El 9 d’abril de 2020, mentre tota la població catalana es trobava confinada arran de l’esclat de la pandèmia de covid, va aparèixer en una muntanya del municipi de Les, a la Vall d’Aran, el cos sense vida de l’os Cachou. En un primer moment la seva mort es va atribuir a un accident: el cos va aparèixer en un barranc, i semblava versemblant que hi hagués caigut durant una baralla amb un altre animal, possiblement un altre os.

Això és el que va anunciar el Conselh Generau d’Aran, l’organisme encarregat de la vigilància dels ossos al territori aranès, quan va comunicar la notícia a la premsa. I la de la caiguda després d’una baralla va ser l’única versió que es va difondre públicament durant els mesos següents.

En paral·lel, s’havia desfermat una intensa i alhora discreta investigació judicial arran d’una denúncia que havia arribat per via telefònica

Tot i això, en paral·lel s’havia desfermat una intensa i alhora discreta investigació judicial arran d’una denúncia que havia arribat per via telefònica, mentre el cos de l’animal viatjava cap a la Universitat Autònoma de Barcelona, on li havien de fer una autòpsia per conèixer-ne amb detall les causes de la mort, tal com assenyala el protocol català d’intervenció en ossos, aprovat arran de la reintroducció d’aquest animal al Pirineu.

“Mireu si té anticongelant a la sang”, havia advertit el comunicant telefònic. Les anàlisis fetes en vísceres i teixits de Cachou van demostrar que, efectivament, al cos de l’os hi havia etilenglicol: una substància altament tòxica present en els anticongelants dels cotxes. Cachou havia estat enverinat.

Qui va matar Cachou, i per què? (al llibre Mor un os a la Vall d’Aran. Crònica del cas Cachou, Angle Editorial). Per iniciar la recerca a aquesta pregunta, cal remuntar-se uns mesos abans. Concretament, el 8 de setembre de 2019. El Conselh Generau va anunciar que l’os Cachou havia atacat i s’havia menjat una poltra de quatre mesos. Tres dies després, se li va atribuir un segon atac. En aquest cas, una euga adulta, d’uns disset anys. En tots dos casos, l’atac s’havia produït en un paratge del municipi de Vielha e Mijaran, i a Cachou el va delatar el dispositiu GPS que els tècnics de medi ambient del Conselh Generau li havien posat durant la primavera anterior, poc després de sortir de la hibernació, ja que Cachou era un mascle jove detectat recentment i havien caigut sospites sobre ell arran d’alguns atacs a ramats i desperfectes en arnes de producció de mel.

Va tornar aquella por ancestral a una part important de la societat aranesa

Dos atacs tan seguits van remoure la indignació a l’Aran entre els contraris a la reintroducció de l’os bru al Pirineu. Sobretot, s’hi oposen els ramaders i els caçadors, en una societat, l’aranesa, en què moltes famílies, ni que sigui una o dues generacions enrere, tenen molt viu el record de viure de la petita ramaderia, una ramaderia pràcticament domèstica, d’autoconsum, a la intempèrie de les poderoses muntanyes araneses. La desaparició de l’os i del llop havia apartat ja feia molts anys aquest perill. Però la reintroducció dels ossos des de l’Estat francès, a partir de la primera meitat dels noranta, a la qual es van sumar també les autoritats de l’Estat espanyol i sota l’empara de les directrius europees de medi ambient, va fer tornar aquella por ancestral a una part important de la societat aranesa.

Arran d’aquells dos atacs de Cachou a principis de setembre de 2019, el conseller de Territori del Conselh Generau d’Aran, Francisco Bruna, va expressar la solidaritat del Govern aranès amb els ramaders afectats, i la necessitat d’incrementar els ajuts econòmics per la pèrdua de ramats arran dels atacs de la fauna salvatge protegida, i va reclamar a la Generalitat que activés el protocol d’actuació davant d’ossos conflictius, que pot culminar amb la retirada d’un exemplar.

Però el cas no va quedar aquí. La pressió encara podia pujar de nivell, i així va ser. El 16 de setembre es va anunciar la mort d’una altra euga per un atac de Cachou, i l’endemà un nou comunicat del Govern aranès anunciava un altre atac del jove os bru. Més comunicats, i més peticions de retirada de l’os des del Conselh Generau. Abans d’acabar el mes, el Conselh va anunciar un cinquè atac de Cachou. Aquest cop, en el comunicat va intervenir-hi directament el síndic d’Aran, Francés Boya, màxim dirigent de l’autogovern aranès, reclamant “una actuació immediata” per part de les administracions responsables de la reintroducció de l’os per tal de protegir els ramaders aranesos.

Els cinc atacs van posar el focus en Cachou, que es va convertir en l’enemic públic número 1 de la vall

No hi va haver resposta per part de la Generalitat. Almenys de manera pública. Els cinc atacs registrats durant el setembre de 2019 van posar el focus en Cachou, que es va convertir en l’enemic públic número 1 de la vall. En la seva defensa només va intervenir-hi algun representant de l’ecologisme. Joan Vázquez, d’Ipcena, va posar en qüestió que un os pugui convertir-se de sobte en un exemplar tan agressiu amb la fauna. “Els ossos són omnívors, i només ataquen una presa si la veuen molt feble i moribunda”, sostenia, alhora que reclamava que s’investiguessin aquests atacs per confirmar, o descartar, si efectivament eren animals víctimes de l’atac d’un os. Ningú, però, va contradir la veracitat dels atacs que havia denunciat el Conselh Generau.

L’activitat de Cachou després d’aquell setembre negre va acabar de manera sobtada. Va arribar la hibernació, que Cachou va fer en un cau situat prop de la frontera entre els estats francès i espanyol, dins del municipi aranès de Les. Quan, el mes de març, el vent del sud va fer pujar les temperatures a l’Aran, Cachou es va despertar i es va posar en marxa. I aviat seria notícia, de nou. Però d’un caràcter molt diferent.

Cachou havia aparegut mort en un barrac a la muntanya de Soberpèra

El 9 d’abril de 2020, el Conselh Generau d’Aran va anunciar que Cachou havia aparegut mort en un barranc a la muntanya de Soberpèra. El comunicat deia que es desconeixien les causes de la mort. Als periodistes que s’interessaven pel cas i en volien més detalls, se’ls deia que, probablement, havia caigut pel barranc després de barallar-se amb un altre animal, per les ferides que presentava el cos, però que tot això no podia afirmar-se fins a conèixer els resultats de l’autòpsia. L’autòpsia es va fer, però la urgència informativa ja havia passat, i durant els mesos següents l’opinió pública aranesa i la catalana no van saber res més del cas.

En paral·lel, però, s’havia posat en marxa una intensa activitat des del jutjat de Vielha i des de la comissaria de la Seu d’Urgell, on es troba l’equip de la Unitat d’Investigació de la regió del Pirineu dels Mossos d’Esquadra. El detonant de la investigació va ser una trucada telefònica. El mateix dia de l’aparició del cadàver, mentre el cos estava de camí cap al servei d’anàlisi forense veterinari de la Universitat Autònoma de Barcelona, el responsable tècnic del servei de medi ambient del Conselh Generau va contactar per telèfon amb els agents forestals que s’havien fet càrrec de la gestió de la mort de Cachou, i els va indicar que, durant l’autòpsia, miressin si l’animal tenia anticongelant a la sang.

La confirmació que el tòxic hi era, i en quantitats importants, era una evidència que Cachou no havia mort de manera accidental

La confirmació que el tòxic hi era, i en quantitats importants, era una evidència que Cachou no havia mort de manera accidental, sinó que havia estat enverinat. La jutge Cristina Marrero va obrir les diligències davant d’un probable delicte contra la fauna salvatge. En una inspecció del lloc, els agents rurals van localitzar prop del barranc les restes d’un cérvol impregnades d’anticongelant. Era l’esquer que havien posat a l’abast de Cachou per tal que resultés enverinat. Les restes es trobaven dalt de la branca d’un arbre, perquè hi arribés un os però no altres carnívors, una tècnica que els agents ambientals fan servir habitualment per donar un somnífer a un os i adormir-lo per tal de poder-lo inspeccionar sense que l’animal sigui conscient del contacte amb els humans. Amb un esquer com aquest, Cachou havia estat adormit un any abans, per col·locar-li el collar localitzador amb GPS que portava al coll des de llavors.

Prop del lloc dels fets, lligada a un arbre, també es va localitzar una càmera fotogràfica de fotoparament: una càmera camuflada que es dispara quan detecta moviment al seu davant. És un sistema que utilitzen els tècnics ambientals i també els aficionats a la fotografia de la natura per tal d’obtenir imatges d’animals salvatges sense la contaminació que significa la presència humana. Què hi feia, una càmera, allà? Qui l’hi havia posat? Tenia res a veure amb Cachou i amb l’esquer que li havien deixat? La càmera tenia una targeta SD que, un cop analitzada pels agents, contenia imatges d’un home jove amb barba i, també, d’una dona; en algunes imatges, apareixien junts. Els investigadors van deixar amb cura la càmera de fotoparament on era, i van col·locar-ne una altra al davant, ben camuflada, per tal d’intentar sorprendre els propietaris de l’aparell quan l’anessin a buscar. El caçador, caçat.

La jutge va veure clar que el cas seria complex d’investigar. Calia fer gestions pròpies d’una investigació per homicidi. Per aquest motiu, els agents rurals i la jutge van decidir fer entrar la Unitat d’Investigació dels Mossos d’Esquadra del Pirineu en la recerca. Entre les actuacions pròpies d’una investigació criminal per homicidi, hi havia aclarir qui es podia trobar a l’escena del crim en els dies pròxims i anteriors a l’enverinament de Cachou. La manera de fer-ho era a través de les antenes repetidores de telefonia mòbil.

La petició judicial a les companyies telefòniques va donar fruits i va assenyalar la presència, en aquella muntanya, de dos homes, un dia que podria coincidir amb el de l’enverinament de Cachou o amb el de la preparació de l’esquer. Es tractava d’un empresari del sector de la producció de mel i del seu fill, amb domicili i negoci al municipi de Vielha, a l’altre extrem de l’Aran. Eren dies de confinament per covid, amb la mobilitat molt restringida. La jutge Marrero va decretar secret de sumari per tal de poder fer la investigació sense pressió mediàtica i sense que les gestions sobre els investigats provoquessin la destrucció de proves o l’alteració de les evidències.

“Tot això dels ossos s’arregla amb anticongelant”, havia dit fins i tot un excàrrec del Govern aranès, en diverses reunions amb altres persones

Però la gestió que des d’un primer moment semblava clau era l’entrevista a l’informant que havia avisat de la possible presència d’anticongelant a la sang. Preguntat pels agents, el responsable tècnic de l’àrea de medi natural del Conselh va relatar que sospitava de la presència d’anticongelant perquè aquesta manera d’enverinar ossos corria en determinats ambients contraris a la presència d’aquest animal. Era una mena de secret de domini públic. “Tot això dels ossos s’arregla amb anticongelant”, havia dit fins i tot un excàrrec del Govern aranès, en diverses reunions amb altres persones. En dosis altes, l’etilenglicol, present a l’anticongelant dels motors dels vehicles, paralitza de manera progressiva les funcions vitals de la persona intoxicada, i en provoca la mort. Al cap d’un parell de setmanes, ja no se’n poden trobar restes a la sang. A més, el sabor dolç del compost pot confondre i atreure un animal com l’os, acostumat a buscar la glucosa com una de les seves principals fonts d’energia. El crim perfecte.

Els Mossos van acabar posant la lupa en una d’aquestes veus que públicament havien teoritzat sobre l’enverinament d’ossos amb anticongelant: José Antonio Boya, exconseller de Territori del Govern aranès, havia parlat d’aquesta pràctica com a solució per als ossos problemàtics en un apartat informal durant una trobada institucional a Andorra, i també en algunes reunions dins del Conselh Generau. També van voler estirar el fil de l’empresari del sector de la mel i el seu fill, que es trobaven a la zona els dies pròxims als de l’enverinament, i de la misteriosa càmera de fotoparament instal·lada a prop del lloc dels fets. A través de l’anàlisi de l’aparell es va saber que s’havia comprat per Amazon, i la multinacional de vendes a distància va aportar a instàncies judicials la identificació del comprador.

Es va posar en marxa un procediment d’escoltes telefòniques als sospitosos

A partir d’aquell moment es va posar en marxa un procediment d’escoltes telefòniques als sospitosos. Les converses, unides a interrogatoris puntuals, van anar definint la investigació, van fer descartar d’entrada el paper d’alguns sospitosos (la parella que havia instal·lat la càmera no semblava que hi estigués implicada d’entrada, sinó que havien tingut la mala sort d’instal·lar-la en el que després seria l’escena d’un crim; així mateix, l’empresari de la mel i el seu fill tampoc no van donar més motius de sospita que la seva presència casual a la muntanya aquells dies), i alhora van generar algunes sorpreses que van acabar definint la instrucció.

Una era l’existència d’un grup de WhatsApp amb més de 300 usuaris antiossos, en el qual intervenien de manera molt activa l’exconseller Boya i també alguns tècnics del servei de medi natural del Conselh. Aquest grup, esborrat pels seus promotors quan van començar a sospitar que la policia investigava la mort de Cachou, malgrat que oficialment encara es donava la versió de l’accident, era un lloc d’intercanvi de notícies, comentaris i informacions sobre els ossos. Un dels tècnics presents en el grup antiossos era també un dels encarregats directes de la vigilància de Cachou i de l’altre os amb collar GPS, Goiat. A través de les escoltes telefòniques, van descobrir que aquest tècnic passava informació sobre la ubicació de Goiat a l’exconseller Boya.

En paral·lel, les escoltes del cas Cachou van conduir els investigadors cap a un altre delicte. En una de les trucades, els Mossos s’adonen que l’investigat, uns dels membres del grup antiossos sospitós d’haver tingut alguna participació en l’enverinament de Cachou, parla de l’arribada d’una remesa de droga amb el seu interlocutor.

Els agents d’aquest cas paral·lel acabaran tenint una pissarra amb vint sospitosos, participants en una trama de tràfic de cocaïna

Un grup d’investigació especialitzat en tràfic d’estupefaents agafa aquesta inesperada branca del cas Cachou i s’obre un cas en paral·lel al de l’os. La investigació s’allargarà uns mesos i hi participarà també la Guàrdia Civil. Els agents d’aquest cas paral·lel acabaran tenint una pissarra amb vint sospitosos, participants en una trama de tràfic de cocaïna que connectava Colòmbia amb Lleida, Castelló i la Vall d’Aran. Segons van recollir els investigadors, la droga arribava a l’Estat per via aèria a través de “mules” (portadors que transporten la droga amagada, a vegades dins del cos) fins a un laboratori situat a Lleida. Des d’allà, es distribuïa a diferents punts de venda. Entre aquests, la Vall d’Aran.

La matinada del 25 de març, agents de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra van entrar de manera coordinada i simultània en diversos habitatges i magatzems de Castelló, Lleida i la Vall d’Aran. A l’Aran van detenir cinc homes. Un d’ells, l’alcalde pedani del nucli de Casau, Juan Berdié. En total, l’operació va comissar prop de dos quilos de cocaïna a punt per comercialitzar-la. Cinc membres de la xarxa van ser ingressats a presó per risc de fuga, mentre que la resta havien d’estar localitzables mentre continués la instrucció del cas. “Va ser una mena de regal de Cachou a canvi dels esforços que havíem fet per esbrinar què li havia passat”, va dir posteriorment un dels policies responsables de la investigació del cas Cachou.

Finalment, el cas ha arribat al final de la seva instrucció. El cas de l’os aranès és el primer cop a l’Estat espanyol en què un presumpte delicte contra la fauna salvatge s’investiga amb els recursos i procediments d’una investigació per assassinat. En vista de la instrucció, la fiscalia ha decidit elevar acusació contra dos dels investigats: l’exconseller de Territori Juan Antonio Boya, i un dels tècnics del servei de medi natural del Conselh Generau d’Aran. Pel que fa a la resta d’investigats, ni la fiscalia ni la policia no hi veuen prou elements per formular-ne cap acusació.

La reintroducció de l’os bru continua el seu camí, amb una part de la societat aranesa en contra, i una cicatriu que ha tensat durament la vall

Ara serà el torn del judici, que podria arribar a finals d’aquest any. Mentrestant, la reintroducció de l’os bru continua el seu camí, amb una part de la societat aranesa en contra, i una cicatriu que ha tensat durament la vall amb el cas Cachou. Una cicatriu nascuda amb la por. La por ancestral a l’os, a allò que és salvatge i incontrolat i que pot aparèixer en un moment imprevist i fer perdre el que durant segles era necessari per a la subsistència. A les zones urbanes, la por al desconegut, al diferent, a l’estrany que podria fer-nos mal, és més vigent que mai, amb conflictes tenyits de racisme o classisme, com els provocats arran de la possible construcció de residències per a estrangers temporers, centres per a menors no acompanyats, o fins i tot els que generaven en el passat les narcosales.

La sensació d’inseguretat —sense fonaments reals en molts casos, però sensació, al cap i a la fi— dels veïns d’un barri als quals han posat al costat de casa un element susceptible de causar-los algun mal. Això mateix es viu al medi rural quan es reincorpora al lloc que habitava segles enrere l’os o, en els pròxims anys, el llop. La bona gestió d’aquesta por i de les conseqüències sobre la gent que hi conviu serà clau, segurament, per a la bona continuïtat d’un deute que tenim amb aquestes espècies que, al seu dia, vam expulsar impunement del seu medi. Tant de bo ens en sortim.