Motxilla a l’esquena, la Marta Estellé es preparava per anar a les seves primeres colònies d’estiu amb nou anys. Feia un any que anava a l’Esplai Piquerol d’Amposta, però aquell mes de juliol de 2004 emprenia un viatge que li marcaria la vida en molts sentits. Una petita llavor germinava dins seu i, des de llavors, ha florit cada estiu. En aquells dies d’aventures i vivències, la Marta descobria una vida, una manera de fer i de ser. Aquelles colònies, que havien de ser nou dies, es van convertir en anys d’estiu.

“Vam xalar!”, diu amb un somriure. La Marta estava destinada a acabar en el món de l’educació. Mestra de primària a les escoles de Poblenou del Delta, els Muntells i Godall, combina la seva passió fent docència en escoles de música. “L’escola més gran és la de Godall; té 27 alumnes en tota l’escola!”, explica. Toca el saxo, la guitarra, el piano i el violoncel. Ara bé, un dels motors que l’activen i li donen energia es troba en el camp de l’educació en el lleure, fent de monitora a la mateixa associació que la va acollir per anar de colònies amb nou anys, l’Agrupació Montsianell d’Amposta de l’MCECC, que cada any es dedica a organitzar nou dies de colònies per als infants del poble.

La seva tieta, la Inés, va ser la porta d’entrada en aquest món. Quan la Marta feia les seves primeres colònies, ella era monitora. “Just l’any que hi vaig anar jo, era l’any que ella feia el seu últim de directora a les colònies, perquè es va quedar embarassada i ho deixava. La meva germana i jo estàvem molt vinculades a ella; de fet, va ser ella qui em va introduir en el món de la música i també en el del lleure.”

Què en recordes, d’aquelles primeres colònies? “En recordo molt la temàtica. Anava d’un xic que feia el Camino de Santiago i anàvem recorrent les diferents etapes amb ell. Cada dia ens passaven coses diferents. També, que un monitor es va disfressar de bou i a les set del matí va tocar la campana i ens va despertar, com si fos un encierro! No recordo si anàvem vestits o en pijama”, diu enriolada.

“D’intentar ajudar la gent, vaig voler ser mestra; d’aquesta vocació d’ajudar i intentar explicar allò que tu saps de la millor manera possible. I el primer pas, per mi, era ser monitora”

I des de llavors. La Marta va seguir anant a l’esplai fins als catorze anys. Els seus pares treballaven, i la seva germana i ella van anar-hi per fer alguna cosa de profit els dissabtes a la tarda. Però no va tornar de colònies. Tot i això, aquell primer estiu li havia despertat alguna cosa dins seu, que va continuar creixent al llarg dels anys. “Jo suposo que tenia clar que volia ser mestra, sempre se m’ha donat bé explicar i ajudar els companys que no entenien alguna cosa. I suposo que d’intentar ajudar la gent, vaig voler ser mestra; d’aquesta vocació d’ajudar i intentar explicar allò que tu saps de la millor manera possible. I el primer pas, per mi, era ser monitora.”

I així va ser. Va fer el curs de monitora, i a l’hora d’escollir centre per fer-hi les pràctiques, ho va tenir clar. “Les vaig demanar a l’entitat de colònies, a l’Agrupació Montsianell, i els vaig explicar que havia estat nena de colònies amb ells i que em faria molta il·lusió participar-hi. I em van acceptar. Des de llavors... ja no n’he sortit!”

“Sempre anem a cases diferents, entre Catalunya i el País Valencià, i ens hi estem uns nou dies. L’entitat s’ha anat fent més gran i anem pensant nous projectes”

I així ha anat sumant estius, cada any en un lloc diferent. “Sempre anem a cases diferents, entre Catalunya i el País Valencià, i ens hi estem uns nou dies. L’entitat s’ha anat fent més gran i anem pensant nous projectes. Vam començar un casal d’estiu, col·laborem en allò que ens demana l’Ajuntament, organitzem la Caseta de Nadal... Abans, els mateixos monitors que estaven a l’esplai eren els mateixos que anaven de colònies, però amb el temps s’han desvinculat i una entitat es dedica a fer esplai i l’altra, colònies a l’estiu.”

Així doncs, quan engegueu motors vosaltres? “Al gener. El primer que fem és triar el centre d’interès de les colònies. Entre el grup de monitors, ens organitzem per comissions i dies. Cada dia està organitzat per un grup de tres o quatre persones, comissions a banda, que s’encarreguen d’organitzar els despertars, les cançons, etc. Generalment, sempre rondem entre els disset i divuit monitors a l’equip. Entre el mes de juliol i agost fem les colònies, i a finals d’agost en fem la valoració.”

La Marta ha viscut l’experiència des de les dues perspectives: nena i monitora. Què se n’emporta, de cadascuna? “Com a infant, amistat, perquè coneixes persones que possiblement no hauries conegut fora de l’entorn de colònies. T’emportes un treball en equip brutal, perquè totes les activitats que fem són en equip i aquest passa a ser una part indispensable. I t’emportes autonomia, perquè aprens a fer moltes coses sol.” Com què?

“Hi ha nens que et diuen: «És que no he fregat mai». I els dius: «Doncs avui n’aprendràs!». I au, entre grans i menuts fas”

“L’any que jo vaig anar de colònies com a nena vam haver de rentar roba perquè se’ns havia acabat. I tots allí, frega que frega! Clar, a casa no ho faríem. Posaria una rentadora i els ho donaria als meus pares. De colònies et rentes els plats, les dents... Agafes una autonomia que després, a casa, aprofites moltíssim, perquè ja ho saps fer i mai de la vida t’hauries pensat que als nou anys sabries fregar un vàter. Però te n’ensenyen i n’aprens i ja està. Ho veus una cosa normal, que tothom ho hagi de fer. Hi ha nens que et diuen: «És que no he fregat mai». I els diu: «Doncs avui n’aprendràs!». I au, entre grans i menuts fas.”

“Intentes que sigui un creixement per a tothom, també per als monitors. Al llarg de l’any intentem fer moltes dinàmiques d’equip i canviar els rols, perquè tothom vegi el que comporten les diverses tasques”

I com a monitora? Dins l’equip també hi neix un aprenentatge? “Intentes que sigui un creixement per a tothom. Al llarg de l’any intentem fer moltes dinàmiques d’equip i canviar els rols, perquè tothom vegi el que comporten les diverses tasques. No estar sempre a la mateixa comissió, sinó que tothom passi per totes i així veure la feina que fa tothom. Al final, intentes treballar això al llarg de l’any, perquè el conflicte sovint apareix més cap als últims dies de colònies, quan tothom està cansat. Bé, agafem-nos-ho amb calma, som aquí pels xiquets.”

Els monitors són referents dels nens, però també dels monitors que vindran. Què els transmeteu, als que pugen? “Cada premonitor tria un monitor de referència, amb qui se sent més pròxim, i el tenen com a guia per a qualsevol dubte o inquietud que pugui sorgir. Intentem transmetre l’essència, viure el moment. Moltes vegades venen preocupats pel que han de fer. Tranquil·la, és primer any, relaxa’t. El que has de fer és viure les experiències. Has sigut xiqueta, ja saps com funciona tot, saps que primer va una cosa i després una altra. Simplement, has de veure-ho des de l’altre costat i aprendre a viure-ho i a gestionar-ho”, explica. “A més, ens han tingut a tots nosaltres de monitors. El que més costa és que han de pensar sempre en el que ve després, perquè la relació amb els xiquets surt natural, i més ells, que ja ho porten dins.”

“T’enganxa el vincle que pots crear aquells nou dies. Si els vius al màxim de les teves possibilitats i els gaudeixes... La paraula clau és ‘gaudir’”

I cada any tenen premonitors que deixen de ser nens per passa a liderar les colònies. Què és el que els fa continuar? “T’enganxa el vincle que pots crear aquells nou dies. Si els vius al màxim de les teves possibilitats i els gaudeixes... La paraula clau és gaudir. Si t’ho passes bé, i agafes bona relació amb tots els que formen part d’aquesta família, t’hi quedes. La gent està cansada de nosaltres”, comenta rient. “Sempre estem parlant del mateix, i mira si som pesats que després de les colònies ens n’anem de vacances junts, del bon rotllo, de l’amistat... Entre els menuts ja tenen la seva pinya i a colònies s’uneixen les dues, grans i petits.”

“La gent encara no entén que te’n vagis de colònies. Et diuen: «En sèrio te n’hi vas? Encara? Quines ganes de patir que tens!». No, no! És que no és patir, és la vida!”

I afegeix: “Hi ha un bon rotllo que es genera de totes les vivències, de tot el que vius allà i de les coses que has passat, que només comparteixes amb la gent que ha viscut això. I és un record molt gran. I gent que no ho ha viscut et diu: «És que sempre parleu del mateix!». I els dius: «Però és que tu no ho has viscut! T’has perdut aquesta vivència, que és el més gros que t’aporta! Aquesta vivència plena de records i moments!». La gent encara no entén que te’n vagis de colònies. Et diuen: «En sèrio te n’hi vas? Encara? Quines ganes de patir que tens!». No, no! És que no és patir, és la vida!”.

“Jo crec que l’escola pot agafar del lleure la manera de treballar, perquè es pot aprendre tant amb un llibre com jugant. El lleure es basa en això, és a dir, aprenentatge en valors a través del joc”

La vida dins els dies de colònies també té un retorn en la vida laboral. Sent mestra, la Marta aprofita eines de l’educació en el lleure dins l’aula. Què en pot aprofitar? “Jo crec que l’escola pot agafar del lleure la manera de treballar, perquè es pot aprendre tant amb un llibre com jugant. El lleure es basa en això, és a dir, aprenentatge en valors a través del joc. Del lleure també n’agafes la complicitat de l’ajuda entre els teus companys. No hi ha jocs individuals, sempre estàs jugant amb més gent; no existeix el joc com a persona sola, és més treball en equip. En canvi, a l’escola a vegades va més a resultats i en l’àmbit personal. Almenys és com ho veig jo.” 

“El lleure ha d’anar en complement amb el que viuen a l’escola. A l’escola, hi van a aprendre, això és així. Però en el lleure aprens d’una manera vivencial, que et fa funcionar i que acabes traslladant a la teva vida”

Així doncs, la figura del monitor és clau a l’hora de transmetre aquests valors. “Tothom pot ser monitor. L’altra cosa és que siguis vàlid. En un casal, cobres per una feina, fas les teves hores i punt. Crees vincle, però no és tant com estar nou dies sencers vivint al màxim qualsevol cosa que pot passar dins de quatre parets d’una casa. La feina de monitor també va vinculada a la vocació”, explica. “Com a monitor, és molt diferent si tens objectius i mires com treballar les coses, pensant com millorar el futur d’aquests xiquets que pugen i crear-los bons records, que si et paguen per cuidar xiquets sense més. El lleure ha d’anar en complement amb el que viuen a l’escola. A l’escola, hi van a aprendre, això és així. Però en el lleure aprens d’una manera vivencial, que et fa funcionar i que acabes traslladant a la teva vida. En el meu cas, moltes coses les porto d’un lloc a l’altre i de l’altre a l’altre, i crec que és el que dona sentit a la meva feina. Crec que sense la part del lleure no seria la mestra que he pogut ser.”

“Et sents molt orgullós de veure que estàs creant alguna cosa dins d’ells. Que has plantat alguna cosa allà dins que cada any creix”

I amb aquesta vocació mouen nens i nenes i, sobretot, transmeten valors i una manera de fer. “Los xiquets et diuen: «Feu una pinya molt gran, i jo quan sigui gran vull formar part d’aquesta pinya». Ells veuen el que tu vius. Que estàs bé i fas una broma amb un i amb l’altre. I ells ho veuen i diuen: «Jo també vull arribar a ser així». I et sents molt orgullós de veure que estàs creant alguna cosa dins d’ells. Que has plantat alguna cosa allà dins que cada any creix. Hi ha xiquets que veus créixer, i veus cada any com es fan més grans i com van evolucionant. I penses: «Té sentit el que fem, perquè vam plantar alguna cosa el primer any i cada any ho estem regant, i ho estem regant tots». La feina aquesta és el nostre valor. Veure que, després de les activitats que han fet, fan reflexions, i que aquella persona ja no tornarà a veure-hi amb els mateixos ulls.” I aleshores els obres. 

“És llavors quan dius: tot té un sentit. Veus que sí que ha tingut fruit a la societat. I que la seva manera de tractar la gent i de veure-la ha canviat després de la feina que has fet aquests nou dies. I això és molt d’orgull. I això ho hem fet nosaltres! Després penses: «No soc ningú, però que bé!». Quan tornen de colònies, l’any següent, et fan unes abraçades com si portessin tota la vida al teu costat Que bé que m’estimes i m’aprecies d’aquesta manera, i que ens facis abraçades en senyal de gratificació i amor per ser altre cop aquí.”

“El que tots aprenem és que els valors de l’entitat no es perden. L’essència es va traspassant”

I l’engranatge continua. Es passen el relleu de persones i també de valors. A l’Agrupació el Montsianell, des de 1980 que mantenen viva la flama. “El que tots aprenem és que els valors de l’entitat no es perden. L’essència es va traspassant. Hi ha activitats que es feien fa més de quaranta anys i que encara es fan i, sovint, són de les més exitoses. No som diferents de qualsevol esplai; l’essència de tots acaba sent la mateixa: transmetre valors a través del joc i de les dinàmiques. I conèixer-te a tu mateix, perquè també és un descobriment molt personal viure nou dies. Som un equip. On no arribes tu, saps que tindràs vint persones més darrere disposades a arribar-hi. I el mateix fas tu per ells. I amb els xiquets passa el mateix. És molt bonic, que entre ells surti la necessitat d’ajudar-se.”

D’equip en equip mantenen viva l’essència de la seva entitat. Dies de convivència i aprenentatges que veuen els seus fruits. Però, abans d’acabar, la Marta arrodoneix la seva pròpia història. Recordeu la seva tieta Inés, la que la va introduir en el món del lleure i antiga monitora de l’entitat? Elles dues van compartir el primer any de nena de la Marta i l’últim de monitora de la Inés. Però la cosa no acaba aquí.

“Quan jo vaig entrar com a monitora en pràctiques, la meva cosina, la filla de la Inés, va entrar com a nena de primer any. Jo vaig continuar de monitora i ella, de xiqueta, i enguany és el seu primer any de premonitora”

“Quan jo vaig entrar com a monitora en pràctiques, la meva cosina, la filla de la Inés, va entrar com a nena de primer any. Jo vaig continuar de monitora i ella, de xiqueta, i enguany és el seu primer any de premonitora. És molt gratificant veure que volen pujar i continuar. Són el futur de l’entitat, perquè hi ha un moment que nosaltres ho deixarem i quedaran ells. Intentes explicar això, que l’agrupació és un grup de persones que han anat passant i que és important haver-hi passat. Fa poc vam anar de vacances amb la meva cosina i la meva tieta, i vam començar a muntar coses per a les colònies. La meva tieta també ens va ajudar. Ens explicava coses de quan ella hi anava, coses que havíem fet nosaltres... Cada any, per colònies, fem una cançó, i ella ens va donar la idea d’aquest any.”

El cercle es tanca. La Marta va començar quan la seva tieta ho deixava, i la seva cosina, quan la Marta feia el seu primer any de premonitora. Ara les dues comparteixen camí sent monitores de la mateixa agrupació de la qual va formar part la seva tieta i mare. Un cercle que es tanca, però que continua ben obert. Obert a noves mirades que s’hi vulguin comprometre i vincular. A uns valors, a una manera de fer i a una essència que es transmet de generació en generació.