Fa mig segle, el 2 de març del 1974, Salvador Puig Antich va ser executat a la presó Model de Barcelona. Sobre el jove militant llibertari va caure a plom el pes d’una dictadura agonitzant, en forma de dues penes de mort rubricades amb l’“enterado” de Franco. Cinc mesos abans, l’anarquista havia estat detingut en aquest bar, el Funicular, situat al xamfrà dels carrers Girona i Consell de Cent. La cruïlla és ara un espai pacificat per als vianants, incorporat a la superilla de la Dreta de l’Eixample, i Agustina Cardete, que va entrar-hi a treballar el 1950, encara passeja entre les taules servint tallats a una clientela a qui s’adreça pel nom. Aquesta dona, nascuda el 1936 a la Serranía Alta de Conca, no oblidarà mai la tarda en què va posar un Bitter Kas al Salvador. N’hi demano un per a mi, però no tinc sort: “Ja no en venc, nena; és tòxic”.

El Funicular era un lloc freqüentat pels militants del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) i l’Agustina els evoca amb un càlid somriure: “Muchos pájaros en la cabeza, però bons nanos”. La tarda del 25 de setembre del 1973, Salvador i Xavier Garriga, àlies Carlos i el Secretari, van seure a la barra. Havien de reunir-se amb Santi Soler, un dels teòrics del MIL, però, en ser descoberts, van sortir corrent. “Jo no sabia que tenia als de la secreta a dins, de paisano. Al Salvador li van fer la traveta aquí al costat, al Betlem, i va acabar entrant a la porteria”, recorda l’Agustina. El Funicular comparteix xamfrà amb aquesta centenària botiga de queviures, reconvertida en restaurant. Tal com explica, el Salvador va ser acorralat al portal que queda entre els dos establiments, al número 70 del carrer Girona. Els graons de l’escala encara conserven forats de bala del tiroteig que posaria fi a la vida del subinspector Francisco Anguas, de 24 anys.

L’Agustina, amagada al magatzem del Funicular, temia pels seus fills, que estaven a punt de tornar de l’escola. Va veure com els de la Brigada Politicosocial detenien el Salvador i el traslladaven al Clínic per l’impacte de dos projectils, un a la mandíbula i un altre a l’esquena. A principis d’octubre, ingressaria en règim d’aïllament a la cel·la 443 de la cinquena galeria de la Model i mai no tornaria a trepitjar els carrers. “Quan van matar Carrero Blanco, vam sentir que la cosa ja no tindria solució per al Salvador”, diu l’Agustina.

L’Anna, la seva filla, ha pres el relleu del negoci familiar. Em convida a passar de la barra a les taules per ensenyar-me un petit àlbum on guarda les fotografies del rodatge de Salvador, la pel·lícula de Manuel Huerga que el 2005 va fer retornar l’escenari real dels fets al seu aspecte dels anys setanta. Ella sap que el bar és un lloc de pelegrinatge de la Barcelona anarquista, la dels joves “con pájaros en la cabeza” que s’hi van deixar la vida, fa cinc dècades, per tombar una de les dictadures més llargues del segle XX europeu. Em fa pensar en la Barcelona llibertària que en temps de guerra havia col·lectivitzat el 70% de les fàbriques i havia fet del Ritz un menjador social. Una ciutat de la qual Albert Einstein no va voler marxar sense abans visitar la seu de la CNT. Sembla que l’Agustina, al bell mig d’una superilla de la Rosa de Foc, em llegeix el pensament i s’acomiada amb una confessió: “A mi l’anarquisme m’ha portat gent durant cinquanta anys, però ja ningú no sap què és l’anarquisme. Ni el Bitter Kas”.