Una Barcelona de paper que encara no mor
És la segona impremta més antiga de Catalunya. Des de 1888 fins ara, la família Badia ha imprès milers de papers. Històries que han construït la identitat de Barcelona
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
La impremta Badia no es veu a primera vista. Les portes marrons amb vidres translúcids i un rètol discret fan que no et giris a mirar-la. No s’ensenya el que hi ha dins. Sembla que allà no hi passi res. Però al carrer del Pintor Fortuny número 16, a dos minuts de les Rambles de Barcelona, es troba la segona impremta més antiga de Catalunya, de 1888 (la més antiga és la Impremta Baltasar, que s’inaugura l’any 1861 al barri de Sant Andreu). Des d’aquest petit racó, quatre generacions Badia han vist com s’escrivia la història de Ciutat Vella, de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya i del món. Però no sempre ho han fet des del carrer del Pintor Fortuny número 16.
L’any 1888, Francesc Badia Cantenys (1863-1911) treballa a la Impremta Renaixença de la Rambla de Barcelona. Tot li va bé, però dos esdeveniments li capgiren la vida: es casa amb la seva estimada, Carolina Serrat (1863-1919) i funda la Impremta Badia. On? Als baixos del carrer del Carme 15, a la botiga d’oli i sabons del seu pare. En un raconet humil, inicia l’aventura amb poques caixes i una minerva –una màquina tipogràfica que s’utilitzava al segle XIX–, la qual trobem només entrar al local actual. El futur és incert, i el present és apassionant: aquell mateix any es duu a terme l’Exposició Universal. Barcelona, una de les capitals pioneres en el món de la indústria europea, es converteix en el centre d’ebullició tecnològic. El progrés treu fum. I la impremta comença a fer córrer la tinta.
En Francesc Badia no comença aquesta aventura sol, sinó amb la Carolina Serrat, qui treballa fent feines a casa dels Milà i Camps. Amb els ulls enfonsats i envoltats d’unes arrugues que indiquen que riu molt, Víctor Folch Castell, besnét del fundador, narra la importància dels Milà i Camps en la fundació del negoci centenari. Els Milà i Camps són una família benestant que tenia contactes amb metges i burgesos que encarreguen diverses feines al besavi. “Tots els llibres que tenim antics són de col·legis de congressos o ponències de metges”, relata Víctor Folch, qui treballa en l’àrea de preproducció de la impremta, mentre mostra un d’aquests exemplars.
El groc dels llibres ens transporta de nou al segle XIX, on Barcelona es transforma i el món canvia. El 1893 esclata una bomba a l’interior del Gran Teatre del Liceu, símbol de la burgesia catalana. El 1898 es declara la Independència de Cuba i Filipines, que fins aleshores havien estat colònies espanyoles. Mentrestant, la impremta va creixent. I la família, també. El 1894 neix Carme Badia Serrat i el 1903, Carolina Badia Serrat. Un any després, Josep Folch Trilla (1891-1973) entra a treballar com a aprenent a la Impremta Badia. Tenia 12 anys. Era el més jove de tots.
"La seva primera feina va ser encendre i apagar els llums de la Boqueria. Cada matí, a les 5, encenia els llums de la Boqueria, i a no sé quines hores de la nit anava a apagar-los"
Amb una veu cansada però lúcida, en Xavier Folch Romaní (1961), un dels administradors de la Impremta Badia, somriu quan parla del seu avi, Josep Folch. “La seva primera feina va ser encendre i apagar els llums de la Boqueria. Cada matí, a les 5, encenia els llums de la Boqueria, i a no sé quines hores de la nit anava a apagar-los”, explica. Enmig d’un moment d’ebullició política, social i tecnològica, l’any 1911 Francesc Badia mor a causa d’un infart. Però la mort no atura les rotatives. La impremta continua en marxa, i la seva dona, Carolina Serrat, es fa càrrec de l’empresa, que queda registrada com a Impremta Vídua de Badia Cantenys.
Però la mort torna a picar a la porta de la impremta Badia. El 1919 moren la filla gran, Carme Badia, i al cap de pocs dies, la seva mare, Carolina Serrat. Les tres columnes principals de la família han caigut. Només queda un pilar: la filla petita, Carolina Badia Serrat. Però només té 15 anys. No es pot fer càrrec del negoci, així que es constitueix el Consell de Família, format pels seus tiets Francesc Serrat Montada i Francesc Serrat i Elps; els doctors Fausto Berini, Felip Proubasta, Benito Oliver Rodes, l’advocat Josep M. Milà i Camps, i Josep Folch i Trilla. Mentre ella sigui menor, seran aquests set homes qui s’encarreguin de gestionar la impremta.
Mentre no arriba la majoria d’edat, la Carolina Badia Serrat s’escolaritza a un centre educatiu de luxe, el Jesús i Maria del barri de Sant Gervasi. I per què hi va, allà? Perquè el seu tutor és Josep Maria Milà i Camps, qui està molt vinculat a l’alta burgesia i vol que tingui una educació excel·lent. Mentre els 18 anys no arriben, en Josep Folch queda un cop al mes amb la Carolina, a qui li ensenya a gestionar l’empresa.
Curiosament, la Carolina, fins al dia abans de la cerimònia, no sap que el seu futur marit es diu Josep
Amb paciència i estima, a poc a poc, l’amor pren lloc en les pàgines de la seva història, i la Carolina i en Josep es casen el 1924 a Montserrat. Curiosament, la Carolina, fins al dia abans de la cerimònia, no sap que el seu futur marit es diu Josep. “Ella sempre li havia dit Folch, perquè era com li deien al taller”, apunta en Xavier Folch, divertit. “I sempre li va continuar dient Folch. Tots els amics i familiars li continuaven dient Pepet, però només els familiars de la seva branca. Per a tots els néts sempre va ser l’avi Folch”.
I com era, l’avi Folch? Segons recorda el seu nét Xavier, a l’avi Folch li agradava molt organitzar partits de futbol al barri: entre el carrer Pintor Fortuny i Doctor Dou, s’agrupaven gent de diverses parts de Barcelona i jugaven a pilota. La seva afició per aquest esport era gairebé religiosa: als anys 20, l’avi Folch era soci del Barça, de l’Espanyol i de l’Europa. “Del Barça i Espanyol ho era per solidaritat esportiva, però ell de tota la vida només va anar a l’Europa. Es posava sempre del cantó dels dèbils, a favor de causes que ell considerava causes nobles”, puntualitza el nét, qui actualment s’encarrega de la part més administrativa de la impremta juntament amb el seu germà Jordi.
D’altra banda, en Víctor el recorda fumant amb pipa. “Em ve al cap la seva imatge llençant veces als coloms. Era un home tranquil”, puntualitza. I l’àvia Carolina? Tant en Jordi com en Xavier esbufeguen i riuen. “Era geni i figura”, expressa en Xavier. “Ella manava”, sentencia en Víctor. Els dos cosins expliquen que l’àvia, tot i que era molt familiar, era “una senyora molt senyora que sabia anar pel món i a qui li agradava molt viatjar i bellugar-se”. “Era molt, molt xerraire, cosa que l'avi no...”, puntualitza en Xavier. D’aquesta parella tan diferent, neixen tres fills: el 25 de juliol de 1925 neix en Carlos; el 17 de maig de 1927, en Jordi; i el 2 de juny de 1929, en Xavier.
L’Exposició Internacional de Barcelona està a punt de néixer. La capital catalana es prepara per aquest gran esdeveniment, que tindrà lloc a tocar de la Impremta Badia i del carrer Lleida
Enmig dels naixements, però, la família pateix un daltabaix. Entre els anys 1927 i 1928, els avis Folch compren uns terrenys al carrer Lleida. En paral·lel, l’Exposició Internacional de Barcelona està a punt de néixer. La capital catalana es prepara per aquest gran esdeveniment, que tindrà lloc del 1929 al 1930, a tocar de la Impremta Badia i del carrer Lleida. Quan ja han construït les cases, descobreixen que l’home que els hi havia venut el terreny no n’és el propietari legal. Tot i que les cases no estan venudes, ja estan construïdes. Els diners ja estan invertits. Però l’home que els ha estafat s’escapa i el veritable propietari els reclama les terres. S’arruïna la impremta, i per no perdre del tot el taller, un bon amic de la família, el rector de la parròquia de Betlem, Pere Roca, els compra la impremta per tal d’evitar que la comprés un altre. Amb el temps tornen els diners i la recuperen.
Barcelona és un dels nuclis resistents a la insurrecció franquista. I la resistència necessita impremtes per a poder difondre el seu missatge, així que la CNT expropia la impremta Badia
I, com sempre, la història de la impremta no es pot entendre sense la Història. Després del crack del 29, després de la ruïna, torna l’esperança. El 14 d’abril de 1931 es declara la Segona República Espanyola. A Catalunya, el 1933 mor el president Francesc Macià, i Lluís Companys i Jover assumeix el càrrec. Un any després, Josep Folch i Carolina Badia compren el local del carrer Pintor Fortuny 16. Però la Història no acaba aquí. Barcelona és un dels nuclis resistents a la insurrecció franquista. I la resistència necessita impremtes per a poder difondre el seu missatge, així que el Comitè Nacional del Treball (CNT) expropia la Impremta Badia. Però l’avi Folch es posa ferm. Arriba a un pacte amb la CNT: li confisquen però ell hi pot treballar. Aquest acord no surt gratuït. El 1938, l’avi Folch és empresonat a la Presó Model per una denúncia. S’hi està pocs dies, tot i que cap dels dos néts no sap dir ben bé quants.
El 1944 la Carolina Badia és empresonada com a responsable d'haver imprès uns diplomes “il·legals”. El contingut, encarregat per un client, era contrari al règim franquista
Però de quin color polític és la impremta Badia, en temps grisos? Quins clients tenen? Segons Víctor Folch, durant el franquisme un 20% de la clientela són metges catalanistes de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, i el 80% de les vegades treballen amb la Cambra de Compensacions Bancàries. “Em sembla que érem neutrals”, sospita. “Durant 40 anys, no hi havia gaire possibilitat d’implicar-se políticament. Estava prohibidíssim, penalitzadíssim i, a més, tampoc hi havia gaire moviment, no hi havia partits, ni oposició”, afegeix en Xavier. Tot i això, el 1944 la Carolina Badia és empresonada com a responsable d’haver imprès uns diplomes “il·legals”. El contingut, encarregat per un client, era contrari al règim franquista. S’hi va estar unes setmanes, i després va sortir en llibertat. La família Folch-Badia, per por a la repressió i als bombardejos, marxen a viure a Torre Baró. Però la vida continua, i la tinta continua sortint.
A finals dels 50, l’àvia Carolina i l’avi Folch, juntament amb els tres fills, en Carlos, el Jordi i el Xavier, afronten l’ampliació del negoci amb la renovació total del local del carrer Pintor Fortuny i la construcció de l’habitatge familiar al pis de sobre, on encara hi viu en Xavier Folch Badia. A principis dels 60, Catalunya crida “Revolució”, i el crit arriba arreu del món. L’any 1964 es creen les Comissions Obreres a Sants. El 1966 té lloc la fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants als Caputxins de Sarrià (jornades conegudes com “La Caputxinada”). El 1968 succeïxen els Fets de Maig del 68 a París i la Primavera de Praga. El 1969, l’home arriba a la Lluna. I al planeta blau arriben noves demandes i il·lusions. Si ens apropem una mica més, veurem que el progrés també aterra a la Impremta Badia.
Fins al 1976, que és quan compren la primera màquina d’òfset, les impressions es preparen manualment. Amb la transició política, arriba la transició tecnològica. Abans, però, cada lletra està feta a mida, i cada paraula es prepara en una capseta de plom diferent. I a la Impremta Badia, tothom té un paper. Els impressors, que van amb bates blaves, són els que s’encarreguen de lidiar amb la maquinària. Els caixistes, en canvi, són aquells que es dediquen a preparar, capsa a capsa, cada una de les impressions. Els caixistes són els organitzadors i els impressors són els actors. Si una de les dues peces falla, la màquina deixa de funcionar.
Una d’aquestes peces claus és un dels operaris dels tallers, Antonio Espín. Entra a treballar a la impremta entre 1929 i 1930 i no marxa fins que es jubila als anys 70. Tant en Víctor com en Xavier recorden que, durant l’època de la guerra, quan va començar a haver-hi els bombardejos a Barcelona, “El ministre” s'emportava els tres nanos (Carles, Jordi i Xavier Folch Badia) agafats de la mà corrent cap al refugi quan sentien la sirena. En Xavier Folch, que el defineix com “tot un personatge”, recorda que sempre els explicava històries i que, durant tot l’any, cada diumenge es banyava a la platja.. I és des d’aquesta infantesa que l’amor per la impremta comença a gravar-se a la pell de la quarta generació.
Dels seus records d’infantesa a la impremta, les fosses nasals d’en Víctor encara guarden l’olor de gasolina i petroli
Dels seus records d’infantesa a la impremta, les fosses nasals d’en Víctor encara guarden l’olor de gasolina i petroli, perquè les màquines es netejaven amb aquestes substàncies un cop estaven entintades. “Anàvem amb un bidó a buscar petroli aquí al carrer Pelai, que hi havia una gasolinera”, recorda amb un somriure nostàlgic. En Xavier, en canvi, rememora els sons. “Les màquines tipogràfiques tenien motlles que pesaven molts quilos. De vuit del matí a set de la tarda sempre hi havia molt soroll a la botiga, però t’hi acostumaves. És més, quan no hi havia soroll volia dir que alguna cosa no funcionava, i això era el que angoixava més!”, apunta. Tot i que, en tractar-se d’una empresa familiar, tothom fa de tot, el pare d’en Víctor Folch, en Jordi Folch Badia (1927) és caixista. I en Víctor hereta aquesta tradició. “Sempre m’agraden més les caixes, que és més manual, que no una màquina que no controles la velocitat del paper. Jo m’atabalava. Em posava molt nerviós quan veia una màquina que funcionava i no sabies com parar-la. Sempre m’ha agradat més el treball de caixes, de compondre”, explica en Víctor.
D’altra banda, en Xavier es dedica a la part administrativa, també com el seu pare. Així que quan els dos entren a l’empresa l’any 1981, agafen els mateixos rols que els seus respectius pares. I és al cap de poc temps, l’any 1988, 100 anys després de la fundació de la Impremta Badia, que compren el primer ordinador. Un ordinador amb pantalla monocolor i 70 megues del disc dur. En Víctor és dels primers a notar la diferència: amb el mètode d’impressió manual trigava una hora a imprimir; amb l’ordinador només mitja hora. En Víctor, que va estudiar Arts Gràfiques als Salesians, reconeix que, tot i ser un mètode molt més pràctic, és molt menys creatiu. “Les arts gràfiques eren més creatives, ara t’asseus a l’ordinador, fas un copia i enganxa, i ja ho tens. Clar que gaudeixes, però et quedes més aturat. No és tan artístic com abans”, puntualitza.
Passa el temps. Arriben les impressions digitals. El soroll de les minerves i de les grans màquines carregades de plom i tinta desapareixen. I amb elles la passió de quatre generacions. Cap dels fills del Víctor ni en Xavier es volen dedicar al negoci familiar. La Carolina Badia Serrat, que mor l’any 1996, ja no està per imposar-se i demanar la continuïtat de la petita empresa. Mentre que en Víctor té l’esperança que el paper no mori encara, en Xavier té un punt de vista una mica més pessimista. “A tots ens agrada llegir un llibre, però els vostres fills continuaran llegint llibres com els que hem conegut fins ara? Segurament no. Clar que sap greu, perquè en el nostre cas és no només la nostra història sinó la història dels nostres pares, avis i besavis. Clar que sap greu, però no es pot lluitar contra això, no?”, reflexiona mentre riu.
Sortim de la Impremta Badia i encara ens persegueix l’olor de dissolvents de les màquines d’impressió digital. Ja no cal anar buscar gasolina al carrer Pelai. Ara només hi veiem botigues i restaurants, tot i que encara hi queda una farmàcia. La Barcelona que va veure néixer la Impremta Badia i l’Exposició Universal l’any 1888 sembla que ha desaparegut. Però, si parem atenció i posem tots els sentits a treballar, escoltarem aquells quilos de plom escriure la història d’una Barcelona que encara existeix.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari