18 de maig de 1933. Els infants del País de Gal·les transmeten un missatge als infants de Catalunya que és llegit pel nen Cristià Aiguadé a través de Ràdio Barcelona des del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Ho fan en ocasió de la Diada de la Bona Voluntat, que commemora la primera Conferència de la Pau a la Haia el 1899. Els nens gal·lesos expressen la seva preocupació per la pobresa i la manca d’ocupació: “En aquesta primavera de 1933, són milions els infants pobres, els pares i germans grans dels quals no tenen treball. És difícil de comprendre com pot haver-hi tanta de tristesa i tanta de misèria en un món tan ric i tan bell. Estem convençuts que podrà ésser acabada aquesta situació anguniosa, si els nostres països volen viure i treballar junts, com a membres d’una mateixa família”. Presideixen l’acte l’alcalde interí, Antoni Vilalta; el rector de la Universitat de Barcelona, i altres autoritats.

Els infants catalans, representats per alumnes de la Institució Cultural Pedagogium, responen amb un missatge de pau i esperança, llegit en diverses llengües, amb el qual expressen el seu compromís per un món de convivència. Una nodrida representació d’escoles escolta atentament. “Els infants no sentim cap mena d’odi contra ningú. La vida és per a nosaltres tan bella com la primavera florida, amb cants d’ocells i orejada per l’aire assolellat”, descriuen amb tendresa.

“El món és prou gran per a cabre-hi tots. La República Espanyola no vol fer guerra amb ningú, ni tampoc volem que ens en facin les altres nacions”

Optimistes en la seva innocència, manifesten el seu anhel d’un món millor: “Nosaltres volem ajudar tots aquells que sofreixen i que quan siguem homes fets ens sigui possible de viure agermanats, en comptes de barallar-nos feréstegament. El món és prou gran per a cabre-hi tots. La República Espanyola no vol fer guerra amb ningú, ni tampoc volem que ens en facin les altres nacions”. Per això, s’uneixen als seus companys gal·lesos “en aquesta Diada de la Bona Voluntat que celebreu, i amb vosaltres entonem l’himne universal de pau i d’amor de tots els infants del món”.

El periodista Josep Maria Francès elogia, des de les pàgines de La Humanitat, la iniciativa dels infants del País de Gal·les i la rèplica dels infants barcelonins. Però la realitat europea és la que és en aquell moment, i “malauradament no totes les criatures europees deuen trobar-se en condicions de correspondre’ls. ¿Què pot dir-los el pàrvul germànic, sotmès als dictadors de ferro que tracten de restablir el culte d’Odin, disfressant-lo de Déu, aquest Déu que tant es posen a la boca, però que no és altra cosa que el llop transvestit d’ovella? ¿Què podran dir-los els balila italians que canten allò de les Flames Negres?”, pregunta.

Infància en peu de guerra

El 1937, en plena guerra, Ràdio Barcelona i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat organitzen un festival per a la Diada de la Bona Voluntat al Teatre Olímpia de Barcelona. Ja fa dies que l’esdeveniment s’anuncia amb un cartell en què es mostra un infant amb el puny esquerre alçat, i amb expressió exaltada i enèrgica, mentre fa una proclama davant d’un micròfon: “18 i 23 de maig del 1937: Diada de la Bona Voluntat (Festa dels Infants a tot el món)”. Compten amb la complicitat de les entitats Ajuda Catalana, Assistència Infantil, Ajuda Infantil de la Rereguarda i La Dona en la Rereguarda.

Ja fa dies que l’esdeveniment s’anuncia amb un cartell en què es mostra un infant amb el puny esquerre alçat, i amb expressió exaltada i enèrgica, mentre fa una proclama davant d’un micròfon

El dimarts 18 de maig a la tarda, per començar, hi ha un concert de l’orquestra simfònica de Ràdio Barcelona dirigida pel mestre Obradors. La segona part inclou varietats infantils a càrrec de petits artistes, amb la concertista de piano Maria Salomé López, les cançonetistes Mercè Vives i Leonor Marimon, la recitadora Pepeta Llunell, la dansarina Empar Santillo, el rapsode Emili Peradalta i la nena Roseta Navarro, que sorprèn dalt de l’escenari amb els seus cuplets i les seves cançons. En la tercera part, l’Esbart Infantil de Dansaires de l’Ateneu Republicà de Gràcia presenta una actuació amb la Cobla Barcelona Albert Martí. Un infant anglès llegeix el missatge dels nens gal·lesos als de Catalunya, traduït després al català pel nen Emili Peradalta. L’himne britànic ressona mentre el públic es posa dempeus i un grup de nens acollits desfila amb banderes. L’Orfeó Gracienc, sota la direcció del mestre Balcells, tanca el festival amb diverses interpretacions corals.

El diumenge 23 de maig, al parc de Montjuïc hi té lloc un acte multitudinari amb la participació de 25.000 persones, així com de primeres autoritats i cònsols de diversos països. Són les deu del matí. Dalt de la tribuna que hi ha situada a la placeta davant de les fonts lluminoses, s’enlaira la bandera de Gal·les mentre sona l’himne del país; després s’hissa la bandera republicana i es fa sonar l’“Himne de Riego”; finalment, s’alça la bandera catalana mentre la banda interpreta “Els segadors”. 

“Per més que els nostres pares s’esforcin a apartar-nos dels horrors de la lluita, veiem prou clarament la maldat de la guerra”

Els venedors de les entrades, afiliats al Sindicat d’Espectacles Públics de Barcelona, llueixen braçals amb els colors de la CNT. Tot el que es recapta aquell dia es destina als nens refugiats de la guerra a Catalunya. L’acte comença amb la lectura pública del missatge dels infants barcelonins adreçat als nens de Gal·les. La veu dels infants és acollida amb el caliu d’una gran ovació, com explica el Diari de Barcelona: “La nostra Pàtria ha estat ferida traïdorament per la guerra mentre es dedicava a les tasques pacífiques que són la seva vida i la seva grandesa. Per més que els nostres pares s’esforcin a apartar-nos dels horrors de la lluita, veiem prou clarament la maldat de la guerra. Ens adonem de l’angúnia que hi ha a les nostres llars. Sabem que milers d’infants, germans nostres, s’han vist obligats a separar-se de llurs familiars. Cada vegada que sentim en l’aire el vol d’un avió, pensem que potser és un enemic que vol destruir-nos”. 

Després de la intervenció del president del Parlament, Jaume Serra i Húnter, s’inicia un programa amb balls i grups de música folklòrica tradicional catalans i bascos, entre d’altres. Els txistularis i espatadantzaris bascos són aclamats amb visques a Euskadi. La banda de la divisió Francesc Macià – Lluís Companys posa música a l’acte, interpretant, entre d’altres, l’himne de la República i “Els segadors”. 

“Si ens veiéssiu ara! Molts no tenim ni llar ni família. Teníem encara una escola acollidora, maternal, i ni això ens queda a molts!”

El 1938, tercer any en guerra, el festival infantil de la Diada de la Bona Voluntat se celebra a la sala d’actes de l’Escola Professional per a la Dona el diumenge 20 de febrer. Després del parlament d’un delegat del Comissariat de Propaganda, un nen i una nena del grup escolar “Baixeres” llegeixen davant del micròfon, per a l’emissió radiofònica, el missatge adreçat als seus amics del País de Gal·les. Ho fan en anglès i en català. “Si ens veiéssiu ara! Molts no tenim ni llar ni família. Teníem encara una escola acollidora, maternal, i ni això ens queda a molts!”, recull Última Hora.

“Quina tristesa l’escola embenada, ferida per la metralla... Veuríeu els nostres estris de treball caiguts per terra, trepitjats els quaderns, els seients esbotzats i a nosaltres caiguts ací i allà, de bocaterrosa, espantats i esgarrifats com un ramat de xais perseguits per un ramat de llops”

El discurs continua amb un detall de les conseqüències que la guerra ha tingut per als infants, una guerra que els ha segrestat la infància i la vida, i els ha arrabassat les escoles i el futur: “Veuríeu les nostres escoles esfondrades, embenades les finestres per teles blanques que supleixen els vidres… Quina tristesa l’escola embenada, ferida per la metralla... Veuríeu els nostres estris de treball caiguts per terra, trepitjats els quaderns, els seients esbotzats i a nosaltres caiguts ací i allà, de bocaterrosa, espantats i esgarrifats com un ramat de xais perseguits per un ramat de llops”. 

“Els que patim i vivim sempre amb l’ai al cor, pensant en el ramat de llops que a cada moment pot venir a escometre’ns dins la cleda de la nostra escola, no tenim esma de menar cap acció”

Amb la innocència esquinçada, els infants, atrapats enmig de la barbàrie imposada, allarguen la mà als nens del món. La força de les seves paraules és dramàticament demolidora: “Els homes estan folls d’odi i d’insensibilitat i passen per damunt de les nostres carns masegades i de les nostres escoles esventrades. ¿Què podríeu fer vosaltres, els infants amics de Gal·les i germans de tot el món, per tal que no continués aquesta matança de la infància indefensa? Nosaltres no ho sabem. Els que patim i vivim sempre amb l’ai al cor, pensant en el ramat de llops que a cada moment pot venir a escometre’ns dins la cleda de la nostra escola, no tenim esma de menar cap acció”. 

Els infants catalans insten els menuts de la seva generació a difondre el seu crit, perquè el seu dolor sigui conegut per tothom i el seu dia a dia no quedi en l’oblit o en la indiferència

Els infants catalans insten els menuts de la seva generació a difondre el seu crit, perquè el seu dolor sigui conegut per tothom i el seu dia a dia no quedi en l’oblit o en la indiferència: “Vosaltres encara teniu llar i teniu pares i teniu escoles. Llegiu aquest missatge nostre als vostres pares, feu-lo arribar a tots els homes. Poseu-lo sobre el plat de la seva taula i damunt el coixí del seu llit… Tots els homes seran tan insensibles…?”. El seu missatge exemplar, de pau i amor, deixa en evidència la crueltat del món adult. Les seves súpliques són un clam desesperat contra una realitat infame, impulsades per un sol desig: “Però amics i germans: que acabi aquesta carnisseria de cossos tendres i l’esfondrament d’escoles belles, que nosaltres no hàgim d’arribar a maleir els homes i la civilització, perquè entre els homes hi ha els nostres pares i els vostres pares, i com una flor de la civilització hi ha l’escola nostra i l’escola vostra!”.

El caricaturista Bon els convida a un minut de silenci dedicat als infants caiguts sota la metralla feixista. Després d’aquest moment, els nens es lliuren als entreteniments. Durant una breu estona, intenten oblidar la seva condemna

La diada de 1938 conclou amb una conferència muda amb dibuixos del popular caricaturista Bon. Però, aquell dia, Bon fa una excepció i parla, adreçant-se a l’auditori infantil. Les circumstàncies d’aquell 20 de febrer de 1938 ho requereixen. Comença explicant que, tot i que s’havia dit que ell era un infant terrible i un gran dibuixant, en realitat no era tan terrible ni tan gran dibuixant. I els convida a una acció concreta: un minut de silenci dedicat als infants caiguts sota la metralla feixista. Després d’aquest moment de reflexió, els nens es lliuren als entreteniments. Segueixen el joc al caricaturista, que amb els seus dibuixos i caricatures aconsegueix allunyar-los de la realitat que els espera fora d’aquella sala d’actes. Dolça infància, impel·lida per la inèrcia de la violència i la destrucció més sòrdides. Durant una breu estona, intenten oblidar la seva condemna: són infants pacifistes. Infants de bona voluntat.