“Sant Jaume ve de Galícia, sant Jaume ve d’Aragó i a Lleida va deixar estesa la fe de Nostre Senyor”, canten el 24 de juliol al vespre els lleidatans. Ho fan durant la Romeria dels Fanalets de Sant Jaume. Una festa religiosa que s’ha convertit, també, en una diada col·lectiva. I qui, des de ben petit, no s’ho perd mai és el Jordi Curcó. “En els àlbums de fotos familiars, els nens de Lleida teníem la foto de la palma, la de la mona i la del fanalet de Sant Jaume. És una tradició molt arrelada a la ciutat i una de les més antigues”, comenta.

“La ‘Crònica universal del Principat de Catalunya’, de 1609, ja recull la Festa dels Fanalets. Evidentment, la tradició s’ha anat transformant i modificant al llarg dels segles, però manté sempre la mateixa singularitat. És una festa que es va passant de pares a fills”

Segons la llegenda, quan l’apòstol sant Jaume pelegrinava per les Terres de Ponent per donar a conèixer l’evangeli de Jesús, va arribar fins al peu de les muralles de Lleida. En travessar-les va aixafar una bardissa i se li va clavar una punxa al peu que el va deixar sense poder caminar. Era ja negra nit i, malgrat aturar-se per intentar treure’s la punxa, la foscor li ho impedia. Sant Jaume va fer un gran crit i els àngels del cel acudiren a auxiliar-lo amb fanalets de llum. Gràcies a la seva il·luminació, va poder treure’s la punxa i continuar el seu camí.

Tot i així, una altra versió explica que van ser els infants de Lleida els qui van ajudar-lo amb fanalets. Sigui com sigui, des de l’any 1399, entre el carrer Cavallers i el carrer Major, hi ha la capella de Sant Jaume en record i honor dels fets llegendaris. I cada 24 de juliol, vigília de la festivitat de Sant Jaume, els lleidatans fan la Romeria dels Fanalets.

“La Crònica universal del Principat de Catalunya, de 1609, ja recull la Festa dels Fanalets. Evidentment, la tradició s’ha anat transformant i modificant al llarg dels segles, però manté sempre la mateixa singularitat. És una festa que va passant de pares a fills”, explica el Jordi amb un somriure que barreja alegria i orgull. I recorda amb una certa nostàlgia els fanalets que feia de petit amb els pares, amb bocins de cartró i papers de cel·lofana de colors. De fet, amb divuit anys ja va entrar a formar part de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, l’entitat que organitza la festa, i ja mai més se n’ha desvinculat. Per això, a tall d’aclariment, afegeix: “Tot lleidatà, sigui o no devot, la coneix”.

“La Romeria va sempre encapçalada pels gegants, el ball de bastons i la música de la banda municipal. Abans no hi anaven, però s’hi han anat afegint elements del seguici popular de la ciutat. La festa ha anat guanyant solemnitat, la gent se l’estima”

A les vuit del vespre, se celebra una missa a l’església del Carme i llavors la Romeria comença el seu itinerari a la rambla de Ferran per seguir el camí que va fer sant Jaume a la ciutat. Passen per davant de la capella dedicada al pelegrí i continuen fins a la plaça de les Comèdies, on es troba la Regidoria de Cultura i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. “La Romeria va sempre encapçalada pels gegants, el ball de bastons i la música de la banda municipal. Abans no hi anaven, però s’hi han anat afegint elements del seguici popular de la ciutat. La festa ha anat guanyant solemnitat, la gent se l’estima”, assegura.

“On hi ha nens hi ha alegria, festa, vida. I aquesta ha esdevingut una festa transversal perquè hi participen creients i no creients, grans i petits. Sant Jaume ens congrega a tots sense distinció”

Tot i l’origen eminentment religiós, Lleida s’ha fet seva la celebració. Hi participen pares, mares, padrins, oncles, fills i nets. És intergeneracional i, per això, es manté encara viva. Perquè és un llegat que tothom comparteix, que tothom aprecia, que tothom proclama. “On hi ha nens hi ha alegria, festa, vida. I aquesta ha esdevingut una festa transversal perquè hi participen creients i no creients, grans i petits. Sant Jaume ens congrega a tots sense distinció. És una romeria, no és una processó en el sentit litúrgic de la paraula; per anar a una processó cal ser molt devot”, comenta.

L’únic requisit indispensable per participar-hi és portar un fanalet. Se’n poden fer de totes les mides, formes, materials i colors. I si està elaborat amb una mica d’enginy, imaginació i destresa, es pot endur algun premi. Perquè l’Agrupació de Pessebristes reconeix cada any els fanalets més elegants i creatius. “Ara fem, fins i tot, tallers de fanalets. Jo havia guanyat alguns anys”, diu tímidament. 

“Sempre dic que qui es va inventar la Festa dels Fanalets va ser un geni. Té música, llum, colors, infants... Tots els elements perquè sigui un èxit. És com la nit de Reis”

Els Fanalets de Sant Jaume formen part de la seva vida. Perquè ell en protagonitza el trajecte des de Lleida, una ciutat amb història, amb rituals i costums, amb festes i cançons que han sobreviscut al pas del temps, les guerres i les penúries. Perquè un teixit social i cultural ha intentat mantenir encesa la flama dels fanalets, la llum que il·lumina totes les generacions. “Tinc un fill de 23 anys que ha anat cada any a la Romeria. I espero que ho segueixi fent”, diu el pare tot llençant un desig que, segons com es pronunciï, podria semblar un imperatiu de memòria i tradició. “Sempre dic que qui es va inventar la Festa dels Fanalets va ser un geni. Té música, llum, colors, infants... Tots els elements perquè sigui un èxit. És com la nit de Reis”, encara apunta el Jordi.

Cada 24 de juliol, Lleida viu un dels vespres més resplendents de l’estiu. Els fanalets es converteixen en la llanterna dels infants. Els més petits encenen la caixa dels records i la memòria. Canten al passat tot il·luminant el present. Fanalets que uneixen generacions. Perquè, com diu el Jordi, la música, els infants i la llum es fusionen per donar vida.