“I el Netflix, i l’HBO i el no-sé-què... Doncs aquí... I no este, tots los cines.” Aquestes són les primeres paraules que esgrimeix Josep Mulet Sanmartí (1946) en trobar-nos a la barra del bar del Club Esportiu Bot, a la Terra Alta. Aquí dins, al mateix local, rere una porta que és a l’altre extrem de l’ampli menjador, s’hi amaga de la vista del carrer el cinema del poble. Un gran rètol amb lletra que denota antigor i un tauler amb cartells on hi ha escrit “Próximamente” ens ho fan saber. El Josep el va obrir el 18 de juliol de 1963 amb José Boix Piqué, un veí, pintor de professió, ja difunt. Ell era un marrec de disset anys que encara anava a escola, i el José, un home més madur.

Seixanta anys després, el jove adolescent és un operari retirat de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs que dedica el seu temps a una afició que el continua omplint i distraient. Tots dos, cinema i Josep, s’expliquen l’un a l’altre. L’un, amb paraules, records i anècdotes. L’altre, amb cartells i aparells. Els separen disset anys de diferència, però han crescut junts i inseparables. I la vida no és lineal. La realitat del cinema, local i autogestionat, també ha canviat. Però continua viu i actiu.

El Josep engega el projector del record i s’entesta a repetir que el cas del cinema de Bot és de tot menys anecdòtic

El Josep s’acaba el cafè i comença a fer memòria. Passem per la taquilla, encaixada en un rebedor fosc, petit i amb les parets cobertes de cartells de pel·lícules populars com Lo imposible o Ocho apellidos vascos.Ens endinsem a una sala plena de vermell que evoca el caliu dels diumenges i que aïlla els que hi són del món exterior. Convençut, el Josep engega el projector del record i s’entesta a repetir que el cas del cinema de Bot és de tot menys anecdòtic.

Els inicis del Josep i els del cinema, assegura amb sorna, van ser “a l’estil Cinema Paradiso”. Els separaven menys anys, però el Josep era aquell Totò que s’apropava al cinema d’aquell poble sicilià on aprenia del seu Alfredo particular, el José, amb qui va forjar una amistat i amb qui va treballar un bon grapat d’anys.

No es va convertir en el director que després seria el Totò, Salvatore Di Vita, però sí en un apassionat del cinema que no erra a l’hora de dir l’any d’estrena d’una pel·lícula. D’aquesta devoció que sembla tan posada a l’ADN n’ha tret, durant seixanta anys, l’energia inesgotable per promoure el cinema i la cultura cinematogràfica al poble on va néixer. El Josep és l’home del cinema resilient.

Les pel·lícules eren l’únic atractiu audiovisual que hi havia, juntament amb la ràdio, en aquells anys seixanta. La primera que el Josep recorda veure de petit és el western ‘Raíces profundas’, de 1953

Les pel·lícules eren l’únic atractiu audiovisual que hi havia, juntament amb la ràdio, en aquells anys seixanta. La primera que el Josep recorda veure de petit és el western clàssic Raíces profundas, de 1953, en què diu que sortien Van Heflin i Alan Ladd. Una altra pel·lícula que, segons ell, “tothom te dirà que és la millor que hi ha hagut sempre és Ben Hur, que és la que està més ben feta, no per la història, però sí la filmació”. “És del 1959”, apunta ell, “però és perfecta”. Quan van obrir el cinema, la van projectar els dos primers anys per festes majors. I l’han fet més vegades.

Totes aquestes primeres pel·lícules que el Josep té retingudes a la memòria, les va veure al cinema Fèmina. Obert després de la Guerra Civil, era el cinema principal del poble i va agafar el relleu dels dos cinemes inaugurats a principis de segle, que van tancar abans del conflicte. Un era el cinema mut instal·lat al garatge de casa Sindondo, on anaven els avis del Josep. L’altre estava ubicat a la societat obrera El Sarau i va haver de tancar per un incendi causat per unes cintes de 35 mil·límetres que es van encendre.

El Fèmina estava sempre ple, es quedava petit! I, per això, van fer el cinema on som ara

El Fèmina, hereu d’aquesta tradició de cinema de diumenge, estava sempre ple, i encara que era més gran que el que anys després seria el cinema del Club Esportiu, es quedava petit! I, per això, van fer el cinema on som ara. Hi van arribar a tenir dues sales, però una fa anys que és una sala de ball, i de l’actual sala de cinema se’n va reduir l’aforament a prop de la meitat, 165 persones. La primera pel·lícula que hi van projectar va ser La guerra secreta de sor Catherine (Conspiracy of hearts en anglès), un drama bèl·lic de l’any 1960.

Això del cinema era un hobby, com la televisió local, que el Josep va mantenir activa durant uns quants anys

L’Alfredo i el Totò botencs varen començar l’aventura com a empleats de la societat. “Agarràem les pel·lícules, les projectàem i a final de mes mos pagaen. Mos pagaen molt poc, dues coses en aquella època...”, recorda el Josep, rient irònicament. Ell, anys després, ja treballava, i això del cinema era un hobby, com la televisió local, que ell mateix va mantenir activa durant uns quants anys, oferint-hi pel·lícules i gravacions de les festes majors que fins abans de la pandèmia encara feia, i que ven als veïns que hi estan interessats.

Aquest hobby, en qualsevol cas, era més actiu i exigent que ara. Bot triplicava la població de 2022, de 566 habitants. Hi havia més vida, més bars, més oci, i els cinemes estaven “a tope”. La tecnologia era més rudimentària, menys avançada, però atreia més atenció: les primeres cintes eren de súper-8 i VHS i les emetia el projector cinematogràfic Ossa, fosc, tot un embalum que fa la sala de projecció encara més petita del que és; però el públic era més nombrós.

El cinema era tot un fenomen. A Bot, hi havia baralles per agafar butaca; “Baralla, baralla, eh!”

Entre set o vuit pobles, com Gandesa, Batea, Caseres, Horta de Sant Joan o Arnes, compraven les pel·lícules, repartien despeses i les compartien. Entre ajuntaments, particulars i l’empresa Cinemes Escarceller, s’ho feien per distribuir i projectar les pel·lícules. El cinema era tot un fenomen. A Bot, hi havia baralles per agafar butaca; “Baralla, baralla, eh!”, exclama fent èmfasi el Josep, que recorda que quan el veien baixant de la plaça era seguit pels veïns per agafar la millor butaca.

Aquesta passió dura, en el record del Josep, fins als anys setanta, però l’allarga fins entrats els vuitanta i els noranta. A finals dels setanta el cinema es va anar espolsant de la censura amb retalls i espais blancs a les cintes, i de la mateixa censura del que arribava o no. Així, van arribar algunes pel·lícules del destape: Desnuda frente al mundo, amb Gina Lollobrigida, o La gata sobre el tejado de zinc, amb Liz Taylor i Paul Newman. Pel·lícules amb dues R, tres R, pel·lícules que “no tenien gaire res”, però que venien amb fitxes i amb “observaciones: censurado por destape de la actriz principal”. O la mateixa escena del capellà que s’escandalitza en veure un petó. Aquí, no es va veure el petó. El Josep recorda les bromes que feia a un home del poble, a qui deia que per veure de cara l’actriu despullada girada d’esquena podria anar a l’altre costat de la pantalla.

El 1984, “com que la cosa ja anava més malament de públic i les pel·lícules eren més cares, la junta va voler tancar el cinema”

Als anys setanta el Fèmina va tancar i el cinema del Club Esportiu ho va notar. Amb la junta del Club Esportiu Bot, el cinema i el futbol funcionaven bé, però el 1984, “com que la cosa ja anava més malament de públic i les pel·lícules eren més cares, la junta va voler tancar el cinema”. Es va celebrar una assemblea popular per decidir-ne el futur, i com que ni ell ni el poble el volien tancat, el Josep va assumir la responsabilitat única d’encarregar-se’n, “i la gent hi va estar conforme”.

I per què vau voler agafar-lo sol, el cinema? “Perquè m’agrade, com ara mateix, que si no ve gent me desmoralise… En aquella època encara hi havia gent que volia cine, volien tancar i era un mal plan. Vam fer pel·lícules molt bones… Titanic, que la vam projectar tres dies seguits a l’estrena; El guardaespaldas; Pulp Fiction... Pel·lícules llamatives. Fèiem publicitat a Ràdio Gandesa i venia gent d’allà al cinema.”

Fins a finals dels noranta, l’afluència de públic encara era significativa. “Hasta que va canviar a l’euro”; no com a punt d’inflexió, però sí com a punt de referència temporal. Eren els temps de les estrenes d’aquests clàssics que esmenta, i també de pel·lícules infantils que triomfaven. Després del futbol, els nens baixaven corrent per veure-les directament des del camp de sorra, que s’albira fora, al final del carrer, des del bar del Club Esportiu. Però ara, tal com lamenta el Josep, “això ja s’ha acabat: ara tots porten el seu mòbil i això ho ha canviat tot”. El canvi de paradigma i, com a conseqüència, el canvi en el ritme de projeccions al cinema del poble ha estat l’extensió de la tecnologia digital més moderna i el pas al consum a través de les plataformes de cinema a la carta.

“La gent no surt tant perquè ho té a casa, això”

“Al canviar lo digital, tot això, molt malament. I no este cine, tots los cines del món, excepte els de les grans distribuïdores que tenen pocs empleats que ho fan tot.” Aquest és el plany persistent. “La gent no surt tant perquè ho té a casa, això”, afegeix el Josep referint-se al mateix tipus d’oci, però d’opcions infinites, consumit al ritme adequat per a cada persona i amb més comoditat. El cinema és a casa i al cinema del poble ja no només no hi ha tres dies de projeccions a la setmana, sinó que de seixanta pel·lícules cada any, una per setmana, que es projectaven els darrers anys, s’ha passat a tan sols una desena el 2022.

No és possible recuperar una despesa d’un mínim de 200 euros pels drets d’exhibició amb el benefici de les entrades, que no arriba als 100

Tret de comptades excepcions, com una projecció solidària amb motiu de La Marató de TV3 el dia 6 de novembre, en què es van reunir un centenar de persones, ben poca gent ve a veure les pel·lícules dels diumenges. Hi ha dies que venen quatre o cinc persones, n’hi ha que ni tan sols en venen. I la inversió, més enllà del temps, que és dedicació i que per al Josep és afició, no és rendible. No és possible recuperar una despesa d’un mínim de 200 euros pels drets d’exhibició amb el benefici de les entrades, que no supera els 100. És el carrer sense sortida dels cinemes particulars.

El Josep, però, obre igualment. Ell i la seva dona, Maria Pujol, obren la taquilla. Entrades a quatre euros. Ella agrana la sala i ell prepara el projector. La setmana vinent, diu que tornarà a posar l’ordinador a la taula de la saleta de projecció que hi ha al pis superior i engegarà el projector. Suposa que algú o altre hi haurà. Sempre ho espera. Des que es va jubilar el 2015, el cinema, diu, “és un al·licient, una distracció”. No fa gaire l’efecte que s’adoni, però, que també és un acte personal de resiliència per mantenir aquest patrimoni del poble. I, vist en perspectiva —encara que també amb la ignorància indestriable de qui arriba, mira, coneix i escriu—, sembla que el Josep se’n va sortint, a l’hora de donar vida al cinema.

Hem tornat a baixar a la sala de butaques i hem enfilat el pendent suau de la passarel·la fins a les primeres cadires. Girats d’esquena a la pantalla, el Josep assenyala l’ampli espai que hi ha entre aquesta i les primeres butaques. A terra, es nota la presència passada de més butaques instal·lades, que es van retirar per oferir espai per a presentacions i col·loquis. I és que el Josep té molts amics. Amics directors, actors i gent d’aquest món que ha anat coneixent en festivals com el de Sitges, del qual és un fix, o en federacions d’empresaris del cinema.

Molts amics del Josep venen a presentar les seves pel·lícules en aquest espai íntim i petit, que no deixa lloc per a grans pretensions, però que garanteix proximitat

Molts venen a presentar les seves pel·lícules en aquest espai íntim i petit, que no deixa lloc per a grans pretensions, però que garanteix proximitat. Ell agafa el telèfon amb la mà esquerra i amb el dit índex de la mà dreta es mou pel Facebook. Busca els amics de qui parla i les seves pel·lícules per ensenyar-nos-les. Les de Joan Frank Charansonnet, actor i director de Granollers establert a Vallgorguina que ha presentat a Bot Terra de telers, i que el Josep espera que vingui a presentar El cas Àngelus, la fascinació de Dalí. O Barcelona 1714, d’Anna Maria Bofarull.

I també organitzeu un festival, oi? L’In-FCTA, li pregunto retòricament. El Festival de Cinema a la Terra Alta, que promou l’actor barceloní Ivan Massagué, que, enamorat de la Terra Alta, s’hi va construir un mas, als afores de Bot, i hi va decidir organitzar el certamen que se celebra a l’estiu. El Josep en parla entusiasmat, té part de responsabilitat que se celebri al poble i al cinema. Diu que es nota l’afluència de gent. Venen veïns de la comarca i gent interessada, i també alguns actors i directors de renom a Catalunya. Se celebren col·loquis, es projecten pel·lícules gratuïtament i es fa cinema a la fresca a la zona esportiva. “Però, després, quan s’acaba el festival”, continua el Josep, “s’ha acabat del tot, sembla que no es note.” Tot torna a la normalitat i la sensació de letargia i poc moviment retorna al poble.

El Josep ho diu ben clar, que, mentre depengui d’ell, ja que és lliure d’obrir-lo i programar-hi pel·lícules, ho continuarà fent

I és que el poble, l’aforament del cinema i el nombre de veïns que hi venen s’han empetitit. Els temps passats que el Josep ha repassat eren millors i ho són, vistos des del plany del present. Però el Josep li deixa poc espai, a aquest lament. Per motius que hi hagi, no són suficients perquè tanqui el cinema. Ho diu ben clar, que, mentre depengui d’ell, ja que és lliure d’obrir-lo i programar-hi pel·lícules, ho continuarà fent.

Moriran tots dos amb el projector engegat. S’extingiran l’espècie i l’ecosistema junts. El cinema desert i el beduí que el regenta. “A tots los cinemes del món passa el mateix”, diu un cop més, però com el de Bot, hi ha molts més cinemes que resisteixen. Tal com a un servidor, el Josep us convida a venir el mes d’agost al festival In-FCTA i qualsevol diumenge al cinema. Veureu aquella llum plena de vida enmig de la foscor.