En Francesc Renter i Busquets (el Masnou, 1942) amb prou feines tenia quatre anys quan va entrar, literalment, en contacte per primer cop amb l’ofici d’enterramorts. Acompanyava el seu pare mentre preparava un nínxol per a un enterrament al cementiri del Masnou, un procediment en què es treuen les despulles del darrer difunt del seu taüt, que s’enretira perquè hi càpiga el nou fèretre, i es dipositen en un racó del nínxol. “El meu pare va treure la caixa del nínxol i la va obrir. M’arribava per la cintura. Vaig començar a agafar els ossos per treure’ls del taüt fins que el meu pare em va dir que no els toqués.”

Aquesta imatge, un punt llòbrega, és un dels primers records que vinculen en Francesc amb la mort. Des de ben petit, sense tabús, en Cisco freqüentava Can Renter, el sobrenom amb què alguns masnovins es referien —i encara es refereixen— al cementiri del Masnou, on l’entrevistem. “Ja quan era un nen sempre corria per aquí… De fet, quan tenia set anys, el 1949, el meu pare va fer un d’aquests panteons, el d’en Francesc Hombravella. A dins hi ha una figura de sant Francesc d’Assís, i com que no sabien de quina mida fer-la, Hombravella va proposar que jo fes de model. Em van agafar, em van fotre on havia d’anar el sant i em van prendre les mides!”, recorda Renter.

En Francesc tenia tan sols tretze anys quan va donar sepultura per primer cop a un difunt. D’aleshores ençà, ha exercit d’enterramorts durant 52 anys

En Cisco va passar la infantesa entre nínxols i làpides. El cementiri també era casa seva. En bevia l’aigua del pou i collia els tomàquets i les cebes de l’hort que hi havia al costat. El seu pare s’encarregava de la gestió i dels enterraments, tal com ho havien fet els seus avantpassats. La mort no era un secret ni un tabú a la família; al contrari, s’hi enfrontaven cara a cara, amb naturalitat, perquè els donava menjar. I Renter en va agafar el relleu. Tenia tan sols tretze anys quan va donar sepultura per primer cop a un difunt. D’aleshores ençà, i fins a la jubilació, als 65 anys, ha estat el sentinella del cementiri del Masnou. 52 anys, més de mig segle, exercint d’enterrador i paleta a la vila maresmenca, com també ho van ser els seus rebesavi, besavi, avi i pare.

En Cisco és la cinquena generació de la nissaga Renter que ha treballat al cementiri. A les espatlles hi carrega més de 9.000 enterraments

En Cisco és la cinquena generació de la nissaga Renter que s’ha dedicat a aquest ofici impopular, sovint vist com a ingrat i desagradable, però també imprescindible. Algú s’ha d’encarregar d’enterrar. Una feina que passa desapercebuda en un dels moments més durs i sensibles per a les famílies, però que, alhora, les acompanya amb discreció durant el tràngol. I han estat molts tràngols, durant la vida laboral d’en Francesc. A les espatlles, Renter hi carrega més de 9.000 enterraments, segons calcula. Els enterramorts no descansen mai perquè la mort no té horaris.

Ni la fredor ni la indiferència caracteritzen els Renter. “Però a la feina has de separar una mica, has de tenir el cap bastant ben posat. Si no, no podries viure”

Malgrat aquesta xifra, malgrat la quotidianitat inherent d’enfrontar-se gairebé diàriament a la mort durant anys, ell mai no s’ha acostumat al patiment de la gent. I en un poble on tothom es coneix, encara menys. La feina s’automatitza, però no pas les emocions, que continuen afectant. Per això cal posar-hi una façana, una mena de barrera. “Som una família normal. De fet, som molt sentimentals”, reconeix en Cisco. Ni la fredor ni la indiferència caracteritzen els Renter. “Però a la feina has de separar una mica, has de tenir el cap bastant ben posat. Si no, no podries viure, et quedaria aquí dins”, assegura assenyalant-se el pit. Perquè, tot i els més de 140 anys de bagatge familiar al cementiri, ni en Cisco ni els Renter no s’hi han acostumat. Tampoc en Francesc Renter i Comes, el fill que el succeeix actualment, que és la sisena generació que exerceix d’enterramorts al Masnou. Passat, present i futur.

El lligam dels Renter amb el cementiri es remunta, segons els registres, a la dècada del 1880

El lligam dels Renter amb el cementiri es remunta, segons els registres, a la dècada del 1880. Pau Renter i Borràs, el besavi d’en Cisco, va guanyar el concurs públic que va convocar el consistori del Masnou per contractar algun paleta que tingués cura del cementiri i hi exercís d’enterrador. Renter rellevava l’anterior treballador, en Francesc Estol, que ja havia començat a cuidar-se’n i a traslladar les restes mortals de l’antic cementiri municipal, al costat de l’església de Sant Pere, al de nova construcció al nord de la vila, que data del 1869. En el contracte s’hi precisaven les condicions de la feina: plena disponibilitat els 365 dies de l’any, ja fos festiu o de nit, i una jornada laboral que l’obligava a romandre fins al vespre a dins del recinte.

És aleshores quan en Pau Renter, amb només setze o disset anys, comença a encarregar-se del cementiri i continua movent les despulles de l’espai vell al nou, feina que els Renter enllesteixen el 1905. A partir del 1880 en Pau també comença a anotar els registres dels difunts en una llibreta que encara conserva en Francesc a casa. Aquestes pàgines demostren el gairebé segle i mig d’història de la nissaga treballant amb els morts. En Francesc, però, assegura que es podria remuntar més enrere. “Als pobles, quan es moria algú, la gent anava al fuster de confiança perquè li fes la caixa. Amb els enterraments també devia anar una mica per aquí i anaven a buscar el paleta de casa. En Bruno Renter, el meu rebesavi, ja el 1835 treballava com a paleta. Hi ha indicis en documents de l’Ajuntament que enterrava morts abans que en Pau, el seu fill.”

El successor d’en Pau va ser en Francesc Renter i Vidal, avi d’en Cisco i tercera generació com a enterrador. La seva petjada és perfectament visible: la capella del recinte, projectada per l’arquitecte barceloní Bonaventura Bassegoda i Amigó, va ser construïda per ell l’any 1907, així com alguns panteons de principis de segle. “Van estar quatre anys per fer la capella. I saps qui entrava els materials a l’obra, cap a dintre? Saps qui tirava els carros? Rucs, però de dues potes! Quins collons! Deixaven els cavalls al carrer i els homes havien de portar el material perquè no podien entrar bèsties al cementiri.”

Renter va cuidar-se del cementiri del Masnou fins a la seva mort l’any 1931, quan el seu fill i deixeble, Francesc Renter i Casals, va agafar-ne el relleu. “Quan es va morir el meu avi, l’havia d’enterrar un paleta de casa, que havia estat treballador seu. Es va fotre a bramar com una Magdalena. «Francisco, no puc enterrar el teu pare, no puc, no puc.» I el meu pare: «Va, va, va», i no hi havia manera. El meu pare es va ajupir i es va treure l’americana per tapar ell el nínxol. Per sort, a l’enterro hi havia un altre paleta que no era treballador de casa i s’hi va oferir. Si no, el meu pare hauria enterrat el meu avi!”

Durant nou anys, entre el 1932 i el 1941, els Renter van deixar de ser els enterramorts del Masnou i només es van dedicar a fer de paletes

Amb l’arribada de la Segona República, la brigada municipal va passar a encarregar-se de la gestió del cementiri. Durant nou anys, entre el 1932 i el 1941, els Renter van deixar de ser els enterramorts del Masnou i només es van dedicar a fer de paletes. En acabar la guerra, l’alcalde de la vila designat per les autoritats franquistes, Jaume Buch Vallverdú, va tornar a contractar Renter i Casals perquè s’encarregués de la gestió del cementiri, que estava sent mal administrat. Buch, a qui sovint es referien com el de “cal Picapedrer”, havia estat paleta i molt amic seu i de l’avi d’en Cisco. Ara, malgrat les diferències polítiques, retornava el cementiri a la família, que reprenia el llegat dels seus avantpassats. Des d’aleshores, des d’aquell juny del 1941 de postguerra, els Renter han estat els enterramorts del Masnou de manera ininterrompuda.

El pare d’en Cisco va combatre durant nou mesos a la guerra en el bàndol republicà. Posteriorment, va refer la seva vida al cementiri

En Cisco recorda amb nostàlgia la figura del seu pare, combatent durant nou mesos a la guerra en el bàndol republicà. Després del conflicte bèl·lic, va estar tancat en un camp de concentració franquista, d’on l’alcalde Buch el va treure, intercedint-hi, perquè pogués tornar al Masnou. Renter i Casals posteriorment va refer la seva vida al cementiri, on va construir diversos panteons i nínxols i va dedicar-se a l’ofici d’enterramorts fins que el seu fill el va rellevar. Durant tots aquests anys, multitud d’històries, com el cop que Renter va identificar el cos irreconeixible d’un noi ofegat gràcies a les seves dents empastades. O com quan el Govern alemany va picar a la porta del cementiri del Masnou.

“Quan el meu pare va tornar a cuidar-se del cementiri, va arribar pel Mediterrani el cadàver d’un pilot de l’aviació alemanya aquí al Masnou. El van enterrar en un nínxol”, explica en Cisco. Anys més tard, amb el creixement demogràfic de la vila, l’Ajuntament va constatar que faltaven nínxols i va ordenar que en buidessin alguns. “Volien deixar les restes del pilot a l’ossera. Al meu pare se li havia ficat al cap que els alemanys un dia reclamarien el soldat, així que el va deixar a l’ossera, però separat, a part. «Ya cogerán los huesos de cualquier cadáver, si lo piden», deia el secretari de l’Ajuntament.” Als anys vuitanta, el consolat de la República Federal d’Alemanya va demanar el cos, que ja va desenterrar en Cisco i va entregar a les autoritats germàniques. D’allà el van dur al cementiri militar alemany de Cuacos de Yuste, a Extremadura. “Aquell soldat, no sé si tenia família o no, però està enterrat dignament gràcies al meu pare. Un trist paleta que tenia dos dits de front i no el va fotre a l’ossera amb la resta de cossos, on no l’haurien trobat”, reconeix, orgullós, el seu fill.

En Cisco, el tercer Francesc Renter de la nissaga, va començar a treballar amb tretze anys i pocs mesos

En Cisco, el tercer Francesc Renter de la nissaga, va començar a treballar amb tretze anys i pocs mesos, quan el seu pare es va lesionar després d’una caiguda i va agafar la baixa durant un temps. “Els paletes ja em deixaven remenar i ja feia alguns enterros com a ajudant.” Amb 81 anys, encara en recorda el primer, quan amb prou feines era adolescent. “Vaig enterrar un noi molt jove, pobret, de dotze anys, gairebé la meva edat llavors. La família no estava convençuda que estigués mort i mentre es feia la cerimònia fins i tot va venir un metge, va obrir el taüt i se’l va mirar. No hi havia res a fer, clar”, rememora Renter.

“Jo m’he passat més hores al cementiri que a casa”

Amb quinze anys en Cisco ja feia de paleta tot sol i ja construïa voltes sense l’ajuda de cap mestre. Amb l’arribada de la majoria d’edat, va haver de prendre una decisió. “El meu pare em va preguntar si volia continuar fent de paleta i enterramorts, si volia continuar estudiant o si volia treballar en una fàbrica. Ho vaig tenir ben clar. La paleta per mi ha sigut una droga, jo em penso que vaig sortir del ventre de la meva mare amb una en una mà i un martell a l’altra!”, exclama. I així fins al dia de la seva jubilació, el 30 d’agost del 2007. 52 anys dedicats a construir per als vius i sobretot per als morts.

Durant la seva vida laboral, ha bastit 1.300 nínxols senzills i 70 de dobles. “Si en total n’hi ha uns 3.000 al cementiri del Masnou, jo n’he fet pràcticament la meitat”

“Jo m’he passat més hores al cementiri que a casa”, reconeix. Les parets del recinte ho corroboren. Durant la seva vida laboral, més enllà dels més de 9.000 enterraments que ha executat, en Cisco ha erigit l’entrada de les instal·lacions, ha construït el tanatori de la vila i ha bastit 1.300 nínxols senzills i 70 de dobles. “Si en total n’hi ha uns 3.000 al cementiri del Masnou, jo n’he fet pràcticament la meitat, a banda dels vuit panteons que he construït. Això són moltes hores de feina”, diu amb orgull. Un esforç humà individual que també explica allò que és col·lectiu: el creixement demogràfic de Catalunya durant el franquisme. 

“Al poble del Masnou, a partir dels seixanta, hi va venir molta gent.” El cementiri  es quedava petit i calia ampliar-ne la capacitat

“Al poble del Masnou, a partir dels seixanta, hi va venir molta gent. Es van construir molts pisos i va arribar molta immigració.” La vila maresmenca va duplicar la seva població en tan sols dues dècades; així, va passar dels 5.000 habitants als més de 10.000 entre els anys cinquanta i setanta. Més gent es moria, el cementiri es quedava petit i calia ampliar-ne la capacitat. “A partir dels seixanta ja vaig començar a fer nínxols. N’hi havia cinc fileres, i en vam fer una sisena i una setena; construíem en alçada. Després vam fer diverses illes al costat de la capella”, recorda en Cisco.

Actualment, però, dels últims 190 nínxols que els Renter van construir fa uns anys, n’hi ha molts de buits. “Què ha passat?”, pregunta el paleta jubilat. “La incineració. Abans no s’incinerava”, assenyala. Fins a finals dels setanta, quan la gent es moria, les despulles s’enterraven directament sense passar pel crematori. Amb els anys, però, això va anar canviant, i les sepultures convencionals van dibuixar una lleugera tendència a la baixa. Les cendres de la gent que triava ser incinerada, a més, no acabaven al cementiri. “La gent va agafar el costum de tirar-les al mar o a la muntanya. Potser només enterràvem dues cendres a l’any.”

La majoria continua decantant-se pels enterraments tradicionals, sense incineració, així com per les cerimònies religioses

Des que la legislació va prohibir aquestes pràctiques cap al canvi de mil·lenni, el 90% de persones incinerades descansen al cementiri, segons en Cisco. “Ara poder enterrem entre deu i quinze cendres al mes”, reconeix. Tanmateix, la majoria de difunts continuen decantant-se pels enterraments tradicionals, sense incineració, així com per les cerimònies religioses. Les laiques, afirma, encara són testimonials, malgrat el canvi en l’espiritualitat de la població.

“Abans treballàvem només al Masnou. Però qui vol pencar dissabte i diumenge? Qui vol que li truquin a qualsevol hora? Aleshores ens van venir a buscar de pobles del voltant: Teià, Tiana, Montgat, Premià de Mar, Premià de Dalt i Alella”

Durant els últims vint anys i escaig de la seva vida professional, en Cisco no s’ha limitat a enterrar només al seu poble. “Abans treballàvem només al Masnou. Però qui vol pencar dissabte i diumenge? Qui vol treballar el dia de Nadal? Qui vol que li truquin a qualsevol hora? Aleshores ens van començar a venir a buscar de cementiris de pobles del voltant: Teià, Tiana, Montgat, Premià de Mar, Premià de Dalt i Alella.” De fet, en aquest últim municipi és on Renter va fer l’últim enterrament abans de jubilar-se. Al Masnou, però, és l’únic poble on la família s’encarrega d’obrir, tancar i gestionar el cementiri en general, també construint-hi nínxols o diferents instal·lacions.

“Mai hi ha vacances. Sempre hi ha gent morint-se i tu has d’estar disponible cada dia”

La feina d’enterramorts, ja prou sacrificada de per si, ha exigit encara més esforços i suor als Renter arran de la seva implantació fora del Masnou. “Mai hi ha vacances. Sempre hi ha gent morint-se i tu has d’estar disponible cada dia. I, és clar, fent sis pobles... encara més”, assegura. Són incalculables els diumenges que els Renter s’han passat preparant nínxols, així com les interrupcions sobtades de les seves rutines quan la mort truca a la porta sense avisar. En Cisco encara recorda una tarda al cinema, quan festejava amb la seva promesa, en què va haver de deixar-la plantada per anar a fer un enterrament. “Des del cine d’Ocata, caminant en ple agost fins al cementiri. Arribo, faig l’enterro, i torno a correcuita fins al Calàndria. M’assec i la pel·lícula diu: «Fin»”, evoca entre rialles.

“El meu fill un cop va recórrer vuitanta quilòmetros enterrant morts. Sis enterros en un mateix dia!”

“També hi ha dies que hi pot haver uns quants enterros. De fet, el meu fill un dia va recórrer vuitanta quilòmetros enterrant morts. Del Masnou a Montgat, d’allà a Premià, després a Montgat un altre cop, va tornar a Premià... Sis enterros en un mateix dia!”, relata. La mort, sovint imprevisible i atzarosa, no deixa descansar. Tant és l’hora i el dia: els enterramorts han d’estar alerta i han de dedicar hores i hores del seu temps a una feina en què res no pot fallar. Cal estar a l’altura del moment dur i delicat. En Cisco il·lustra aquest sacrifici amb un exemple molt indicatiu: des que va començar a treballar, amb tretze anys, fins als vint-i-quatre, quan es va casar i va marxar de viatge de noces, no va fer ni un dia de vacances.

“Arribes a casa i et truquen perquè s’ha mort algú, sigui dissabte o diumenge. No pots separar la feina de la vida privada i se’t fa difícil desconnectar”

El fill d’en Cisco, el quart Francesc Renter de la nissaga i actual encarregat del negoci, remarca els perills de no poder descansar. “Com que tens una empresa, tu arribes a casa i et poden trucar en qualsevol moment perquè s’ha mort algú, sigui dissabte o diumenge. No pots separar la feina de la vida privada i se’t fa molt difícil desconnectar”, afirma. Per molt que en Francesc intenti delimitar els espais, diu, molts cops s’emporta els sentiments a casa. “Quan enterres una criatura o tens algun enterrament molt especial en què t’has hagut de controlar molt emocionalment, arribes a casa i ho deixes anar tot”, reconeix.

“El Masnou continua sent un poble i ens coneixem tots. A més d’un i més de dos els he enterrat amb els ulls plens de llàgrimes”

En Cisco pare hi està d’acord. Confessa que el costum d’estar en contacte amb els difunts no t’immunitza contra les emocions. “Has de tenir el cap bastant ben posat per poder-ho aguantar”, diu. “En aquests enterros hi pot haver una criatura de tres anys, una de quinze, un company d’escola o un veí. Fins i tot quan el mort té noranta anys, estàs enterrant una persona, que és el pare d’algú.” En un poble, a més, tot es fa més complicat que a la ciutat, on l’anonimat permet esvair més fàcilment les emocions i posar barreres a la mort. “Això no és Barcelona, el Masnou continua sent un poble i ens coneixem tots. A més d’un i més de dos els he enterrat amb els ulls plens de llàgrimes.”

En Cisco té gravat a la retina quan ell mateix va haver de preparar el nínxol on enterrarien la seva mare

En Francesc fill encara recorda quan va anar a Premià de Mar a fer un enterrament i es va assabentar que el difunt era un company seu d’escola. En Cisco, per la seva banda, té gravat a la retina quan ell mateix va haver de preparar el nínxol on enterrarien la seva mare. O quan va donar sepultura a un noi de catorze anys la mateixa setmana que havia nascut la filla d’en Cisco. Per tot plegat, assegura que cal posar-se una cuirassa emocional i tirar endavant. Una façana de formigó. Si no, seria impossible fer la seva feina. Però com s’ho fan per no caure en l’apatia?

“Quina és la nostra feina? Passar desapercebuts el màxim possible. Fer-la  concentrats, com si no existíssim”

“Quan tu enterres una persona, aquell difunt no és el teu pare, ni el teu germà, ni el teu avi, i no pots patir per cada enterro que fas com si fos de la teva família. «Però com t’ho fas?», preguntes. Doncs pensant que aquella persona sí que és el pare, germà o avi d’algú altre, i has de tenir certa sensibilitat per poder fer això. Quina és la nostra feina? Passar desapercebuts el màxim possible. Fer-la concentrats, com si no existíssim. Nosaltres no som importants i només fem una feina que no la pot fer algú altre”, explica en Francesc fill. “Forma part de la teva professió, però, tenir un tracte el més dolç possible, suau i tranquil, i acompanyar la família.” En Cisco, de fet, assenyala que molts cops han hagut d’exercir gairebé de psicòlegs per ajudar a pair experiències traumàtiques dels seus clients.

La clau de volta de l’ofici, doncs, és la simplicitat i la modèstia. “I també la discreció, perquè som del poble i enterrem gent del poble”, afegeix. Dins d’aquesta senzillesa, cal orientar i menar els familiars per tot el que s’ha d’anar fent, tenint cura dels detalls. “Acompanyar el taüt, posar les flors amb delicadesa i carinyo, que es vegin les dedicatòries... Algú ha fet l’esforç i ha volgut gastar-se els diners en això, i cal tenir-ho en compte”, afirma. “Al final, tot i que sigui una feina que ja fas automàticament, tu has d’estar-hi concentrat i ha de sortir bé dintre d’aquest automatisme. I no pots sentir-te afectat emocionalment, perquè si estàs tu afectat, la cosa no anirà bé”, conclou.

“Si agafes un paleta boníssim i el portes aquí amb cinquanta persones al darrere, amb el que suposa un enterro, no podrà tapar-te el nínxol, per molt fàcil que sigui”

Pel que fa a la part tècnica d’un enterrament, un procediment que en Cisco ha repetit milers de cops durant la seva vida, ell promet que és molt senzill. “Però també és veritat que si agafes un paleta boníssim i el portes aquí amb cinquanta persones al darrere, amb el que suposa un enterro, no podrà tapar-te el nínxol, per molt fàcil que sigui. Hi ha molta gent i moltes sensibilitats, és tot molt seriós.” Dintre de la simplicitat tècnica, fer front a les emocions de les famílies i a la pressió de no equivocar-se en un moment tan sensible afegeix dificultats a la tasca. Però ells ho fan des de fa 150 anys. En Cisco ens explica els passos que segueixen.

“Primer traiem la tapa del nínxol, que està collada amb ciment, picant pels costats. Obrim el taüt que hi hagi dins, de l’últim enterro, i netegem, netegem sempre, com ja feia el meu pare. Traiem tots els ossos de dins un per un. Rarament, rarament, se’ns ha escapat algun osset (que podria passar, perquè en tenim més de 200). Sempre hem tingut molta cura i els hem tractat com a éssers humans que han sigut”, remarca en Cisco. Aquest fèretre, recalca, només es toca si la família ho autoritza o si, com en aquest cas, hi ha un altre enterrament.

“Tots aquests ossos que recollim els deixem en un raconet del nínxol o, de vegades, en una bossa de plàstic. Llavors fem l’enterrament, hi fiquem el taüt, i els ossos dels anteriors difunts queden al fons o en un costat, tret que la família digui que van a l’ossera. Això passa molt poc. Després tornem a posar la tapa al nínxol, que queda intacta”, resumeix Renter. “Hi ha ossos que també es descomponen... Per poc volum que hi hagi, sempre intento deixar-los en un racó.”

El respecte pels morts, diu, és la base de tot, i ells intenten sempre ser curosos

El respecte pels morts, diu, és la base de tot, i ells intenten sempre ser curosos. En alguns enterraments es queixa que ha hagut de demanar silenci mentre posava la tapa al nínxol. “Això és indignant, i ho he fet més d’una vegada. Haver-me de girar perquè hi havia molta xerrera, picar de mans i dir: «Som en un enterrament, eh? Una mica d’educació».” I a l’inrevés. Viure el silenci càlid, “espatarrant”, de setanta persones mostrant la seva cortesia i respecte al difunt i als seus familiars. Aquests casos, molt més comuns a les cerimònies, són dels que emocionen més en Cisco.

Ara el llegat de cinc generacions de Renters és en mans del seu fill, en Francesc, a qui defineix com “un paleta com una casa de pagès”. Ell, com en Cisco, freqüentava des de ben jove el cementiri. Amb quinze anys, ja ajudava el seu pare i de seguida va fer de paleta, una feina que feia als estius mentre estudiava Història de l’Art. Quan estava a punt d’obtenir una vacant com a professor, però, se li van truncar els plans, i va acabar agafant el relleu familiar a Can Renter. El cementiri continua sent casa seva, com ho ha estat per a les cinc generacions que l’han precedit. Fa un any, però, aquesta tradició va perillar en el darrer concurs públic per gestionar l’espai funerari.

“Ara ja tot el que fas no serveix per a res. Si ho fan cinc cèntims més barat, ho donen a un altre. És igual la traça que hi tinguis, els anys, l’antiguitat…, res de res. Ara, a subhasta! I sempre van a mirar qui ho fa més barat”, critica en Cisco. A última hora es va decantar la balança a favor dels Renter per petits detalls. “També em dona la gana de dir que ningú més, ningú més mai portarà el cementiri com el portem nosaltres.”

“Jo no puc dir que he enterrat a gust, però és una necessitat i l’he feta el millor que he pogut. N’estic molt orgullós”

En Cisco, després de mig segle mirant als ulls la mort, diu que ara és ell qui s’hi acosta. “Jo ja he arribat a l’edat, tinc 81 anys. Entre els vuitanta i els noranta, la gran majoria de gent es mor.” Quan marxi, se n’anirà satisfet i deixarà enrere una herència que el seu fill ja entoma amb la mateixa responsabilitat i sensibilitat que les cinc generacions anteriors. “Jo no puc dir que he enterrat a gust, però és una necessitat i l’he feta el millor que he pogut. N’estic molt orgullós, tant de mi com del meu pare, del meu avi i del meu fill.”