A primera hora del matí del 12 d’octubre de 1918 una dona fot un mastegot a una altra al carrer de la Unió de Barcelona. L’hòstia és vírica. Revisem. Primer contacte. La veïna propietària de l’immoble fa saber a una rellogada que no pot tocar els comptadors de l’electricitat. Es veu que toquejant-los els fa malbé. Però el cert és que també li solta l’avís perquè està acollonida. Segon contacte. Les dues dones es troben. S’apropen. Discuteixen. S’encaren. I “la rellogada s’electritzà i escometé la veïna a bufetades, posant-li la cara tan augmentada de volum, que va haver d’anar al dispensari amb tota pressa com si tingués la grip”. Per això pateix: no pas pel ventallot, sinó per la grip. La cleca és pel virus. Perquè la culpa és de la grip. De la por a la grip. La tardor de 1918 la grip és notícia diària. La grip és omnipresent i omniscient. Diuen que és arreu. Diuen que la pots agafar de qualsevol manera. Amb una bufetada. Si et toquen. Si respires. Si et miren. Diuen, diuen.

En diuen “la grip espanyola”. Així la bategen. Sense partida de naixement oficial, o sí. El món va a hòsties. El planeta està en guerra

En diuen “la grip espanyola”. Així la bategen. Sense partida de naixement oficial, o sí. El món va a hòsties. El planeta està en guerra. La Primera Mundial (1914-1918). Castanyots a galta i galta. I anar morint de bales i virus. Guerra i pandèmia de grip universal. Cauen a tot el món entre vint i cinquanta milions de persones pel virus. A l’Estat espanyol, unes 250.000. Però el share de la vida diària se l’endú el primer gran fenomen mediàtic del globus terraqüi: la guerra. El conflicte entre aliats (França, Regne Unit, Sèrbia, Rússia, Itàlia i Estats Units) i potències centrals (Alemanya, Imperi austrohongarès, Turquia i Bulgària). La balança de l’audiència es decanta plenament pels morts i ferits de les batalles. I la grip, el virus, la malaltia, tot i que mundial, tot i que corre bojament empestant-ho tot, passa a segona divisió de l’atenció global. Menys a Espanya, que és neutral durant la guerra. Per això li encolomen el mort mediàtic de la malaltia. Aquí, es pot parlar més lliurement de la grip que als països capficats en la guerra i en la guerra propagandística. Ei, això diuen. Així es transmet fins i tot als acudits dels dies de febre. Diuen que es troben un soldat francès i un d’alemany i comencen a parlar:

—Com estàs, noi?

—Mira, passant la passa.

—Quina passa?

—La grip espanyola.

—I què deu venir a ésser això de la grip espanyola?

—Un mal molt difícil de neutralitzar.

La temperatura del virus de la geopolítica fa pujar els colors a Espanya. Els dos bàndols li foten amb la mà estesa. I aquí, les cleques víriques van que volen. Entre principis d’octubre i principis novembre de 1918 la grip bufeteja fort especialment Barcelona. La ciutat, les grans ciutats suen, pateixen molt més que els pobles. En dos mesos la capital catalana veu 150.000 infectats. La xifra (agafem-la amb les pinces de l’època) acabaria amb uns 1.200 morts. A la ciutat de pràcticament 650.000 ànimes la vida és de llums i ombres. És un mig-mig. Un exemple dual: els cines i teatres no fan totes les sessions i es desinfecten. Però, per altra banda, les persones continuen trobant-se en actes, celebracions, reunions plenes de gom a gom. Així tot. Una vida rara entre la mort i la vida a tocar, en creuar el carrer. Això sí: ningú té resposta per exterminar la bestiola: aquí ni a l’altra banda del món. No hi ha vacuna. No hi ha res que la mati. I la societat s’esbudella socialment. Es divideix entre ciutadans supersticiosos, esotèrics, creients de l’ocultisme salubre, necessitats dels secrets guaridors, i ciutadans que tenen fe en la ciència, esperançats en la medicina, el coneixement, la saviesa. I aquí, neix l’altra guerra.

Diuen que per tot arreu circulen els remeis miraculosos, les cures infal·libles, els pseudomedicaments màgics que foragiten la grip. Apareixen, broten, es multipliquen, contagien com un virus. Bufet lliure de solucions

Diuen que per tot arreu circulen els remeis miraculosos, les cures infal·libles, els pseudomedicaments màgics que foragiten la grip. Apareixen, broten, es multipliquen, contagien com un virus. Bufet lliure de solucions. Pot triar el que vulgui, el que li faci més ràbia o caprici: àcid cítric, aigua de Colònia, aigua oxigenada, aigua de sals, aigua d’aigües, aigües mil, aigües mai vistes... Remeni orenga, farigola, eucaliptus, camamilla, totes les herbes del món, totes les herbes que no són d’aquest planeta. Sumeu-hi també sulfat de sosa, tintura de iode, beure iode, iode dissolt en llet, iode dissolt en cafè, iode dissolt en cafè amb llet, iode doble, iode triple... Afegiu-hi sabó, sabó fort, sabó de llosa, sabó sulfurós, sabons que fan marxar el virus... Poseu-hi mercuri, sol o acompanyat, derivats del mercuri, compostos de mercuri... També fumar, fumar poc, fumar molt, fumar a estones, fumar en dies alterns, fumar de tot... Sí, sí, fumar! Qualsevol cosa, ingredient, producte, alquímia, poció diuen que és bona per pastar la indefensió, la ignorància, la incredulitat, el desconcert dels catalans. Qualsevol producte venut per comerciants del no-res, mestres sanadors, bruixots instantanis, professionals del prodigi inconegut... Mercaderies escurabutxaques, paciències, desesperacions, pors, temences, dubtes, neguits, dolors, ànsies... Centenars de solucions meravelloses per prevenir, lluitar, combatre, curar la grip. Però n’hi ha una que guanya, domina, es fa seu el ciutadà mitjà, divers, heterogeni, massiu. El remei mainstream i amb més fidels: l’alcohol. Salut!

“Un Ajuntament digne de qualsevulga capital del centre d’Àfrica, un servei de pompes fúnebres ben bé digne de que l’arrosseguin, res, una delícia. Barcelona, durant la setmana passada, podia comparar-se tant sols amb una mica d’imaginació a una ciutat de l’edat mitja”

No és broma. Vegem i beguem. Les grans ciutats, com Barcelona, mig apagades, tristotes, melangioses, faltades, moribundes, inanimades, desesperançades, sense vitamina vida per culpa de la grip, troben en l’alcohol el suposat i supersticiós medicament fàcil, barat i instantani a la pandèmia. No parlem d’unes gotes de conyac, d’anís, o de cassalla. No. La segona quinzena d’octubre de 1918 els diaris, els cronistes, parlen del que tothom pot veure: “Els temps no poden ésser més dolents. Guerra, pestes, manca d’humor, cap caler, un Ajuntament digne de qualsevulga capital del centre d’Àfrica, un servei de pompes fúnebres ben bé digne de que l’arrosseguin, res, una delícia. Barcelona, durant la setmana passada, podia comparar-se tant sols amb una mica d’imaginació a una ciutat de l’edat mitja. Ningú deia res, a no ésser que vos clavessin que en el districte tants, en vint-i-quatre hores, l’havien dinyada trenta habitants d’una sola casa. L’humor se n’anava per terra; la vida de nit barcelonina, nit tant pròdiga en aventures i en senyoretes aventureres, rivalitzava amb la vida noctàmbula de Pelagalls o de qualsevol altre poble muntanyenc. A el whisky el substituïa la camamilla; a el pernod, les fregues, i a el conyac de marca... el propi conyac de marca millor, perquè segons un bacteriòleg reconegudíssim, va descobrir que res tant empipador per a el microbi de modo que les tres cepes”. L’alcohol. I com més i variat, millor. Això diuen. Cap estudi, cap ciència. Però diuen, diuen.

Diuen que els dies d’octubre més assotadors de grip “la gent, espantada, cridava a que els metges, diguessin com fer-ho per viure tranquils, més ells responien: «Conyac i xarel·lo són dues begudes que maten a mils, aquests microbis traïdors i canalles que arreu del planeta n’escampen la mort, i cal preservar-se d’aquestes bestioles bevent, a tot pasto, xarel·lo del fort»”. Això es diu, però es diu com una impotència popular, com una borratxera de desesperació, com un còctel de no saber què fer. Sense vacuna clara, sense remeis precisos, el ciutadà s’embriaga com un respir necessari per viure. Perquè es veu que “els metges no en sabien res, ni del microbi, ni de la seva terapèutica. La gent se moria. Barcelona feia llit. Una desorganització horrorosa presidia l’epidèmia. Al cap dels anys els metges segueixen no sabent res. La gent se mor. Però la gent permaneix sostenint la seva fe en la beguda. Cada hora se mata el cuc, amb aiguardent els pobres, amb conyac els menestrals i els rics. Se creu tant amb la beguda com amb Déu. —Al dematí me prenc dues copes, a la tarda i a la nit altres dues —ens deia un veí nostre. —Doncs altres tantes se’n bevia un conegut i està malalt. El veí se queda una mica parat, però respon: —És que l’aiguardent no seria prou fort. Tu, veí, permaneixeràs sa perquè has tingut fe, car la fe salva en el cel i preserva de bactèries en la terra”. Amén.

La creença en l’alcohol purificador és fe. Religió que passa generacions. El ciutadà obre l’analgèsic del record per calmar les fuetades del virus al cos. Beu glops d’una memòria líquida propera, instal·lada a casa

La creença en l’alcohol purificador és fe. Religió que passa generacions. El ciutadà obre l’analgèsic del record per calmar les fuetades del virus al cos. Beu glops d’una memòria líquida propera, instal·lada a casa. S’aferra a un cul d’ampolla familiar de tragèdia destil·lada de generació en generació. Els que han viscut les altres grips. Al menjador confinat es glopegen records. L’altra gran grip, també mundial, també ben mortal, la de 1889-1890, però que té rebrots de 1891 a 1894. Càlculs aproximats: més d’un milió de morts. També passa per Catalunya i la tasten tots els membres de la família: “Els nostres avis en els dies d’epidèmia bevien ginebra. Els nostres pares, quan el còlera, prenien conyac. Nosaltres ingerim rom. Per a molts és l’anti-gripal decisiu. Un amic ens ho recomanava: Te sents els primers símptomes, agafes una ampolla de rom i te la beus. —I després? —Te fiques al llit per a no anar pel carrer fent el ridícul”. Salut!

El 1918, durant els mesos forts de la malaltia, la producció i el consum d’alcohol rebenten la temperatura

No és que la gent vagi trompa per casa i pel carrer com si fossin ambulàncies de licors ambulants. Tampoc és que hi hagi una competició olímpica d’alcohols, una pugna clara pel millor destil·lat sanador. Certament, diuen que cura més el conyac, però no descarteu el whisky, ni el rom, tampoc l’anís, la cervesa, ni el vi, ni cap aiguardent adotzenat o ben aglomerat. Tot alcohol diuen que és purificador, purgador i el que faci falta. I la realitat és clara, nítida, transparent com el mateix alcohol: s’acaba de les botigues, dels bars, del mercat de l’estraperlo. Es consumeix i es produeix com mai. Les xifres oficials (estadístiques dels anuaris del Govern d’Espanya) són per agafar un bona pítima. Increïbles. Espirituoses. Animoses. Contundents. Vegem el que bevem. Si el 1917 es produeixen a tot l’Estat espanyol 71.188.274 litres d’aiguardents i alcohols i 27.224.265 litres d’aiguardents compostos (barreja de diferents productes), el 1918 la producció és de 100.907.129 litres d’aiguardents i alcohols i de 30.539.890 litres d’aiguardents compostos. Quan la grip ja se’n va, la set es redueix. L’alcohol cau: 69.863.747 litres el 1919. No és un efecte guerra de país productor neutral, com sí que es produeix a partir de 1915 (54 milions de litres, pujant als 62,5 de 1916). No. El 1918, durant els mesos forts de la malaltia, la producció i el consum rebenten la temperatura. Esoterisme, desesperació, neguit, impotència..., també ben servits amb broma, barrila, gatzara. Se’n diu catarsi. Si n’hi ha que es prenen amb humor aquesta altra febrada alcohòlica és perquè l’humor és el dolor que riu.

Hi ha turment, patiment, perquè hi ha morts. Molts morts. I moltes persones lligades, condemnades al llit amb febre, mal de cap, dificultats per respirar. La grip agafa despullada una societat, un país, un estat. No s’està preparat. No es tenen solucions. Des de l’opinió pública, des de la premsa catalana, també s’emmalalteix i s’assenyala febrilment el destí: “Però al món existia Espanya, i lo que no aconseguí el carnatge i la fam i els gasos asfixiants i les runes, ho promogué el poble neutral i mansoi. D’Espanya sorgí la peste, i Europa, que no ha vist ni la nostra caritat ni el nostre dolor davant la tragèdia, va rebre la visita de la grip espanyola. Quan sabérem que tota Europa la patia, el bon espanyol se’n va alegrar. La grip exportada era una variant de la nostra xenofòbia, d’aquella xenofòbia que pensa serem més grans, conforme s’empetiteixen els altres. És a dir, que Europa, morta, representa Espanya viva. Però la grip s’ha fet internacionalista, i si la internacional de la grip va nàixer a la secció espanyola, ara hi torna, restituint-nos amb gravetat lo que era lleu. És la venjança d’Europa. La inquietàrem i ens castiga. El qui a grip mata a grip mor”. Diagnòstic ja sabut, ara, ressuscitat: l’Estat, en mal estat, espanyol és una grip que no es cura i la pandèmia ho mostra, es veu amb llums de neó que tremolen a tot el territori patriòticament empestat des de temps immemorials.

La Restauració borbònica no és cap vacuna. El sistema no guareix un Estat espanyol malaltís des del seu naixement de sang i injustícia absolutista al segle XVIII. I des de la fi de la Primera República, el 1874, fins a la proclamació de la Segona República, el 1931, la Restauració tampoc restaura res per als espanyols. Restaura la monarquia borbònica com un règim arnat i incapaç d’entendre que el segle XX arriba. La Restauració crea un copy-paste de simulacre de fals bipartidisme pseudodemocràtic a la saxona però que no és realment com el saxó: el partit conservador i el partit liberal. Alternant-se, barallant-se, com una altra monarquia de “tanto monta, monta tanto”. I així, l’Estat espanyol arriba al segle XX sense haver fet la revolució industrial (Catalunya i Euskadi, sí), amb l’eximperi fet miques, ensorrat, esfumat el 1898, amb un dol permanent, una crisi moral, una depressió patriòtica; amb el caciquisme polític com a corretja de transmissió que ho vertebra tot, i amb una pandèmia de problemàtiques socials per donar i per vendre: analfabetisme, educació, salut, feina... I només hi falta la grip subratllant-ho tot.

Un estat malalt, una societat malalta, i arriba un virus que ho empesta tot encara més. La pandèmia posa en un llit d’indisposat l’Estat. No està preparat, no hi ha infraestructures ni científiques ni humanes de país modern del segle XX

Un estat malalt, una societat malalta, i arriba un virus que ho infecta tot encara més. La pandèmia posa en un llit d’indisposat l’Estat. No està preparat, no hi ha infraestructures ni científiques ni humanes de país modern del segle XX. Paràlisi. Dubtes. Incapacitats. Ignoràncies. No saber què fer però no tenir per fer. Morts, infectats mostren la nuesa real de la no-Restauració de l’Estat espanyol. Però sempre hi ha algun però, perquè “el cert és que hom ha donat una sèrie d’instruccions higièniques, per a evitar, si és possible, les intromissions d’aquest hoste mal educat, d’aquest microbi desvergonyit que no respecta a ningú. Sí; ara tot són propòsits, intents d’esmena, reglamentacions, neteges, com una cosa extraordinària; quan hauria de ser l’ordinari i corrent. Fa pena que tanta de gent visqui a la babalà en aquest punt tan important com és el de la higiene. La gent no està per regles ni per preceptes: santa llibertat! Oh, quin encert, quina visió tan lúcida va tenir el Mestre, Prat de la Riba, en el projecte de crear l’Institut d’Educació Social. Quina falta no fa una actuació ben dirigida en aquest concepte!!”. Sí, a Catalunya, esoterisme alcoholitzat però també ciència contra la grip. És la recepta del paraestat català.

“Tots volem per Catalunya un cos d’estat”, proclama Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). La Mancomunitat és la primera pedra de la Catalunya Estat i estat del benestar des de 1714. La Mancomunitat és posar el comptaquilòmetres del país a zero. En blanc. I de sobte broten i corren afuats pel mapa de Catalunya punts, quadrats, píxels: escoles, telèfons, carreteres, biblioteques, hospitals... Les persones parlen, miren, somien diferent... Totes aquestes formes diminutes, esbarriades, esperançades, contagioses, formen juntes una imatge i es veu un país que va més enllà dels seus límits físics i mentals. La Mancomunitat és el primer quilòmetre, punt. Píxel de píxels. L’instant en què els catalans de tot el país deixen d’estar sols. Es reconeixen, s’apleguen, s’enllacen amb infraestructures físiques i espirituals. Només així poden tenir un cos d’estat i un estat d’ànim. També per curar.

Es pot curar de moltes maneres. Sí, no es té enlloc del món la vacuna contra la grip. No hi ha remeis màgics efectius. Tothom combat la desesperació i el virus invisible que ho converteix tot en morts visibles. S’intenta: els metges catalans fan servir aspirines, quinina, purgants, oxigen... Però res funciona del tot, o per a tothom, aquí i a l’altra banda del planeta. L’aposta de la Mancomunitat davant del caos i el desori és la cultura de la prevenció. L’única vacuna: la cautela, la mesura, el preveure, l’anar amb compte. Aquesta injecció bàsica de qualsevol sistema de salut no està posada a la pell catalana. La tardor de 1918 ressonen les paraules d’Enric Prat de la Riba (mor l’1 d’agost de 1917) quan el 1910 era president de la Diputació de Barcelona: l’Estat és “culpable de tant grossa deixadesa, endossa tranquil·lament a les diputacions la càrrega que no els pertoca”... Es refereix a la sanitat, a la salut, a la vida de les persones. Tot fa aigües.

La Mancomunitat cimenta les fuites de Catalunya. La Mancomunitat senzillament és mancomunar les quatre diputacions: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Unir amb un fi comú. Mirar amb els mateixos ulls les necessitats del país. La Mancomunitat connecta diners, esforços i serveis. És passar de la idea a la realitat. Pensar: necessitem educar els nens i fer escoles a tot Catalunya. La Mancomunitat és la fórmula que proposa Catalunya per canviar, transformar, modernitzar Espanya. Per tirar el carro d’un estat coix i reumàtic. Han de néixer mancomunitats a tot Espanya. És la idea catalana. Un model com els Estats Units d’estats lliures i diversos. Catalunya rumia, proposa, demana i se la deixa fer. La resta d’Espanya no en vol saber res. Però aquí es fa real. Usa un còctel original i del segle XX: Bones Idees, Bon Govern i Bones Persones. La Mancomunitat escull les millors idees, els millors per realitzar-les i la millor execució possible. No compta la ideologia, compten les persones, el projecte. Es treballa per a tothom i “pel demà”. Són estructures d’estat sense tenir un estat. És un paraestat. Tot i no tenir competències plenes en tot, es creen vuit conselleries: Camins i Ports; Cultura i Instrucció; Agricultura i Serveis Forestals; Beneficència i Sanitat; Obres Hidràuliques i Ferrocarrils; Telèfons; Política Social i Hisenda. I Sanitat? Com està la temperatura de la sanitat catalana?

“Desguarnides totalment les nostres fronteres terrestres i marítimes d’un servei de sanitat adequat, estiguem indefensos davant les epidèmies que de fora ens venen”

Posem termòmetre. Els informes interns de la Mancomunitat marquen malaltia crònica. Llegim: “La manera defectuosíssima en què han portat fins avui les diputacions el servei de beneficència i el no menys lamentable i vituperable abandó en què té l’Estat la sanitat”. Traduït a un llenguatge més prosaic: això explica que a Catalunya hi hagi  multitud de malalts necessitats sense l’assistència deguda, invàlids sense l’acolliment adequat; que la mortalitat infantil sigui veritablement espantosa, i que, “desguarnides totalment les nostres fronteres terrestres i marítimes d’un servei de sanitat adequat, estiguem indefensos davant les epidèmies que de fora ens venen, així com absolutament desprevinguts per a evitar que es propaguessin un cop feta la invasió, sofrint, al mateix temps, amb caràcter endèmic, malalties evitables que donen entre nosaltres una mortalitat que hauria d’avergonyir-nos davant els pobles cultes”. Més traducció: a l’Estat espanyol existeixen malalties erradicades en altres països (tuberculosi, paludisme, febre tifoide...). El diagnòstic per als homes de la Mancomunitat és clar: cal un combat total. Contra tot. Contra les malalties. Però també cal usar tots els mitjans per evitar-ne les propagacions massives i per crear una pedagogia de prevenció. Una cultura sanitària de país i de persones. Les idees clares, però falta la realitat: la Mancomunitat el 1914 no té encara les competències de sanitat totals. Comença a aterrar el 1915: assumeix les funcions dels serveis de dements de tot Catalunya. Un primer pas dels passos que s’estan fent però que agafa el país de la grip de 1918 muntant el servei de sanitat català. I les idees apareixen com una primera arma de combat contra l’epidèmia.

La feina del cavalcant servei sanitari català té l’embrió en el Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat de Catalunya, que reacciona amb la vacuna de la prevenció. Socialitzat els consells científics a la població per tots els mitjans de difusió: cartells, premsa, presencials... El combat del virus amb els missatges virals perquè la informació arribi abans que la grip. Llegim un dels documents genètics on hi ha tota la vacuna de prevenció:

El Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat de Catalunya davant de l’epidèmia de grip actual creu necessari assenyalar les mesures més important per a evitar sa difusió i gravetat.

Cal afirmar primer que està perfectament comprovat que la epidèmia és de grip amb totes les característiques bacteriològiques, epidemiològiques i clíniques de les observades en altres temps fins entre nosaltres mateixos (any 1890).

La malaltia és propagada d’home a home, i el material infectat més important és l’esput, les secrecions nasals i la saliva. La infecció es contreu respirant l’aire on ha tossit, esternudat o parlat un malalt, i en temps d’epidèmia és un malalt infectat tota persona que té un refredat o una angina encara que no es vegi obligada a fer llit, i també tota persona que acaba de tenir la infecció fins quinze o vint dies després d’estar bé del tot. El microbi causant de la infecció mor ràpidament per l’acció del sol i de la llum difusa i en llocs secs; es conserva viu i perillós llarg temps en les secrecions del malalt.

Essent un fet comprovat a Catalunya que agafen i escampen la malaltia especialment les persones que viatgen, les que van als llocs de grans reunions, com envelats, mercats, teatres, cinemes, escoles i esglésies, etc. Les Autoritats haurien de prendre les mesures oportunes per a evitar les aglomeracions i mantenir nets, airejats i assolellats els llocs públics i reduir al més necessari les relacions de poble fins afins les més usuals de la vida normal. Serien molt atinades en casos especials, mesures com les següents: Tancament dels cafés a les nits, supressió de balls, festes majors, etz. Recordi’s bé, en voler evitar la infecció d’un poble, que tot individu recentment a aquest és perillós durant dos o tres dies.

No essent possible per mitjans químics, àdhuc finament pulveritzats, una desinfecció completa del aire on hi ha el microbi. La defensa contra la malaltia s’ha de referir a les mesures higièniques individuals, a no fer perillós el malalt i a la protecció de les persones que el cuidin.

Mesures higièniques individuals. S’ha d’extremar la netedat del cos, i molt especialment de la boca, nas i mans. Més que mai caldrà una alimentació sana y moderada, regular les funcions intestinals i evitar tot esforç que alteri les defenses generals. Tot refredat, tota angina, tot malestar acompanyat o no de febre ha de considerar-se com gripal i s’ha de allitar el pacient. El tractament mèdic adequat d’aquestes formes benignes de la infecció, no solament preservarà de les complicacions tardanes sinó que té una valor profilàctica de primer ordre per ésser aquest tipus de malalt els que més difonen la infecció.

No fer perillós el malalt. Sent el microbi molt poc resistent a la llum del sol i a la sequedat, el malalt ha d’ésser posat en una habitació espaiosa, assolellada i de fàcil ventilació a les hores del sol. El malalt escupirà sempre a l’escupidora, en la qual es posarà lleixiu o calç viva; mai escupirà al mocador, perquè a la roba on hi ha secrecions el microbi hi viu llarg temps. Tota la vaixella i roba d’us del pacient serà rentada, isolada i separada després de la casa. Cal rentar la boca el malalt al menys tres cops al dia amb aigua oxigenada o solució timolada, i a l’habitació del pacient sols podrà entrar-hi qui el cuidi.

La persona que cuida el malalt s’atindrà més que mai a les mesures d’higiene individual ja assenyalades, i haurà de considerar-se com a infectada si té qualsevol alteració catarral de nas, pit o garganta; s’abstindrà d’estar amb relació amb col·lectivitats (convents, asils), amb famílies nombroses, i destruirà personalment les secrecions el pacient.

Cadascú ha de fer tot el que pugui per evitar la infecció perquè encara que la majoria de vegades la malaltia sigui benigna, un infectat lleu pot fer emmalaltir tot un poble i ésser la causa de greus danys per als altres.

Sols és possible lliurar un poble de la infecció, isolant rigorosament els primers casos que hi apareguin. Estesa ja la malaltia, la protecció contra aquesta s’orientarà segons les mesures abans esmentades.

Tot parla per si sol. Un mapa amb el qual orientar-se. Prevencions, consells, ajudes, clares, científiques, reals, a l’abast de tot. El primer pas per socialitzar la sanitat. Però no hi ha vacunes de realitat a la pell o a la boca. La febre es va escampant. Ningú hi troba una solució clara. La prevenció esdevé el millor antídot. I la tragèdia és mundial. La grip va arribar i va marxar. I un dia es va trobar la vacuna. La vida entre el dolor i l’esperança. Entre la mort i la vida. Veníem d’això. Ja ho sabíem. I quedava el futur.

La pandèmia de grip és la prova que el futur científic que proposen els homes de la Mancomunitat de Catalunya és la victòria contra el present esotèric i analfabet no sanador

El 1920 la Mancomunitat es fa càrrec dels hospitals catalans, asils i cases de maternitat. És un traspàs d’esperança venint de la tristesa. Només a Barcelona es calcula que el dèficit de llits és de mil. La sanitat era una epidèmia crònica. Si agafem com a índex del nivell públic sanitari el tant per mil de malalts dels grans hospitals provincials i municipals que hi moren, la taxa és esgarrifosa. Als quatre grans hospitals barcelonins hi moren el 1917 el 102,5‰. Als de Tarragona la proporció puja al 170‰. A Lleida és de 164,2‰ i a Girona, de 120,6‰. Totes les veus assenyalen la desatenció de l’Estat vers Catalunya com la culpable d’aquesta endèmia perenne, per això veuen el traspàs com la vacuna definitiva.

La Mancomunitat ja veu que aquesta és la batalla més dura. Per això en el període 1920-1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social representen un 26,3% de les despeses totals de la institució. És inevitable. La pandèmia de grip és la prova que el futur científic que proposen els homes de la Mancomunitat de Catalunya és la victòria contra el present esotèric i analfabet no sanador. Una cultura sanitària, una pedagogia científica, un país de salut és un país que pot somiar “el demà”. I cada època somia la següent.