L’Antonio podria ser Zipi. És un home que viu a la muntanya de Montjuïc, saltant de barraca en barraca que s’ha construït ell mateix. En Miguel podria ser Zape. Li agrada llegir el diari, veure la televisió i el menjar senzill però bo. Dos homes solitaris però que es necessiten. Cada tarda queden per jugar al dòmino. Són com germans i, com en el joc, en la seva amistat troben una competició senzilla, tendra i de contrastos.

Zipi i Zape són uns dibuixos animats de dos nens entremaliats. Estan a l’imaginari de gent jove i gran de tot l’Estat. Antonio i Miguel, no. Són de carn i ossos. Es coneixen des de fa cinc mesos. Des de llavors, queden cada tarda a la Fundació Arrels per jugar al dòmino. L’amistat els ha unit i canviat d’una forma que ells intenten negar sota la seva fase de nois durs, però la tendresa i la protecció que demostren és visible a tots els ulls. Ells són dues de les 3.400 persones sense llar a Barcelona, segons la Fundació Arrels.

El primer a qui conec és l’Antonio. Amb jaqueta militar, esquena encongida i ulls desconfiats i encuriosits, comença la partida explicant-me la seva vida. L’Antonio Moreno va néixer el 28 de setembre del 1966 a la Trinitat Vella de Barcelona. Neix allà però diu que passa la seva infància a Montjuïc, vivint a les barraques. Un nen criat en llibertat. Però aquesta llibertat acaba el dia en el qual el seu pare és assassinat quan té 10 anys, davant seu, d’un tret d’escopeta a una masia de Vilafranca del Penedès. La seva mare desapareix del mapa, a dia d’avui no sap si és viva o morta, i assegura que l’abandonament el porta a un orfenat al Tibidabo fins als 18 anys. Quan surt d’aquí, la seva vida és un seguit d’aventures complicades d’endreçar. Quan està a punt de narrar-les, alça el cap, els ulls s’il·luminen i crida:

—Guapo! —a un home gros, de veu greu i somriure trapella.

—Guapo no! Guapo ets tu! —li respon.

—Has vist que m’estan fent una entrevista?

—Fes-li cas a ella, no a mi! I sigues seriós per un cop a la teva vida! I digues la veritat, no menteixis!

—Jo no visc a la muntanya, jo no vaig a menjadors…

—Això és veritat, eh? Jo no dormo a una barraca, però sóc molt més desgraciat que ell —em diu l’home amb un to que inspira admiració i respecte. Dona la sensació que el coneix molt més del que l’Antonio vol reconèixer.

“Jo he viscut a la muntanya de Montjuïc tota la vida, ha estat el meu refugi número 1: jo vull viure i morir allà”

L’home d’orelles grans marxa i l’Antonio continua relatant la seva història. “Jo he viscut a Montjuïc tota la vida, ha estat el meu refugi número 1: jo vull viure i morir allà. Allà em sento segur. La gent que viu al carrer posa la seva vida en perill. I la casa més gran és la meva: tinc tota la muntanya”, remarca orgullós. Puntualitza que les construeix en pendent, perquè així, quan plou molt, l’aigua rellisqui i no s’enfonsin les parets. L’home d’abans, que estava rentant la roba, s’apropa i llença un sis doble:

—Aquest és un dels homes més bons que m’he trobat. Ell no té res i ho dona tot. És el més pobre i el més bo. Ara farà quatre mesos que vaig començar a tractar amb ell. Vaig pensar que havia sortit de la Lluna perquè està molt boig.

L’home de mirada dura i tendra es diu Miguel de Santiago i és qui agafa dels peus a l’Antonio quan vola massa alt. És ell qui m'explica que l’Antonio va estar des del 2001 fins als 2011 a la presó de Quatre Camins per desordres públics. L’Antonio esquiva la mirada, sap que m’havia amagat informació. Però, és clar, jo ho hagués explicat a algú a qui no conec de res? A més a més, a vegades dubta del dia en el que viu. No té ràdio ni rellotge. Però quan es perd en els seus pensaments, en Miguel és la brúixola que l’ajuda a veure la realitat amb més senzillesa i a trobar la fitxa amb la qual guanyar la partida a les seves llacunes.

Amb en Miguel, l’Antonio s’explica millor. I viceversa. Una simbiosi camuflada sota la fanfarroneria de qui ha caminat per un entorn espinós

Marxo del seu petit univers però hi torno al cap d’un mes. Aquest cop hem quedat per fer l’entrevista junts. I és aquí on comprovo que, amb en Zape, en Zipi s’explica millor. I viceversa. Blanc sobre negre. Negre sobre blanc. Una simbiosi camuflada sota la fanfarroneria de qui ha caminat per un entorn espinós. Com l’Antonio, en Miguel revela que també es va criar a un internat, però a Madrid. Nascut l’any 1951 a Granada, la seva mare es casa amb el fill del jutge del Tribunal Suprem de Madrid durant l’època franquista. Aquell home, a qui només veu un cop, renega d’ell i obliga la seva dona a internar el Miguel quan té cinc anys. La mare no el visita mai, i per compensar-ho li envia “els millors regals”. Però, tal com lamenta l’Antonio, “val més un petó que un regal”. Amb una família desestructurada, en Miguel també ha estat a la presó. L’últim cop, diu, entra el 2013 per estafa i s’hi està fins a l’1 d’octubre del 2016. Ara bé, a diferència de l’Antonio, ell no es construeix casa seva, sinó que viu a un pis d’Arrels. Té aigua calenta i un sostre. Això és el que voldria pel seu amic indomable, però l’Antonio s’hi nega. “Tu estàs boig. Tu saps el que és dormir amb un matalàs, una manta i veure les estrelles i la lluna?”, pregunta l’Antonio elevant la veu. “Sí, també la veig jo des de la Terra i des d’un balcó”, respon desafiant.

—Miguel, tu em vas dir que quan el vas conèixer vas tenir la sensació que l’Antonio hagués baixat de la Lluna.

—Segueix sent igual —contesta. Però la resposta no acaba aquí— És la persona més noble que he conegut —conclou. Aquesta noblesa és la base que enceta la partida de la seva complicitat.

Els nostres Zipi i Zape es coneixen a Arrels, al carrer Riereta 24 de Barcelona. Tot i que en Miguel sembla el protector dels dos, el germà gran, el sensat, és l’Antonio el primer a donar la mà. “Jo estava malament perquè no cobrava, i ell em va donar una cigarreta. Passaven els dies, i jo li tornava a demanar, i ell me’n seguia donant”. És llavors quan en Miguel detecta que la generositat de l’Antonio li podia jugar en contra. “Ell agafava el paquet, en portava un o un parell, i de sobte no li quedava ni una cigarreta. Saps què passa? Que quan ell necessitava tabac, ningú n’hi donava”, recorda, emprenyat. De fet, un mes abans, quan entrevisto per primera vegada l’Antonio, en Miguel està enfadat perquè el seu amic dona tota la seva pensió al seu germà, en Rafa, que és a la presó. Això què provoca? Que l’Antonio, que cobra menys de 200 euros mensuals, es quedi sense res. Just un mes després, l’home assilvestrat ha après a no jugar-s’ho tot per tothom.

S’escridassen, es discuteixen. Zipi i Zape en acció. Però no poden dissimular l’afecte.

En Miguel s’esvera quan l’Antonio exagera xifres, confon anys i explica anècdotes una mica surrealistes. “Amb ell no puc estar mai d’acord amb totes les batalletes que m’explica, perquè el 99% són mentida”, protesta. S’escridassen, es discuteixen. Zipi i Zape en acció. Però no poden dissimular l’afecte. De fet, l’Antonio ha demostrat en més d’una ocasió que, tot i viure una mica a la Lluna, toca de peus a terra quan en Miguel ho necessita. Un dia, un parell d’homes que estaven fumant van demanar-li tabac al Miguel i s’hi va negar. Ells continuaven reclamant-li la cigarreta. Davant de la seva insistència, l'Antonio va sortir en la defensa del seu company.

—Jo els vaig enviar a la merda, parlant clar, però ell va saltar. Per què ha de saltar si no feia falta? —pregunta en Miguel apropant-se al seu amic.

—Perquè insistien —respon marcant les arrugues que li travessen les celles i el front.

—I a tu què t'importa?

—Si et diuen que no, talla el rotllo!

—Tu també el protegeixes a ell —apunto mirant el Miguel.

—A mi ell no m'ha de protegir —etziba.

—Per què no t'he de protegir? Jo he de deixar que a tu et facin alguna cosa? Tu deixaries que a mi em fessin alguna cosa?

—Però a mi què em farien?

—T'ho estic preguntant al revés: tu deixaries que a mi em fessin mal?

—No, no deixaria que abusessin de tu! Abans ho feien, però ara ja no.

—Doncs ja està! —sentencia l’Antonio, tot encreuant els braços. Altre cop, la tendresa i lleialtat amagades sota una fingida rivalitat.

Durant tota la conversa, en Miguel continua insistint: “Hi ha pisos individuals...”. Però l’Antonio no abaixa la guàrdia. “Jo no ho vull, això! No m’agrada la gent”. “Allà no tindries a ningú! No et queixis!”. “Tindria la veïna de dalt, els talons, l’ascensor...”. Davant d’aquestes constants negatives, en Miguel es posa la ma al front, desesperat, i l’Antonio somriu, entremaliat. “El meu món és diferent del seu”. “Tu no et fiquis a la meva muntanya i jo no em posaré a la teva habitació”. Es burxen com nens petits. Però els dos es protegeixen, es fan riure i es cuiden.

Una manera que tenen de cuidar-se és jugar al dòmino cada tarda a Arrels. “Jo vinc aquí per ell”. “I jo per ell”. “Vinc cada tarda perquè sempre juguem al dòmino, i sempre guanyo”. “És un trampós perquè és més vell!”, contesta l’Antonio refregant-se la seva barba de dos dies. Però no només queden per jugar. També van a dinar junts. De fet, el Zape posa cara de tendresa quan recorda un dia que el va portar a dinar. Un menú econòmic i de preparació bona. “Ell es va demanar un os de xai. Semblava un ocellet. Menjava a tot arreu menys al menjar”. “L'os me'l vaig emportar pels gats”, afirma en Zipi.

Entre setmana tenen una rutina compartida. Els caps de setmana “desconnecten”. Cadascú se’n va al seu mon. En Miguel llegeix i es compra cada dia El País, La Vanguardia o El Periódico. Li agrada estar tranquil al seu pis i mirar sèries, documentals o pel·lícules. En la lluita per baixar l’Antonio dels núvols, en Miguel li va regalar un mòbil perquè estiguessin connectats. Però l’amic rebel no suporta els mòbils. De fet, en té set d’enterrats. “Per mi és més important allò que estic fent que no que em truqui algú, perquè em talla el rollo”, es defensa l’Antonio.

No sabem si hi haurà una guerra de civilitzacions aviat, però el que sí que podríem apostar és que l’Antonio i en Miguel seguirien junts.

A casa seva, la muntanya de Montjuïc, té com a mínim 14 gats comptabilitzats. Ell els dona menjar i aigua. Els dos més importants són en Citus i en Fitus. Desconnectat i desencantat de la humanitat, els únics llibres que té a casa seva són sobre plantes, obres que els hi va regalar una dona de cabells vermells del menjador de les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta. La seva pel·lícula preferida? Avatar. I si hagués d’agafar un bàndol, ell seria dels salvatges. “Anem a fotre l’era moderna!” diu entre riallades. En Miguel es torna a tapar la cara, però se li escapa una somriure entre els dits. Segueixen discutint, però l’afecte amb el qual es miren és tan sincer que espanta. Els tres homes de la taula de darrere es giren de tant en tant i somriuen. Sembla que les seves tendres baralles són conegudes. No sabem si hi haurà una guerra de civilitzacions aviat, però el que sí que podríem apostar és que l’Antonio i en Miguel seguirien junts. Potser no batallarien en el mateix bàndol, però serien aliats dins i fora la trinxera. Podran caure mil bombes, però la seva amistat, senzilla i forta com el marbre de les peces del dòmino, seguirà dempeus.