En un racó del garatge de casa seva, el Josep Maria hi té una finestra al passat.  Darrere d’una porta de fusta decorada amb pòsters de diverses mides i colors, s’hi descobreix una petita sala de cinema. Dues màquines que apunten a una pantalla blanca presideixen l’espai. Hi ha quatre cadires i, al voltant, tot un piló de rotllos de cinta de cinema de diversos colors que ajuden a distingir les parts de cada una de les filmacions. En total, gairebé seixanta pel·lícules. El cinema ha estat la seva passió des de sempre i ara és una manera d’intentar que la vida no s’escapi. Guardar per no oblidar. La seva col·lecció té una particularitat: no és estàtica, sinó tot el contrari. És el resultat d’intercanvis de pel·lícules que fa amb persones que, com ell, s’aferren a no deixar que es mori allò que representa un bocí de la seva joventut.

Els inicis de la seva col·lecció es remunten al cinema del seu poble, a la Nou de Gaià. Els Cinemes Rex, així és com es deia aquell lloc que reunia tot un poble les tardes de cap de setmana. L’any 1964 va tancar perquè l’home que s’encarregava de gestionar-lo va agafar el cinema La Palmera, de Torredembarra, i la Nou va quedar-se sense durant unes poques festes. “En aquella època un poble sense cinema estava perdut. La gent es trobava allà. Feien poble”, explica. 

“En aquella època un poble sense cinema estava perdut. La gent es trobava allà. Feien poble”

El centre de la vida social per excel·lència era el cinema; per això, Josep Maria Fortuny i el seu soci, Josep Maria Casas, es van posar d’acord per ser ells els qui tornessin al poble la vida que feia poc havia perdut. Tots dos n’eren aficionats i no podien permetre que el seu poble es quedés sense. Van estrenar-se amb Un grito en el pantano, una pel·lícula d’aventures protagonitzada per Jean Peters que relata la història d’un home condemnat a viure aïllat de la civilització per un crim que no ha comès. Un drama americà que donava el tret de sortida a la nova etapa dels Cinemes Rex de la Nou. 

Així, després d’haver estat durant uns pocs mesos sense sala de cinema, grans i petits es tornaven a trobar en aquell espai que feia d’escenari de totes les festes. “Hi havia dies que, fins i tot, un cop s’acabava la pel·lícula, la gent es quedava a ballar una mica”, relata amb nostàlgia.

A partir d’aquell moment, el Josep Maria es va encarregar de, com diu ell, “tirar el cinema”, és a dir, fer d’operari que projecta les pel·lícules. Les llogava per lots a les cases comercials de Barcelona i les passava pel cinema en un període de quatre o cinc anys, que era la data de caducitat que tenien la majoria de les pel·lícules estrangeres abans de tornar-se a reposició. Cada pel·lícula la tenia llogada quinze dies per unes 2.500 o 3.000 pessetes i a cada festa en projectava dues de diferents. 

Com que els lots eren estàtics i no podia triar quines pel·lícules incloure-hi, el Josep Maria i el seu company se les enginyaven per evitar projectar les pel·lícules que ells consideraven més dolentes. “Hi havia lots i tu havies d’agafar el lot complet. El que passava és que hi havia pel·lícules bones i dolentes, però tu les havies de fer totes! Les bones bones, normalment les fèiem un any després que s’estrenessin, i quan vèiem que les més dolentes caducaven les deixàvem i fèiem la reposició de les bones. Una pel·lícula bona la repetíem dues vegades en cinc anys, en lloc d’una de dolenta!”, explica rient.

El funcionament era senzill: quan a la Nou hi havia tres parts de la pel·lícula passades —és a dir, tres rotllos—, un encarregat agafava una moto i s’emportava les cintes cap a Bràfim. I el de Bràfim feia el mateix: agafava la meitat de la pel·lícula i la baixava fins a la Nou

Perquè fos més dinàmic, la Nou va començar a “fer el pas” de les dues pel·lícules amb el cinema de Bràfim. El funcionament era senzill: quan a la Nou hi havia tres parts de la pel·lícula passades —és a dir, tres rotllos—, un encarregat agafava una moto i s’emportava les cintes cap a Bràfim. I el de Bràfim feia el mateix: agafava la meitat de la pel·lícula i la baixava fins a la Nou. Un cop les dues pel·lícules s’acabaven d’emetre ja podien començar amb la següent sense haver-se d’esperar gaire. La idea era poder projectar les dues pel·lícules diferents a la vegada, una a la Nou i l’altra a Bràfim. El Josep Maria explica que si hi havia alguna vegada que una de les dues era molt més llarga que l’altra, s’havia de posar el No-Do mentre s’esperava que arribés l’encarregat de pujar i baixar les cintes. 

A poc a poc, va anar ampliant la gestió dels cinemes i va passar a encarregar-se de la programació i distribució de les pel·lícules de Salomó, Vilavella, el Pont d’Armentera, el Pla de Santa Maria, el Catllar, la Riera de Gaià i finalment Altafulla. A la Nou es continuava fent cinema, però “el pas de les pel·lícules” es va començar a fer amb la Riera de Gaià, per proximitat dels dos municipis, i a Bràfim, amb el Pla de Santa Maria o amb el Pont d’Armentera. Els pobles es van anar ajuntant en funció de quins eren més a prop dels altres, perquè el trasllat de les cintes fos més ràpid.

Els Cinemes Rex de la Nou van projectar l’última pel·lícula l’any 1974. Els pocs ingressos van portar a una baixa rendibilitat que no va permetre que la sala continués funcionant. El mateix patró es va repetir en gairebé tots els pobles de la vora. Els pocs que van continuar dempeus no van aguantar el procés de digitalització gairebé obligat dels cinemes. Econòmicament era inviable sustentar els negocis.

En aquell moment el Josep Maria va traslladar el cinema a casa seva. Ho va fer comprant-se una màquina de 16 mil·límetres que li permetia poder seguir gaudint de les pel·lícules com ell les havia conegut, però en la intimitat de la seva llar. Els films que projectava els llogava a Barcelona o els comprava a algun col·leccionista i ja se’ls quedava per a ell. 

El Josep Maria va traslladar el cinema a casa seva. Ho va fer comprant-se una màquina de 16 mil·límetres que li permetia poder seguir gaudint de les pel·lícules com ell les havia conegut, però en la intimitat de la seva llar

Aquesta passió que sentia pel cinema l’havia de combinar amb la seva vida personal i laboral. Abans de jubilar-se havia estat electricista i comercial elèctric. Treballava en una empresa a Tarragona i va acabar muntant-ne una delegació a Valls. A més, va ser alcalde de la Nou del 1979 al 1995 i durant aquells setze anys, quan tornava de la feina, havia d’anar directament a l’ajuntament. 

El dia no tenia prou hores i l’atrafegada vida professional contrastava amb una vida familiar molt reduïda per totes les estones que no passava per casa. “Tens moltes hores tombant i que no fas res. La nit és llarga anant d’un lloc cap a un altre”, recorda. El cinema funcionava en aquell moment com a via d’escapament i de refugi. Era una pausa en el temps, en un intent de retenir-lo en un mateix lloc durant els minuts que durava el film i pal·liar així la por que suscita el pas dels anys.

Va continuar fent-ho així fins que va arribar l’entrada del nou segle. Aprofitant els contactes que havia fet durant la seva etapa tirant cinema, va conèixer el José, un home de Sevilla que va canviar-li la seva màquina de 16 mil·límetres per una de 35 i alguna bobina. De fet, eren aquestes últimes, les màquines que ell havia utilitzat quan s’encarregava de gestionar els cinemes. “De les màquines de 16 a les de 35 en canvia principalment l’amplada i la visibilitat”, explica.

“Allà hi havia aquest xicot, que també tenia moltes pel·lícules, i jo n’hi vaig deixar alguna i ell a mi, i llavors ja em va passar una llista de col·leccionistes de tot Espanya”

Per continuar ampliant el seu petit santuari, a Barcelona, i gràcies a les cases comercials que freqüentava per comprar les cintes, va conèixer un home que el va introduir en l’intercanvi de pel·lícules. “Allà hi havia aquest xicot, que també tenia moltes pel·lícules, i jo n’hi vaig deixar alguna i ell també a mi, i llavors ja em va passar una llista de col·leccionistes de tot Espanya. I a partir d’aquí comences a parlar amb tots ells i vas comprant pel·lícules, en deixes i n’intercanvies.”

Va començar guardant la seva petita col·lecció en una habitació de casa seva, però a mesura que es va anar ampliant, l’espai es va anar quedant petit i va decidir traslladar-se al garatge. Va transformar el que havia sigut un antic celler on celebrava dinars amb familiars i amics en una sala de cinema que transporta al segle passat a tothom qui la trepitja.

Lo quiero muerto, Cantando bajo la lluvia, El planeta de los simios, Bajo el signo de Montecristo, Apache, Los inconquistables, Éxodo, 100 rifles, Mogambo o Los siete magníficos són alguns dels títols que té a la seva col·lecció. Repartides per l’habitació, les pel·lícules del Josep Maria formen una imatge que potser haurà canviat d’aquí a tres mesos. El que té d’únic el seu catàleg és que alguna d’aquestes pel·lícules podria acabar en mans d’una altra persona a canvi d’una altra pel·lícula. 

La llista que li va passar aquell home de Barcelona va servir-li per iniciar la xarxa de contactes que té ara. L’intercanvi li ha permès crear una col·lecció viva. Canviant. Que evoluciona. Primer, per trucada, i ara, ja a través de WhatsApp, el Josep Maria manté contacte amb persones d’arreu, des del País Basc, passant per València, Mallorca, Andalusia i Saragossa.

“Les pel·lícules que enviem ja no ens les tornem. Quan en rebo una, me la quedo, i si no m’interessa gaire, la puc fer servir per intercanviar-la altra vegada per una pel·lícula que m’agradi més”

“Ens enviem fotos i els noms de les pel·lícules que tenim per si algú la vol canviar per una altra. Si em diuen que sí, ens posem d’acord i ens les enviem per correu”, descriu el Josep Maria. S’intercanvien pel·lícules com els infants ho fan amb els cromos: s’ensenyen quines tenen i si alguna els agrada, fan el canvi. “Les pel·lícules que enviem ja no ens les tornem. Quan en rebo una, me la quedo, i si no m’interessa gaire, la puc fer servir per intercanviar-la altra vegada per una pel·lícula que m’agradi més.” És també qüestió d’estratègia: jo t’envio aquesta pel·lícula que m’has demanat, i tu me n’envies una altra que, per molt que a mi no m’agradi gaire, em pot servir per aconseguir-ne una de millor.

No recorda quina va ser la primera pel·lícula que va tenir, però sí que té clar quines li encantaria que formessin part de la seva col·lecció, però mai ha trobat ningú que les hi vulgui canviar. Ben-Hur, per exemple. La pel·lícula ambientada en l’antiga Roma, protagonitzada per Stephen Boyd, és una de les preferides del Josep Maria i una de les més difícils de trobar en cinta per la seva gran popularitat. Allò que el vent s’endugué n’és una altra. “Són dues pel·lícules impressionants i que van batre rècords de taquillatge, però no les trobo per enlloc, no les puc canviar amb ningú.”  

Precisament aquesta és una de les dificultats amb les quals es troba més sovint: com que les pel·lícules de cinta ja no es fabriquen, només en pot aconseguir de noves intercanviant les que ja té. També n’hi ha d’altres que sí que té i que no intercanviarà mai. “Con él llegó el escándalo. Ja em podrien pagar el que fos que no la donaria mai. És impressionant. És una d’aquelles pel·lícules que et queden gravades.” Un drama familiar entre un pare i el seu fill, que l’emociona cada vegada que el mira.

Quan li pregunto què és el que més gaudeix del cinema, té molt clar que és tot allò que va més enllà de la pel·lícula. El procés. Tenir cura de les màquines i muntar-les i desmuntar-les quan és necessari. Aprendre a arreglar-les per si l’obturador deixa de funcionar. Picar el carbó i canviar-lo per evitar que la pantalla s’enfosqueixi quan la pel·lícula és molt llarga. La màgia del cinema rau en tot allò que no es veu. Per ell, el més important és el que hi ha darrere de les pantalles. “Veus? Aquesta màquina té molts anys. Ja va començar amb el cinema mut. Aquella altra és xinesa i és molt més moderna, però té el mateix sistema que l’anterior. No fa tant de soroll.” Pel Josep Maria les noves tecnologies l’han esvaïda, aquesta màgia. “Ara agafes el projector, l’engegues i ja funciona. Quina gràcia té? Això no és cine!” 

“Ara que tenim unes pantalles impressionants, la gent veu el cine pel forat de pany que és la tele”

M’explica que ara ja fa molts anys que no va al cinema, però remuga pel fet que la televisió estigui agafant el relleu de les grans pantalles. “Ara que tenim unes pantalles impressionants, la gent veu el cine pel forat de pany que és la tele.” El cinema ha perdut la dedicació que requeria abans. La delicadesa.

La majoria de gent amb qui té contacte el Josep Maria són persones jubilades. Tots ells comparteixen una mateixa passió, però també la viuen amb un temor compartit: que s’acabi perdent això que han anat construint entre tots. Que, un cop ells ja no hi siguin, hagin de deixar les seves pel·lícules sense que ningú els agafi el relleu per continuar gaudint-ne i cuidant-les. “El jovent són els que haurien de seguir amb tot això, però el fet que no ho hagin viscut també comporta que no tinguin il·lusió per fer-ho.” Aquest afany d’aferrar-se a la memòria per no deixar que s’oblidi és un dels motors que fa que, mentre ell hi sigui, les pel·lícules sempre tinguin algú que les miri.

“El jovent són els que haurien de seguir amb tot això, però el fet que no ho hagin viscut també comporta que no tinguin il·lusió per fer-ho”

El Josep Maria encara ara passa moltes hores davant d’aquesta pantalla. Sempre que té estones baixa al garatge i obre la caixa dels records. Normalment ho fa sol, però hi té quatre cadires esperant alguna persona que vulgui fer-li companyia. Prepara la màquina, hi posa una pel·lícula, s’asseu i observa com van apareixent imatges que el traslladen a altres temps. Desgrana els records en cada escena: la nostàlgia d’una joventut que semblava que no s’acabaria mai; el cinema de les tardes d’hivern; els balls després de cada sessió… Reviure el que va donar sentit a una generació. S’acaba el film i guarda altre cop el record d’una vida enllaunada en una cinta de pel·lícula.