Llibertat i seguretat són dues paraules vinculades a la política. Mentre els partits de dretes tendeixen a defensar la seguretat, els d’esquerres acostumen a decantar-se per la llibertat. La batalla fa anys que dura i sembla que no acabarà. Però al costat de la Rambla de Barcelona, a la plaça Reial, al Sidecar, aquests dos termes deixen de ser enemics. A la festa FuriAqueer, són aliats. Bandera blanca. És possible? Per comprovar-ho, baixem per les escales negres amb llums vermelles que ens condueixen a sala de concerts del Sidecar. Quan obrim la porta ens transportem a un espai on no hi ha normes. Bé, sí, només una: trencar-les totes.

El Trashvestidor és un espai on transformar-te en qui no et deixes (o no et deixen) ser

Aquí no hi ha gèneres ni sexualitats imperants. Tothom pot ser, estimar i ballar com vulgui. Això ens diu en Joan, una persona de cabells foscos i llargs, mirada brillant i amb tanta energia que podria generar un huracà per si sola. És una de les encarregades de l’espai més alliberador de la festa: el Trashvestidor. És un vestidor amb faldilles fluorescents, samarretes sensuals de blonda, brillantina per posar-te a la cara o al cos, pintures fluor... tot el que vulguis per transformar-te en qui no et deixes (o no et deixen) ser. “Aquí pots crear l’alter ego que no t’atreveixes a ser durant el dia”. Per què Trashvestidor? Perquè no es volien apoderar “d’una paraula tan important i política com trasvestir-se”, i perquè tota la roba és de segona mà.

Fúria pretén expressar el descontentament contra les discriminacions que pateix el col·lectiu. Una realitat fosca que, des de la festa, es combat amb música

I per què FuriAqueer? D’on ve el nom? “Ens agradava reivindicar allò Queer com una forma d’unir a totes aquestes diversitats”, explica un dels organitzadors de la festa i cantant del grup Bajas Pasiones, Edu Libra (Múrcia, 1979). I és que a vegades sembla que les lletres del col·lectiu LGTBIQ no acaben d’unir-se. Per això l’Edu Libra i Dani Vera (l’altra veu de Bajas Pasiones) aposten per Queer, un terme que “ho engloba tot i a la vegada va en contra de les sexualitats o les identitats de gènere que vénen marcades per la societat”. Aquí, el rosa és de totes: d’aquelles que se senten dones, homes, i de les que no se senten de cap gènere. D’altra banda, la paraula Fúria pretén expressar el descontentament contra les discriminacions que pateix el col·lectiu. Una realitat fosca que, des de FuriAqueer, es combat amb música.

L’amor i la reivindicació es palpen en les lletres de Las Bajas Pasiones. “Tu colega es tan maricón como todos aunque tenga pinta hetero. Un mundo guardado en el tintero. No le va la pluma, se le ve el plumero. Quizás tengas que aceptarte a ti primero”, diu la cançó Se pararía. Música que transmet humor, apoderament i sinceritat. Sortir de l’armari, apropiar-se de paraules que altres utilitzen com a insult i fer un crit a l’acceptació. Un rebuig a un heteropatriarcat que empresona identitats. Una presó que s’ha denunciat des de diferents formes d’art, entre elles la poesia. Un dels poetes que parlen d’aquesta gàbia és Francesc Garriga Barata: “De la presó dels dogmes a la presó del cos i amb poca fam avui pels rosegons d’aquest sopar de pobres engabiats”, resa un dels poemes recollits a l’antologia poètica Amors Sense Casa. Poesia LGBTQ catalana de Sebastià Portell. Però al FuriAqueer ja no els alimenten rosegons: volen el sopar sencer.

Al Trashvestidor les parets estan decorades amb unes llumetes que recorden a la sèrie ‘Stranger Things’, llumetes que connecten amb mons que encara s’han d'amagar del Sol

I és a la taula del Trahsvestidor on els assistents de la festa poden satisfer el seu apetit polític: al cantó dels pintaungles i la purpurina, hi ha pamflets informatius sobre el VIH, sobre associacions de persones migrades i refugiades LGTBIQ, preservatius masculins i femenins, i altres objectes que representen la barreja entre festa i política. Quan aixequem la vista de la taula veiem que tothom s’apropa a aquest espai on les parets estan decorades amb unes llumetes que recorden a la sèrie Stranger Things, llumetes que connecten amb mons que encara s’han d’amagar del Sol. I és en aquest festival de colors on un grup de noies s’apropen, il·lusionades com nenes petites, i es comencen a transformar: es posen purpurina a la cara, brillantina a les galtes, i riuen. Una d’elles es treu la camisa i en Joan l’ajuda a posar-se una samarreta daurada i brillant. “Et queda molt bé!” li diu. “A la gent li agrada brillar”, sentencia mentre somriu i frega una birra que acaba de caure a terra.

A l’Alfred li agrada vestir-se d’una forma diferent a cada FuriAqueer, i quan es transforma ho fa amb cura i amb un somriure de felicitat al rostre

De cop, uns ulls comencen a mirar totes les possibilitats del Trashvestidor. Com es podria vestir? De quin color es vol pintar les ungles? Després de dubtar i revisar, aposten per una jaqueta amb pèls, una faldilla verda de tul, unes ungles verdes fluorescents, i bijuteria que li travessa tot el cos, des del front fins al melic. Somriu, satisfeta. L’Alfred és de Lima (Perú), i fa un any que viu a la capital catalana. L’Alfred, que es considera una persona no-binaria (que no es vol encasellar en cap dels dos gèneres) és molt amic d’en Joan, a qui coneix a través de l’assemblea de Marikes Llibertàries Transfeministes de Barcelona. Quan ve a FuriAqueer, li agrada vestir-se cada vegada d’una forma diferent. Ho fa amb cura i amb un somriure de felicitat al rostre.

Mentrestant, la música de fons. Durant tot el vespre, l’escenari el conquistaran Dj Set PERRA$ / Taboo, MarikaJam, Las Bajas Pasiones, Centauros, Frau, Dj Set La Dinde, i també ho farà en Gyuri Legars. Ell és DJ i cantautor originari de Budapest (Hongria), tot i que fa un any que viu a Barcelona. És la primera vegada que actua al FuriAqueer i està emocionat. De fet, té una mica de por, perquè el seu estil, que és una barreja entre cantautor i techno, no s’assembla a res del que hi ha aquesta festa.

Però aquest petit planeta no coneix pas de fronteres, així que els seus habitants probablement rebin amb els braços oberts la música del DJ d’ulls clars. “El que m’agrada d’aquesta comunitat és que tothom vol trobar la seva identitat”, assenyala. D’altra banda, considera que “és un espai segur on et pots provar a tu mateix amb llibertat”. La seguretat i la llibertat es converteixen en un vincle i no en un conflicte. Per a l’artista, FuriAqueer fuig dels codis binaris i de les normes de ser una superdona o un superhome, i és per això que, qui s’endinsi en aquest univers, “ha de tenir una mentalitat independent”, puntualitza mentre les llums de colors fan que la purpurina dels seus llavis morats brilli.

El cantant marxa a escalfar la veu, però la festa no para, i la gent continua apropant-se al Trashvestidor. La Tamara, de Vigo (Galícia), una de les encuriosides, explica que ella i les seves amigues estan fent un grup de Whatsapp entre les noies de la festa per avisar-se quan hi hagi la propera FuriAqueer. El sentiment de comunitat és palpable. Després de transformar-se, van a primera fila a escoltar Las Bajas Pasiones: sona Berlin Dark, la ballen i ho donen tot. L’espai és reduït i hi ha molta gent, però tot flueix en pau.

Una noia heterosexual i cisgènere no ha de patir perquè algú li toqui el cul mentre balla com vol. Aquí pot estar tranquil·la

Entre els grups que ballen, n’hi ha un més apartat amb una noia de cabell curt i bigoti postís. Es diu Sofia, i tot i que és de Puerto Rico, fa un any i mig que està a Barcelona estudiant un màster de psicologia. Està ballant al Sidecar perquè és amiga de la parella d’un dels cantants, i diu que està feliç de ser aquí. “És un espai de llibertat on pots ballar sense cap mena d’assetjament”, destaca. Una noia heterosexual i cisgènere (que s’identifica amb el seu fenotip sexual) no ha de patir perquè algú li toqui el cul mentre balla com vol. Aquí pot estar tranquil·la.

Just al cantó de la Sofia, hi ha una princesa. Un vestit rosa amb bijuteria incrustada, pestanyes quilomètriques i cabellera rossa, gairebé blanca, vesteixen a Miss Sindy, qui té un somriure tendre i càndid però un discurs ferm. No està sola. Ha vingut amb tres amigues més: Yogüi, Jonka i Simone. Una d’elles no es defineix amb cap dels dos gèneres, i vesteix amb unes mitges negres trencades. Un estil més aviat punky. La Sindy, en canvi, agraeix que en aquest espai pugui expressar el seu gènere tal com és. “Aquí no ens agredeixen”, explica. Relata que, quan va a altres festes gais transvestida, tot i no anar de princesa, les persones s’aparten d'ella. Encara que siguin espais tolerants amb el col·lectiu LGBTIQ, opina que la normativitat gai (homes masculins, depilats i forts) no deixa fluir identitats dissidents. Aquí, en canvi, la Sindy i les seves amigues formen part del grup. Estan segures. Són lliures.

“Com a algunes festes majors hi ha aquesta tradició de tenir un ‘macho cabrón’, nosaltres volem tenir un unicorn”

I de fons, l’escenari. El públic balla, riu i gaudeix. Ens tornem a trobar en Joan, que ens explica que estan buscant algú del públic que faci de mascota de la festa. “Com a algunes festes majors hi ha aquesta tradició de tenir un macho cabrón, nosaltres volem tenir un unicorn”, anuncia. Aquesta mascota serà l’encarregada de repartir amor entre els assistents, assegura en Joan amb il·lusió. Qui podria ser un bon unicorn? Després de mirar entre el públic, en Joan escull la Maria, la qual accepta la decisió amb un somriure que expressa ironia, alegria i tendresa alhora. Al cap d’una estona, la veiem donant-ho tot a l’escenari. Ella és l’esperit de la festa concentrat en una criatura fantàstica, que no té ni rostre ni gènere i està plena de color.

Anem al camerino, i des d’allà una noia vestida de monja surt a fer una performance. Ens tornem a trobar al músic hongarès, que xerra amb altres artistes i amics de la festa. Entre ells, hi ha una dona vestida amb un vestit vermell i un tatuatge de la Mafalda a la cama. “¿Ven? Este es el palito de abollar ideologías”, diu l’enginyosa argentina assenyalant a un policia. Com va fer Quino en el seu moment, FuriAqueer reivindica amb humor intel·ligent i tendresa un espai per a unes persones que la societat no deixa que siguin lliures. Un espai que Maria Mercè Marçal ja reclamava el 1997 en aquest poema, també recollit a l’antologia elaborada per Sebastià Portell:

“On trobar-nos, enllà d’aquest espai
marcat, sota el segell
reial de l’esparver,
on d'entrada, per viure,
ens hem traït?
Refer
el vell pacte de sang
trencat
saber
on ets tu, on soc jo.
Qui ho sap... nosaltres...
I un altre nom, si us plau, per a l’amor”.