Quan a LA MIRA vàrem fer aquesta entrevista al bomber Siscu Carola, de Camprodon, recordo que, quan vaig entrar a casa seva, em va cridar l’atenció un esquí de fusta, molt antic, de la marca Magret, fet a la mateixa vila. Era una peça de museu. “Un esquí de fusta! Això ja és impossible de veure avui dia”, vaig pensar. Doncs no. Tot torna. I els esquís de fusta, encara que sembli mentida donada la disponibilitat actual de materials sintètics tan sofisticats, també. I un dels culpables és Josep Arisa (el Masnou, 1954).

En Josep m’assegura que els seus clients no són ‘esnobs’ a ultrança. De fet, la majoria de la producció de Nord Esquís es ven a la mateixa comarca, als mateixos pallaresos

He quedat a la tarda a Sort. Aprofitant que he d’anar fins a la capital del Pallars Sobirà ja tinc previst que al matí pujaré a esquiar a Port Ainé. “Si ho hagués sabut t’hauria deixat provar uns esquís”, em diu en Josep. “Ho hauria passat malament. Hauria patit per si hi feia qualsevol rascada, Josep”, responc. Dur unes obres d’art als peus com les que fa aquest jubilat maresmenc arrelat al Pirineu seria massa responsabilitat. “Tranquil, si s’hagués trencat és que s’havia de trencar. El que compta és que no et facis mal”, replica. Les peces úniques que fa artesanalment, amb tota la humilitat, en un taller anònim que deu fer una trentena de metres quadrats a tot estirar potser poden ser per a qualsevol esquiador, però em semblaria que soc un impostor. Quan veig aquesta artesania em sembla que ha de ser per a gent molt esquiadora, autèntics bojos de la neu, amants acèrrims de la muntanya. Jo no arribo a tant.

En Josep m’assegura que els seus clients no són esnobs a ultrança. De fet, la majoria de la producció de Nord Esquís es ven a la mateixa comarca, als mateixos pallaresos. Però trobo els seus esquís tan glamurosos que no cantarien gens ni mica, ans al contrari, en aquesta mítica persecució a la neu a L’espia que em va estimar de la saga de James Bond. Per dir-ho d’alguna manera, és veure’ls, i tenir la sensació que surts de Tiffany, però en comptes de fer-ho amb joies, amb esquís.

La culpa de tot plegat la té el seu pare. El progenitor d’en Josep ja esquiava als anys cinquanta, quan era cosa de quatre gats... amb botes. Com que era fuster, ja es feia els seus propis esquís. Se’n va fer un parell i després per a algun amic, conegut i saludat. Esquís a pèl. Sense ni marca.

El primer prototipus no va sortir gaire bé. Però va venir el segon parell. I, quan el seu entorn ho va veure, tothom els volia provar. “I aquí algú ja va començar a dir: «Jo en vull uns!»”, m’apunta en Josep

Aquest preciosista dels esquís també havia estat fuster. Però va passar-se trenta anys amb el ribot acumulant pols perquè va entrar a treballar en una empresa de mobles. No l’havia tocat més fins que es va jubilar. “Fer anar el ribot mai s’oblida. És com anar en bicicleta. Sempre queda. I soc molt actiu, i alguna cosa hem de fer a les tardes.” Remarca “a les tardes” perquè la majoria de matins se’n va a esquiar amb la seva dona. “Molts vespres m’acaba trucant la dona perquè ja és hora de sopar.” Es nota que flueix amb aquesta passió. En Josep es gira i, de cop, em treu uns esquís de mainada. També de fusta. Quina monada. Amb unes fixacions de pell per collar la botina dels nens fins que tenen un parell d’anys. “El meu pare en va regalar uns de plàstic a la meva filla quan va néixer. I vaig voler mantenir la tradició, però en comptes de comprar-los, vaig decidir que els faria jo.”

Un temps després, un conegut de la indústria li va dir: “Ara t’has de fer els teus”. I en Josep no s’ho va pensar dues vegades. De manera autodidàctica, i a força de remenar per internet, se’n va fer uns. Corria l’any 2013. El primer prototipus no va sortir gaire bé. Massa pegues. Però va venir el segon parell. I ja va funcionar millor. I quan el seu entorn ho va veure, tothom els volia provar. “I aquí algú ja va començar a dir: «Jo en vull uns!»”, m’apunta.

“La gent demana provar-los. I jo també els convido a fer-ho. A banda del preu, pensa que els personalitzem i, en funció de com esquies tu, l’esquí ha de ser d’una o altra manera, més dur o més tou, i el radi de gir també”

—Perdona, Josep, però quan et veuen fent esquís de fusta en ple segle XXI, la gent què et diu?

—Em diuen que com és que em complico així la vida, ara que estic jubilat. Jo vaig pujar aquí perquè hi tinc la filla i el meu gendre, que es dediquen professionalment a l’esquí, i els meus nets. La meva dona i jo som molt actius. I a les tardes cal fer alguna cosa. No puc estar al sofà fent zàping.

—Volia dir que què et diuen des de la perspectiva del producte.

“Vaig deixar provar el meu primer parell de fora pista a un entrenador d’aquí Sort, i va flipar. Em va dir: «Ostres, Josep! De conya! Als 300 metres ja anava amb aquest esquí que sabia que no em faria cap mala passada»”

—Doncs la gent demana provar-los. I jo també els convido a fer-ho. A banda del preu, pensa que els personalitzem i, en funció de com esquies tu, l’esquí ha de ser d’una manera o altra. O més reactiu, és a dir més tou, o més dur. A partir de la prova, podem fer un esquí amb un radi de gir més gran o més petit, en funció de si entres abans o després al viratge, o més ràpid o més lent a la sortida del viratge. Imagina que si esquies més a l’estil de l’eslàlom gegant, el radi de gir ronda els divuit metres, si esquies més a l’estil de l’eslàlom tradicional, ronda els dotze, i si vas més fora pista, arriba als vint.

Els primers parells que va començar a fer encara no duien la marca actual, Nord Esquís. Senzillament, hi posava “J. Arisa”, com un pintor que signa els seus quadres. A banda de la marca Nord Esquís, a cada peça hi deixa pirogravat el nom d’una muntanya que tria ell aleatòriament, sigui catalana o d’altres llocs del planeta.

—Parla’m del teu primer parell.

—Els meus primers esquís, de fora pista, els vaig provar a Saint Anton, a Suïssa.

—I què?

—Collonut!

—Et vares emocionar?

—Sí, perquè els vaig deixar provar a un entrenador d’aquí Sort, i va flipar. Em va dir: “Ostres, Josep! De conya! Als 300 metres ja anava amb aquest esquí que sabia que no em faria cap mala passada”.

Al març o a l’abril es preparen els nuclis, i de maig a juliol es fa la resta, ja que l’aplicació de resina de la sola i el vernís de la part visible de marqueteria requereix treballar amb temperatures ambient d’entre divuit i vint graus

I arribats a aquest punt, em fa una miniclasse magistral sobre neu. M’explica com és la neu a Catalunya. I és que, a diferència de països com el Japó, el Canadà o els Estats Units, amb tous de neu gruixudíssims, on fer esquí fora pista és molt més fàcil i habitual, les nevades catalanes et limiten més a fer pista. Això provoca que els esquís estàndards de grans marques internacionals optin per esquís més tous. Per aquest motiu, en Josep, amb el seu gendre, va escollir fer uns esquís segons s’esquia a Catalunya. I, per això, han endurit espàtula i cua, i a la pista no fimbra.

—Podem parlar d’un esquí català des de l’òptica dels materials?

—Sí. Bàsicament, els de freixe, quan fem un esquí més dur. Però fem servir diverses fustes, a banda de la de freixe, com la de xop, faig, paulònia i bambú. Quan fem un esquí molt flexible i de gir fàcil, fem servir bambú, per exemple, perquè té una densitat baixa.

—I d’esquí quilòmetre zero?

—En alguns casos, sí. De fet, sempre miro de comprar fusta a serralleries del Pallars, quan en trobo de seques. Però no sempre és possible, perquè a vegades trobo que la fusta encara és massa tendra.

Al març o a l’abril es preparen els nuclis, i de maig a juliol es fa la resta, ja que l’aplicació de resina de la sola i el vernís de la part visible de marqueteria requereix treballar amb temperatures ambient d’entre divuit i vint graus.

—Tu fas esquís delicatessen, Josep. Ja ho dic jo. No ho sé, és com si fessis un Bugatti dels esquís.

“Pensa que són uns esquís per ensenyar. Que te’ls vegin posats. Et fas mirar. Et miren d’una altra manera. Això és així”

—Sí, es podria dir així. No som els únics que fem esquís de fusta —a Catalunya també hi ha el cas de Liken, de la Pobla de Lillet—. Però som els únics que els fem amb marqueteria. I ho entenc. Això no es pot pagar per les hores que requereix. Hi ha algun taller petit com el meu als Alps, això sí.

Parlant de preus, un parell de Nord Esquís pot costar entre tres i quatre vegades més que uns bons esquís, precisament pel disseny i la marqueteria. “Tant de bo ho hagués fet abans. Hauria obert mercat”, em reconeix. El seu, de mercat, però, és reduït. I per voluntat pròpia. En fa de deu a quinze l’any. “Vull tenir temps per a mi, també”, diu. Actualment, com a molt, deuen córrer per aquests mons de Déu un centenar de parells fets per en Josep. Tot apunta que va camí de convertir-se en una peça de col·leccionista. “Pensa que són uns esquís per ensenyar. Que te’ls vegin posats. Et fas mirar. Et miren d’una altra manera. Això és així.” Suposo que és com anar amb una Harley-Davidson entre les cames. En Josep fa esquís de fusta, però, a més, a la carta. Tan a la carta que molts dels clients són convidats a dedicar unes hores del seu temps a fer-los conjuntament amb en Josep.

Jo no me n’he fet cap, però en Josep m’ha dedicat una hora a la carta, també. “La pròxima vegada que pugis, pensa a venir, que et deixaré provar uns esquís”, em diu quan m’acomiado. La següent segur, Josep.