Encara és allà. Com un taüt de ferro. Com un cementiri construït en un instant. És l’avió DC-6 francès que la tarda del 19 de juliol de 1986 s’estavella al capdamunt del massís de l’Albera (a la part de l’Alt Empordà). Surt de Marsella per ajudar a apagar l’incendi colossal (més de 30.000 hectàrees cremades) d’aquesta serralada personal que uneix la Catalunya del Nord i la del sud. Hi moren els quatre tripulants. Recordem-los: el pilot Jean Pierre Davenat, el copilot Jacques Ogier, el mecànic Roland Denard i l’ajudant Jack Le Bel. 

Som davant d’un lloc de peregrinació arbitrària: des del record de les víctimes, fins al cau de robatoris de ferralla, objectes; també com a amagatall de tresors de gimcanes amb GPS, o photocall de les curiositats de la vida. Però els trossos de l’avió són ja com el bosc de rouredes renascut. Camuflats, confosos, units. Tot és llavor. Tot és record. El ferro i la planta. El color plata i el verd. Tot ens du al mateix lloc: a la peregrinació, al periple, al viatge cap a on anem tots.