Baixar al metro un dia de pluja a Barcelona posa de mal humor: vas amb el paraigua moll, que potser t’acaba mullant a tu o el passatger del cantó; els interminables minuts addicionals d’espera; el canvi de temperatura constant; l’aglomeració de persones que decideixen agafar el metro perquè no volen quedar xopes, les quals acaben xopes per culpa del teu paraigua xop... Només de pensar-hi, el cap se’t torna gris i ja ni et poses música. Tots aquests pensaments ennuvolen les escales que baixen l’entrada del metro d’estació de Sants. Passes la targeta. A la primera no entra. “Títol caducat”. “Però si me la vaig comprar ahir!”, penses. Amb ràbia, canvies de màquina. Aquesta sí que et deixa passar. “Avui no serà un bon dia”, xiuxiueges. Entres al vagó corrent, just abans que se’n tanquin les portes. Et repenges i mires el mòbil sense llegir-hi res. Però, de cop, un noi de somriure acollidor, a qui mires amb desconfiança, es posa al teu cantó.

“Deveu haver vist gent que canta, que balla, o que toca algun instrument. Doncs bé, tot això és genial, però jo vinc a fer una altra cosa: vinc a fer màgia”

L’Albert Díaz (Sabadell, 1997) s’incorpora cap endavant, ajunta les mans, projecta la veu i es presenta. “Bon dia a tots. Segurament deveu haver vist que al metro la gent fa moltíssimes coses”, explica mentre es mou d’esquerra a dreta, mirant totes les persones que són al teu voltant. Alguns esbufeguen, giren els ulls en blanc i continuen mirant el mòbil; d’altres dibuixen un petit somriure, i alguns només desvien la mirada sense canviar el comportament. “Deveu haver vist gent que canta, que balla, o que toca algun instrument. Doncs bé, tot això és genial, però jo vinc a fer una altra cosa: vinc a fer màgia.” De cop, tu deixes de mirar el mòbil i claves les pupil·les en el noi que té la cara plena de pigues grans, sobretot una que és més a prop del llavi superior. Ha dit la paraula. Ha dit “màgia”. M-à-g-i-a. La nena que portes dins es desperta.

De la butxaca en treu tres cordes. Tres cordes vermelles. “Tres cordes vermelles? Amb això farà màgia?”, et preguntes amb distància

El revises. No porta capa. No té vareta. Només porta una jaqueta de cuir, texans i vambes. Màgia? Com? On és el barret? I el conill? I els mocadors? Tot això no hi és. De sobte, es treu tres cordes de la butxaca. Tres cordes vermelles. “Tres cordes vermelles? Amb això farà màgia?”, et preguntes amb distància. Una és més curta, l’altra mitjana i l’altra més llarga. Demana a una parella d’uns 25 anys, que miren expectants, que comprovin que no hi ha cap truc. Posant la maleta enorme que tenen davant a un cantó, la noia agafa les cordes, les estira i comprova que no hi ha gat amagat. De cop, no saps com, les cordes es fan de la mateixa mida. De sobte, dues s’ajunten. Després, ell fa que un passatger les talli amb els dits, que es tornin a separar i que tornin a ser tres cordes de mides diferents.

“La màgia és l’energia. La màgia és aquella sensació en què la persona s’abstreu de tot el que té al cap”

No saps què ha passat, ni tampoc ho vols saber. Et descobreixes mirant la resta del vagó, buscant en els seus ulls el mateix que tens en els teus. I sí, ho trobes: és la màgia de la màgia. “Per mi hi ha una diferència entre màgia i il·lusionisme. Per dir-ho així, la professió és il·lusionisme. Creo una il·lusió amb el meu art. La màgia és l’energia. La màgia és aquella sensació en què la persona s’abstreu de tot el que té al cap. El que veu i el que sent no sap com relacionar-ho per ell mateix. Li trenca els esquemes. I és el que fa que tothom se senti igual. Ja pots tenir tres milions d’euros o zero, que la màgia uneix perquè et fan sentir com un nen”, desenvolupa el mag de 22 anys. La màgia ens fa iguals.

L’Albert parla amb una energia groga i blava: és alegre i optimista, però a la vegada és tranquil i analític. No jutja, entén i deixa espai a totes les reaccions. Fa màgia des dels disset anys, encara que ell es considera artista, no només mag, ja que també és músic. La inquietud per la màgia comença a l’escola, quan té entre quinze i setze anys. “Un amic meu comença a fer màgia al pati, i jo, que sempre he tingut aquest petit afany de protagonisme, vaig pensar: «Que guai, crear tu una cosa i que arribi a l’altra gent, no?»”, reconeix. La resposta em sorprèn. No tothom té l’honestedat de dir que té necessitat d’atenció. Normalment ens posem màscares i amaguem les nostres debilitats. Però ell les afronta, les mira i les capgira.

Quan està a punt de marxar, una noia d’uns vint anys se li apropa. “No tinc diners, però et puc fer un petó i una abraçada?”

Quan canviem de vagó (ell els recorre ràpid i esmunyedís com una serp), sembla que hem entrat en un món diferent. Aquí l’energia no és gaire oberta. Començo a entendre el llenguatge de la màgia. Al principi de l’espectacle, hi ha dos homes que es miren, desconfiats i amb prepotència. Sembla que es diguin: “Aviam què farà, ara, aquest xaval”. La resta de passatgers té més o menys la mateixa actitud. Però quan comença el xou, la gent deixa de parlar, es treuen els auriculars i se’l queden mirant. Quan acaba, els dos homes de l’inici somriuen com dos nens petits, sorpresos, però els costa aplaudir. “Una mica d’aplaudiments per a la meva autoestima?”, requereix. Tot i els somriures de tornada, costa arrancar entusiasme.

Quan està a punt de marxar, una noia d’uns vint anys, amb els auriculars penjats al voltant del coll i roba desendreçada, se li apropa. “No tinc diners, però et puc fer un petó i una abraçada?”, li pregunta amb una energia que, si hagués d’apostar, diria que és taronja. “I tant!”, contesta el jove mag amb entusiasme. I és així, enmig d’un vagó hostil i il·luminats per fluorescents gèlids, com dos desconeguts irradien escalfor a la resta dels passatgers. Màgia.

Abans de començar a actuar als vagons, l’Albert aprèn a fer màgia als parcs i places. El carrer és la primera escola

Baixem del vagó il·luminat a Diagonal i canviem de direcció. Tornem cap a Sants Estació. Fa sempre el mateix recorregut. Recorda que, abans de començar a actuar als vagons, on fa dos anys i mig que actua de deu del matí a dues del migdia de dilluns a divendres, l’Albert aprèn a fer màgia als parcs i places. El carrer és la primera escola. “No he estat un mag d’estar un any, dos anys a casa seva... No. Jo, a practicar un truc, i cap al carrer i practicar-lo amb tothom, per sortir una mica de la meva zona de confort”, assegura mentre gesticula amb èmfasi en cada una de les frases. Aquí es nota la formació en música i teatre. Sap projectar, interpretar i transmetre allò que vol. Ho viu i t’ho fa viure. A l’inici, veure tant d’entusiasme m’aclapara. Però després entenc que és real. O això em fa creure. És il·lusionisme? No ho sé. Vull pensar que no.

“Al principi, tenia por que em jutgessin. Respirava molts cops abans de començar. Però després t’adones que aquesta gent no et coneix! No li importes! No passa res!”

Mentre esperem en una andana plena de goteres i serradures pel terra, l’Albert revela que ell comença a fer màgia a Rodalies abans d’endinsar-se al submon del metro. Ell feia espectacles, però necessitava ingressos estables. “Per coses de la meva vida, necessito guanyar més diners. No trobava feina amb disset anys i estudiant segon de batxillerat. Amb aquesta edat, vaig a l’R4, a la Renfe de Sabadell.” Li canvia la cara, tremola una mica, emulant aquell pessigolleig que segurament li recorria el cos la primera vegada que puja en un vagó per actuar. “Faig una volta, supernerviós..., perquè fer màgia a una persona que vol veure’t fer màgia és molt diferent de fer màgia a persones que no estan pendents de tu”, explica mentre entrem de nou en un vagó ple de desconeguts. Us imagineu un noi, amb cara de nen, fent màgia per necessitat, al tren? Aquest era l’Albert. I quan passa de l’R4 a la línia 1 del metro (de Mercat Nou a Sagrera, ja que segons l’Albert els artistes sempre recorren les mateixes parades des de fa dotze anys), encara té vergonya dels desconeguts. Perquè, com bé apunta, no és el mateix fer un espectacle a algú que espera que el facis que a persones que no et volen. “Al principi, tenia por que em jutgessin. Respirava molts cops abans de començar. Però després t’adones que aquesta gent no et coneix! No li importes! No passa res!”, diu amb una riallada mentre fa equilibris quan el metro agafa velocitat. “El metro m’ha canviat la percepció de l’ésser humà”, sentencia. Aquest missatge cau com una bomba de fum fosforescent. Misteriosa i plena de color. Però, tan bon punt ho diu, deixa el raonament a la meitat per continuar amb l’espectacle.

“Amb la gent jove és amb la que jugo. També hi ha casos específics. Jo puc veure una senyora que m’està mirant amb els ulls oberts i l’agafo”

La gent està amb auriculars, amb mòbils, però la majoria acaba les trucades quan ell comença a parlar. Abans de col·locar-se, ell localitza qui serà el seu públic. “Amb la gent jove, vint o trenta anys, és amb la que jugo. També hi ha casos específics, però no sempre és així. Jo puc veure una senyora que m’està mirant amb els ulls oberts i l’agafo. Si m’estàs mirant amb la sonrisita... t’utilitzo a tu”, afegeix, murri. Un cop ha captat l’essència de tothom i troba un vagó que no està molt ple ni molt buit, se situa i comença a actuar. Hi ha una dona de cabells arrissats, foscos i de cabellera curta que, amb el somriure amagat per la pantalla, li fa vídeos.

“Al metro hi ha màscares. Una persona en grup o sola serà molt diferent”

La gent estira el coll des del final del vagó per veure l’espectacle. Després fan veure que no, que no hi són. I ell això ho veu. “Al metro hi ha màscares. Una persona en grup o sola serà molt diferent”, raona mentre tornem a esperar un metro. “Però n’hi ha que semblen immunes a la màgia”, reflexiono. Penso en una dona amb cabellera curta i cara d’amargada que ha marxat enmig d’un dels espectacles de l’Albert, o en un altre que s’ha negat a estirar la corda, o en les persones que no han ni alçat la mirada, encara que tot el vagó sencer estigués ple d’entusiasme discret. “Això no ho saps”, contesta en sec. “No saps què els ha passat, quin dia han tingut, com s’han llevat... Jo crec que a tothom li arriba la màgia, però si hi ha algú que no té l’energia aquell dia, jo me n’aparto i el deixo tranquil”, raona amb calma. “El metro és una teràpia, perquè si tu no ets capaç mentalment d’afrontar el fet que ets en un lloc on no et reclamen, perquè igual que tens espectacles així —diu mentre aplaudeix—, tens gent que no... I si tu t’aixeques un dia que no pots gestionar-te molt bé les emocions, ho tens fotut”, suggereix amb el cap de cantó i les celles alçades.

“Algun dia t’has vist incapaç de gestionar les emocions?”, li pregunto. Ell bufa pels narius, com si jo hagués preguntat quelcom que ell sap contestar però no comunica mai. “Pensa que, com a ésser humà, hi ha dies que potser em puc permetre pensar «Avui millor que no hi vagi perquè no em valdrà la pena, encara que em donin els diners, perquè em carregarà d’energia negativa», però hi ha vegades que faig força mental”, resumeix. Mentre explica això, tornem a fer el canvi de sentit. Es coneix les línies del metro millor que les de la seva mà. Per practicar, va estar a la línia vermella i a la blava abans d’endinsar-se al món de la verda. “Has d’anar canviant cada trimestre; si no, la gent ja et coneix, i cada tres mesos la gent també canvia”, apunta mentre puja i baixa escales amb una agilitat rutinària.

Fem l’última ronda. Ell es torna a posar al mig de l’escenari. Obre les cames a l’altura dels malucs, ajunta les mans, i somriu mentre diu un “bon dia” que se sent per tot el vagó, encara que sense ser estrident. A l’inici, una parella de guiris el miren amb menyspreu. L’home, vestit amb gorra i ulleres i amb la cara vermella, no entén què diu el mag, així que ella, de cabells de color caoba i ulleres de pasta negres, li tradueix, altiva, el que explica l’Albert. Quan comença l’espectacle ni es giren, encuriosits. Just davant d’ells, un noi de cabells rossos i fins com l’or, que estava llegint Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat, deixa el llibre i escolta. El noi, que sembla estar immers en les històries d’una gran ciutat com Nova York, surt del subway de la intel·lectualitat i puja al vagó de la màgia infantil. Igual que la parella francesa, que deixen el seu menyspreu i el converteixen en un aplaudiment. La màgia fa sortir el seu nen interior.

Encara que hi hagi 45 anys que els separin, als dos els envolta la mateixa emoció. No hi ha classe social, edat ni gènere que sigui discriminat per la màgia

Al vagó del cantó, hi ha un nen, d’uns cinc anys, que està hipnotitzat per l’espectacle. Els seus germans, més petits, juguen i l’intenten distreure. Però té la mirada fixada en l’Albert. Just davant del mag, un home d’uns cinquanta anys té les pilotes de goma escuma a les mans. Ell veu, i sent, com les pilotes apareixen i desapareixen. No sap com. No ho entén. El nen tampoc. I, encara que hi hagi 45 anys que els separin, als dos els envolta la mateixa emoció. No hi ha classe social, edat ni gènere que sigui discriminat per la màgia. Quan encara no ha acabat l’espectacle, una dona ha donat un euro abans de baixar, amb el somriure de qui acaba de sortir d’una bona primera cita. Ell veu la felicitat que provoca, i el recull amb alegria. “Jo puc tenir un dia que un tio em doni cinc euros amb la maneta i mirant-me amb superioritat i jo li dic gràcies, però jo valoro molt més que em vingui una persona i després em digui «Ostres, que guapo... Moltes gràcies». O una persona que em digui «Venia una mica fluix i m’has animat». O missatges per Instagram, o l’abraçada de la noia d’abans... Amb això, què més vull?”, conclou encongint les espatlles i sortint de l’últim vagó.