Ella protagonitza l’última escena. Una llum de color blau la situa com l’objectiu de totes mirades. Duu un vestit llarg, comprat per a l’ocasió. Recita una poesia que va escriure l’any 1983 (“Así te acuerdes de mí”): “El día que yo haya muerto / quiero que me recordéis así, / que solo fui una mujer / y que por serlo sufrí, / que mi vida de ilusiones / no se separó de mí, / y después que yo haya muerto / ilusiones habrá en mí”.

Quan acaba, sona la música. Antonio Machín, “Dos gardenias”. Comença a donar voltes per l’escenari, fent volar lentament i delicada el vestit, en una escena que m’és familiar. Vol que aquell moment no s’acabi. És el centre d’atenció.

La Paquita Soler té 88 anys (Barcelona, 1931). En fa 23 que viu sola en un pis del barri del Clot. Un operació d’hipoteca inversa que farà que el banc es quedi el seu pis d’aquí a dos anys li permet complementar una mísera pensió i viure dignament. La seva vida està marcada per una rutina que en poques ocasions modifica. Cada migdia mira el concurs de Jordi Hurtado i respon en veu alta a les preguntes. Després, fulleja àlbums de fotos i rellegeix, amb dificultat, alguna dels centenars de cartes que guarda. Una de les que es mira amb més orgull és la de l’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies Dolors Bassa. Va ser el primer pres polític que va contestar-li des de la presó.

A la taula del menjador hi té una llibreta en la qual apunta totes les trucades que fa i que rep cada dia. Un nom que es repeteix constantment és el de la Rosita, la seva amiga de Granada, amb qui parla prop d’una hora cada nit. Un tema monopolitza les converses: el Procés. Segueix tota l’actualitat política a través dels telenotícies i li bull la sang amb la situació a Catalunya. “Jo hauria de ser a primera fila”, em diu quan veu imatges de manifestacions, protestes, actes... “Ja no es tracta d’independència. En 90 anys, aquesta situació l’he viscuda tres vegades: el 1936, el 1939 i el 2019.”

“És el pitjor de fer-se gran. Cada vegada et queden menys amigues. On vaig, jo sola? Si tingués algun amic o un amant que em portés a caminar, al cinema, a ballar...”

La Paquita passa la majoria dels dies sola i baixa al carrer en comptades ocasions: per anar a la perruqueria, al dentista, o per donar una volta. Ella, a qui sempre li agrada recordar la seva etapa com a voluntària de diverses entitats d’ajuda a la gent gran, suporta ara la soledat amb resignació. “És el pitjor de fer-se gran. Cada vegada et queden menys amigues. On vaig, jo sola? Si tingués algun amic o un amant que em portés a caminar, al cinema, a ballar...” Com ella, 175.000 persones majors de 65 anys, segons dades d’Amics de la Gent Gran, pateixen diferents graus de soledat no volguda. Rep visites amb comptagotes i, quan en té, les intenta esprémer al màxim. Pot estar hores i hores parlant, com si sentís una necessitat irrefrenable d’explicar el més petit detall del seu dia a dia.

Sempre diu que li hauria agradat ser artista. Que li encantaria estar sempre a dalt d’un escenari o amb un micròfon al davant. Estima la poesia. Poc temps després de la mort de la seva mare, va autoeditar un llibre dels seus poemes: Flores para mi madre. A casa seva en té diversos exemplars, que regala a les seves visites. N’hi ha un que només pot tocar ella, i que conté pètals que va recollir en els enterraments de tots els seus germans. El guarda al costat d’algunes obres de Miquel Martí i Pol.

També la música té un paper important en la seva vida. Quan té energia, busca la casset de Frank Sinatra i dona voltes pel menjador, com si estigués a la pel·lícula En ales de la dansa. De fet, algunes de les cartes que envia a les seves amigues estan firmades amb el pseudònim “Ginger Rogers”.

La Paquita i jo ens vam conèixer a través de Viure i Conviure, un programa de l’Ajuntament de Barcelona que aparella estudiants que busquen allotjament amb persones grans en situació de soledat. Només em va posar una condició, per estar a casa seva durant prop d’un any: escoltar-la. Cada nit, al sofà del menjador, m’explicava històries de la seva vida, que adornava amb incomptables anècdotes que es barrejaven, que es confonien, que s’enredaven i que li feien perdre el fil del relat.

A finals de l’octubre de 2018 va rebre una trucada d’Amics de la Gent Gran. Buscaven dones per representar l’obra Càsting Giulietta, al Teatre Lliure de Gràcia. Ella va acceptar, de la mateixa manera que les altres sis Giuliettes escollides: la Rosó, la Genoveva, la Isabel, la María Dolores, la Mariona i l’Alícia. Totes, de més de 80 anys, i la majoria, com la Paquita, viuen soles.

Dirigida per Juan Carlos Martel Bayod i amb la dramatúrgia de Marc Artigau, Càsting Giulietta és la representació d’una prova per trobar el millor perfil per representar la protagonista de la tragèdia romàntica de Shakespeare. No és res més que una excusa per establir un diàleg amb les protagonistes entorn de la soledat i, sobretot, de l’amor. L’amor en totes les seves formes, no només aquell que va portar a la mort la filla dels Capuleto.

Compten amb la complicitat d’Àurea Márquez i de Mariona Mayolas, dues actrius professionals que filen amb cura i delicadesa totes les històries. Elles són les qui aconsegueixen que les protagonistes s’oblidin que són davant de 200 persones. No actuen. O no sembla que ho facin. Cada Giulietta aconsegueix, a la seva manera, seduir el públic amb un fragment de la història de la seva vida.

“Quan teníem la botiga vèiem passar furgonetes amb forats petits perquè no es pogués veure què hi havia a l’interior. Estaven plenes de gent que afusellaven al Camp de la Bóta. A vegades, podíem sentir-ne els trets”

Quan li toca el torn dalt de l’escenari, la Paquita es mostra lúcida i tranquil·la. Explica que ha anat registrant, des dels catorze anys, tota la seva vida en diaris: “Per tenir bona memòria s’ha de gastar molt llapis”. L’hivern de 2018 va passar en net les anotacions de diversos anys. En vermell hi ha remarcades les citacions que fan referència a Francisco Franco: 26 de gener de 1939. Entrada de les tropes de franquistes a Barcelona, el Caudillo. Quan vivia amb ella m’explicava com ho vivia. “Quan teníem la botiga vèiem passar furgonetes amb forats petits perquè no es pogués veure què hi havia a l’interior. Estaven plenes de gent que afusellaven al Camp de la Bóta. A vegades, podíem sentir-ne els trets. Llavors, n’enterraven els cossos al fossar de la Pedrera.”

A la llibreta també hi té subratllats diversos noms. Riallera, em diu que són els dels seus “pretendents”. N’ha comptat 35. Un d’aquests és el del Joan Andreu, l’home amb qui es va casar i que va morir el 1988. “Jo sí que tenia una història com la de Romeo i Giulietta, i no me l’han deixat explicar”, es queixa. Li costa parlar del Joan sense emocionar-se, encara. Alguna de les protagonistes explica durant l’obra que la mort del seu marit li va suposar, en part, un alliberament. “El millor del meu matrimoni va ser quedar viuda”, confessa la Rosó en una de les escenes més celebrades. No és el cas de la Paquita. Ella el sent ben present. El primer dia d’assaig hi va anar amb una foto seva. “Mira, Joan, on som. A dalt de l’escenari.”

“Això és un regal del cel. El teatre m’ha donat una nova vida fora de casa”, m’explica. “Hem format una família i esperem que preparin una nova obra. Hem omplert el teatre cada dia!” Durant el temps que vaig viure amb ella, la Paquita sempre es va mostrar com una persona orgullosa i amb una forta autoestima. En part, per això, li era difícil reconèixer la tristesa que li produïa el fet d’estar sola i d’anar veient com les persones que estimava, per una raó o per una altra, ja no estaven amb ella.

Totes les penes i les pors desapareixen quan balla el bolero final. Es mou de banda a banda, paladejant l’ovació emocionada de l’auditori

Totes les penes i les pors desapareixen quan balla el bolero final. “Els peus no em toquen a terra. Soc als núvols.” Es mou de banda a banda, paladejant l’ovació emocionada de l’auditori, que no es dissoldrà fins que les protagonistes es retirin de l’escena. Abans, però, té temps de trobar-me amb la mirada entre el públic i d’enviar-me un petó amb la mà. Em fa la sensació que està orgullosa que la vegi d’aquella manera, a dalt d’un escenari, aplaudida per 200 persones. Que vol que la recordi així. Al bar del Lliure de Gràcia me la trobo rodejada de gent i de felicitacions. Li faig el mateix comentari que li feia quan la veia ballar al menjador de casa: “Sembles la Ginger Rogers”. Ella només riu i m’abraça.