Fora de les grans escenes de les pel·lícules de Hollywood, més enllà de les paraules de les novel·les, rere les lletres de les cançons més conegudes, les històries d’amor poden canviar el rumb dels protagonistes també a la vida real. La Iryna Varvalska mai hauria imaginat que la seva seria una història com ha estat, de pel·lícula. I tot, per una persona especial, en Jordi, que ho canvia tot.

La Iryna neix i creix a Kíev, Ucraïna, on viu amb els seus pares i la seva germana. Aprèn a parlar rus i ucraïnès des de ben petita perquè tots dos són idiomes principals del país. El seu idioma matern, aquell en què que més xerra a casa i amb els amics, és el rus. A l’escola també aprèn l’anglès, la qual cosa enriqueix encara més el seu espectre lingüístic. Però els seus estudis no són de llengua. La Iryna decideix cursar Economia i, en acabar, es dedica a treballar com a comptable. És una feina que li agrada i que gaudeix exercint. Una vida plàcida i tranquil·la. La presentació del personatge principal que a l’inici de qualsevol comèdia romàntica passa de pressa entre quatre escenes per explicar d’on ve i qui és, mentre sona una cançó pop de fons per posar-hi ambient. Entre aquestes imatges, n’hi ha una d’especialment rellevant.

“No era conscient de ser en un territori que es deia Catalunya; per mi tot era Espanya.” Aleshores, és incapaç de diferenciar el català i el castellà: “Em sonava tot igual!”

La primera vegada que la Iryna visita Barcelona és el 2013, amb 29 anys, per fer turisme i gaudir dels monuments i carrers més emblemàtics de la ciutat. Recorda que “no era conscient de ser en un territori que es deia Catalunya; per mi tot era Espanya”. Segurament per això, la Iryna se sorprèn moltíssim quan el guia de la ciutat explica que en aquestes terres es parla un idioma diferent i que la cultura és, en molts aspectes, llunyana a la de la resta de l’Estat. Tot un descobriment. Tot i així, la Iryna confessa entre rialles que aleshores és incapaç de diferenciar el català i el castellà: “Em sonava tot igual!”.

Les escenes que recorren la vida de la Iryna s’aturen l’any 2014. Tot comença a girar fins a acabar cap per avall. Comença aquí la història. La Iryna viu la seva rutina estable i feta a Kíev i tot segueix el seu curs. Un dia, sense saber tot el que implicaria, accepta una sol·licitud d’amistat en una xarxa social, la d’en Jordi, i s’encén la primera espurna. Com bé deixa entreveure el nom, no és pas ucraïnès: en Jordi és lleidatà, de Lleida ciutat. Inicien conversa en anglès i, des del primer “Hello”, no paren de xerrar. Són part de la rutina l’un de l’altre i s’expliquen els seus dies amb detall. S’entenen, connecten, riuen, es coneixen i de mica en mica sorgeix una atracció cibernètica molt especial. Parlen durant mesos fins que la pantalla deixa de ser suficient. Es volen conèixer.

El codi font virtual es materialitza, i s’enamoren. La història de la Iryna i en Jordi representa la màgia de la paraula i la conversa

Un dels moments àlgids de la pel·lícula romàntica és aquell en què la Iryna viatja a Catalunya per trobar-se amb en Jordi. El codi font virtual es materialitza, i s’enamoren. La connexió entre dues persones pot superar qualsevol frontera. La història de la Iryna i en Jordi representa la màgia de la paraula i la conversa. Sorgeix l’amor quan només hi ha el do de la paraula i els missatges escrits per apropar-te a l’altre. Després d’haver-se conegut, els viatges passen a ser rutinaris. No poden veure’s tant com els agradaria perquè tenen les seves responsabilitats esperant-se per posar traves a la relació. Si bé se les empesquen per anar agafant avions en direcció a l’amor. “Al cap de nou mesos em va demanar per casar-me”, explica la Iryna. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, accepta l’oferta. L’escena èpica de la pel·lícula és la boda de la parella, que es casa a Ucraïna.

Ja com a marit i muller tenen ganes de començar una vida plegats, encara que serà complexa de gestionar. La Iryna viu la meitat de l’any a Lleida i l’altra meitat a Kíev, aproximadament. Al principi la fórmula funciona prou bé i, tot i implicar viure en un canvi constant, la Iryna se’n surt. Però l’any 2015 una personeta molt important arriba a les seves vides i les capgira de nou. Neix el seu fill: en Marc. Ell es converteix en la prioritat de la parella i la Iryna és conscient que per al petit és una situació estranya, perquè viure entre Catalunya i Ucraïna el fa canviar d’escola, d’idioma i de maneres de fer constantment. “Prou”, es diu a si mateixa. L’any 2018 la Iryna s’instal·la definitivament a Lleida. I aquí comença la part més dura de la història.

“Volia treballar, no podia estar sense fer res, m’era igual de què. Vaig treballar de coses que mai abans havia fet i que no m’imaginava que faria mai”

La decisió de trasllat té moltes implicacions, deixa tota la seva vida enrere. “Vaig haver de començar de zero i va ser dur”, explica la Iryna. Una de les seves prioritats, per exemple, és trobar feina. “Volia treballar, no podia estar sense fer res, m’era igual de què. Vaig treballar de coses que mai abans havia fet i que no m’imaginava que faria mai”, afirma. Cambrera i dona de fer feines, entre d’altres, són dues de les feines que desenvolupa. Ella, però, vol dedicar-se al seu àmbit, fer allò que coneix i que li agrada, que és l’economia. Però hi ha un obstacle al mig del camí: no entén bé l’idioma, i no el domina parlant. Ni el català ni el castellà.

Contra tota convicció social, la Iryna afirma que “no pots viure aquí sense saber català, és necessari aprendre’l”

Decideix, doncs, aprendre castellà. Convenç en Jordi de, fent un esforç important, canviar l’idioma de les seves converses, que sempre havien estat en anglès. Des de llavors es comuniquen en castellà per tal que la Iryna pugui practicar. Aquest coneixement la carrega de seguretat, però continua sentint que té una gran mancança: el català. I és que, contra tota convicció social, la Iryna afirma que “no pots viure aquí sense saber català, és necessari aprendre’l”. Recorda agafar el telèfon a la feina i no saber què és el que li estan dient i no dominar encara l’idioma per poder respondre; confessa que “era una situació de molta impotència”.

“El meu fill, amb cinc anys, parla millor el català que jo!” La Iryna ajuda en Marc amb els deures de l’escola i li llegeix contes en català, encara que “es queixa que vaig molt lenta llegint”

Sorprenentment per a ella, quan fa la prova de nivell per apuntar-se a classes de català, la Iryna descobreix que té un nivell A2, més del que s’espera. Explica que realment ha après força gràcies a anar escoltant el seu entorn, per exemple, o veient els dibuixos de la televisió que li agraden a en Marc. “El meu fill, amb cinc anys, parla millor el català que jo!”, exclama la Iryna. El petit, que va a l’escola pública, sap parlar-lo perfectament; també el castellà, l’anglès que aprèn a classe, i el rus, l’idioma amb el qual parla amb la seva mare. La Iryna comprèn perfectament el català i de mica en mica es va deixant anar per parlar-lo. Ajuda en Marc amb els deures de l’escola i li llegeix contes en català, encara que “es queixa que vaig molt lenta llegint”, explica la Iryna sense parar de riure. Encara li costa expressar-se en català i confessa que sent vergonya, però també sap que tot és qüestió de temps i pràctica.

L’actitud incessant de la Iryna la porta, finalment, a trobar una feina com a auxiliar administrativa. “És una mica més semblant a la feina com a comptable que tenia a Kíev”, explica. Està feliç de tenir-la i d’haver guanyat seguretat gràcies a l’idioma. És feliç, en part, gràcies a la llengua que li ha permès integrar-se. Els primers mesos vivint a Catalunya són molt durs per a la Iryna. Se sent fora de lloc, no pot treballar del que vol, li costa acostumar-se al dia a dia sense poder comunicar-se bé, i ha deixat tot el seu entorn de suport a Ucraïna. Per sort, en Jordi i en Marc són tot el que necessita i junts tiren endavant.

La Iryna ja està feta a les terres lleidatanes; “tornaria de visita a Ucraïna, però no a viure-hi”

“Si tens un objectiu, lluita per aconseguir-lo. No deixis de treballar i ho aconseguiràs i tot sortirà bé”

La Iryna ja està feta a les terres lleidatanes; “tornaria de visita a Ucraïna, però no a viure-hi”, assegura. Després d’un llarg procés d’integració, que ha estat emocionalment dur, ara ja se sent com a casa i això, en part, ha estat gràcies al català. La llengua li ha permès apropar-se a la cultura, que en Jordi ja li donava a conèixer. Sant Jordi, per exemple, és la festivitat preferida de la Iryna, especialment des que els rols de gènere s’han esvaït de la tradició i tant homes com dones reben llibres i roses. Ara mira enrere, veient tot el que ha viscut, i es diu a si mateixa que si hagués de donar un consell a la Iryna que passa pels moments més difícils del canvi de vida, seria: “Si tens un objectiu, lluita per aconseguir-lo. No deixis de treballar i ho aconseguiràs i tot sortirà bé”. Filosofia de vida.

La Iryna mostra un somriure permanent als llavis, tot i les inseguretats de mantenir una conversa sencera en català, que encara fa respecte. Ella transmet felicitat. De nou, sona una cançó pop de fons, que ambienta el final de la pel·lícula però deixa la porta oberta a un futur que continua endavant. L’amor és el motor de canvi i la motivació de la seva vida. L’amor pel seu marit, en Jordi, i pel seu fill, en Marc. L’amor per la seva professió. L’amor per les ganes de superació personal. I amb tota aquesta emoció i un toc de gramàtica, lèxic i conjugació verbal, la Iryna Varvalska ha construït una vida de la qual se sent orgullosa i que no canviaria per res. La música puja de volum, la pantalla en negre, hi apareix una paraula: “Fi”.