Són únics. És la botiga del pessebre, o dels pessebres. No n’hi ha cap més a Catalunya. Des de 1933. L’avi, Josep Puig Llobera, va començar al Poblenou. I el fill, Cisco Puig, continua a l’Eixample barceloní. I darrere, els seus fills: Arnau, Guifré i Xerta. Aquí hi ve gent de tot arreu, a l’adoració de la compra. Les peces també volen per Europa amb la tercera generació Puig. El pessebre no es mor. 

“Els avis porten els nets, els pares treballen i no poden”, ens analitza en Cisco Puig. Els ulls oberts, fascinats, infinits de la canalla es repeteixen Nadal darrere Nadal.  El tàndem de “fer el pessebre” es manté unit. “Ni puja, ni baixa”, marca en Cisco. És com el Nadal: horitzontal, calmat, tranquil. No vol presses, ni espants: només vol ser un dia. Potser perquè aquesta és una història coral. No hi ha personatges estrella a l’hora de comprar. “Tots, tots...”, ens confessa ell. Quantes n’hi ha, aquí, de figures? “Mmmm... Més d’un miler”, respon. I el caganer? Un més. Però aquí tenen un motlle que fa caganers (de plàstic) des de fa més de cinquanta anys...

Cada figura té la seva història. Representació, escenificació, simulacre... Potser al pessebre tothom hi té un paper. Tothom s’hi troba. Abans es busca en aquesta botiga, i després, a casa, com un divan etern, ens col·loquem, i veiem el que no veiem (o no volem veure) durant l’any. I tothom, de cop, se sent petit, petit, petit... com la seva figureta.