De ben petita, Roser Folch i Camarasa anava al Teatre Romea a veure Els Pastorets, com no podia ser d’una altra manera. El seu pare, Josep Maria Folch i Torres, n’era l’autor, i sempre que corria pel teatre, sortia a saludar després de la funció. “Em quedava molt parada de veure el meu pare allà dalt. Aplaudíem amb gust. Anàvem a veure Els Pastorets cada any!”, recorda. Això sí, la Roser hi va veure més clar quan li van posar ulleres. “Com que hi veia tan poc, mai sabia quina cara feien els actors! Va ser tan diferent... Llavors vaig descobrir el que era el teatre! Veure que hi havia personatges a l’escenari!”, diu rient. Filla d’un referent del teatre, de la literatura, de la cultura catalanes, ens endinsem en les seves memòries. Una vida trencada per la Guerra Civil, que encara avui ressona amb força dins seu. 

La Roser ens espera a casa seva, a Molins de Rei. Quan es va casar, hi va anar a viure i va deixar Barcelona enrere. És des d’aquesta vila que comença a revifar històries que acompanya amb els seus ulls curiosos, a vegades encesos d’alegria; d’altres, de tristesa. Amb la seva generositat ens guia directe cap als anys vint, a la seva infantesa, en què imaginació, llibres i teatre eren una gran companyia.

Al seu pare, Josep Maria Folch i Torres, el defineix així: “Era molt bona persona. Ell ja era gran quan vaig néixer jo. No tenia amo. On anava ell, anava la ploma”

“Al teatre no hi anàvem tots els germans junts: primer els grans, i després els petits. A mi m’agradava molt. Tot el que fos fugir d’aquest món, m’agradava”, comença. La Roser va néixer l’11 de maig del 1924 a Barcelona. Era de les més petites d’una família de nou germans. La seva mare, la Maria, els va tenir tots a casa. Al seu pare, Josep Maria Folch i Torres, el defineix així: “Era molt bona persona. Ell ja era gran quan vaig néixer jo. No tenia amo. On anava ell, anava la ploma”. Coneguem, doncs, una mica més de la seva vida.

“Vaig aprendre a llegir sola. Tenia afany de llegir. Quan ens en van ensenyar a l’escola jo ja en sabia”

La cultura formava part del dia a dia a casa dels Folch i Torres, i la Roser, sent de les més joves, ja ho va mamar de ben petita. “Vaig aprendre a llegir sola. Tenia afany de llegir. Quan ens en van ensenyar a l’escola jo ja en sabia. Era molt llegidora, m’agradava. A casa, després de dinar, a vegades ens deien: «Ara a descansar!». I ens amagàvem darrere la porta amb l’Eulàlia, la meva cosina, amb un llibre.” I què llegia? “Tot el Folch i Torres!”, diu rient. “De petita havia llegit tot el Massagran, però em vaig anar fent gran i vaig agafar tot el que vaig poder.” La Roser també llegia En Patufet. Clar, llegia el que feia el pare.

“Jo tocava una mica el piano, però, al ser la més petita, em va enganxar la guerra i no vaig ser a temps de continuar”

Lectures a banda, la música també feia acte de presència a la vida de la Roser. “Dels vuit germans que vam quedar, jo tocava una mica el piano, però, al ser la més petita, em va enganxar la guerra i no vaig ser a temps de continuar. La Núria tocava el violí i el piano, i la Maria Rosa, el violí. La Montserrat tocava el violoncel. A casa sempre hem estat molts, i els més grans sempre cantaven, els més petits escoltàvem. Cantàvem de tot!” Que es recorda d’alguna cançó? “Sí, de totes les populars. «Els pastorets i les pastoretes», «Muset i Bernadeta»…” I n’entona un petit fragment: “Quan a la fonteta un dia, en Muset m’hi va trobar, vaig sentir tanta alegria, que no us ho sabré explicar…!”. “Es perd molta cosa a mesura que vas fent anys”, comenta. I en caça una altra a mitges: “...de fil i cotó! Mira, mira, com que m’ha agradat, jo me l’he comprat a la fira! Hi havia anellets, collars, braçalets i altres coses! Però no hi ha res millor que un bon mocador per a les noies!!!”.

Música, teatre, llibres... i cinema. Els diumenges el setè art també arribava a casa els Folch i Torres. “Els dissabtes llogàvem la pel·lícula, que triava el pare, i el diumenge fèiem tres files al menjador de casa i la miràvem.”

“Al capdavant de casa, un principal, hi teníem el despatx del pare, amb dos balconets. Tenia una sala amb un mirall i un terrat gran, o almenys a mi m’ho semblava!”

La cultura impregnava la casa que tenien al carrer Diputació de Barcelona. La Roser la descriu així: “Era un pis amb unes galeries grans. Després ja vam anar al carrer Provença. Al capdavant de casa, era un principal, hi teníem el despatx del pare, amb dos balconets. Tenia una sala amb un mirall i un terrat gran, o almenys a mi m’ho semblava! Allà jugàvem: a fer córrer el cèrcol, a posar-nos una pedra sobre la mà i caminar sense que caigués… Hi havia uns nens al terrat que es reien de nosaltres, però quan els vam dir de baixar a jugar, ziiit! Cap avall!”, explica.

I anaven a veure el pare mentre treballava? “El meu pare se solia llevar molt d’hora i, abans de treballar, se n’anava a donar un volt, per les cames. No ens deixaven entrar sols al seu despatx, perquè allà rebia a tothom. Tot i això, obríem la porta corredissa i l’avisàvem per anar a dinar i sopar.” Així que menjaven junts. “Sí, només els solters, perquè els casats ja tenien casa. Sempre es beneïa la taula”, comenta. I resaven, a casa? “El rosari. Durant la guerra ens van dir que el rosari de diumenge valia per a la missa. El pare devia rumiar les pàgines viscudes amb les lletanies”, diu amb ironia. 

“Hi havia una caixa de núvia, que en deien, i ens hi enfilàvem tots els cosins, els que érem, sis o set, ben apretats... I dèiem que era el tramvia!”

No només es reunien a casa seva. Cada setmana, els germans Folch i Torres es trobaven a casa “l’àvia dels oncles”, i els cosins aprofitaven per jugar. Era una reunió sagrada, on en Josep Maria, en Lluís, en Quim, en Manuel, l’Ignasi i la Mercè, l’única noia dels germans, es trobaven al saló amb la mare. La Roser, de les cosines més petites, recorda l’àvia Lluïsa i aquella època amb tendresa. “Mira, hi havia una caixa de núvia, que en deien, i ens hi enfilàvem tots els cosins, els que érem, sis o set, ben apretats... I dèiem que era el tramvia!”

Que l’agafaven molt, el tramvia? “Molt poc! Per Barcelona anàvem a peu o amb taxi. Anàvem a comprar sabates a Can Jorba. Allà hi havia de tot. La roba ja la feien les meves germanes grans, que anaven a classes de cosir i ens la cosien elles. Tenien traça. Abans de la guerra havíem tingut dues minyones que compraven el menjar.” A Barcelona, la Roser també anava a passejar amb el seu pare de tant en tant. Explica que si anava per passeig de Gràcia i es trobaven algun conegut, com Junceda, pensava: “Ara hauré d’anar a saludar i a fer un petó a la mà. Fer l’amistat”. 

“Fèiem el pessebre en una galeria de casa que quedava oberta. Nosaltres no fèiem cagar el tió, però per Reis el pare ens portava el que demanàvem i més”

De moment, deixem la vida al carrer i tornem a casa. Quines festes celebraven al llarg de l’any? “Celebràvem el sant de la mare i els de cadascú. Es donava un detallet i ja està, el pare n’estava fins al capdamunt!”, diu rient. I per Nadal? “Fèiem el pessebre en una galeria de casa que quedava oberta. Nosaltres no fèiem cagar el tió, però per Reis el pare ens portava el que demanàvem i més. Unes nines molt maques per jugar: algunes amb vestit, altres amb el cap i la resta de roba.”

Però la infantesa de la Roser es va aturar quan va fer dotze anys, el 1936. També es va aturar la vida professional del pare. Josep Maria Folch i Torres s’havia guanyat la vida escrivint en català, i amb l’arribada de la guerra i del franquisme, es va veure abocat a una precarietat econòmica que marcaria tota la família. Ja no podia escriure en català i va haver de buscar-se la vida, ajudat pels seus germans. Anys abans, havia comprat la casa de Plegamans, una torre d’estiueig a Palau-solità i Plegamans on passaven els mesos més calorosos de l’any. I l’estiu del 36, quan va arribar la guerra, els va enganxar allà.

“Vaig baixar a dir-li que hi havia soldats a la punta de la muntanya, que ara es movien. I em va dir: «Ja ho sé, ja. Perquè ara ve la guerra». Però jo, ben bé, no sabia què era la guerra”

“Vaig anar a trobar el pare, que era en un silló mirant la posta de sol. Li agradava molt mirar-la. Jo havia baixat per dir-li que hi havia soldats a la punta de la muntanya, i que ara es movien. I em va dir: «Ja ho sé, ja. Perquè ara ve la guerra». Però jo, ben bé, no sabia què era la guerra”, explica.

Què és el que més recorda d’aquella època? “La gana! Vam quedar-nos a Plegamans, perquè hi havia més menjar, i vam plantar patates. Amb guerra no hi havia res i la mica que hi havia era molt poc. Quan em donaven xocolata, la guardava. Els de la Gallina Blanca es deien Carulla i ens enviaven paquets de menjar.” També rebien menjar de Torremar, on vivia la família del seu germà Lluís, que sempre que podien enviaven paquets de menjar cap a Plegamans. 

I a sobre de la gana... també el fred. “A Plegamans hi feia un fred! Quan anàvem a dormir, ens vestíem. Ens posaven gorra, guants… Feia molt fred. Nosaltres sempre rebíem, rebíem per les dues parts! El meu pare no tenia feina. Va escriure en castellà uns anys, amb pseudònim, firmava com a Jim-Fit. No hi havia pessetes. Hi havia en Franco i tot era en castellà, i el meu pare… Semblava que havíem de rebre de tots costats, saps? El pare es va posar a pintar perquè no podia escriure. Només escrivia si en tenia ganes i, per no posar-se trist, es va posar a pintar. Jo, mira, ja tinc el record de quan anàvem cap avall.”

“A partir de la guerra i del germà mort, això ja va ser… Els petits fan veure que no se’n senten, però jo me’n recordo, del pobre home que havia rebut la carta, que li queien les llàgrimes”

“Per mi... Fins llavors, tot anava bé, però a partir de la guerra i del germà mort, això ja va ser… Els petits fan veure que no se’n senten, però jo me’n recordo, del pobre home que havia rebut la carta, que li queien les llàgrimes.” Quina carta? “Al poble deien que hi havia un veí que tenia una carta i em van fer anar a buscar-la acompanyada. Vaig anar-hi jo, la minyona i una veïna. Al senyor que em va donar la carta, pobre home, li queien les llàgrimes al llegir-la. És clar, és molt trist. I a l’anar cap a casa, es va aturar un cotxe pel camí. Era la mare, que havia acompanyat l’àvia a Vilassar. Llavors m’ho vaig passar molt malament, perquè em deia: «D’on veniu, vosaltres, ara? A aquesta hora no aneu mai enlloc!».”

“No sigueu tontos; no feu la guerra, perquè hi perd tothom. Encara que guanyin, no torna a ser igual mai més”

“I jo no sabia com fer-ho per dir-ho. A l’últim vam dir que teníem una carta, i així ho va llegir. La pena igual, però el que ho havia de dir... Saps? Pobra... La mare no... No ho va acabar de pair mai, això. No, perquè li semblava que hauríem pogut fer alguna cosa, per en Jordi, el meu germà. Perquè tenia disset anys. Quan em va veure amb la carta, va dir: «Què hi fas, aquí?». No sabia què dir. Ara, quan hi ha guerres, dic: «No sigueu tontos; no feu la guerra, perquè hi perd tothom. Encara que guanyin, no torna a ser igual mai més»”, explica. I el pare, com ho va rebre? “Ai, pobre! Deia que eren uns lladres. Estava trist, la mort dels fills… Tota la seva vida es va trencar. No podia ni escriure.”

“El van afusellar. El van enterrar en una cuneta i el van anar a buscar. Sembla estrany com es sobreviu a això, oi?”

La història d’en Jordi, el germà de la Roser, ens la completen dos fills d’ella que també ens acompanyen: la Roser i l’Oriol. “En Jordi va morir perquè fugia. Tenia disset anys i va desertar. Es va presentar a casa i els va dir que estava de permís, però quan van descobrir que no ho estava, l’avi va anar a parlar amb els militars”, comença.

“Del que va passar després ens n’han arribat diferents versions, però la que sembla més convincent és que li van disparar mentre intentava fugir, una nit de boira espessa en què, després d’amonestar-lo, el tornaven al seu batalló. El van enterrar en una cuneta, i acabada la guerra la família el va anar a buscar per enterrar-lo a Barcelona. L’examen del crani va mostrar un forat de bala a l’occipital que tant podia fer pensar en una execució sumària com en el tret de gràcia. Sembla estrany com se sobreviu a això, oi? Les cartes d’en Jordi, des de la guerra, fan molta pena, perquè diu: «M’imagino que sou tots al terrat del darrere, fent petar la xerrada…». Tenia disset anys.” 

Durant la guerra, i malgrat la mort, la vida continuava, també a Plegamans. “Amb la meva germana anàvem a collir herba per als conills, ravenissa, i herba. En fèiem unes piles molt altes! Suposàvem que els conills menjaven de tot, però no... Darrere del castell hi havia moltes vinyes i la collíem allà. Fèiem una muntanya d’herba i l’anàvem tallant i la Maria Lluïsa, la meva germana, hi posava el peu a sobre perquè s’aixafés i així n’haguéssim de collir més. Un dia, la meva mare va venir i ens va dir: «Correu, veniu, que hi ha hagut una matança de conills!». Una guineu els havia matat per menjar-se’ls.”

I en aquells temps convulsos, el teatre apareixia com a salvavides d’una realitat massa crua. A la casa de Plegamans, hi tenien una zona amb pins que en deien “la Platea”, el lloc perfecte per representar obres de teatre, amb unes escales que servien per separar l’escenari del que feia de platea, amb el públic assegut en uns bancs arrenglerats al bosquet, a peu de les escales. Tant els actors com el públic els formaven els mateixos palauencs, que s’apropaven a la casa per passar una bona estona. La Roser era una nena tímida i no volia fer d’actriu, però s’encarregava de fer d’apuntadora. “A l’estiu fèiem comèdia, i la gent del poble pujava a veure les obres de teatre.” 

Al menjador de casa de la Roser, hi llueix una còpia d’un retrat de Picasso. L’Oriol i la Roser filla ens n’expliquen la història

Els anys de la guerra i la postguerra van ser durs i van canviar totalment el destí de la família Folch i Camarasa. Tot i això, no es podia esborrar el que havien estat. I a Molins de Rei, a casa de la Roser, en trobem proves fins i tot a les parets. Una còpia d’un retrat de Picasso llueix al menjador. L’Oriol i la Roser filla ens n’expliquen la història.

“La mare tenia una làmina petita, en blanc i negre, un carbonet, i sempre deia que era el seu pare pintat per Picasso, i nosaltres no ens ho acabàvem de creure. Una vegada, van fer una exposició de retrats al Museu Picasso i vam anar-hi. Vam veure l’avi Folch allà. Vam anar a preguntar a qui pertanyia, però ens van dir que no ens ho podien dir, que era d’una col·lecció particular. Tot i així, vam comprar el catàleg de l’exposició per tenir-ne la còpia. L’avi sembla que anava sovint a Els Quatre Gats, per l’ambient cultural que hi havia, i Picasso en va pintar molts, dels d’aquella època.”

“Després de la guerra, tot es va esbandir, es va procurar tapar. Tot el que era Folch i Torres, res”

Com heu viscut vosaltres aquesta herència cultural de l’avi? “Tens la sensació que era una persona especial. Jo sempre he tingut una mica la sensació de mite. El meu avi el 1905 el van posar a presó per catalanista, i és ara que s’ha reivindicat aquesta vessant d’ell. La seva vessant literària ha quedat més en una altra època, però tota la seva lluita per defensar el català i Catalunya es valora més ara”, explica l’Oriol. La Roser hi afegeix: “Després de la guerra, tot es va esbandir, es va procurar tapar. Tot el que era Folch i Torres, res. S’ha de recordar que ell es va poder comprar el terreny amb la casa i es va poder fer la torre a Plegamans només escrivint en català”.

“La mare ens feia classes de català. En època franquista era l’única manera de conservar el català. Almenys la llengua escrita”

Suposo que la mare també us ha transmès el catalanisme, a la vostra família. L’Oriol pren la paraula: “Sí, jo recordo que la mare ens feia classes de català. En època franquista era l’única manera de conservar el català. Almenys la llengua escrita. Teníem companys nostres que no en sabien, i nosaltres sí. Ens feia una mandra! Recordo les classes de català, que les fèiem els dissabtes!”, explica rient. Roser, vostè ja va veure que era important ensenyar-los el català a casa. “Home, clar! Si tallen la llengua, què? Cada dia una mica. Però ningú ho ha pogut aconseguir, ni Franco!”, acaba.

El 15 de desembre de l’any 1950 va morir Josep Maria Folch i Torres. L’enterrament va ser multitudinari. “El van passejar per la Rambla i van entrar la caixa al Romea, a dalt de l’escenari, perquè la gent se’n pogués acomiadar. Llavors les noies no anàvem als enterraments, no podíem. Miràvem pel balcó com marxaven i s’ha acabat!”, recorda la Roser. Aquell dia es van acomiadar d’un pare, i Catalunya també deia adeu a un dels autors més populars. La Roser i els seus germans en van mantenir viu el llegat cultural i catalanista. Ara el continuen els seus fills. L’herència que es traspassa de generació en generació i la memòria que manté viva part de la història del país.