“L’oblit no és la solució, la memòria sí ho és”
(Cartell de la cota 496 del Cucuc)

L’aire s’omple de polsim mentre el cotxe avança pels camins de terra. A banda i banda, boscos de pins i esbarzers salvatges acompanyen el camí. I de lluny, als turons de més enllà, fileres de molins eòlics emmarquen el paisatge. La seva presència, silenciosa i colossal, és com un senyal d’avís, de perill. Un record d’una batalla que no ha acabat. Una guerra que des del 1938 batega arran de terra, a la superfície, d’on encara sobresurten ossos humans, llaunes soviètiques i trossos d’ànima. Fragments desemparats que volen explicar una història, però que es veuen silenciats cap a l’oblit, a través del vent.

El mateix dia que es va profanar la tomba de Mussolini, el 23 d’abril del 1946, va néixer a Corbera d’Ebre Josep Maria Álvarez Clua. Com si fos un estrany presagi, aquest fill de família pagesa ha dedicat tota la seva vida a desenterrar la història. Primer, durant la seva infància de postguerra, quan es dedica a recollir restes d’una batalla de la qual ningú vol parlar. Més tard, quan els joves marxen del poble per treballar a Barcelona, ell decideix quedar-s’hi i seguir investigant sobre una guerra que mostra tota la seva cruesa allà mateix, al costat de casa seva. Unes històries que veu com cada any es perden més enllà dels turons, entre els silencis i el vent de mestral.

En Josep Maria agafa desenes de pilones de formigó, hi escriu els números de les cotes, dates i xifres de morts corresponents i amb un camió les transporta i les instal·la per tota la zona. És el seu memorial

Però la veritat no es pot amagar gaire temps sota una catifa, ni sota un molí eòlic. Per això, un dia del 2008, en veure que el projecte del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és massa “descafeïnat”, en Josep Maria decideix posar fil a l’agulla. Agafa desenes de pilones de formigó que ha aconseguit d’una obra, hi escriu els números de les cotes, dates i xifres de morts corresponents i amb un camió les transporta i les instal·la per tota la zona. És el seu memorial. Ell és el missatger dels que no poden parlar.

La seva també és la lluita de molts altres, que des de fa uns anys no només veuen amb impotència l’oblit de la que va ser la batalla més cruenta de la Guerra Civil, sinó que també es troben un altre enemic que ha arribat en nom del progrés i la sostenibilitat: els parcs eòlics. Per això, amb en Josep Maria i un grup d’historiadors, ens dirigim cap al centre neuràlgic d’aquesta història.

Encara es conserven, entre vegetació feréstega, trinxeres, búnquers, fortificacions, fosses comunes, ossos humans i granades

El cotxe continua enfilant-se per camins pedregosos. No som en lloc de pas, no hi ha senyals. Només es veuen, de tant en tant, els pilars de formigó d’en Josep Maria. És un indret desert, salvatge, però durant uns dies aquí hi van lluitar, i morir, milers de combatents. Ens trobem dins de la zona coneguda com el Cucuc, al perímetre de Corbera d’Ebre, un dels espais on, entre el 14 de setembre i el 30 d’octubre del 1938, tingué lloc el que es coneix com “la batalla dins de la Batalla”. Aquí van combatre-hi les brigades internacionals, com La Marsellesa i Garibaldi, amb el resultat de més de 5.000 morts i desapareguts. Una terra tenyida de sang on encara es conserven, entre vegetació feréstega, trinxeres, búnquers, fortificacions, fosses comunes, ossos humans, granades i tota mena d’estris que van tenir una vida durant la batalla de l’Ebre. Un espai oblidat que viu una nova lluita davant del projecte d’instal·lar-hi desenes d’aerogeneradors d’uns 200 metres d’alçària.

“És com si volguessin posar un parc eòlic a les platges de Normandia”

“Aquesta és la nostra Normandia. És com si volguessin posar un parc eòlic a les platges de Normandia. Això seria impensable en qualsevol altre país europeu”, lamenta l’historiador Josep Munté en baixar del cotxe. Al seu costat, Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània de la URV, i Josep Maria Álvarez Clua fan que no amb el cap. Acabem de parar a la cota 378, on hi va haver un dels combats més cruents. Com a record de tot aquest patiment, només hi queda una pilona de formigó, amb un escrit a mà i amb restes de llaunes de menjar soviètic i metralla a la base.

Cada turó, cada cota, és una fortalesa edificada per les tropes republicanes per evitar l’avanç de les franquistes. Indrets que, amb el pas dels dies, es converteixen en immenses fosses comunes

“Quan van construir els primers molins van treure carretades d’ossos d’amagat sense que l’Administració s’hi posés”, segueix Munté. Els molins se solen instal·lar en turons; el que passa és que aquests turons no són només desnivells geogràfics, sinó que són part de la història. Cada turó, cada cota, és una fortalesa edificada per les tropes republicanes per evitar l’avanç de les tropes franquistes. Indrets que, amb el pas dels dies, es converteixen en immenses fosses comunes. I ben a prop, els supervivents es refugien en quilòmetres de trinxeres i petits refugis excavats a la roca que encara es poden veure i tocar. La superfície del terra supura història, però només per a aquells que la volen veure.

Mentre resseguim a peu una de les trinxeres, Josep Sánchez Cervelló recorda que, amb la implantació d’altres molins de la zona, ja s’ha fet molta destrossa de material històric. I el que queda: sobre el plànol hi ha fins a dos projectes amb 21 aerogeneradors, a més de les seves vies d’evacuació de la llum, els camins d’accés i altres construccions que s’instal·larien entre l’est del terme municipal de Corbera d’Ebre i la part sud dels termes de la Fatarella i Ascó. O en altres paraules, al damunt de les fortificacions històriques de les cotes ocupades per la 45a Divisió Republicana, com la punta del Cucuc, la Pila, les Malees, el coll de l’Anís o el Coll del Coso.

És un dels espais naturals que ha estat més allunyat de l’empremta humana des de l’esclat del conflicte. “Està tot a la intempèrie, sense catalogar ni museïtzar”

“És la batalla més important de la Guerra Civil i ningú guarda a la memòria aquests lluitadors que defensaven les llibertats, com sí que han fet altres països”, lamenta. Per a Sánchez, la batalla de l’Ebre comporta la destrucció de totes les Terres de l’Ebre. “I això no s’ha recuperat mai més. Les nostres desgràcies no tenen mai una sortida elegant. És una injustícia generació rere generació”, diu mentre assenyala un tros de fèmur que reposa sobre el terra. Ens trobem en un dels espais naturals que ha estat més allunyat de l’empremta humana des de l’esclat del conflicte. “Està tot a la intempèrie, sense catalogar ni museïtzar”, s’entristeix.

“No ha mort la mateixa gent a la cota 496 que a la 378 o a la 356, i per això és important posar un nom a totes aquestes persones i indicar el lloc on van morir”

Tornem a pujar al cotxe i ens dirigim cap a la punta del Cucuc. O més aviat, a la cota 496. “Això no són només tres xifres”, subratlla Josep Munté. “Això són històries, són persones. No ha mort la mateixa gent a la cota 496 que a la 378 o a la 356, i per això és important posar un nom a totes aquestes persones i indicar el lloc on van morir”, s’enrabia. Una tasca que, juntament amb Sánchez, intenten dur a terme. Sempre sota l’ombra de l’oblit i l’amenaça de macroprojectes com els dels molins de vent.

“Molt poca gent sap que aquí, a la punta del Cucuc, s’estava debatent la sort de la política internacional. Van ser tres dies dels quals va dependre o no l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Per a la República, resistir era vèncer”

Ens enfilem uns metres turó amunt fins a arribar a la cota 496, on s’ha fet un memorial que es troba envoltat de pins que el protegeixen del sol. És senzill i discret. Un ram de flors amb un retall de bandera republicana i petits cartells escrits a mà on s’explica un tros de la història. Durant uns segons es fa el silenci. Tots saben la transcendència d’aquest espai perdut enmig del bosc. “La batalla de l’Ebre es considera com la primera batalla de la Segona Guerra Mundial”, s’emociona Josep Maria Álvarez Clua. “Vam ser un banc de proves, aquí els nazis provaven l’artilleria i no demanaven permís”, segueix l’autor d’aquest memorial casolà, que ha passat la vida intentant convèncer la gent que sí que cal parlar de la guerra. “Molt poca gent sap que aquí, a la punta del Cucuc, s’estava debatent la sort de la política internacional. Van ser tres dies dels quals va dependre o no l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Per a la República, resistir era vèncer”, afegeix Josep Munté.

Torna el silenci a la punta del Cucuc. L’aire vibra amb una espessor intangible. Fa anys que el temps s’ha aturat a la cota 496. El que no s’atura és el futur. I tots els que s’estan sobre aquest turonet amagat de les Terres de l’Ebre, i del món, es pregunten: quina història i quina memòria quedaran, quan tot s’ho endugui el vent?