“El Liceu ja és nostre. Nostres els elements artístics que iniciaran la seva nova història, regenerada, purificada, sense el tuf del militarisme i del capitalisme feixista, redimit de l’opressió dels «propietaris» de vint sillons de pati suficients per a encabir-hi sis generacions familiars. Això s’ha acabat”, escriu Camil Oliveras a La Humanitat, el 13 de setembre de 1936. Nacionalitzat l’antic Liceu i rebatejat com a Teatre Nacional de Catalunya per la Generalitat, “en començar les seves noves tasques, ressonarà dins del seu ample marc la noble sonoritat del bell instrument d’un dels seus més preclars artistes, al servei de la causa popular i revolucionària: Pau Casals”.

“Un poble dempeus escoltarà l’Orquestra Pau Casals; homenatge als caiguts amb música de Wagner, amb música revolucionària d’un home que també conegué l’exili, les persecucions i les vils facècies dels tirans”

Un mes abans, Casals s’ha reunit amb el conseller de Cultura per oferir-se a fer un concert de violoncel per als hospitals i les víctimes del moviment antifeixista. La música de la guerra arriba als escenaris. Tanmateix, la música calma, pacifica, eleva l’esperit, la moral de guerra. “Un poble dempeus escoltarà l’Orquestra Pau Casals; homenatge als caiguts amb música de Wagner, amb música revolucionària d’un home que també conegué l’exili, les persecucions i les vils facècies dels tirans. La «Marxa fúnebre», de Wagner, tindrà enguany tots els caràcters de l’homenatge pòstum d’un poble en armes, als germans caiguts en ple combat”, vaticina La Humanitat.

“Cada llotja era un raïm humà i àdhuc els passadissos de la platea estaven atapeïts de gent; però l’auditori era molt diferent; era l’autèntic poble, que té sempre l’instint segur que acompleix amb exemplar bona fe tots els seus actes”

Aquell 13 de setembre, diumenge, a dos quarts de deu de la nit, l’Orquestra Pau Casals ofereix un gran concert “a honor dels caiguts per la llibertat i per ajudar els que lluiten”, com diu el lema que encapçala el programa. Els preus per seguir el concert des del pati, l’amfiteatre i els pisos segon i tercer són de tres pessetes, i dues pessetes als pisos quart i cinquè. El pati de butaques, els pisos i els passadissos són ocupats per la multitud. “Cada llotja era un raïm humà i àdhuc els passadissos de la platea estaven atapeïts de gent; però l’auditori era molt diferent; era l’autèntic poble, que té sempre l’instint segur que acompleix amb exemplar bona fe tots els seus actes; era el poble, que no es resisteix a la franca emoció, àvid de coneixements, àvid, sobretot, de veritat, i puix que la veritat suprema de l’art li era oferta abundosament, generosament, ell sabia correspondre, sabia rebre-la amb tots els sentits ben oberts i amb una concentració d’esperit verament exemplar”, observa La Publicitat.

A banda i banda de l’escenari, destaquen imponents les banderes catalanes, republicanes, federals, d’Estat Català, de la UGT, de la CNT, de la FAI, del POUM, del PSUC, entre moltes altres entitats. Dues banderes barrades cobreixen l’espai de l’Orquestra Pau Casals. A les primeres files van prenent seient més de 200 milicians ferits, “molts d’ells acompanyats per la Creu Roja, alguns d’ells amb crosses i avançant entre la multitud amb visible dificultat”, descriu Camil Oliveras a La Humanitat del 15 de setembre. Tothom els fa lloc en passar. S’acomoden amb molt de compte a les butaques del pati. “Junt amb el poble anaven entrant personalitats, sense diferències, ara l’alcalde, ara regidors i diputats i cadascú al seu lloc fins a vessar, fins a no poder encabir-hi ni una ànima.”

El concert comença després de la interpretació d’“Els segadors”, aplaudida dempeus. “L’aspecte imponent de la sala imposava un respecte insospitat. Ni la cridòria ni el desordre no pertorbaren un sol minut el respecte i la serenitat i l’arribada de les masses a llurs localitats era impressionant”, admet Oliveras. Pau Casals actua en aquest festival com a violoncel·lista i com a director. “Era un espectacle magnífic veure aquell públic congregat allí, ple de silenci, un silenci respectuós i comprensiu”, diu Última Hora.

“La presència del President fou acollida amb un entusiasme no igualat. «Segadors», puny enlaire, aplaudiments tempestuosos difícils d’acallar. Aquests es reprodueixen diverses vegades, fins que el mestre Casals aparegué de nou amb el violoncel a les mans”

El públic contempla l’arc del violoncel del mestre fregant les cordes amb subtilesa. Obre el programa la “Marxa fúnebre” de La posta dels Déus, de Wagner, evocant la tragèdia dels camps de batalla, que en aquells moments infonen i acullen la mort, i “Obertura” d’Egmont, de Beethoven. En el decurs del primer intermedi, arriba a la seva llotja el president de la Generalitat, Lluís Companys, acompanyat dels consellers Gassol, Rouret i Espanya. El públic els ovaciona. “La presència del President fou acollida amb un entusiasme no igualat. «Segadors», puny enlaire, aplaudiments tempestuosos difícils d’acallar. Aquests es reprodueixen diverses vegades, fins que el mestre Casals aparegué de nou amb el violoncel a les mans.”

Una dona entrega a Pau Casals un anell, única joia de valor que posseeix, perquè el faci arribar al Comitè de Guerra a benefici de les Milícies Antifeixistes

Pau Casals interpreta el Concert en si bemoll de Boccherini, l’Adagio de la Tocata en fa de Bach, i l’Intermezzo de Goyescas de Granados, amb Blai Net al piano. El concert acaba amb la Tercera Simfonia de Beethoven, l’Heroica. Abans que l’auditori s’acomiadi del president Companys amb xardorosos aplaudiments, l’Orquestra fa sonar “Els segadors”, l’“Himne de Riego”, “Fills del poble” i “La Internacional”. Casals executa una de les seves millors nits: “Aquella massa informe de poble, de poble que lluita, de poble en carn, poc avesat a aquest art màgic de Pau Casals, escolta àvida, amb imponent silenci i esclata a la fi amb una ovació delirant”. Amb la seva veu melodiosa, el violoncel de Casals l’ha omplert d’una esperança renovada. Una dona entrega a Pau Casals un anell, única joia de valor que posseeix, perquè el faci arribar al Comitè de Guerra a benefici de les Milícies Antifeixistes. Els milicians ferits, per la seva banda, s’apleguen prop de l’escenari, i estenen les mans al mestre Pau Casals. Les emocions s’aviven, es multipliquen. La música allibera passions d’un temps en guerra, entre la vida i la mort.

En defensa de la cultura

“En aquesta vetllada Pau Casals es mostrà singularment inspirat. El so del violoncel, l’expressió de cada frase, tenien quelcom de punyent que ens commovia fins a les fibres més íntimes”

10 de juliol de 1937. Pau Casals arriba a Barcelona acompanyat del comissari d’Espectacles de Catalunya, Lluís Bransuela, per oferir un concert en honor dels participants en el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes, en què són representats intel·lectuals de diversos països del món, els quals “se sentiren pregonament emocionats davant de l’espectacle d’un poble escoltant en silenci i màxim recolliment les obres cabdals de la música clàssica i de la música nacional. Anit, totes les mans s’ajuntaren en un llarg aplaudiment, premiant així l’art magnífic de Pau Casals, aquest mestre que ha sabut mantenir tothora una actitud noble i digna”, apunta Última Hora. El concert es fa el dilluns 12 de juliol de 1937, de nou a la seu del Teatre Nacional de Catalunya. “En aquesta vetllada Pau Casals es mostrà singularment inspirat. El so del violoncel, l’expressió de cada frase, tenien quelcom de punyent que ens commovia fins a les fibres més íntimes”, li dedica La Publicitat. “Potser era un accent de comiat, ple de recança a causa de les circumstàncies del moment que vivim, aquell to commovedor, que el públic recollí prou amb intensa emoció.” A la segona part, Pau Casals interpreta el Concert en re major de Haydn, i en finalitzar, “les ovacions ressonaren amb extraordinari abrandament i es feren interminables”.

Després d’això, la música catalana monopolitza el concert, amb obres d’Eduard Toldrà, Jaume Pahissa, Enric Morera, Baltasar Samper o Joan Lamote, que dirigeixen les seves composicions, mentre que Casals ho fa amb les de Granados i Juli Garreta. “Mai hom no ha escoltat amb tanta devoció l’Heroica de Beethoven ni les composicions catalanes dirigides pels seus autors, com anit al Liceu, ple d’una multitud enorme, frisosa de testimoniar als hostes il·lustres de la ciutat el seu agraïment per aquesta adhesió que han vingut manifestant vers la nostra causa. L’arquet prodigiós de Pau Casals contribuí a aquest homenatge que tot un poble retia a un grup d’intel·lectuals.” L’actuació rep grans aplaudiments i el president Companys és ovacionat en sortir del teatre, després d’“Els segadors”.

“Neutral? Impossible. Soc completament del poble que m’estima”

En acabar el concert, Casals surt de camí cap a Boulogne, amb el sotssecretari de Cultura, fins a la frontera francesa, on s’embarca per reprendre la seva gira per l’Amèrica del Sud, amb la previsió de fins a catorze concerts de violoncel i dos d’orquestra. “Així doncs, romandreu neutral en la lluita?”, li pregunta el periòdic de Bucarest Moment, cita La Humanitat del 23 de juliol de 1937. “Neutral? Impossible. Soc completament del poble que m’estima”, raona Casals. “Sé de llocs on podria tenir una situació millor que la que disfruto a Barcelona. Però des d’aquest moment declaro que quan la meva tournée acabi, tornaré a la meva pàtria. Vull ésser fidel al meu poble en les hores que travessa, de la mateixa manera que hi vaig viure les hores bones”, avisa amb una fermesa serena.

“Ho vaig prometre quan els nazis expulsaren el gran Bruno Walter. Aleshores vaig dir-me, i ho repeteixo ara, que mai més posaria els peus a Alemanya mentre la llibertat del pensament i de l’art sigui interdita”

No visitarà Alemanya: “No, no aniré mai més a Alemanya. Ho vaig prometre quan els nazis expulsaren el gran Bruno Walter. Aleshores vaig dir-me, i ho repeteixo ara, que mai més posaria els peus a Alemanya mentre la llibertat del pensament i de l’art sigui interdita. Una vegada més us dic: soc artista, i, com a tal, tinc els meus sentiments, la meva moral pròpia. Per què soc un demòcrata? Perquè només en règim de democràcia un fill del poble pot arribar al lloc on he arribat. I és per això que aquest any m’oblidaré del camí que mena a Alemanya”, clou.

“Em permeto demanar-vos la vostra cooperació, el vostre ajut, en la tasca que he emprès per tal de subministrar aliments, robes i medicaments als infants i vells, així com també per a l’evacuació de nens que tants greus perills corren a causa de la guerra i dels bombardeigs”

El 1938, el Teatre Nacional de Catalunya acull un nou concert de Pau Casals, en aquesta ocasió adreçat a l’assistència dels infants desvalguts, víctimes de la guerra. L’actuació inclou el Concert en re major de Haydn i el Concert en si menor de Dvorák. Toca l’Orquestra Nacional de Concerts, sota la direcció del mestre Pérez Casas, interpretant, també, Ifigenia a Àulida i Euryanthe. És llavors que, en l’entreacte de la primera a la segona part, Casals adreça unes paraules als seus amics d’Amèrica. Els demana ajut. Els fa una crida personal molt significativa: “Em permeto demanar-vos la vostra cooperació, el vostre ajut, en la tasca que he emprès per tal de subministrar aliments, robes i medicaments als infants i vells, així com també per a l’evacuació de nens que tants greus perills corren a causa de la guerra i dels bombardeigs”. Els demana que facin donatius amb xecs al seu nom al Midland Bank, Charing Cross Branch (Londres). Assisteix al concert el president de la República, Manuel Azaña, que encapçala la subscripció amb 5.000 pessetes; el doctor Negrín, president del Consell de Ministres; els ministres Álvarez del Vayo, Blanco i Moix, i els consellers Tarradellas, Sbert, Bosch Gimpera i Vidiella, entre les autoritats destacades. 

“Faig només una part insignificant de tot el que voldria fer. El meu pensament són els infants, els ferits, els vells… Només tinc l’afany d’augmentar la meva aportació en medicaments, en llet… Voldria que no els manqués res d’això ni als uns ni als altres”

Un home de cor. Així el presenta La Publicitat, en una entrevista el 16 d’octubre de 1938. Casals, acabat de retornar d’una gira, explica que “actualment ja no és únicament per ambició d’artista que accepto i compleixo tants contractes com em són oferts, sinó per ambició humana. Vull fer diners. I no per mi, sinó per ajudar els vells, les dones i els infants de la meva terra, víctimes de la barbàrie dels que han desencadenat i protegit aquesta guerra salvatge”. Tanmateix, es dol: “Faig només una part insignificant de tot el que voldria fer. El meu pensament són els infants, els ferits, els vells… Només tinc l’afany d’augmentar la meva aportació en medicaments, en llet… Voldria que no els manqués res d’això ni als uns ni als altres”. Mai és prou, en guerra.