“Aquí celebràvem les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. Fèiem envelat aquí, a la plaça del mercat. Per Sant Joan es feien focs al carrer, es tiraven petards i deien: «Ai! Que no plogui!». Per festa major, venia el Jorge Sepúlveda, que era molt anomenat. El dia de Sant Miquel, estrenàvem vestit, adornàvem el carrer i venia l’orquestra. Feien la xocolatada i trencàvem l’olla”, recorda la Josefa Llinares. Nascuda un 29 de febrer de 1932 al carrer Atlàntida de la Barceloneta, i més coneguda com a Pepi, avui viatgem amb ella cap a aquesta barriada per conèixer-ne la història, sempre lligada a la vida d’aquest barri mariner de Barcelona. 

“El meu pare era de Benidorm, del rovell de l’ou. Ara som nosaltres les que estem al rovell. Els meus avis eren d’Almeria, i la meva àvia anava a parir allà perquè, cada vegada que una dona havia de tenir un fill, al tenir els pares allà, anaven cap al port d’Almeria i després tornaven. Així constava que el nen havia nascut allà.” 

El pare de la Pepi, entre els anys vint i trenta, havia estat a Hong Kong, San Francisco, Rio de Janeiro, Nova York i Manila

“Eren embarcats, viatgers, i anaven a l’estranger. Havien anat amb el Manuel Arnús, i tots aquests vaixells feien port a Barcelona.” El pare de la Pepi, entre els anys vint i trenta, havia estat a Hong Kong, San Francisco, Rio de Janeiro, Nova York i Manila, entre d’altres. Però quan va néixer la Pepi, el seu pare va deixar de fer viatges llargs. “El meu pare deia: «Ja he vist el món, he vist ballar un mono i em puc morir!».”

“Sabia la mar de gota a gota, i de metre a metre, però li feia vergonya examinar-se per ser patró. El iot el portava un xòfer dels senyors, que no sabia què hi havia de la cantonada enllà. I el meu pare, el portava amb els ulls tancats, però sense títol”, comenta. 

I la seva mare, a què es dedicava? “Ella feia de sastressa, feia coses per al Liceu. Estava al carrer Ginebra, prop d’on hi havia el Cinema Marina. Una vegada, explicava que havia d’anar a entregar un frac, i passant per plaça Sant Jaume va veure una tuna i es va entretenir a mirar. Quan finalment va arribar a lloc, li van dir: «Vicenta, com és que has trigat tant?». I ella deia: «M’he entretingut perquè he vist homes molt capats!». I reien.”

I com es van conèixer, una barcelonina i un benidormer? “Les meves ties eren brodadores a mà i eren bessones, tot i que no s’assemblaven en res. La tia Teresa era baixeta i pleneta i la Pepa era alta i primeta. Quan anaven a casa la Tomassa, que era com la mare adoptiva de les bessones, diuen que veien el meu pare passar en calçotets d’una banda a l’altra de la casa del davant”, explica rient.

“Recordo que l’avió anava... tatatatatà. I quan va passar, va veure que el meu pare em portava a collibè i jo vaig mirar amunt i vaig veure el pilot amb les ulleres aquelles. Ens va veure, i en comptes de disparar-nos ens va deixar”

I d’aquell matrimoni en va néixer la Pepi l’any 32. La guerra la va enxampar amb quatre anys. En recorda alguna cosa? “Sí, recordo una de les vegades que van bombardejar. El meu pare em portava a coll, jo tenia la cara a darrere i recordo que l’avió, en deien l’hidro, anava... tatatatatà. I quan va passar, va veure que el meu pare em portava a collibè i jo vaig mirar amunt i vaig veure el pilot amb les ulleres aquelles. Ens va veure, i en comptes de disparar-nos ens va deixar. Anàvem al refugi, que era aquí on hi ha el mercat. Hi va haver una temporada que ens havien de donar el menjar, i donaven llenties. Un ens deia: «Si las quieres las tomas y, si no, las dejas»”, comenta.

“A la guerra van requisar el vaixell on treballava el meu pare i el van posar a rastreig de mines a Palamós. Es veu que anaven amb barques de pesca i anaven rastrejant el mar. A un dels mariners, el Tonet, li va explotar un coet i li va saltar un ull.”

“La meva mare, la Vicenta, que era molt decidida, va decidir indagar. Li van dir que el meu pare i el meu tiet eren a la presó. Va preguntar què havien fet i li van dir que res… Suposem que els van empresonar per buscar mines per a la República”

“El meu pare i el tio Pepe també van estar a la presó. A mitja nit els van venir a buscar i se’ls van emportar. El meu pare no tornava i la meva mare, la Vicenta, que era molt decidida, va decidir indagar i es va trobar els amos del meu pare, que estaven amb el iot. Li van dir que eren els dos a la presó. Va preguntar què havien fet i li van dir que res… Suposem que els van empresonar per buscar mines per a la República. La meva mare va portar un matalàs enrotllat a la Model. Després, com que havien requisat el vaixell on estava treballant el meu pare, va haver de posar-se a pescar amb barques de bou”, explica.

Però, tot i estar un temps a Palamós durant la guerra, la Pepi va fer vida a la Barceloneta. Va anar a l’escola? “Sí, quan va acabar la guerra. Primer vaig anar a las Damas del carrer Rector Bruguera. I després vaig anar a l’Academia Barceloneta, aquí al passeig”, comenta.

I per aquí suposo que feien vida de barri. “Amb les amigues jugàvem a la xarranca, o a corda, i ja no ens movíem del carrer. Hi havia un ambient molt maco. A la meva mare li agradava molt el cinema i el dilluns i dijous anàvem al Cine Marina. Anàvem a veure Fu Manxú. Abans de començar la pel·lícula o a la mitja part, feien varietés, com una espècie de teatre.”

“Tenia un cosí, el Pepe, que era més dolent... Anava les esculleres i pescava crancs, i quan anava al cinema els deixava anar. Clar, quan encenien els llums… A mi també m’agradava anar al cinema. De més gran, quan anava a treballar, anava caminant fins a la plaça Tetuan per estalviar diners i comprar l’entrada”, recorda.

“Vaig anar a la platja amb una senyora a qui li deien la Figallarga, perquè era molt alta. La meva mare deia: «Compte! Que no sap nedar, ella, eh!». Ni ara tampoc en sé! Jo deia: «Massa aigua per a tan poc peix!»”

I al mar, que hi anaven? “A la platja? Jo vaig anar-hi amb una senyora a qui li deien la Figallarga, perquè era molt alta. La meva mare deia: «Compte! Que no sap nedar, ella, eh!». Ni ara tampoc en sé! Jo deia: «Massa aigua per a tan poc peix!»”, diu rient. “Mira que soc peixos, eh? Però quan m’arribava l’aigua al turmell ja tornava endarrere, em feia por. Tota la família marinos... I mira! El meu pare sí que en sabia”, explica.

I del mar al mercat. On compraven a casa? “La meva mare anava a la Boqueria o a Santa Caterina. Hi anava cada dia, era parrandera com jo! Em deia que així no venia tan carregada.” I tenien alguna recepta en particular a la família? “La meva àvia feia arròs amb fesols i nap, amb un calderet d’herència que tinc aquí a casa. Ella era de Benidorm i li sortia… Però el que cuinava bé era el meu pare. Ell sabia de peix.”

“El meu pare en sabia molt. Quan treballava al iot, primer servia els senyors. Els feia peix de roca, que és intens. Les senyores no volien color a l’arròs, pel cutis, i tampoc volien espines”

“Tenia una tieta que era comadrona a La Maternal de Terrassa i a vegades trucava al meu pare i li deia: «¡Vicente! ¡Que mañana tengo fiesta!». «Bueno, ¿y qué quieres decir?», li responia el meu pare. «¡Tú ya lo sabes!» Ja volia que el meu pare li fes fideuà o rossejat amb el calderó. El meu pare en sabia molt. Quan treballava al iot, primer servia els senyors. Els feia peix de roca, que és intens. Les senyores no volien color a l’arròs, pel cutis, i tampoc volien espines. Quan feia l’arròs per als senyors, doncs rentava l’arròs abans de cuinar-lo, el posava a banda… Feia mil virgueries. I el meu pare, amb el xòfer, es feien el menjar quan els senyors ja havien menjat.”

“Però una vegada, ja havien acabat de dinar els senyors i el meu pare i el xòfer es van fer l’arròs per a ells. I s’aixeca un dels senyors de baix del camarot, i veu el meu pare i li diu: «Vicente, què esteu menjant vosaltres?». I el meu pare li deia: «El mateix que vosaltres». I li va dir: «Doncs no té el mateix color! A partir de demà, jo menjo amb vosaltres!»”, riu. 

“Els diumenges, la meva mare anava a buscar postres al Sótano, una pastisseria molt bona, al carrer Ample. Les lioneses eren el més bo. La senyora que hi havia d’encarregada es deia Mercè, i l’encarregat, Josep. Com que coneixien la meva mare, quan ella hi anava li donaven una cistella amb xocolata, que era per a mi, i els pastissets de rebosteria.” I aquesta complicitat també es transmetia entre els veïns del barri i, sobretot, del seu carrer.

“Uns amics de davant de casa deien a la meva àvia: «Milagros, que avui fem sopa de tortuga!». Fèiem pinya”

“Amb les amigues del carrer anàvem a menjar truita al parc de la Ciutadella. Ens acompanyava la meva àvia. Allà també hi anàvem per Nadal, a comprar pollastres. Hi havia com uns corrals petits i els compràvem allà. Al nostre carrer hi havia bon ambient. Uns amics de davant de casa deien a la meva àvia: «Milagros, que avui fem sopa de tortuga!». Fèiem pinya.” 

Ara que em parlava de Nadal, passaven els Reis d’Orient per casa seva? “Sí, venien uns Reis que eren dels padrins del meu germà. Una vegada em van portar una nina que caminava sola i li donaves la mà. Amb tirabuixons, amb un vestit d’organdí blau, més maco… El dia que va venir el xòfer a portar-la, estava dinant i se’m va tallar la digestió”, diu rient. “Els meus pares em portaven llibres de la Mari Pepa, vestidets… I al barri, es feien coses per a la gent que ho necessitava, donaven regals per als nens.”

La primera feina de la Pepi va ser en un laboratori, i al cap d’un temps, la va deixar per posar-se a la Bodega San Carlos

La Pepi explica que de petita sempre parlava amb tothom, i que volia ser assistenta de vol. Però la primera feina de la Pepi va ser en un laboratori, el Comercio y Sustancia, i, al cap d’un temps, la va deixar per posar-se a la Bodega San Carlos, al número 8 del carrer Sant Carles de la Barceloneta.

“Mira, guanyava més al laboratori que a la bodega, però és allò dels pares d’abans. Jo vaig estar uns anys al laboratori, ja era granadeta, però em va trucar el meu pare, que havia d’agrair a Don Joaquín, un dels senyors, perquè ell va ajudar el meu pare quan el van operar del genoll. En aquell moment, posaven bodegues arreu perquè estaven venent molt. I en van posar una aquí al barri. Ara hauria dit: «Qui ha fet la promesa? Vosaltres? Doncs aneu-hi vosaltres, que jo em quedo al laboratori». Però llavors no ho podia dir. Així que vaig plegar del laboratori i em vaig posar a la bodega. A la bodega no tancàvem ni per dinar. I vacances… Què és això?”

“Un oncle seu li va dir: «Han posat una xiqueta més guapeta allà a la Barceloneta…». I em va venir a veure. Es veu que hi va haver feeling”

Però malgrat això, el celler va ser el punt d’unió entre ella i el seu marit. “El vaig conèixer perquè posaven les bodegues a Muntaner, Diagonal, etc. En tenien diverses a Barcelona. I el meu marit treballava en una bodega de Sants, vivia amb uns tiets seus, que van ser ells els que el van criar. Un oncle seu li va dir: «Han posat una xiqueta més guapeta allà a la Barceloneta…». I em va venir a veure. Es veu que hi va haver feeling.”

I així va conèixer el seu marit. La Pepi tenia uns divuit anys. Com va ser el seu festeig? “Anàvem al cinema i venia sempre la iaia o la mare. Pensa que si m’haguessin vist el meu pare o la meva mare arribar a les deu de la nit, ja m’haurien dit que era una perduda. La meva mare volia venir sempre ella. I jo li deia: «Deixa venir també la iaia, que li agrada!». Però sola, res! La iaia es posava al mig.”

L’any 58 la Pepi i el Fermín es van casar i van tenir un fill en comú, amb el mateix nom que el pare. El 1973 van agafar plegats un celler decadent al mateix carrer i el van tirar endavant. Del número 8 al 18, i de treballar per als senyors a la Bodega San Carlos durant vint anys, a ser propietaris de la Bodega Fermín. 

“Venia molta gent de La Maquinista. Quan arribaven deixaven l’ampolleta, i quan tornaven a casa la venien a buscar”

Com era l’ambient a la Bodega Fermín? “Bé, perquè com que jo soc del barri... Tenia bona clientela. Venia molta gent de La Maquinista. Quan arribaven deixaven l’ampolleta, i quan tornaven a casa la venien a buscar. Veníem a granel, anís, moscatell, vi... Els vins de taula a granel eren l’estrella. Al meu marit no li agradava que es begués dins la bodega; mai va voler fer un bar, i això ho tenia molt clar. Abans hi havia hagut un ambient diferent i quan ell va entrar ho va tallar. Ens venia clientela de vaixells, barques de pesca… D’aquells de la plaça Medinaceli, amb garrafes de setze litres. Venien noruecs, suecs… Per revetlles, nit de Nadal i Cap d’Any..., ens estàvem a la bodega fins a les tantes de la nit, perquè hi havia gent que venia a comprar a les dues i a les tres de la matinada”, comenta. 

“El meu marit era molt bo, tothom el volia. Pregunta a qualsevol del barri qui era el Fermín i que et responguin ells. Era pa beneït, no podia veure penes. Com que ell va passar tant…” Explica que un dia qualsevol el Fermín va anar al celler i després a l’hospital. I ja no va tornar. A la caixa enregistradora hi van trobar un feix de notes que deien: “Joan deu 30”, “Pep 15”… Es van trobar almenys uns 500 euros fiats. Al tanatori, va aparèixer un home que venia de Vilafranca. “Qui és aquest?”, es preguntava la família. Repassant deutes, en van trobar un d’un home d’allà. “Tu l’has tornat a veure?”, pregunta. I riu.

“Abans érem tots una pinya, amb els clients i clientes que venien. Hi havia una lleteria on anàvem a buscar la llet, amb la senyora Mercè; el Josep Maria amb un colmado…”

Amb tants anys vivint i treballant a la Barceloneta, deu haver vist un canvi impressionant. “Sí, jo m’he adaptat a tot. Abans érem tots una pinya, amb els clients i clientes que venien. Hi havia una lleteria on anàvem a buscar la llet, amb la senyora Mercè; el Josep Maria amb un colmado… Ara ja no es fa envelat. També havíem adornat carrers, no com a Gràcia, però semblant. Al forat de l’escala, hi tenia un llit el sereno, el Serafín, un senyor que anava amb les claus i obria les portes”, recorda.

Pepi, què troba a faltar d’aquella Barceloneta? “Home, les amistats que hi havia abans. Molts de la meva edat ja no hi són, és més fred ara. I el barri… és més fred. Abans tenies una amiga i li explicaves els teus problemes, i ara no tens aquella amistat. Abans fèiem pinya, les portes estaven obertes. Ara ja no té arreglo, això. La gent gran com nosaltres ja estem que se’ns en va la perola. Que el jovent es vagi mentalitzant que també arribaran a grans, i que els respectin.”