Això són els fruits d’una vida. L’estiu és la concentració d’un any cada any. Arriba la collita. És l’hora de recollir el menjar, és l’hora dels cereals, de l’herba. És l’hora de dallar (segar amb la dalla) i arrancar la teca a la terra. Però qui dalla? Perquè, clar, ja no es dalla així. Com ho fa en Joan Lluvich, de casa Antoni, d’Altron, a la vall d’Àssua. 

Ell, amb 84 anys, ho fa. A estones. Per recordar? Amb divuit anys un dallador com ell cobrava vuit duros (quaranta pessetes) per una jornada de dalla. Un dallador feia al dia un jornal (4.358 metres quadrats). Per això es diu així: el que pot treballar un pagès en un jorn, un dia. I treballar, fer anar una dalla, no és fàcil. La fulla punxeguda il·lumina la terra amb la seva llargària. Els mànecs com timons marquen el destí. Cal picar-la per adreçar-la. Esmolar-la per mossegar. I zas!

La dalla, com la vida, és un viatge d’habilitat, destresa, perillositat, decisió, prudència, rapidesa, constància, insistència. I anar-hi, anar-hi... Tornar-hi, cada dia, cada any. Perquè la pitjor collita és no sembrar.