Les oportunitats no sempre són il·limitades. Mai es coneixen les conseqüències de deixar-ne passar alguna. L’Iñaki Martínez Azpiroz pren una decisió per no perdre cap ocasió de desenvolupament personal i professional a causa de no saber català. Decideix aprendre l’idioma. Estudiant de tercer curs de Periodisme i de segon de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. 21 anys i navarrès, concretament d’un poble que es diu Barañain. A segon de carrera li arriba una oferta de pràctiques extracurriculars molt llaminera, però té un gran hàndicap, requereix un nivell alt de català. Haver de renunciar a una oportunitat com aquesta el fa reflexionar i es decideix: comença a estudiar català.

Ell es recorda veient parlar en català els seus dibuixos animats preferits, com el Doraemon, que habitualment escolta en basc

Per a l’Iñaki aquesta no és una llengua aliena. De petit, amb els seus pares i el seu germà gran, passa cada any un mes d’estiu a Coma-ruga. Per això assegura que el català “és un idioma que em resulta familiar”. Ell es recorda veient parlar en català els seus dibuixos animats preferits, com el Doraemon, que habitualment escolta en basc. Aquests estius són els primers contactes que té amb la seva, ara ja, tercera llengua. Però la televisió no és l’única font de familiaritat, també ho és la música. Grups com La Gossa Sorda, Obrint Pas, Aspencat o Zoo, “que era jo el més fan d’allà”, han tocat en terres navarreses i “he estat amb catorze anys veient els seus concerts superfeliç”, explica. Busca les lletres de les cançons, que “tampoc són molt difícils d’entendre”, i així, de mica en mica, va interioritzant el català sense ser-ne conscient.

La llengua materna de l’Iñaki és l’eusquera. Amb la seva família parla en basc i tota la seva escolaritat ha estat en aquesta llengua. De fet, explica una fase anecdòtica de la seva infància en què no parla ni una paraula en castellà. És capaç d’entendre’l perfectament però quan xerra amb la seva cuidadora, la Consuelo, que no parla basc, el seu germà gran li ha de fer de traductor perquè ella entengui el petit, que només parla en eusquera. Amb el temps, interioritza ambdues llengües i comença a parlar castellà sense problemes. Per a ell, bilingüe, el català és “el regal d’una nova llengua”. Un regal que obre a la universitat.

El primer any d’universitat el cursa a Pamplona com a estudiant d’Enginyeria Industrial. “M’agrada molt la part més abstracta de la ciència i les matemàtiques, però fer peces mecàniques i coses així no és gens per a mi.” Aquesta és la raó que el motiva a plantejar-se un canvi. “Sempre he tingut la crítica social molt a prop, no sé per què. Jo veia la carrera de Periodisme com una possibilitat d’endinsar-me en tot allò i aprendre a analitzar i a explicar”, expressa. Després de molta reflexió l’Iñaki considera que la UPF és la universitat que més escau a les seves aspiracions i motivacions; per això, d’entre totes les possibilitats, l’Iñaki decideix venir a estudiar Periodisme a Barcelona. I, com que és bon estudiant, després de repetir la selectivitat obté la nota necessària per accedir al grau. Comença una nova etapa.

Els seus apunts són trilingües. Mentre copia algunes frases dels ‘power points’ en català, fa una traducció simultània de les explicacions del professor en castellà i quan cal escriure una idea clau ho fa en eusquera

Quan es fa oficial l’assignació de plaça, l’Iñaki es proposa començar a aprendre una mica de català. Vol anar més enllà de la intuïció i del que els estius i la música li han aportat i adquirir-ne una mica de base. Tot i que confessa que no acaba aprenent gaire català abans de venir, sí que en fa un tast a través de la plataforma Parla.cat. Aprèn les hores i alguns verbs, com haver o fer, “i menys mal perquè, si no, quin drama!”, assegura. La predisposició de l’Iñaki afavoreix que pugui seguir les classes sense cap complicació. Explica que preguntava algunes vegades, perquè “hi ha verbs, com el desenvolupar, que s’utilitza molt en llenguatge acadèmic i que al principi no el sabia gaire bé”. Les notes de l’Iñaki no es veuen afectades, un indicador del fet que podia entendre perfectament les matèries. Ara bé, els seus apunts no són pas comprensibles per a ningú més que per a ell. Són trilingües. Mentre copia algunes frases dels power points en català, fa una traducció simultània de les explicacions del professor en castellà, i a més a més, quan cal escriure una idea clau que resumeixi un concepte o una definició, ho fa en eusquera. I així, s’escriuen uns jeroglífics desxifrables només per ell mateix.

El veritable repte és al bar, a les discoteques, a les converses entre companys a la pausa de mitja classe. L’Iñaki confessa que “no m’assabentava de res”

La complicació no es troba pas dins l’aula. El professor parla formalment, amb un llenguatge clar i pausat. El veritable repte és al bar, a les discoteques, a les converses entre companys a la pausa de mitja classe. L’Iñaki confessa que “no m’assabentava de res. És un context molt diferent, la gent parla més informal, i això sí que era difícil”. Recorda, per exemple, la seva primera festa universitària a Barcelona; entre la música, els crits i el soroll ambient, l’Iñaki no aconsegueix entendre ni una paraula del que li diuen. Amb el temps se li acostuma l’oïda i ara ja entén perfectament tot el que passa al seu voltant.

“Sé el que és tenir una llengua minoritària, i en bastant pitjors condicions que aquí; per això, si jo estic en un grup on tothom parla en català i per mi passen al castellà, em fa molta ràbia”

Quan està fent segon curs de Periodisme l’Iñaki rep una oferta de pràctiques que li resulta molt atractiva. L’ha de rebutjar perquè no domina la llengua. És un requisit necessari per obtenir la plaça. Aleshores, es proposa estudiar català. Ho fa a través dels cursos d’idiomes de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), que, en tractar-se d’una universitat en línia, li permet compaginar l’estudi de la llengua amb la universitat. “No pararé fins a treure’m el C1”, afirma convençut. El seu aprenentatge es veu reflectit en la manera com afronta els treballs de classe. “Jo puc entendre i escriure gairebé perfectament en català. Per això, si em pregunten en un treball en grup si vull que el fem en castellà, sempre dic que no.” L’actitud de l’Iñaki té a veure amb una empatia idiomàtica, tal com explica: “Sé el que és tenir una llengua minoritària, i en bastant pitjors condicions que aquí; per això, si jo estic en un grup on tothom parla en català i per mi passen al castellà, em fa molta ràbia. Trenques les relacions en català si tu no en saps i per a mi això és molt important que no passi”.

A mesura que avança en el seu aprenentatge, comença a escriure alguns treballs en català. S’adona de detalls, com per exemple que “tot i que escrivia bé, moltes vegades no sabia per què escrivia allò. Els accents, per exemple, els posava bé per simple repetició sense saber per què”. A mesura que millora i comprèn l’idioma, s’atreveix més a utilitzar-lo i a fer-lo seu. Així, a final de curs, ja escriu peces “publicables internament” en català. Però encara li falta un obstacle per superar: “Parlava molt malament, tenia entre por i vergonya”. Aquestes emocions fan que l’Iñaki comenci a practicar l’expressió oral en l’ambient on més segur se sent: amb la seva parella.

“Jo ara els he pressionat una mica perquè em parlin sempre en català; encara que jo passi alguna vegada al castellà, els dic: «Vosaltres parleu-me en català»”

En un viatge estiuenc, diu les seves primeres frases en català. En tornar i retrobar-se amb el seu grup d’amics més proper no deixa de practicar. L’Anna i en Marc ja se li adrecen en català des de fa temps, però la Laura, en Miquel i l’Elisenda, que “tenen més present el castellà a la seva vida, passen més habitualment al castellà. Jo ara els he pressionat una mica perquè em parlin sempre en català; encara que jo passi alguna vegada al castellà, els dic: «Vosaltres parleu-me en català»”. El punt i a part en la història no el posa fins a tercer curs, l’actual. Es tracta de parlar en públic. En una presentació d’un treball de Dret de la Informació, una assignatura que precisament es cursa en castellà, l’Iñaki, de sobte, comença a parlar en català. “Em va sortir de cop, tampoc va ser reflexionat”, explica. Una companya se li apropa al final de classe per aplaudir la seva predisposició a parlar en català. I aquí s’inicia un nou paràgraf en la història de l’Iñaki.

“Sent sincer, per viure aquí no cal el català. Tothom parla en castellà i ningú té problemes de, si no saps català, passar al castellà”

El català ara forma part del seu dia a dia, dins i fora de l’aula i de la universitat. L’utilitza sempre que pot: quan va a comprar, al cinema, amb els companys de pis i amb els amics. Ell d’entrada sempre parla en català. Tot i això, assegura que, “sent sincer, per viure aquí no cal el català. Tothom parla en castellà i ningú té problemes de, si no saps català, passar al castellà. En el context de Barcelona la llengua no és tan identitària. Potser si fos en una altra ciutat i un altre context, un Solsona o un Manresa, sí que seria més necessari”. Tot i això, ell valora el català i la riquesa lingüística que li proporciona el fet de ser un “perfil diferent, d’una persona que sap parlar català, basc i castellà”.

“Quan torno de passar l’estiu a Barañain penso en basc. A final de curs, després de mesos aquí, potser penso en català, i depèn de la persona amb qui hagi estat o el que hagi estat fent penso en castellà”

L’Iñaki ha interioritzat tant aquest perfil que ni tan sols sap en quin idioma pensa. “Depèn del moment. Quan torno de passar l’estiu a Barañain penso en basc. A final de curs, després de mesos aquí, potser penso en català, i depèn de la persona amb qui hagi estat o el que hagi estat fent penso en castellà”, explica entre rialles. Sigui com sigui, l’Iñaki pensa i molt, analitza les paraules catalanes i quan n’hi faig esmentar alguna que li resulti especialment curiosa o interessant posa de manifest la seva admiració per la paraula cal: “Em sembla meravellosa, amb només tres lletres dius «hace falta»”.

Si alguna cosa li cal, a l’Iñaki, és un títol, alguna acreditació de nivell que li permeti poder viure totes les oportunitats que se li presentin d’ara endavant. Per aconseguir-lo s’ha proposat presentar-se a un examen multinivell, a través del qual, en funció de la nota obtinguda, s’assoleix un nivell o un altre. No sempre li és fàcil compaginar la vida acadèmica i personal amb l’estudi del català: “Ara, per exemple, tinc unes assignatures a la uni que m’estan agradant molt i és com que faig molta feina d’aquestes i deixo una mica de banda el català. Però com que tinc la meta de fer l’examen a final de curs, en algun moment m’hi posaré més seriosament”.

L’Iñaki s’ha proposat un “un repte personal” i, amb la seva dedicació característica, treballarà per aconseguir complir els seus objectius. Un jove polièdric fascinat per les matemàtiques però encara més pel periodisme. Amant de la seva llengua i defensor de les llengües minoritàries. Decidit a convertir-se en un periodista de premsa escrita o de ràdio que pugui treballar tant en actualitat com en peces de llarga cocció. L’Iñaki farà tot el possible per mai més haver de deixar passar una oportunitat que el pugui ajudar a construir el seu futur. Aquest és el regal que li fa el català.