Pepe Delgado travessa cada matí el riu Besòs per visitar el seu hort, un bancal rectangular de 24 metres de llarg. Al sud d’aquest clos d’hortolans s’hi intueix la silueta dels voluminosos edificis de la Pau, a només uns pocs minuts a peu. Al nord, s’hi amunteguen les naus industrials on avui ja no hi ha xemeneies, tan sols magatzems retolats amb nomenclatura asiàtica. Més a prop, les fesoleres, les bledes i les raquítiques tomaqueres primaverals del Pepe arrelen cara a cara amb el Sevillano, un vagó de sèrie 8000 com el que va utilitzar quan va migrar a Catalunya. Aquesta peça pertany al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, nascut l’any 2004 i que conviu amb els veïns de Sant Adrià que ocupen algun dels horts de titularitat municipal. Històries de migració que són compartides a banda i banda del ferrocarril, entre els visitants de l’únic museu sobre la immigració a tot l’Estat i els catorze homes i les quatre dones que en cultiven la terra.

Les fesoleres, les bledes i les tomaqueres del Pepe arrelen cara a cara amb el Sevillano, un vagó de sèrie 8000 com el que va utilitzar quan va migrar a Catalunya

El Pepe és un d’ells. M’acompanya a veure el Sevillano. “Aquest és el tren que em va portar a Barcelona”, m’explica. Això era l’any 1973, avui ja fa més de mig segle. Ara l’acompanya durant les estones mortes a l’hort. El comboi és d’un color verd obscur, tot i que un mural de dibuixos fets per infants del Raval n’amaga la fosquedat. És un verd olivaci que s’integra mansament amb la seva exhibició d’hortalisses. “Ha fet calor i ja està tot molt crescut”, em diu ufanosament, tot assenyalant-me les fesoleres de les quals està més orgullós.

“Ara feia temps que no hi entrava”, confessa mentre m’obre la porta del Sevillano i em convida a passar-hi. Un cop dins, la remor del fregament metàl·lic d’unes vies ens immergeix a mitjan segle XX. Amb el soroll persistent i immutable del moviment del tren s’hi mesclen els compassos d’una cobla andalusa, amb  castanyoles i una guitarra flamenca. Pel sostre del comboi també s’escolen els esglais d’una nena que veu per primera vegada el mar al seu pas per Alacant. “Fixeu-vos-hi, el mar! Ja arribem!”, crida la mare. La imatge de l’aigua turquesa es projecta sobre una finestra de l’interior del vagó. “A l’altra banda hi soc jo cada dia”, em diu el Pepe. Si poguéssim obrir la finestra de l’exposició, s’albiraria el seu hort, em demostra.

El Sevillano quedava embotit de persones i maletes a l’estació de Sevilla i no cessava d’entrar-hi gent fins a arribar a Barcelona

Continuem travessant el passadís llarg i estret dels 24 metres del comboi, la mateixa longitud que el seu bancal. En un altre compartiment, la imatge d’una abraçada entre dos joves en una estació de tren comparteix espai amb els quatre seients d’escai blau on el Pepe recorda seure: “Aquí hi entràvem vuit persones”, em diu indolentment. “Va ser un viatge bastant còmode”, afegeix sense enyor ni recança. Les imatges de l’exposició del museu expliquen una història potser una mica diferent. Els vídeos projectats a les finestres ens mostren un Sevillano que quedava embotit de persones i maletes a l’estació de Sevilla i on no cessava d’entrar gent fins a arribar a Barcelona. Famílies carregades amb valises de pell, però també farcells de tela plens de roba. Un dia sencer viatjant que s’estireganyava amb converses entre vagons, cants i menges en carmanyoles fredes.

Els passatgers del Sevillano viatjaven amb les seves robes, però també amb les històries de famílies que quedaven esquinçades per un viatge en tren

Prop d’un milió i mig de persones d’altres parts d’Espanya i de la Catalunya interior van arribar a Barcelona des dels anys quaranta fins a la dècada dels setanta. Milers de persones que atapeïen trens i autobusos amb l’objectiu de deixar enrere el poble i treballar a la gran ciutat. Lluny quedaven els pares i germans que no els acompanyaven, desitjant que la distància fos recompensada per l’esperat retorn estival. Amb ells viatjaven les seves robes, però també les històries de famílies que quedaven esquinçades per un viatge en tren.

Prop d’un milió i mig de persones d’altres parts d’Espanya i de la Catalunya interior van arribar a Barcelona des dels anys quaranta fins a la dècada dels setanta

La història del Pepe és més rocambolesca del normal. Per a ell, migrar a Barcelona era migrar una segona vegada. A Sant Adrià avui alguns l’anomenen Josep, però també va viure uns anys que el cridaven pel nom de Joseph. La primera vegada que va marxar del seu poble natal, Montilla, a Còrdova, tenia vint anys. “Un amic del poble feia uns anys que havia anat a treballar a Alemanya i em va demanar si volia seguir-lo”, m’explica. En unes poques setmanes, l’empresa elèctrica on treballaria li havia gestionat la documentació i comprat el viatge. “Jo no vaig passar per l’Institut Nacional de l’Emigració, tot ho van fer els alemanys”, insisteix. Amb els papers a la butxaca i sense dubtar-ho gaire, el Pepe va agafar un tren que el duria fins a Madrid, un altre fins a París i el darrer a Alemanya.

Durant el viatge l’acompanyava un altre amic del poble, el Manolo. “Era un noi molt simpàtic”, recorda. Amb ell van compartir els gairebé tres dies que va durar el recorregut. Un viatge ple d’anècdotes, que explica mentre engola un tall de carn amb pa amb tomata. “A París teníem una tarda sencera per esperar l’altre tren, i no sabíem què menjar”, em relata. “Vam anar a un bar de l’estació d’Austerlitz i unes noies de la barra van començar a riure’s de nosaltres intentant parlar en francès. De cop, va sortir la mestressa i va dir: «¿Qué quiere tomar esta gente?».” La família que regentava aquell bar havien migrat d’Extremadura i van ser els únics espanyols que recorda trobar-se. “La filla de la barra era francesa, ja havia nascut allà. Ens van donar de tot per menjar, com uns reis, i no ens van deixar fins a les vuit del vespre, que ens van dur a l’andana.”

“Aquest és el tren que em va portar a Barcelona”, explica el Pepe. Això era l’any 1973, avui ja fa més de mig segle. Ara, el Sevillano l’acompanya durant les estones mortes a l’hort

L’endemà van arribar a Helmstedt, una ciutat d’unes poques desenes de milers d’habitants de la Baixa Saxònia. L’empresa li va facilitar una habitació al costat de la fàbrica. “Tenia tot el que necessitava, amb la seva calefacció, llit i armari. Allò estava molt bé”, m’explica. De Helmstedt recorda la cruesa del pas fronterer entre l’Alemanya Occidental i l’Oriental. “Era molt dur veure com les famílies parlaven a través d’un reixat”, diu amb els ulls lleugerament entelats. El pas de Helmstedt era el més extens i important de la frontera interna entre la República Federal i la República Democràtica. El poble on vivia el Pepe, part de l’Alemanya Occidental, era el punt més pròxim en carretera per arribar al Berlín occidental i on les cues de cotxes dels qui volien visitar la seva família s’allargassaven a l’altra banda del reixat.

També recorda aprofitar un cap de setmana per anar a Berlín, creuant aquell pas anxovat de vehicles. “Amb el Manolo vam decidir anar al Berlín de l’est, a veure com era”, comença a narrar amb afany explorador. De seguida la història decau i no aconsegueixo que navegui gaire enllà: “No vam durar ni mitja hora. Feia molta por. Hi havia tot d’homes armats arreu que et miraven desafiadors”. En aquella atmosfera tèbia d’una societat esbocinada, recorda que, tot i trobar-s’hi còmode, el primer any gairebé no sortia de l’habitació. “Al principi era un caos, no entenia res.” No s’esperava, però, que aviat s’hi acabaria acostumant. “La primera frase que vaig aprendre va ser per dir pa: brot.” A poc estant, la futilesa d’un crostó per rosegar va deixar pas a aventures de més fruïció. “La segona frase que vaig aprendre va ser: Foc, si us plau?” El segon any ja sortia a ballar, al cinema, de passeig, i m’explica que va tenir bona relació amb alguns treballadors alemanys. “Els alemanys no podien veure els turcs, no anaven mai amb ells, però a nosaltres ens respectaven.”

Des d’Alemanya, el Pepe feia arribar els diners al poble pensant que eren per a ell, per a quan tornés, però en casar-se ja se’ls havien gastat. No els hi va reclamar mai, al pare

El Pepe era el primer de deu germans, i quan va arribar al país germànic la majoria d’ells encara vivien a Montilla. Cada mes enviava a la família dos terços del que guanyava a la fàbrica. “Si guanyava 800 o 900 marcs, n’enviava 600 a Montilla. Sempre esperava el dia que el canvi era millor perquè arribessin més pessetes. A Montilla allò eren molts sous.” Feia arribar els diners al poble pensant que eren per a ell, per a quan tornés, però en casar-se ja se’ls havien gastat. No els hi va reclamar mai, al pare.

“Si guanyava 800 o 900 marcs, n’enviava 600. Sempre esperava el dia que el canvi era millor perquè arribessin més pessetes. A Montilla allò eren molts sous”

Al poble també hi tenia la promesa, la Mercedes, però ella no es podia imaginar vivint a la fredor del nord i refusava traslladar-s’hi amb ell. S’enviaven cartes i es van poder veure durant els dos viatges que va fer a Montilla per passar-hi les vacances. El darrer, dos anys i mig després, va ser el definitiu. El 19 de març de 1973 el Pepe va tornar al seu poble natal per casar-se amb la Mercedes. “El casament va ser de primera, sense estar-nos de res. És clar, jo portava diners d’Alemanya”, descriu. Tenia quaranta dies de vacances i van aprofitar-los per fer el viatge de nuvis a Barcelona, amb el cèlebre vagó del Sevillano. El que no es podien imaginar és que aquella seria la ciutat que els acolliria la resta de la seva vida. “Un cop a Barcelona, un dels meus germans petits, que ja hi havia arribat anys abans, va presentar-me el doctor Brunne, un enginyer fascinant”, em remarca.  Aquest enginyer químic d’excelsa categoria treballava en aquell moment per a la fàbrica ATEVI, Aplicaciones Técnicas del Vidrio. L’empresa estava instal·lada a Sant Adrià de Besòs des de 1953, però estava a punt de ser comprada per una gran manufactura d’Alemanya.

En uns mesos, les instal·lacions de Sant Adrià s’omplirien de tècnics de la multinacional Schott, dedicada a la fabricació de vidres industrials. El doctor Brunne, de qui només té bons records, va oferir-li quedar-se a Sant Adrià. “Calia algú que es pogués entendre amb les maneres dels alemanys i les seves màquines”, em diu cofoi. Aquell va ser el millor regal de casament que la Mercedes podia demanar. La parella ja no va tornar a Montilla, ni el Pepe a Helmstedt. Els quaranta dies de vacances pagades es van convertir en cinquanta anys en què va veure créixer i decréixer la corona industrial de Barcelona. Avui, d’aquell Sant Adrià on va aterrar, en queda poca cosa. “Quan m’aixecava per anar a la fàbrica a les cinc del matí em trobava un ase carregat de gel que anava a les tres xemeneies de la FECSA”, recorda.

El Besòs, que els separava de la gran ciutat, no era més que un niu de deixalles i la riota del país

El poble, que fins a principis de segle era un llogaret ple de prats i vernedes a la vora de la Ciutat Comtal, quan hi va arribar era una ciutat industrial en creixement desbocat. “Del carrer Lleida, on jo vivia, només hi havia una bombeta; era una ciutat molt fosca”, rememora el Pepe. Així i tot, amb la gran quantitat d’empreses que s’hi aglomeraven, “era l’ajuntament més ric del país”. El Besòs, que els separava de la gran ciutat, no era més que un niu de deixalles. “La gent hi tirava mobles, brossa, de tot”, descriu el Pepe. L’ocre dels seus laterals giravoltava amb la foscor de l’aigua i era la riota del país. La Trinca en feia mofa en el famós “El Danubi blau”: “El riu Llobregat és amarronat, el Besòs és verd i groc n’és el Ter”.

Els anys van anar descolorint les aigües del país i posant color a les façanes. Les quatre dècades que el Pepe va treballar a la fàbrica de vidres són els anys que va viure el naixement d’una nova ciutat residencial que es mostrava de cara al riu. “El barri de la Catalana no tenia res a veure amb com està avui”, em posa d’exemple quan li demano una transformació concreta. Aquella comunitat de cases baixes a la riba oest del Besòs, sense luxes i aixecades pels mateixos treballadors de la central tèrmica, són ara edificis residencials moderns amb totes les comoditats. “D’un dia per l’altre es va començar a reurbanitzar tot”, aplaudeix mentre endrapa un altre tros de pa.

Aquella comunitat de cases baixes a la riba oest del Besòs, sense luxes i aixecades pels mateixos treballadors de la central tèrmica, són ara edificis residencials moderns amb totes les comoditats

En un Sant Adrià que no cessava d’evolucionar, el Pepe es va jubilar i, sis anys després, la fàbrica Schott va tancar. La manufactura de tubs de vidre va retornar a Alemanya i va acomiadar un centenar de treballadors. “Cada dia passava per davant de la nau i hi havia vagues, manifestacions… Però van acabar tancant i tothom al carrer.” “Abans la gent es queixava per tot, ara tothom està callat”, protesta pletòric. Inditex va comprar 22.000 metres quadrats de Schott i, des de llavors, les instal·lacions resten tancades.

“Abans la gent es queixava per tot, ara tothom està callat”, protesta el Pepe

Des que va arribar fa cinquanta anys, el Pepe ha viscut al mateix pis del centre de Sant Adrià que el doctor Brunne va oferir-li i que va pagar a poc a poc amb la seva nòmina, fins a comprar-lo del tot. Ara fa deu anys que està jubilat. La mateixa dècada durant la qual ha compartit el seu hort amb el comboi de sèrie 8000 del Sevillano que el va dur a Barcelona. Aquest matí es miren de reüll.

El Museu d’Història de la Immigració de Catalunya és el protagonista d’aquest esforç col·lectiu per explicar la migració des d’una mirada humana i qui acull el comboi que el Pepe m’ensenya. La institució neix l’any 2004 amb la voluntat de crear un espai on reflexionar sobre el fet migratori, particularment, des d’una perspectiva històrica, de les migracions a Catalunya al segle XX. Mitjançant una exposició temporal rotatòria i quatre espais expositius a l’exterior —un dels quals, el ferrocarril—, el centre rep cada any la visita de desenes de grups escolars i fa diferents accions educatives amb col·lectius i associacions.

El Museu d’Història de la Immigració de Catalunya neix el 2004 amb la voluntat de crear un espai on reflexionar sobre el fet migratori, particularment de les migracions a Catalunya al segle XX

Imma Boj és la directora del museu i la responsable d’aquesta comesa des del naixement de la institució. M’explica que va ser un encàrrec de l’inici del segle XXI que va quedar ferit amb la crisi de l’any 2008. “Quan es va quedar sol, l’Ajuntament de Sant Adrià va decidir assumir el desenvolupament del projecte, que inicialment era molt transversal”, assenyala l’Imma. Destaca el repte que implica conceptualitzar el fet migratori, i començar a fer-ho en un moment de crisi econòmica des d’un dels municipis amb la renda per capita més baixa del país.

El museu persisteix avui com una institució d’àmbit municipal, amb recursos limitats, tot i la fondària del que es proposa i l’aspiració a tenir un abast de país. “Sent un equipament municipal som molt conscients que hem de treballar amb molta modèstia, sense grans focs artificials”, tot i que relata que col·laboren amb entitats i escoles de tot el territori. La recepta per evolucionar sense gaire pirotècnia, segons l’Imma, és “no generar coses per la idea que poden interessar, sinó adaptar-nos quan captem una demanda”. Un dels exemples d’aquesta adaptació és un plafó de la frontera de la Franja de Gaza que el museu va instal·lar l’any 2014. Avui encara hi és. Entre les actualitzacions més recents també hi trobem la incorporació d’un espai expositiu sobre les migracions climàtiques. “És la ciutadania qui ha de fer el relat, no nosaltres”, em diu. 

Parlar de migració i construir narratives al voltant d’una qüestió tan sensible és un projecte que també s’han proposat altres grans ciutats, com París

Parlar de migració i construir narratives al voltant d’una qüestió tan sensible és un projecte que també s’han proposat altres grans ciutats, com París, que l’estiu del 2023 va estrenar la renovació del Musée National de l’Histoire de l’Immigration. A França, com a Catalunya, el segle XX és quan s’eixampla el perímetre de vida per a molts pobles. La vida fora de la gran ciutat ja no és confinada a un radi de cinquanta quilòmetres, sinó que s’explica per la relació amb la capital.

Un dels exemples de l’adaptació del museu és un plafó de la frontera de la Franja de Gaza que es va instal·lar l’any 2014. Avui encara hi és

Totes dues propostes expositives són concebudes amb la bonança de principis de mil·lenni i l’emergència d’una autoconsciència sobre el fet migratori. Ambdues també van quedar en estat crític per la crisi de 2008. Tanmateix, són moltes les diferències que les separen. L’exposició permanent de París es remunta fins al segle XVII per començar a dibuixar una línia del temps dels moviments humans. En el cas de la de Sant Adrià, la línia temporal s’inicia molt abans, al temps del paleolític i del nomadisme, però només a títol introductori i donant un protagonisme destacat a les migracions internes espanyoles del segle XX.

Tant la masia de Can Serra, que acull el museu de Sant Adrià, com el Palais de la Porte Dorée de París comparteixen ser espais creadors de narratives sobre migració, tot i que són testimonis d’orígens diferents. Mentre que el naixement del Palais de la Porte Dorée de París té un origen clarament colonial, construït per a l’Exposició Colonial Internacional de 1931, la masia de Can Serra mostra una reminiscència arquitectònica a l’estil indià català. De fet, els primers propietaris n’eren, d’indians, tal com indica el Mapa de Patrimoni Català de la Diputació.

La galeria porxada de la planta baixa, acompanyada d’una dotzena de columnes toscanes, va ser construïda a mitjan segle XIX i va pertànyer a diferents famílies de la burgesia barcelonina fins a acabar sent una botiga de mobles i una de plantes. Quan era una casa d’estiueig de famílies de la Ciutat Comtal, Can Serra estava envoltada de camps de conreu. Avui, quan el Pepe alça la vista, només hi troba naus industrials i els alts edificis de la Pau d’habitacions encongides. Quan visita el Sevillano, tampoc hi troba cap referència a l’origen de la masia que l’acull.

Quan era una casa d’estiueig de famílies de Barcelona, Can Serra estava envoltada de camps de conreu. Avui, quan el Pepe alça la vista només hi troba naus industrials i els alts edificis de la Pau d’habitacions encongides

El Pepe encara viu al centre de Sant Adrià. Per arribar als horts, a la riba oest, ha de travessar el Besòs, passant per allà on va treballar durant gairebé quaranta anys. L’antiga fàbrica és buida. Ja no hi passeja l’ase que cada matí el despertava carregant gel a les xemeneies. La ciutat ha crescut, però també s’ha fet més habitable. El riu ja no és una deixalleria i els antics prats i vernedes han esdevingut una ciutat d’acollida. “Si no fos per la immigració, aquí no duràvem quatre dies. Qui manté el país?”, m’exclama. “La diversitat està totalment assumida per la gent jove, som la gent gran qui ho posem més complicat.”

A Can Serra, el Pepe continuarà trobant-hi els seus companys hortolans i podrà compartir les fesoleres, les bledes i les raquítiques tomaqueres davant del Sevillano que el va dur a Catalunya

Té clar que es queda per sempre a Sant Adrià. Els seus dos fills treballen al manteniment de la línia 9 del metro, també per a una empresa alemanya, Thyssen, i per on circulen els milers d’alemanys, parisencs i ciutadans d’arreu d’Europa que es dirigeixen a Barcelona des de l’aeroport. Alguns dels nord-europeus són els qui avui migren, tot i que el terme expat els és més grat, més en cerca de sol i platja que d’una vida econòmicament digna.

Ja fa alguns estius que el Pepe no va a Montilla, ara que els pares ja no són vius. “No m’he sentit mai migrant, ni a Alemanya ni aquí”, em diu. També reconeix que ha estat un treballador privilegiat. No ha tornat al país germànic, ni ha visitat mai el museu de la immigració de París, però és coneixedor que a Can Serra hi trobarà els seus companys hortolans i podrà compartir les fesoleres, les bledes i les raquítiques tomaqueres davant del Sevillano que el va dur a Catalunya.