El ying i el yang, el seny i la rauxa, la llum i la foscor. Els catalans, lògicament, tampoc restem a sopluig de contrastos entre el bé i el mal i, a banda dels nostres sants oficials podríem elaborar una llista nacional del malparits oficials. N'hi ha uns quants. I també d'universals. Catalans malparits universals. Qui l'encapçalaria? Això no té massa importància però s'acosta Sant Narcís, patró de Girona, i hom pot aprofitar l'avinentesa per mencionar i aprofundir una mica en la figura de Nicolau Eimeric (Girona 1316-1399), un personatge sinistre que si hagués tingut a mà xuixos farcits de farinera borda, quan és època de bolets, no hauria dubtat a utilitzar-los. Un malparit, per entendre'ns, amb folre i manilles.

Un manual, un vademècum, l'autèntic codi penal que la Santa Inquisició pren com a referència per manipular i torturar als sospitosos d'heretgia

I és que més enllà de la seva biografia cronològica, la d'un outsider enfrontat al poder reial gràcies a la protecció de la Santa Seu i immers en el Cisma d'Occident a favor del papat d'Avinyó, la vida de Nicolau Eimeric destaca per ser l'autor del Directorium Inquisitorum (1376). Una obra de 800 pàgines escrita en llatí, un manual, un vademècum, l'autèntic codi penal que la Santa Inquisició pren com a referència per manipular i torturar als sospitosos d'heretgia. Un llibre que hauria fet les delícies de l'ISIS a Síria o de l'Exèrcit dels Estats Units a la presó iraquiana d'Abu Ghraib i que deixa com un xai recent nascut al senador nordamericà Joseph McCarthy perseguint comunistes als Estats Units.

Fill d'una família d'argenters, ingressa al convent de Sant Domènec –actualment part del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona– per fer el noviciat i després d'estudiar teologia a Tolosa i París, Eimeric acaba essent nomenat Inquisidor General de la Corona d'Aragó entre 1356 i 1360 i del 1366 al 1388. Un càrrec trufat de polèmica que l'enfronta, amb determinats episodis de violència com la revolta contra la diòcesi de Tarragona, amb el rei Pere III el Cerimoniós. El monarca –que arriba a ordenar sense èxit que Eimeric sigui ofegat al riu Ter– l'acabarà expulsant del seu regne, con ho farà molts anys més tard el seu successor Joan I, que tot i una primera època de vist-i-plau en la seva persecució contra els enemics de l'Església, acaba expulsant el frare.

Eimeric va a la seva, sempre massa lluny, amb un estil molt trumpià (de Donald Trump). No tolera ni ingerències reials, ni la separació de poders de l'època, ni límits competencials. És tal l'obsessió del gironí que veu heretges a cada racó i es passa quatre ermites a l'hora de processar sospitosos d'anar contra la doctrina cristiana. Cal afegir-hi que Nicolau Eimeric es va dedicar a perseguir tots els partidaris del teòleg i filòsof Ramon Lull, admirat i professat pel mateix rei, ja que considerava que el seu pensament era fill del diable i feu examinar la seva obra per la Santa Seu. El xoc entre dos caràcters forts estava garantit.

De fet acaba essent el primer a torturar, contra la prohibició de l'Església, dues vegades o tantes com faci falta la mateixa persona. Tantes acusacions, tantes tortures

El Directorium Inquisitorum es convertiria en la Bíblia de la tortura de la Inquisició amb la benedicció de les butlles papals fins al segle XVII i seria la llavor del Malleus Maleficarum o el martell de les bruixes, el manual de persecució de bruixes més important del Renaixement. Eimeric no es limita a elaborar un text jurídic sinó que incorpora tot un manual de manipulació psicològica i una guia de tortura per si finalment cal aplicar-la. De fet acaba essent el primer a torturar, contra la prohibició de l'Església, dues vegades o tantes com faci falta la mateixa persona. Tantes acusacions, tantes tortures.

En cas d'heretgia, judicis sumaríssims. Es considera que determinades garanties jurídiques sobren i cal anar per feina ja que l'Infern és ple de fills de Déu que s'han torçat per transmutar-se en enemics de la fe. Valen simples rumors populars per iniciar investigacions si són corroborats per dos testimonis amb bona premsa entre la ciutadania. En definitiva, terreny abonat per a la confabulació. A cada diòcesi es designen un parell de capellans i dos o tres laics, gent de bé, que d'ofici hauran de parar les orelles i fotre el nas arreu per veure què. Literalment s'accepta que “tenir fama d'heretge” ja és suficient i l'acusat està obligat a facilitar a l'Inquisidor Fiscal les proves contra si mateix. De traca i mocador. Entre els testimonis hi haurà d'haver excomulgats, còmplices de l'acusat, infames i culpables d'altres crims i altres heretges contraris al sospitós. Mai a favor i, per dir-ho en llatí, idem amb la família. Com encara passa ara en processos que ens són molt familiars, el punt de partida és que el sospitós és presumpte culpable i no presumpte innocent. No semblaria gens forassenyat pensar que molts instructors de causes de determinats sistemes judicials tinguessin a la tauleta de nit l'obra d'Eimeric, ni que sigui a mode de divertimento.

Eimeric esdevé un professional de la sospita. Sospita que té tres graus: lleu, vehement i violenta. Amb aquesta darrera n'hi ha prou per processar algú. El Directorium Inquisitorum adverteix de les maneres que els sospitosos d'heretgia utilitzen per fer veure que no saben de què els parlen i com les llàgrimes de cocodril s'han de saber detectar. Alhora exposa un seguit de mesures sobre com afrontar els interrogatoris, amb preguntes prou vagues i plantejaments amb els quals qualsevol resposta, per favorable que sigui a la satisfacció de l'inquisidor, dugui implícita un bri de culpabilitat.

La gent d'ànima i cos fort que suporta la tortura s'hi acaba acostumant perquè les extremitats ja s'han donat a base de bé amb llargues sessions al ‘cavallet’

A les pàgines de l'atrocitat feta lletra, Eimeric descriu el mètode per aconseguir una confessió al preu que sigui. Si les bones maneres, les exhortacions, la invitació a la reflexió o la pròpia incomoditat de la presó no són suficients es passa a la fase de turment. La gent d'ànima i cos fort que suporta la tortura s'hi acaba acostumant perquè les extremitats ja s'han donat a base de bé amb llargues sessions al “cavallet”. En tres passos senzills. Els botxins despullen l'acusat i se'l torna a interrogar sobre els delictes menors. Si no confessa se li mostren els instruments de tortura que s'apliquen fins a tres dies. Ferro roent, claus, dies sense beure i menjar, dislocacions a base d'estrebades, ofecs, aixafament de dits i altres mètodes inenarrables. Tot s'hi val i res no compta.

Però més enllà del contingut cal prendre consciència de la repercussió i reconeixement que aquesta publicació va tenir i té internacionalment Eimeric sense que nosaltres els catalans en siguem conscients. Ja no es tracta del valor documental de la seva obra sinó d'entendre que Nicolau Eimeric ha transcendit les fronteres acadèmiques per situar-se també en el camp de l'entreteniment i la cultura de masses com a dolent entre dolents. Eimeric és actualment protagonista de videojocs, novel·les i sèries de televisió com la popular La catedral del mar i d'una llarga sèrie de còmics de l'autor italià Valerio Evangelisti traduïts a multitud de llengües.

L'epitafi de la tomba d'Eimeric, llarg i segons sembla redactat per ell mateix, conclou: “...predicador verídic, inquisidor intrèpid, doctor egregi”. Eimeric no tenia clemència, ni àvia.