“Hi havia molts llibres, vuit capses grosses i set o vuit sacs més plens de documents. Sacs! Vaig passar quinze dies planxant paper, de com estava tot d’arrugat, i tres mesos classificant-ho tot.” És 2003. Desenes de fulls amb proclames polítiques, fotografies, retalls de premsa, escrits i esborranys arriben a les mans de Joan Muray. Estan en mal estat. Ocults durant dècades, desmanegats per la humitat maresmenca i rebregats pel temps. Han anat amunt i avall, de casa en casa. Han sobreviscut a la penombra franquista i al pas dels anys. Un llegat en l’oblit, invisible, que tot d’una es revela. Muray el revifa. És el valuós arxiu de Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona, 1872 – el Masnou, 1938), home de negocis, poeta, dibuixant... Però, sobretot, militant del nacionalisme català radical més embrionari. Ell és el dissenyador de l’estelada.

Tot allò que atresorava Ballester en el moment de la seva mort s’aixopluga sota el sostre de Muray. Un arxiu que explica la història del catalanisme radical de principis del segle XX

Manuscrits diversos, exemplars de La Tralla, correspondència, segells de 1919, postals dels Voluntaris Catalans de la Primera Guerra Mundial, fulls volanders d’Unió Catalanista, fullets del Comitè Pro Catalunya amb l’estelada impresa... Tot allò que atresorava Ballester en el moment de la seva mort s’aixopluga sota el sostre de Muray, historiador local i escriptor de la biografia de l’activista separatista. Ell conserva, dins de la seva casa gairebé tricentenària eclècticament engalanada del Masnou, el patrimoni d’una de les figures més importants i alhora desconegudes de l’independentisme primerenc. Un arxiu personal que explica la història del catalanisme radical de principis del segle XX, i de la seva bandera, i que hi navega.

“Vaig heretar tota aquesta documentació 65 anys després de la seva defunció. Més tard, vaig saber que el meu oncle, que havia mort el 1936, havia estat un dels nou membres de la colla d’en Ballester. Aquelles casualitats de la vida... Les coses donen voltes i tornen a parar al mateix lloc.” Tot queda a casa. Tot queda al Masnou. L’arxiu, abans d’arribar a les mans de Muray, va recórrer un periple ple d’entrebancs per la vila del Maresme. “Té tota una història”, assegura. Llegim-la.

La vídua de Ballester hereta l’arxiu vital del polític: documents, escrits i fullets que n’expliquen la travessa política. Ella els custodiarà, malgrat els riscos, durant els propers 45 anys

15 d’agost de 1938. Plena Guerra Civil. Vicenç A. Ballester —àlies VIC (Visca la Independència de Catalunya)— mor als 66 anys al Masnou a causa d’una malaltia. Amb ell deixa tot el llegat d’una vida dedicada a la defensa de Catalunya i de les seves llibertats nacionals, encarnat en la creació de l’estelada, el símbol per antonomàsia de l’independentisme català, que arriba fins avui. Alhora, a casa seva, a la vila maresmenca, la vídua de Ballester, Teresa Vendrell i Magrané, hereta l’arxiu vital del polític: documents, escrits i fullets propagandístics que n’expliquen la travessa pel nacionalisme català més ferm des de 1901 fins a la seva mort. Ella els custodiarà durant els propers 45 anys de viduïtat, fins que mori.

La guspira de Ballester i de la seva tradició política, esmorteïda pel feixisme, continuarà viva, reclosa en diverses parets masnovines, gràcies a la seva muller

Mig any després de la mort de Ballester, el 26 de gener de 1939, l’exèrcit franquista bombardeja els voltants de l’estació de tren del Masnou. És el setè atac dels insurrectes durant tota la guerra contra el municipi, que cau ocupat el mateix dia que la capital catalana. El 13 de febrer l’ofensiva feixista acaba: tot el Principat ja és en mans dels militars revoltats, que engeguen una forta repressió contra els vençuts. “Jo sempre penso que, per sort, en Ballester ja era mort. Era el creador de l’estelada, el dimoni total per als franquistes. Ves a saber què li haurien fet”, divaga l’historiador. Sortosament, d’aleshores ençà, Teresa Vendrell vetllarà per l’arxiu del catalanista. La por no l’atura. La guspira de Ballester i de la seva tradició política, esmorteïda pel feixisme, continuarà viva, reclosa en diverses parets masnovines, gràcies a la seva muller.

“Malgrat que els temps que corrien no eren gens propicis per guardar el material, Teresa Vendrell va conservar el conjunt de documents, fotografies, escrits, esborranys, retalls de premsa de l’època i llibres que Vicenç A. Ballester tenia al moment de la seva mort”, relata Muray, tot rellegint la biografia del militant escrita per ell. “Primer, l’arxiu va ser a la casa on vivia el matrimoni, i després es va anar traslladant amb ella. Vendrell va passar molta misèria i anava canviant de domicili dins del Masnou. A cada casa on es movia, pobra dona, s’emportava tots els documents. Això, per a una persona gran, té molt de mèrit”, afirma, ara sense llegir. Molt de mèrit, sí, però sobretot molta valentia.

“El contingut de l’arxiu hauria constituït una veritable bomba en el cas que hagués caigut en mans del nou règim”

Vendrell va continuar conservant l’arxiu i el seu material, tot i els riscos que suposava fer-ho durant la postguerra i la dictadura. Així, amb coratge i valor, mantenia viva la flama del seu espòs difunt. “El seu contingut hauria constituït una veritable bomba en el cas que hagués caigut en mans del nou règim”, subratlla Muray. Vendrell s’arriscava a conservar tot el que quedava de l’obra del seu difunt marit en una època en què el més fàcil era callar i abaixar el cap. “Si haguessin escorcollat casa seva, ella hauria acabat a la presó o torturada, i tots els documents, cremats. O bé l’arxiu hauria anat a parar a Salamanca, on hauria servit per obrir un munt de fitxes per perseguir catalanistes.”

L’any 1983, amb 98 anys, Teresa Vendrell mor. Ja feia uns anys que estava instal·lada a la Casa Benèfica del Masnou, una residència geriàtrica en un edifici modernista amb més de 120 anys d’història. Abans d’ingressar-hi, va cedir l’arxiu a un masnoví de confiança: Joan Fàbregas i Colomer. “Era amic d’en Ballester. Un catalanista de pedra picada. Havia estat comissari del cantó republicà durant la guerra, perseguit, condemnat a mort i salvat per una altra persona del poble. Quan va començar a haver-hi eleccions, els partits se’l demanaven”, matisa Muray.

Fàbregas i la seva esposa, Filomena Feu i Romer, es van encarregar d’allargar la vida de l’arxiu de Ballester després de la mort de Teresa Vendrell. “Jo coneixia en Fàbregas, va fer la mili amb el meu pare i també havien combatut junts durant la guerra. Tots dos van ser a Alfambra, endins de Terol, cap al final del conflicte, l’any 38. Al tombant del segle XXI, me’l vaig trobar i em va dir: «Escolta, a casa tinc tot l’arxiu d’en Ballester. A casa no en farem res. Si vols, te’l pots quedar tu». Després d’haver-m’ho dit, passen uns mesos i mor”, recorda Joan Muray.

Muray aconsegueix salvar tot el patrimoni, emmagatzemat en capses i sacs durant dècades, del deteriorament. Ell recupera la memòria de l’arxiu, que es desempallega de la clandestinitat

La filla i el gendre de Fàbregas cedeixen el material, malmès pel pas dels anys, a l’historiador masnoví el 2003. Ell aconsegueix salvar tot el patrimoni, emmagatzemat en capses i sacs durant dècades i dècades, del deteriorament. Ell recupera la memòria de l’arxiu, que es desempallega de la clandestinitat. En els darrers anys, a més, el material ha viscut a casa de l’enemic. L’atzar ha permès que tot sobrevisqui i no es converteixi en cendres.

Els documents de Ballester van estar resguardats en una casa de pescador antiga, propietat de Fàbregas i Feu. “Havien llogat l’immoble a un senyor que havia estat de la guàrdia de Franco, un falangista acèrrim”

Durant prop de vint anys, d’ençà de la mort de Teresa Vendrell, el gruix de documents de Ballester ha estat custodiat en una casa de pescador antiga, propietat de Fàbregas i Feu, en un carreró al darrere del camí ral. “Aquesta casa l’havien llogada a un matrimoni gran. En Fàbregas els havia dit que tenia uns trastos guardats a les golfes i al rebost, tancat amb clau perquè eren coses seves. «Ah bueno, da igual», van dir. El senyor havia estat de la guàrdia de Franco, un «excombatiente», falangista acèrrim. En cap moment no van saber el que tenien a casa. Si no, ho haurien cremat tot”, explica Muray.

De 1938 a 2003, fins a arribar a les mans de Joan Muray. 65 anys de periple pel Masnou. Diverses cases, diversos sentinelles. Un arxiu clandestí, silenciós i ocult, inèdit, que ha sobreviscut a l’amenaça franquista: primer a la dictadura, i després als inquilins que l’encarnaven. Els documents conservats han mantingut en vida el testimoni dels primers militants independentistes. Els que, abans que ningú i quan ben pocs ho defensaven, com Ballester, lluitaven pels drets nacionals i per una Catalunya lliure.

“És coincidència que l’arxiu hagi anat a parar aquí, a casa meva? Un amic meu psicòleg ja ho diu: hi ha casualitats i causalitats”

“És coincidència que l’arxiu hagi anat a parar aquí, a casa meva?”, es pregunta Muray. “Que el meu oncle fos de la colla d’en Ballester; que el meu pare fes la mili amb en Fàbregas, que era amic seu; que la dona d’en Joan Fàbregas sigui cosina d’un cosí meu... Ostres, massa casualitats, no? Un amic meu psicòleg ja ho diu: hi ha casualitats i causalitats.”

Ara tot l’arxiu és en un armari, classificat en carpetes i capses segons la temàtica. “A la primera capsa hi ha escrits diversos sobre natura, història... Ell escrivia sobre qualsevol cosa. Coses quotidianes, per exemple. I era un perepunyetes amb l’escriptura, eh? Rectificava els dels diaris, els fotia a parir... Tot allò que no li agradava, ho deixava redactat, encara que no ho publiqués.” A la segona capsa, Muray guarda tota la correspondència que Ballester va intercanviar amb diverses personalitats, moltes de les quals de fora de les fronteres catalanes. “Era una persona molt pulcra, sempre escrivia primer un esborrany i després en redactava el net, que enviava.”

En una altra capsa, hi ha recollit tot el relacionat amb les feines de Ballester. Després de traslladar-se de ben jove de Barcelona al Masnou per tal d’estudiar la carrera de pilot mercant, va exercir de capità de la marina mercant durant quatre anys. “Mira, «Cuaderno de horarios y latitudes», de quan estudiava per a la marina. 3 de juliol de 1891. Barcelona, Montevideo, l’Havana... Aquests fulls tenen més de 130 anys”, mostra Muray, que immediatament torna a guardar la llibreta dins de la capsa per no desordenar-la. El 1898, Ballester va abandonar l’ofici de la mar després de quedar incapacitat per una malaltia del genoll. “Des d’aleshores, es va dedicar totalment al comerç, sobretot del gas acetilè, que era molt lluminós.”

Però si per una cosa és conegut Ballester és pel seu activisme cultural pel català i, sobretot, per la seva militància independentista: la Unió Catalanista, el setmanari La Tralla, el Foment Autonomista Català, el Comitè Pro Catalunya, la Solidaritat Catalana de 1907... I evidentment, la creació de l’estelada, basant-se en la bandera cubana, on ell havia estat quan es va proclamar la independència de l’illa. Tots els vestigis i el rastre d’aquest llegat catalanista d’inicis del segle XX són a casa de Joan Muray.

“Com cada any commemora avui Catalunya la diada de la pèrdua de les llibertats. Sigué la del 1714 una data de tristor, una data de dol... D’uns quants anys ençà, s’ha revifat el record”, escrivia Ballester amb lletra lligada en una carta de l’11 de setembre de 1908. Altres postals recorden les diades nacionals d’inicis de segle, amb nombroses detencions i enfrontaments amb la policia, i escriuen lletres d’himnes catalanistes.

“Aquest document és del Ministeri Fiscal, que va suspendre la publicació per commemorar satíricament el centenari del Quixot. Mira què hi diu: «Provocación y la rebelión en el nº6 de ‘La Tralla’. Primera Causa»”

“«A mon benvolgut amich, en Vicens A. Ballester, en penyora de l’afecte de Josep Maria Folch i Torres. Elna (Fransa), Desembre de 1906.» Això és la novel·la Sobirania, que va escriure mentre era a l’exili en una masia de la Catalunya Nord. Des d’allà en va enviar un exemplar a en Ballester.” Folch i Torres ja havia passat per la presó i pel jutjat abans que marxés frontera amunt, fugint d’una possible condemna arran d’un número de La Tralla de 1905, revista satírica de la qual va ser director, en què es commemorava la independència de Cuba. Aquest llibre signat de l’arxiu ho recorda.

“En Ballester també va escriure a La Tralla”, diu Muray mentre m’ensenya un altre document de la mateixa capsa. “Això és molt interessant. És un expedient del Ministeri Fiscal, que va suspendre la publicació per commemorar satíricament el centenari del Quixot. Mira què hi diu: «Provocación y la rebelión en el nº6 de La Tralla. Primera Causa».”

El Comitè Pro Catalunya, presidit per Ballester, va aprofitar el context posterior a la Primera Guerra Mundial per promoure l’entrada del Principat a la Societat de Nacions

El gruix més rellevant de l’arxiu retrocedeix fins a les acaballes de la Gran Guerra. Durant el darrer any del conflicte internacional, una escabetxada entre nacions com mai no s’havia vist abans, els catorze punts del president estatunidenc Woodrow Wilson i la seva defensa del dret a l’autodeterminació van donar ales a les aspiracions independentistes dels nacionalistes catalans. El Comitè Pro Catalunya, presidit per Vicenç Albert Ballester, va aprofitar el context per promoure l’entrada del Principat a la Societat de Nacions sota la bandera estelada. Diversos fulls que atresora Muray ho testimonien.

“Missatge adreçat a l’honorable senyor W. Wilson [...]. Us demanem que desfeu l’error de la Pau d’Utrecht i que ens torneu la nostra antiga llibertat”

“Aquest document el van lliurar als cònsols nord-americà, anglès i francès”, assenyala l’historiador, mentre em mostra un full a doble cara en anglès amb taques fúngiques marronoses. “Missatge adreçat a l’honorable senyor W. Wilson, President de la República dels Estats Units d’Amèrica, qui va alliberar Cuba i les illes Filipines [...]. Us demanem que desfeu l’error de la Pau d’Utrecht i que ens torneu la nostra antiga llibertat, desfent les cadenes iniquament forjades pels antics reis d’Espanya. [...] Us reclamem la independència de Catalunya.” Signat: Voluntaris Catalans de la Primera Guerra Mundial. Com a mínim 900 hi van lluitar amb els aliats, enquadrats en la legió estrangera de l’exèrcit francès —excepte els nord-catalans, allistats en els exèrcits regulars.

Moltes postals de l’arxiu de Ballester donen fe de tots aquells catalans francòfils que es van sacrificar per uns ideals democràtics que transcendien fronteres

Moltes altres postals del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans de l’arxiu de Ballester donen fe de tots aquells catalans francòfils que es van sacrificar per uns ideals democràtics que transcendien fronteres. Tot plegat, sota l’ensenya d’una pàtria aliena. Una de les postals mostra una fotografia d’una trentena de soldats, la majoria bigotuts, amb fusells i baionetes, enfilant un pendent. Dos d’ells jauen abatuts. Una carnisseria. Un dels centenars de combats eterns i superflus entre les trinxeres franceses i alemanyes. “Furiós atac en la memorable i victoriosa batalla del 9 de maig de 1915, a la côte 140, on perderen la vida molts voluntaris catalans.”

“No passaran!”, es llegeix en un altre document de Nadal de 1917, molt anterior a la popularització del lema durant la Guerra Civil. “No passaran! Resposta dels Voluntaris Catalans al diputat català de França, Pere Rameil, en son parlament anunciant qu’els alemanys preparen una nova envestida.” En un altre fullet propagandístic del Comitè es recorda Lluís Soldevila, un jove nascut a la plana de Vic i allistat a la legió estrangera. “Diverses vegades fou ferit per la metralla enemiga ço que li valgué la Creu de Guerra. Morí heroicament en el mes de Juliol de 1917 en l’ofensiva de Verdun”, recorda la postal.

Muray té el primer document on va aparèixer l’estelada estampada: un fullet propagandístic del Comitè Pro Catalunya de 1918

La joia de la corona de l’arxiu, però, són els fulls que recorden l’obra vital més important que Ballester va deixar en herència: l’estelada. Les quatre barres a la cubana, amb una estrella blanca alliberadora sobre el blau de la humanitat, que han transcendit l’espai i el temps. Un segle més tard i desenes de versions després, la bandera té més força que mai. És el símbol de tot un moviment. Muray té el primer document on va aparèixer l’estelada estampada: un fullet propagandístic de 1918 del Comitè Pro Catalunya que demanava a la comunitat internacional recuperar els drets dels catalans, perduts el 1714.

“Van fer el díptic en català, en anglès, en francès i en àrab. En castellà no! L’únic que em falta és l’àrab”, apunta Muray. I en llegeix la portada. “La Paraula de Catalunya. A vosaltres, polonesos, pròdigs de la vostra sang vessada sempre per la llibertat. A vosaltres, iugoslaus, txecs, armenis, libanesos, irlandesos, que tindreu i gairebé teniu la independència dels vostres territoris [...]. Quinze mil dels nostres han combatut per vosaltres. Més de deu mil n’han mort als Dardanels, a Macedònia i a Sèrbia, als camps de batalla de França, de l’Isèra a Verdun. En el seu nom, en nom de la sang vessada, us demanem la vostra ajuda.”

Obre el díptic, encapçalat a l’esquerra per la primera estelada impresa de la història. Al cantó oposat, una bandera estatunidenca tanca el text. “11 de setembre de 1918. Catalunya demana a la victoriosa Entente, pel dret i la llibertat dels pobles, la revisió del tractat d’Utrecht. Visca l’Entente! Glòria a Wilson! Justícia!!!” De 1919, un any més tard, data el segon vestigi simbòlic de l’independentisme incipient: els segells propagandístics de l’estelada, que promovien l’entrada del Principat a la Societat de Nacions, amb la inscripció “Catalunya lliure”. “No se’n troben enlloc més, d’aquests”, destaca Muray.

On seria tot aquest patrimoni si no fos per Vendrell i Fàbregas? Probablement seria cendra. O pols. Ara Muray n’és el sentinella. Ell custodia la gènesi de l’estelada

Un segle després, són aquí, custodiats per l’historiador masnoví. Semblen gairebé nous. On seria tot aquest patrimoni —segells, fullets, documents, escrits, diaris, postals— si no fos per Teresa Vendrell i Joan Fàbregas? Probablement seria cendra. O pols. Paper cremat. Ells el van salvar de morir esborrat. Els tombs de la vida, casualitats (o causalitats?), van fer arribar l’arxiu a Muray, d’on va sorgir la biografia de Ballester que més tard va escriure. Ara ell n’és el sentinella, el guardià de l’espurna oblidada de l’independentisme primerenc. Ell custodia la gènesi de l’estelada.