Un cavall galopa a tota velocitat. Ho fa lliure, o com a mínim ho fa sense corretges. Corre, corre i corre quan, de cop, cau. Cau, cau i cau. Fins que deixa de caure. S’ha trobat amb un pou enmig del camí. Un pou inesperat. L’amo, que trota, suat i alarmat, es posa les mans al cap. El seu company al fons d’un pou. Com el treu, d’allà? Com el pot calmar? Què pot fer? Després de l’atac de pànic inicial i de les preguntes sense fre, es calma i truca a Bombers de la Generalitat. Al cap d’una estona, un equip rescatarà el seu lleial company. El coordinador del grup d’emergències veterinàries, formació que ha salvat la vida de l’elegant mamífer, és Francesc Closa (Terrassa, 1959), qui exerceix de veterinari des de fa més de 30 anys. L’home de conversa incansable i de veu ronca, a qui tothom coneix com a Kiku, també és fundador de Vets & Wildlife, empresa que dona suport a aquelles entitats i organismes públics-privats que necessiten gestionar temes relacionats amb animals, tant de fauna domèstica com salvatge.

Oques, gats, gossos, ovelles i guarans catalans. En Kiku coneix la naturalesa de cada un d’ells, fins i tot l’agressivitat dissimulada de les oques

Asseguts en una masia a cinc quilòmetres de Matadepera, estem rodejats de tota mena d’animals: oques, gats, gossos, ovelles i guarans catalans. En Kiku coneix la naturalesa de cada un d’ells, fins i tot l’agressivitat dissimulada de les oques. “Un dia me’n va mossegar una i fa mal, eh? Tenen dentetes dins del pic i ja et dic jo que fa més mal del que sembla!”, reconeix. Tot i que neix a Terrassa, estudia a Saragossa i treballa quatre anys a Palma, sempre ha estat vinculat a Matadepera. “Em mudo aquí el 1999, però hi estic en contacte des dels 60. Venia a buscar bolets amb el meu avi”, recorda mentre mira els arbres que l’envolten.

En Kiku sabia que volia ser veterinari des de ben petit, i des de fa uns 10 anys que fa rescats d’animals. Mirant el seu uniforme, explica que grup de rescatadors són un recurs de Bombers de la sala Central. “Hi ha una sala central que distribueix els recursos per tot Catalunya. Si ara bolca un camió de porcs, s’activa tot el grup d’emergència veterinària. El que fem és donar suport als animals implicats”, descriu mentre beu un got d’aigua amb gas. Tot i que són bombers, exerceixen de veterinaris. Són bombers voluntaris de l’escala especial, el que els permet exercir com a veterinaris encara que formin part del cos. Cada any fan uns 30 o 40 rescats, i cada un és diferent. El primer que van fer com a grup va ser el 2014, un camió de vedells que va caure a un riu de Capellades.

“Som veterinaris rescatadors. Nosaltres hem d’estabilitzar l’animal, una mica com els metges d’accidents de trànsit amb les persones”

Ara, en cada cas, la mateixa màxima: establir empatia amb els rescatats. A tots els membres els uneix un objectiu: “Que els animals tinguin més respecte i més benestar quan intervenen bombers”, assenyala el veterinari. I per fer-ho, tenen una altra màxima: el treball en equip. Per exemple, si un cavall cau a un pou, avisen al Grup d’Actuacions Especials (GRAE) Muntanya, un cos de bombers de la Generalitat a qui han format prèviament, així com formen Mossos d’Esquadra, agents rurals i altres grups de bombers. És a partir d’aquesta formació que saben punxar a l’animal i passar les eslingues al voltant del cos del cavall per a poder-lo aixecar. “El primer que fem és baixar, tocar l’animal i veure com reacciona. Si veiem que està molt histèric, el sedem una mica, i si veiem que es pot manipular, li comencem a passar les corretges, les eslingues (perquè un cavall pot pesar de 300 a 600 kg) i muntem tot el sistema d’extracció”, detalla pas a pas. “L’hem de muntar en un punt fix elevat per a poder-lo tibar. Un cop el tenim preparat, el pugem”, apunta. En aquest sentit, en Kiku deixa clar que ells no exerceixen com a veterinaris clínics. “Som veterinaris rescatadors”, puntualitza. “Nosaltres hem d’estabilitzar l’animal, una mica com els metges d’accidents de trànsit amb les persones”, exemplifica. Ells rescaten l’animal, l’amo avisa al veterinari, parlen amb ell, li expliquen què han fet i ho deixen a les mans del metge de capçalera.

Tot i que rescatar gossos acostuma a ser més fàcil, ja que pesen entre 30 i 40 kg, també pot ser complicat. “Abans-d’ahir vam fer una gossa que va caure en una séquia. Va caure a les sis de la tarda en un col·lector d’aigua immens, que després de dos km anava a parar a un pantà. Ens vam dedicar a obrir registres, i la vam trobar viva gairebé a l’últim”, explica. La reacció de l'amo? “Brutal, plorant... tenia 12 anys. Un animal que fa 12 anys que és a casa és de la família”, assevera. Tant en el cas del cavall com el de la gossa, en Kiku va sentir el mateix: “La sensació era de tornar a la vida quelcom que ells ja havien donat per mort. A mi el que m’omple és que treus l’animal d’un patiment. Perquè l’amo està molt bé, però el que les va passar canutes dins del tub o al fons del pou eren els animals”, apunta.

Tot i que els que més rescaten són cavalls i gossos, tracten amb gairebé tots els animals domèstics. “Molt camió de bestiar i algun implicat en un accident de trànsit”, resumeix. Treballen amb vaques, vedells, gats, senglars, algun gamarús que es posa a una xemeneia creient que són troncs, cabirols, algun rèptil que entra en una escola i fins i tot algun emú. També hi ha gossos ensalvatgits i vaques braves. Ara bé, el seu equip no acostuma a rescatar animals aquàtics (d’aquests se n’encarreguen altres organitzacions, entre elles la fundació CRAM) ni amfibis ni rèptils (dels quals se’n responsabilitza el CRARC). “Jo conec la serp verda, la blava, la blanca, l’escurçó, però ells s’ho coneixen molt més bé”, defensa.

“Abans era impensable tenir un grup de bombers que siguin veterinaris per a salvar animals. Se salvaven persones, béns, però no animals. Ara per sort ha canviat”

En Kiku s’ha centrat, sobretot, en mamífers autòctons. “És una cosa, fins a cert punt, que ve de l’educació que he rebut”, detalla. “Quan vaig fer la carrera, els gossos i els gats gairebé ni es tenien en compte. Dels amfibis, rèptils i aus pràcticament no se’n parlava i com a molt es parlava de les gallines perquè ponguessin ous, dels pollastres perquè fessin carn...”, resumeix amb un to irònic. Ell, de forma individual, va començar a tractar amb vedells i, a poc a poc, va anar ampliant el ventall fins a poder tractar amb gairebé tots els mamífers de la zona. A més a més, mai els va tractar com a bestiar, sinó com a animals. I agraeix que, cada vegada més, la societat estigui més conscienciada al respecte. “Abans era impensable tenir un grup de bombers que fossin veterinaris per a salvar animals. Se salvaven persones, bens, però no animals. Ara, per sort, ha canviat”, celebra.

“Eutanasiar un animal que està sa és del pitjor que faig”

Necessiten veterinaris amb el cap, l’estómac i el cor fort, perquè la feina no és tan idíl·lica com sembla. A vegades, quan bolca un camió amb 200 animals i la majoria han quedat molt malmesos, l’única solució és l’eutanàsia. Ara bé, en Kiku no ho fa com la resta: els hi posa anestèsia prèvia i ell mateix els hi practica l’eutanàsia per tal d’evitar que el patiment duri més. Si veu un animal que no té més destí que la mort, no el deixa arribar patint a l’escorxador. “Quan veus un animal patir t’és molt més fàcil eutanasiar que quan no pateix. Eutanasiar un animal que està sa és del pitjor que faig. Que un animal s’hagi d'eutanasiar legalment quan està bé és emprenyador. Als veterinaris ens passen moltes coses que probablement no faríem però les hem de fer”, denuncia Closa.

“Com a bombers no ens podem quedar els animals, perquè si no en tindríem una col·lecció. La societat civil ha de donar viabilitat a aquest animal”

Mentre que el gos i el gat depenen dels ajuntaments, explica Closa, la fauna salvatge cinegètica (les que es poden caçar) com ara els senglars, els cabirols o els conills de bosc, són res nullius: són de qui els caça. No tenen propietari. No tenen responsable. No tenen protecció. “Per això moltes vegades hem d’anar pensant en totes les persones que tenen sensibilitat per fer veure a l’administració que és una situació una mica complicada per als animals quan te’ls trobes i els has de rescatar. Nosaltres hi anem i els rescatem. El que no farem és una objecció de consciència negativa perquè no sabem què fer-ne. L’animal es rescata segur; després ja veurem què fem”, explica.

De fet, el seu equip treballa a Catalunya amb els tres santuaris d’animals (un d’ells de fauna salvatge) per intentar donar una sortida a aquests animals. “Nosaltres com a bombers no ens podem quedar els animals, perquè si no en tindríem una col·lecció. La societat civil, si no ho fa l’administració, ha de donar viabilitat a aquest animal. Quan dic viabilitat vull dir que no mori” especifica. “Aquesta iniciativa civil o privada hauria d’anar una mica suportada per l’administració, pel Departament d’Agricultura, de Medi Ambient, i donar certes facilitats amb totes les garanties sanitàries perquè es poguessin fer aquestes coses, i jo crec que acabarem anant per aquí. Bombers de la Generalitat està tenint cada vegada més sensibilitat pels animals”, reivindica.

“No podem ser tan irresponsables amb aquesta vocació animalista de dir ‘agafo aquest porc senglar i el porto a un altre cantó’. S'ha de ser molt curós”

D’altra banda, reconeix que no és fàcil de fer, perquè hi ha connotacions sanitàries “que s’han de complir sí o sí”. “S’ha de ser molt curós, perquè podria afectar molt greument a una indústria que dona feina a milers i milers de persones. Tu pots estar d’acord o no amb els escorxadors, però avui en dia són legals i formen part de l’economia del país. A més, hem de ser responsables i no deixar-nos portar per la vocació animalista de dir ‘agafo aquest porc senglar i el porto a un altre cantó’. S’ha de tenir seny”, adverteix. Perquè, a més a més de rescatar animals, Closa és un expert en senglars. Sobre els anys 90, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt es va detectar la presència de malalties reproductives en la població de senglars. “Vaig intentar començar a esbrinar què passava”, explica.

“Com a veterinari, el nostre jurament és que els animals pateixin el mínim possible. I és el que fem”

Amb aquesta voluntat, l’any 2005 inicia un doctorat en un grup de recerca en fauna salvatge a la Universitat Autònoma de Barcelona, el que li permet estudiar tot el tema sanitari del parc natural relacionat amb el senglar. La tesi, que finalitza entre 2008 i 2009, se centra precisament en l’estat sanitari del senglar a Catalunya. “Arrel de la tesi doctoral, jo sempre havia pensat que s’havia de trobar una forma d’intentar gestionar el senglar que no fos cruenta, com ara fer servir una vacuna inmunocontraceptiva”, destaca. “Estem investigant al respecte per aplicar-ho en animals urbans i presentarem resultats el 2020. Et puc avançar que en femelles joves va molt bé, el 100% queden estèrils durant uns anys, i que en mascles ens trobem resultats no tan bons. Això ja ho acabarem concretant”, revela amb prudència. Ara bé, alguns caçadors critiquen la tasca del veterinari. “Es pensen que els vull robar la feina!”, exclama. Tot i les discussions i reivindicacions que li han arribat per treballar en aquesta qüestió, en Kiku ho té clar: “Com a veterinari, el nostre jurament és evitar que els animals pateixin. I és el que fem”, conclou. Cuidar-los és una forma de salvar-los.