“Tot va començar com una afició. Després va esdevenir un vici i ara és una inversió.” Pere Julià és arreplegador professional de plànols. No és geògraf, tampoc historiador, però emmagatzema la història d’un país en forma de mapes a casa seva, a Canovelles, en unes quantes carpetes i una calaixera. D’ençà de 2001, col·lecciona tota mena de plànols i gravats de Barcelona, Catalunya i la Guerra de Successió que daten d’entre el segle XVI i el segle XX. Des de l’exemplar més antic que conserva, de 1525, fins als més recents, molt menys nombrosos, l’arxiu d’en Pere rivalitza en quantitat i qualitat amb el de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC): tant que fins i tot la institució li ha comprat alguna de les seves peces.

El dipòsit personal de mapes i gravats de Pere Julià s’enfila a un total de 3.175 peces de totes les mides i colors

“Jo només penso en mapes, igual que l’alcohòlic només pensa a beure”, reconeix. Aquesta dèria col·leccionista, addictiva i encisadora, ha fet enfilar el seu dipòsit personal de mapes i gravats a un total de 3.175 peces de totes les mides i colors. N’ha vist tants que només amb un simple cop d’ull al paper o a la tipografia pot reconèixer l’època d’una peça. Un document d’Excel recull les dades de tots els exemplars: el nom, la data del mapa, l’autor, la data de compra, el preu, la botiga de compra, el calaix o carpeta on el té guardat... Però no tot el que col·lecciona són plànols.

En Pere també acumula objectes relacionats amb la Guerra de Successió, que en un moment donat va esdevenir la seva obsessió. Des de llibres com les Constitucions catalanes fins a medalles commemoratives del conflicte. Tot plegat des de 2001. Anys, temps i paciència que porta el Julià esmerçant-hi incansablement, però sobretot invertint molts recursos per ampliar la seva col·lecció: la despesa supera el centenar de milers d’euros. El seu interès per la història, però, comença molt abans d’aquell 2001 inicial. 

“Quan jo tenia quinze o setze anys, vaig començar a treure escriptures i papers d’una calaixera que hi havia a les golfes. A partir d’aquí vaig fer una mica l’arbre genealògic de la família, esbrinar coses sobre els meus predecessors. Vaig trobar un fullet i una llibreta de 1818 on la família apuntava els naixements, els casaments, les defuncions... Els meus avantpassats ja tenien aquesta inquietud històrica que tinc jo”, explica. En Pere també va començar a recopilar la història de Canovelles. Agafava la seva bicicleta per visitar les cases de pagès del poble, en feia fotografies i aplegava postals de la vila. En va col·leccionar fins a l’any 2001, quan les va substituir pels mapes.

“Vaig llegir al diari que hi havia una exposició a Montjuïc de mapes de Catalunya d’entre el 1600 i el 1800. Quan vaig arribar-hi i vaig veure els 64 mapes exposats... Em va caure la bava. Vaig comprar-ne el catàleg i tan sols una setmana després ja tenia el primer”

“Vaig llegir al diari que hi havia una exposició al Cartogràfic, a Montjuïc, de mapes de Catalunya d’entre el 1600 i el 1800. Quan vaig arribar-hi i vaig veure els 64 mapes exposats... Em va caure la bava. Vaig comprar-ne el catàleg i tan sols una setmana després ja tenia el primer.” Un mapa del Principat de 1638 dels cartògrafs Janssonius i Hondius, holandès i flamenc respectivament, que li va costar 600 euros. “Ara no en pagaria ni 200... No estava en gaire bones condicions. Aleshores, era un novell de tot plegat.” Però què determina el preu d’un plànol?

A diferència del que hom pot pensar, l’antiguitat d’un mapa no és el factor clau que n’encareix el preu. “Tot depèn de la mida, de l’estat de conservació i, sobretot, de si és un exemplar únic o n’hi ha més reproduccions. Per exemple, els mapes del segle XVII, que estaven enquadernats en llibres, són més fàcils de trobar que els del segle XIX, que es feien per viatjar i es feien malbé de seguida.” Tot plegat provoca que els més nombrosos, en aquest cas també més antics, siguin més barats. La gamma de preus, però, és ben dilatada. “Pots trobar mapes a partir de 200 euros i d’altres que s’enfilin a més de 3.000.”

“El mapa més preuat que tinc és el de Josep Aparici: el primer plànol de Catalunya fet per un català. Data del 1720”

És el cas d’un dels mapes més valuosos que té en Pere. Decora l’estança més gran de casa seva, una masia bicentenària, enguany molt reformada, que va bastir la família Julià a inicis del segle XIX. Flanquejat pel que de primer va ser un forn i per un quadre del pretendent a la corona hispànica Carles III pintat a Nàpols entre 1707 i 1710 que Julià va adquirir en una subhasta, hi ha aquest plànol penjat, que fa més d’un metre quadrat i presideix el menjador. “És el mapa més preuat que tinc: el primer de Catalunya fet per un català. És de la primera edició, que data del 1720. N’hi ha molt pocs exemplars i aquest és un dels més ben conservats.”

Es tracta del plànol titulat Nueva descripcion geographica del principado de Cataluña, que va publicar Josep Aparici (1654-1731) després de la Guerra de Successió. L’autor havia estat recaptador d’impostos a l’època de Carles II i coneixia molt bé el territori català. L’arxiduc Carles li va encomanar la confecció del mapa abans de la derrota del bàndol austriacista, però no es va publicar fins al 1720. Aparici, durant aquells anys, havia passat a col·laborar amb els vencedors borbònics, fins al punt que va ser el principal responsable, juntament amb José Patiño, d’implantar l’impost del cadastre, un tribut punitiu imposat per Felip V el 1715.

Una peça que barreja l’abans i el després de 1714 al Principat. “És molt curiós perquè tota la toponímia, l’edició i les vegueries són en català, però les anotacions dels corregiments [les regions administratives imposades pels borbònics], la llegenda i el títol són en castellà”

Aquest tarannà tèrbol i enrevessat d’Aparici, considerat un botifler, es veu reflectit en el mapa que té penjat en Pere al seu menjador. Una peça única i eclèctica que barreja l’abans i el després de 1714 al Principat. “És molt curiós perquè tota la toponímia, l’edició i les vegueries són en català, però les anotacions dels corregiments [les regions administratives imposades pels borbònics], la llegenda i el títol són en castellà.” Al marge inferior dret de l’exemplar hi ha l’escut d’armes de Felip V i una dedicació a “rey nuestro señor”.

El mapa, en blanc i negre i atapeït de poblacions i dibuixos de pujols, està farcit de detalls. Al bell mig del plànol hi destaca un mar de pinacles: és la muntanya de Montserrat, amb la Verge presidint-la; ben al costat, just a sota, s’hi observa el pont del Diable de Martorell i, resseguint el Llobregat, s’arriba al pla de Barcelona. La capital s’hi reconeix per la forma de les muralles del que és actualment la Ciutat Vella, i per la desapareguda ciutadella, a l’est de la població. Pobles, ciutats, ports de muntanya, rius, estanys, monestirs... Tot hi apareix. Fins i tot l’Alta Cerdanya i Andorra. “Hi ha moltes curiositats. Aquest home va néixer a Caldes de Montbui i, si t’hi fixes, allà hi posa: «Pàtria de l’autor». Per coses com aquesta, és el meu mapa preferit”, reconeix en Pere.

“Del total de 64 mapes de Catalunya fets entre el segle XVII i el XIX, jo en tinc 53 o 54.” Fins al 1714, se’n publiquen 51; en els anys restants fins al segle XIX, tan sols 13

El plànol d’Aparici és una de les 64 peces que recull el catàleg que va comprar Julià després de l’exposició que el va enlluernar el 2001. Aquest llibre és la seva referència, el que l’ha guiat en el seu periple col·leccionista. “Del total de 64 mapes de Catalunya fets entre el segle XVII i el XIX, jo en tinc 53 o 54.” Fins al 1714, se’n publiquen 51; en els anys restants fins al segle XIX, tan sols 13. Quan Catalunya deixa de ser estat, m’explica, els cartògrafs —la majoria alemanys, francesos o holandesos— deixen de tenir interès en el país. “N’hi ha alguns que tinc repetits i d’altres que difícilment aconseguiré perquè n’hi ha molt pocs exemplars.” Un és el mapa més antic que mai s’ha fet del Principat, del qual només hi ha una còpia a la Biblioteca Nacional de França.

En Pere, però, sí que va aconseguir el segon mapa més antic del catàleg. Té més de 400 anys, és de 1605, i està escrit en llatí. El nivell de detall és extraordinari. Es titula Cataloniæ Principatus Novissima et Accurata Descriptio i està carregat de pobles, rius, muntanyes i ports. A la dreta, una descripció en llatí està decorada amb l’escut de les quatre barres, el de sant Jordi i el de Barcelona. Catalunya, encara sense ser esquarterada pel Tractat dels Pirineus 54 anys després, hi apareix sencera, amb el comtat de Rosselló i la Cerdanya al complet.

“Aquest és el primer gravat de Barcelona imprès que existeix. És de 1572, fet a Colònia.” Hi ha una vista de la Ciutat Comtal medieval, amb la muralla de la Rambla i la del Paral·lel

També emmarcada al menjador respira una peça única, acolorida, eclipsada en gran mesura per l’exemplar d’Aparici. “Aquest és el primer gravat de Barcelona imprès que existeix”, comenta Julià. “És de 1572, fet a Colònia, Alemanya.” S’hi pot observar una vista des de Montjuïc de la Ciutat Comtal, completament medieval, amb la muralla de la Rambla i la del Paral·lel. Les Drassanes, Santa Maria del Mar o la catedral s’hi reconeixen clarament, així com el Raval, una zona aleshores eminentment agrícola i poc edificada. En primer pla, al marge esquerre, hi apareixen un cavaller i una donzella; al fons, la serralada Litoral clou el gravat.

Aquestes tres peces (el primer mapa que va dibuixar un català, el segon plànol més antic de Catalunya i el primer gravat de Barcelona de què es té constància) destaquen per sobre de la resta en la col·lecció d’en Pere. Són els únics que té exposats. “Els mapes han de respirar; si hi poses massa coses i tot està atapeït, no valores les coses. Per això només en tinc tres, de penjats, per donar-los el valor que tenen. Si els posés tots... Encara faltarien parets.” La resta de mapes i gravats els guarda, en funció de la mida, en carpetes o en una calaixera.

“Cada dia, després de dinar,  faig una mica de recerca. Una horeta al dia, dues de vegades... No cerco cap mapa en concret, en busco en general i quan me n’interessa algun, el compro”

“No t’espantis”, m’adverteix mentre em guia cap a una de les cambres on emmagatzema el cúmul de carpetes. “Aquí només tinc gravats de Barcelona i del setge de la ciutat. Estan extrets de llibres i fullets, per això es conserven tan bé. Mira, aquest és de l’any del setge, del 12 de maig de 1706. S’hi pot veure l’eclipsi de sol que hi va haver.” Un altre dels gravats que conserva a la mateixa carpeta mostra l’arxiduc Carles entrant victoriós a la capital catalana i Felip V sortint-ne escaldat amb el gall, símbol de França, i la paraula fraude. Com aquesta carpeta, desenes al mateix armari. Com aquests gravats, centenars. “Pugem a dalt, que és on hi ha els mapes més cridaners.”

Els dos gats d’en Pere prenen el sol a través d’un finestral que irradia l’estança. Al costat de les escales, una calaixera allotja els mapes i gravats més grans de la seva col·lecció. Cada calaix és un departament on Julià arxiva els exemplars per temàtica: Catalunya, Catalunya i Balears, Catalunya i Aragó, Barcelona, Guerra de Successió... Tots, comprats en botigues d’antiguitats, en subhastes presencials o en línia (de vegades a l’estranger) i, sobretot, a particulars que troba a internet.

“Cada dia, després de dinar, com que estic jubilat, faig una mica de recerca. Una horeta al dia, dues de vegades... No cerco cap mapa en concret, en busco en general i quan me n’interessa algun, el compro”, explica. “Quan col·leccionava llibres de muntanya, sí que anava a fires, per exemple. Ara, amb internet, ho puc fer tot des d’aquí. He comprat mapes als Estats Units, al Canadà, a França, a Anglaterra, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos... Hi ha cinc o sis botigues a Barcelona que de tant en tant vaig a veure, però per internet trobo moltes més coses.” Obre un calaix.

Els plànols fets a mà són els més preuats. Són únics, irrepetibles, no n’hi ha cap més que sigui igual enlloc. En Pere en té uns quants

“Hi ha mapes que tinc repetits, perquè de vegades compro un lot i en venen més d’un d’iguals. Aquest és el mateix que tinc a baix penjat, però acolorit i més petit”, apunta. Segles XVII, XVIII, XIX... i algun del segle XX que li cridi molt l’atenció. “Aquest no l’ensenyo a ningú, me’l cremaries... Però com a peça de col·leccionista és molt valuós. És un mapa de Catalunya que va fer un presoner feixista en captivitat durant la Guerra Civil, i està signat per Francisco Franco. Aquí tinc el retall del diari on ho explica.” L’autor és Pistolesi Manzoni, el qual va esbossar clandestinament la línia del front sobre el Principat mentre era a la cel·la 22 de la tercera galeria de la presó d’Alacant. Anys més tard, el 25 de juny de 1959, el dictador espanyol el va rebre i va signar la peça. “És un mapa manuscrit”, destaca Julià.

Els plànols fets a mà com l’anterior són els més preuats. Són únics, irrepetibles, i no n’hi ha cap més que sigui igual enlloc. En Pere en té uns quants. “Aquest d’aquí segurament és militar, del segle XIX. Entre un poble i l’altre hi ha una numeració, que són les hores de camí a pas de tropa que hi havia d’un lloc a un altre. Per exemple: de Montmeló a la Roca, una hora i mitja.” El mapa dibuixa el sector del Vallès, el Maresme i una part del Baix Llobregat en tinta marronosa.

De cada calaix que obre en sorgeix un reguitzell de mapes i gravats gairebé infinit. Papers que contenen segles i segles d’història. La història és tangible, és aquí, guardada, i la podem tocar amb les nostres mans

De cada calaix que obre en Pere en sorgeix un reguitzell de mapes i gravats gairebé infinit. Papers que contenen segles i segles d’història. La història és tangible, és aquí, guardada, i la podem tocar amb les nostres mans. Quantes persones es deuen haver meravellat amb els mateixos plànols que observem avui, 300 anys després? Qui els deu haver fet servir anys enrere per guiar-se o per estudiar la geografia catalana? Per quines mans han passat durant tot el seu periple vital? De què han estat testimoni? Cada mapa explica alguna cosa, i hi podríem passar hores, dies, fins i tot setmanes, i seria impossible saber-ho tot de cadascun. Julià me n’ensenya alguns dels més llampants.

“En aquesta època, la Catalunya Nord ja pertanyia a l’Estat francès, però encara la dibuixaven com a part del Principat”, assenyala en Pere davant d’un mapa acolorit on la Vall d’Aran apareix arraulida en un requadre, com passa avui en els mapes d’Espanya amb les illes Canàries. Hi ha dibuixades totes les places fortificades de l’època: Barcelona, Roses, Montlluís, Palamós, Tortosa, Hostalric, Castellfollit, Girona, Tarragona, Lleida i Perpinyà.

“Els catalans són treballadors, valents i espirituals; estimen la independència i pateixen amb dolor la dominació dels seus veïns”, assegura un mapa francès de 1705

“Aquest mapa l’he deixat a diverses exposicions, és molt curiós”, adverteix. Data de 1705, ben entrada la Guerra de Successió, i està fet per Nicolas de Fer, el cartògraf oficial de Lluís XIV de França. El plànol, acolorit i amb Montserrat destacada com en molts altres exemplars de l’època, és testimoni del tarannà dels catalans segles enrere. “Hi ha una descripció de Catalunya en francès a l’esquerra del mapa que acaba amb una frase molt contundent: «Els catalans són treballadors, valents i espirituals; estimen la independència i pateixen amb dolor la dominació dels seus veïns».”

I als calaixos, més mapes i gravats. Una vista panoràmica de Barcelona a Roses, des dels ulls d’un ocell, amb desenes de vaixells assetjant la capital; un gravat de la Ciutat Comtal vista des del mar, amb la ciutadella dibuixada; una il·lustració de 1704 on es veu la muralla del mar i el vaixell de Felip V marxant a Nàpols després de presidir les Corts de Barcelona de 1701-1702...

“T’ensenyo l’últim mapa d’aquí. És del Pirineu, el més bonic i important, del 1730. La serralada està vista des de França, de nord mirant al sud”

“T’ensenyo l’últim mapa d’aquí. És del Pirineu, el més bonic i important, del 1730. La serralada està vista des de França, de nord mirant al sud.” Són vuit fulls en total, units per una tela. Una persona sola no el pot desplegar, i menys en un espai reduït. Per poder veure’l, cal que sortim de la cambra. El sostinc des d’un extrem i per l’altra banda ho fa en Pere. El plànol és en blanc i negre i està extremament atapeït de topònims a la part inferior, on hi ha el Pirineu dibuixat simulant-ne el relleu i la zona en contacte de l’Estat francès.

Fora de la calaixera i dels armaris, en altres habitacions de la masia, en Pere té desplegats alguns dels mapes que ha restaurat recentment. Entre aquests hi ha un plànol original de 1861 del projecte de l’Eixample de Cerdà, on apareix la Ciutat Vella esquarterada per tres eixos, dels quals només la Via Laietana es va dur a terme; un cartograma de les regions sanitàries de Catalunya, que data de la Generalitat republicana; també el mapa de Flos i Calcat de 1906, on apareixen unes comarques diferents de les actuals, amb els límits difusos, o un mapa manuscrit, també de 1906, fet pels maristes de Figueres, amb un nivell de detall extraordinari a la zona de l’Empordà, que, segons explica, li va costar “quatre duros”.

“Comences a estudiar-ho tot: per què fan el gravat, qui el fa, a quina època... I aleshores t’assabentes de la història. Jo no sabia que hi havia un Decret de Nova Planta. Vaig estudiar en època franquista, i recentment, amb els mapes i els gravats, he descobert una història que al col·legi m’havien negat”

En una altra cambra, Julià té en un armari tots els objectes relacionats amb la Guerra de Successió. A partir d’esbrinar dades sobre el conflicte amb els primers mapes que va col·leccionar, va començar a interessar-se més per aquesta part de la història. “Comences a estudiar-ho tot: per què fan el gravat, qui el fa, a quina època, per quin motiu... I aleshores t’assabentes de la història. Jo no sabia que hi havia un Decret de Nova Planta. Vaig estudiar en època franquista, fins als anys setanta, i recentment, amb els mapes i els gravats, he descobert una història que de jove, al col·legi, m’havien negat. El cap se’m va desquadrar. Em vaig adonar que Catalunya és una nació que sempre han volgut fer desaparèixer.”

Per a en Pere, els mapes de la Guerra de Successió no tenen rival: tenen més qualitat artística i més importància històrica per al Principat que cap exemplar d’una altra època. “Tenen un component publicitari i propagandístic cabdal, més enllà de ser documents històrics”, apunta. Julià, gràcies als mapes, ha descobert una història esborrada durant molts anys que, alhora, l’ha persuadit de comprar-ne més. La fixació en aquest conflicte bèl·lic internacionalitzat, que ell considera gairebé com la Primera Guerra Mundial, i l’afany d’aprendre i esbrinar-ne més coses el van dur a ampliar la col·lecció més enllà dels mapes: medalles, llibres, fullets, gravats, compilacions legislatives... Tot s’hi val.

“Aquí tinc les Constitucions de Catalunya. Aquesta és la tercera compilació, publicada el 1704, que recull les lleis de les Corts celebrades el 1702 a Barcelona”

Obre l’armari i en treu un tom gruixut, amb el llom desgastat i d’un marró esmorteït pel pas dels anys. “Aquí tinc les Constitucions de Catalunya. Aquesta és la tercera compilació, publicada el 1704, que recull les lleis de les Corts celebrades el 1702 a Barcelona.” En llegim el primer full, gairebé immaculat en comparació amb la coberta, malgrat els seus 320 anys. “Constitucions i altres drets de Catalunya [...] de las corts per la S. C. y R. Majestat del Rey Don Philip IV Nostre Senyor”, és a dir, Felip V, a qui es dedica el text legislatiu. A sota, l’escut amb les quatre barres.

Julià també té la segona compilació de les Constitucions catalanes, publicada el 1588, i la darrera, de 1706, quan Carles III d’Àustria era el rei d’Aragó i Castella. “Aquesta es conserva força bé, encara se’n poden trobar per uns 2.000 euros. Una la vaig comprar en una fira a Vic i l’altra en una subhasta a Barcelona.” En Pere també té un llibre de 1710 escrit en alemany sobre les batalles de la Guerra de Successió, que oculta gravats originals de moltes urbs de l’Estat espanyol: Madrid, Cadis, Barcelona, Camprodon, Villaviciosa, Palamós, Roses...

“Aquí en tinc les medalles. Són totes autèntiques, en dec tenir unes trenta: d’Almenar, de Barcelona, d’altres llocs.” Moltes són fetes a l’estranger i commemoren batalles del conflicte guanyades pels austriacistes. Cada bàndol en feia per encoratjar els seus. “Wirsdaun dorten wieder hell mit gott durch [«Allà tornarem a brillar amb Déu»]. 12 de maig de 1706, Barcelona liberata.” Les dues medalles que em mostra homenatgen els vencedors del setge de Barcelona. La batalla va concloure amb victòria aliada un dia d’eclipsi solar, que es veu reflectit en les peces commemoratives.

En Pere col·lecciona, però no confina. Les seves peces de vegades viatgen i surten de les parets de la masia perquè la gent en pugui gaudir. A Almansa, a Cieza, a Xàtiva, a Lleida... L’acumulació d’elements de la Guerra de Successió ha fet que museus i institucions piquin a la porta de Julià, que ha col·laborat en diverses exposicions. “Si me’n demanen un exemplar, sempre que tingui unes mínimes mesures de seguretat, el cedeixo temporalment. Mai no he demanat res a canvi.” L’any del Tricentenari, per exemple, va deixar part del seu material a nou museus. 

“Hi ha qui em diu que seria interessant que en fes una donació a algun arxiu. Jo penso: «Amb tots els diners que m’he gastat en tot això... Tu t’has comprat un apartament a Vaquèira o a Roses i un BMW... Tu els regalaries a algú?»”

“Hi ha qui em diu que seria interessant que en fes una donació a algun arxiu. Jo penso: «Amb tots els diners que m’he gastat en tot això... Tu t’has comprat un apartament a Vaquèira o a Roses i un BMW... Tu els regalaries a algú?»”, es pregunta entre riallades. “Si els cedeixo és perquè tinguin una vida. Si és perquè estiguin tancats, ja me’ls quedo jo”, subratlla. “Això dels mapes, al final, t’ho planteges com una inversió. Econòmicament, tinc la sort de no necessitar vendre’ls i els puc gaudir jo. El dia de demà, si els meus nebots ho continuen, perfecte. Si no, que els venguin i en facin el que vulguin”, explica.

Des de 2001, la recerca i una despesa enorme de diners han fet de Pere Julià, amb tota seguretat, el col·leccionista més gran de mapes antics de Catalunya i d’elements de la Guerra de Successió. Repetim la xifra: sí, tot sol n’ha arreplegat 3.175 exemplars, entre gravats i plànols. A casa seva, no només les pedres parlen: són les calaixeres, les carpetes, els prestatges i, sobretot, els papers, els que expliquen coses de Catalunya. Les seves lleis, les seves fronteres, les seves ciutats, els seus pobles, els seus símbols, les seves guerres i les seves ferides. Tota la història d’un país des del segle XVI és aquí.