El nostre país de terra neix aquí. Està fet aquí. Mireu, però no ho veureu. El 1816 hi ha 25 bòbiles a la Catalunya Nord. El 1979 només queda aquesta. Mireu-la: la de Sainte-Marcelle, a Sant Joan de Pladecorts (Vallespir) des del 1926, però una bòbila en mans de la nissaga Colomines des del 1735. Vuit generacions fent els colors de la Catalunya Nord. L’argila, la terra, la vida. 

Difícil de dir si som davant d’un taller, d’una fàbrica, d’una indústria semiartesanal, o bé d’una artesania semiindustrial. Però aquí hi ha el nucli de tot: el cairó (cayrou en rossellonès i francès), un maó de mides grans (5 x 22 x 24 centímetres i uns 10 quilos quan són secs). Mides fixades als inicis, al segle XVIII. Terra, aigua, aire, foc i les mans dels “rajolaires” (ofici documentat a la família Colomines des d’almenys el 1735). La identitat d’un país en un tros d’argila multiplicat per milions de cairons que converteixen aquesta terra en colors que s’emmirallen. 

Pinzellades eternes de teulades, parets, pilars, galeries, eres... El color de la terra cuita és un símbol, el cromatisme, el pantone del Vallespir, del Rosselló, de la Catalunya Nord. La terra és terra, però la terra és la terra i neix aquí.