèndol comença a vacil·lar en diagonal una estona fins que s’atura sobre Montjuïc. “Un barri escorpió”, reflexiona el bruixot, mentre s’aixeca per anar a apagar les espelmes de l’altar, una tasca que fa amb delicadesa, ajudant-se amb un apagallums. “Si bufes és com si escopissis”, matisa. “I ara a l’església per no fer fum fan servir espelmes elèctriques... On aneu, desgraciats! Aixins va tot...”, renega amb el cap.

“Estem completament marcats per l’astrologia. Perquè m’entenguis, és com que tu vas per unes autopistes i uns camins concrets, i durant el trajecte pots anar fent el que et doni la gana, però tu aniràs per aquells camins i no per uns altres”

Un cop torna a la tauleta, aprofito per anar a un dels quids de la qüestió: les persones estem predestinades per les nostres cartes astrals? Tan important és el dia, el lloc i l’hora de quan vam néixer? “Sí, estem completament marcats per l’astrologia. Perquè m’entenguis, és com que tu vas per unes autopistes i uns camins concrets, i durant el trajecte pots anar fent el que et doni la gana, però tu aniràs per aquells camins i no per uns altres”, intenta explicar. Això sí, el mag considera que l’astrologia és com la medicina, i encara queden molts planetes i sistemes per descobrir. “Ves a saber, potser d’aquí a cent anys hi haurà l’horòscop de les galàxies i de les nebuloses, perquè de vegades faig cartes astrals i veig que alguna cosa no quadra, que em falten elements.” L’astrologia com a ofici de futur.

Ara bé, creu que no tothom està preparat per saber què diuen els seus astres. Opina que si la gent es fes la carta astral i la comparés amb la de la seva parella abans de casar-se, segurament hi hauria menys divorcis. “Però et dic una cosa: de vegades no interessa endevinar massa, eh, perquè el que adivina mucho, pierde clientela.” Tot i això, el mag assegura que ara un no es pot guanyar la vida fent cartes astrals, no tant com abans, com a mínim. En canvi, el tarot sí que segueix tenint molta tirada. Fins i tot està escrivint un llibre sobre el tarot dedicat únicament a l’àmbit de la salut. “No s’equivoquen mai les cartes, només s’equivoca el que les interpreta, igual que passa amb un astròleg”, assegura mentre em convida a fer-me una tirada.

“Aleshores ens deien: «Els escriptors sou tots uns lladres», o un cop em van dir: «Vostè vol escriure, amb aquesta cara de burro que té, de pagès despistat?»”

Quan comença a analitzar les meves cartes, un avió sobrevola l’estança. Un record fugaç del món real, que continua a fora, aliè a tot el que es maquina dins la cova del mag.  “Has de vigilar amb els diners, eh”, m’adverteix. “Ja sé què és, això de ser freelance. Si em fessis parlar... Aleshores ens deien: «Els escriptors sou tots uns lladres», o un cop em van dir: «Vostè vol escriure, amb aquesta cara de burro que té, de pagès despistat?»” “En aquest món s’ha de ser llançat, agressiu, pícaro”, m’aconsella, i segueix: “La gent deia: «Aquest està tocat, sempre amb el telescopi mirant la Lluna». Però mira, encara estic aquí fent coses i al final m’he fet el meu nom”.

És més, el Mag Fèlix considera que en aquesta vida ja ha fet tot el que havia de fer: “Sempre he escrit, segueixo escrivint i moriré escrivint”. Tant se val si molts llibres no els hi publiquen. Ell n’ha escrit més de vuitanta, ell és escriptor. I tot aquest conjunt de milers de folis mecanografiats, amulets, piràmides sanadores, pèndols, polsims i cartes endevinadores romandrà quiet, impassible, esperant ser descobert algun dia dins de la cova quan el mag desaparegui. Si és que desapareix.