Què és una església gòtica sense vitralls? Sense la llum virolada travessant la rosassa; radiant a pilars, altar i bancs; navegant pels seus murs de pedra, i oferint un ventall de matisos místics? Què és la Sagrada Família sense les vidrieres de Vila-Grau, que enlluernen milions de persones cada any amb la seva policromia gairebé celestial? I el Palau de la Música, sense l’explosió de tonalitats de la claraboia modernista il·luminant la sala? “Sense vitralls serien una cosa ben diferent, serien altres edificis”, confessa Jordi Bonet. De vegades passen desapercebuts, eclipsats per la majestuositat de parets ancestrals, voltes de creuer o ornamentacions enrevessades. Són un element decoratiu, auxiliar, secundari. Però hi són. I sense ells res seria el mateix. A Vitralls Bonet, a l’Hospitalet de Llobregat, ja fa més de cent anys que en fan. Mireu...

Són incomptables les vidrieres, laiques i religioses, antigues i noves, de disseny propi o extern, que han passat per les mans dels Bonet des de 1923: la Sagrada Família, Poblet, la Casa Batlló, Santes Creus, les Dames de Cerdanyola, el TSJC…

La Sagrada Família, la seva cripta, Santes Creus, l’església del Carme del Raval, Poblet, Sant Joan de Reus, el Palau de l’Agricultura, Santa Maria de Balaguer, Santa Coloma de Ger, el Departament d’Economia… Fins i tot arriben a Osaka. I també en restauren: la Casa Batlló, la Casa Amatller, el Cercle del Liceu, la Pastisseria Escribà, les Dames de Cerdanyola, el TSJC… Són incomptables les vidrieres, laiques i religioses, antigues i noves, de disseny propi o extern, que han passat per les mans dels Bonet des de 1923. I les que hi continuen passant. “Hem treballat a tants llocs que te n’oblides”, explica en Jordi. Ell i el seu germà, en Luard, són la tercera generació de vitrallers al capdavant del negoci.

Som a la segona planta del taller que els Bonet tenen a l’Hospitalet de Llobregat. Al costat de la finestra hi ha la mostra de vidres, el Pantone, amb un total de 400 vidres acolorits

“Això són els dibuixos per a la Sagrada Família de la Bauma, una església modernista d’una colònia obrera de Castellbell i el Vilar”, diu en Jordi, que m’acaba de rebre, assenyalant-me un esbós gegantí que hi ha estès sobre el terra. És un paper enorme, a escala real, amb un vitrall dibuixat. Té totes les divisions acolorides i numerades. “L’església és de l’arquitecte Alexandre Soler i March, que era deixeble de Domènech i Montaner. Fem aquest vitrall, dos més i la rosassa.” Som a la segona planta del taller que els Bonet tenen a l’Hospitalet de Llobregat. Al costat de la finestra hi ha la mostra de vidres, el Pantone, amb un total de 400 vidres acolorits, i un tauler. Aquí, on treballa en Luard —el pintor de vidrieres, l’artista, el dibuixant, la figura cabdal—, és on comencen els projectes.

“Quan fem vitralls nous, primer el pintor fa un dibuix a escala 1:10. Si el client l’accepta, dividim el dibuix, el numerem, l’acolorim i triem els vidres que farem servir. Quan el client torna a donar-hi el vistiplau, l’ampliem a mida natural. Si tens un finestral de tretze metres, necessites tretze metres de paper”, aclareix en Jordi. I continua... “Aquesta ampliació, que té les mides finals, la calquem sobre una cartolina que retallem com si fos un trencaclosques. Aquestes peces les fem servir per tallar els vidres, normalment amb ruleta. Quan tenim tots els fragments tallats, els col·loquem a sobre del dibuix. Si van pintats, els acolorim amb grisalla i els coem al forn a uns 600 graus. Després ho ajuntem amb el perfil de plom («emplomar», en diem) i ho soldem amb estany. L’últim pas és aplicar una pasta entre el plom i el vidre per fer el tancament rígid i impermeable. Aleshores ja es pot instal·lar.”

“Hi ha vitralls que podem resoldre en dos dies i d’altres amb peces tan petites que les hem de posar amb pinces. Literalment, eh? En cas que sigui així, només per a una finestra ens hi podem estar un mes”

Un procés com aquest, des del disseny del pintor fins al tancament, pot tardar des d’uns quinze dies fins a gairebé mig any, depenent de com sigui de gros el projecte i de la seva complexitat. “Hi ha vitralls que podem resoldre en dos dies i d’altres amb peces tan petites que les hem de posar amb pinces. Literalment, eh? En cas que sigui així, només per a una finestra ens hi podem estar un mes.” 

El pintor de vidrieres és la peça clau. Ell és qui projecta; és la vena creativa, artística i estètica del taller. Alhora, és qui decideix la divisió del vitrall. “Això és molt important perquè, depèn de com trossegis els vidres, no es poden tallar”

En qualsevol de les circumstàncies, el pintor de vidrieres és la peça clau. Ell és qui projecta; és la vena creativa, artística i estètica del taller. Alhora, és qui decideix la divisió del vitrall, és a dir, on aniran les línies de plom. “Això és molt important perquè, depèn de com trossegis els vidres, no es poden tallar”, detalla en Jordi. “Has d’escollir bé per on traçar-ho per facilitar la vida de la resta de treballadors i perquè el vitrall duri molts anys.” En Luard, però, no sempre és qui els dissenya. De vegades, artistes vitrallers amb projectes molt grossos recorren al taller perquè faci realitat els seus prototips i s’encarregui de la construcció. En aquest cas, el pintor del taller ha de posar-se d’acord amb l’artista i treballar-hi conjuntament. Els vitralls de Vila-Grau per a la Sagrada Família en són l’exemple més destacable.

“Aquests vitralls són de la catedral de Barcelona. Això és una cosa molt excepcional, només passa un cop a la vida.” Són gòtics, originals del segle XIV

Baixem a la primera planta per unes escales ben estretes i costerudes. “Aquí és on treballen les restauradores”, assenyala. Al taller dels Bonet no només fan vitralls nous, també tornen a la vida vidrieres empal·lidides, malmeses pel pas dels anys. En Jordi encén el llum del tauler de treball, de vidre translúcid, i fa aparèixer una amalgama cromàtica medieval al seu damunt. “Aquests vitralls són de la catedral de Barcelona. Això és una cosa molt excepcional, només passa un cop a la vida.” Són gòtics, originals del segle XIV. “Aquesta és la vidriera de Santa Eulàlia, la central i més antiga.” Està situada a la capçalera del temple, al darrere de la creu que corona l’altar.

Quina responsabilitat, tenir a les mans uns vitralls de fa 700 anys, no? “Sí, però és una cosa que fem molt habitualment. La responsabilitat no et pot limitar ni atemorir, com a professional has de garantir la viabilitat de tot el que fas”

“Aquí només tenim un dels cinc vitralls. No se sap qui els fa perquè els arxius de la catedral no estan ordenats fins al 1350”, explica. El que sí que se sap és de quan daten: d’entre 1317 i 1334, quinze anys abans que la pesta arribés a la Ciutat Comtal. Han viscut de tot. Ponç de Gualba era aleshores el bisbe de Barcelona. “Aquest és el seu escut”, assenyala en Jordi. El vitrall esbossa Jesús a la creu, ornamentat repetidament amb la insígnia del bisbe i les quatre barres. Quina responsabilitat, tenir a les mans uns vitralls de fa 700 anys, no? “Sí, però és una cosa que fem molt habitualment. La responsabilitat no et pot limitar ni atemorir, com a professional has de garantir la viabilitat de tot el que fas.”

“La regla en la restauració és «tant com sigui necessari i tan poc com sigui possible»”

Lisa Tsedenova, la restauradora, és qui s’encarrega d’aquestes vidrieres que destil·len història a cada pam. És d’Estònia i ja fa set anys que és a can Bonet. “L’objectiu és preservar tot el patrimoni que hi ha amb la mínima intervenció possible. Intentem mantenir tot allò que és original, però amb els vitralls, que són un element funcional, de vegades s’han de canviar peces perquè no es trenquin”, explica Tsedenova. “La regla en la restauració és «tant com sigui necessari i tan poc com sigui possible»”, ratifica en Jordi.

“Aquí hi ha el taller de debò.” Al costat, en una sala allargada amb tres taulers, treballen Pau Santamarina, gravador, i Francesc Masip, el vitraller. Dues ànimes, una de dibuixant, més artística, i una de més tècnica, mecànica —tallar, muntar, instal·lar—, que conviuen i s’entrellacen. “Al taller antic la separació era molt clara… Ara no, som tots artesans. Per acabar les coses mecàniques també necessites un cert sentiment”, assegura en Jordi. Avui en Pau està emplomant, una feina molt complicada. Amb un martell colpeja el metall, il·lògicament flonjo i flexible, i li dona forma per aplegar i subjectar-hi els vidres.

“Hi ha vidres que tenen 150 anys i n’hi ha que tenen dos dies. A més, cada tipus de vidre té un nom; al final te’ls aprens. Tots els vidres els demanem, no els fabriquem pas nosaltres. Molts els va comprar el meu avi”

A l’esquerra dels taulers, una enorme prestatgeria de tres nivells emmagatzema un reguitzell de vidres de tota mena, llisos i amb textures. D’aquests plafons monocroms en sorgeix la miscel·lània de colors que acaba bastint els vitralls. “El vidre vermell és molt car, perquè està fet amb coure. Si són vidres bufats, un de senzill potser en val 180 i un de vermell 600”, explica. “Hi ha vidres que tenen 150 anys i n’hi ha que tenen dos dies. A més, cada tipus de vidre té un nom; al final te’ls aprens. Aquest es diu Flemish, aquest Estrella, aquest que té quadradets és el Catedral... Tots els vidres els demanem, no els fabriquem pas nosaltres. Molts els va comprar el meu avi.”

El seu avantpassat, Josep Maria Bonet, i el germà d’aquest, Xavier Bonet, van ser els fundadors del taller. Tots dos provenien del Cadí, del poble d’Arsèguel, i de ben joves van anar a viure a Barcelona per estudiar. “El que trobem més antic és que el 1916 ja estan fent d’aprenents al taller Oriach, un taller molt clàssic, centrat a fer vidrieres religioses.” El 1923 decideixen independitzar-se i engegar el seu propi negoci a Gràcia, on viu la família. “En Xavier era futbolista, va jugar a l’Europa durant l’època daurada. Van estar a punt de guanyar la Copa del Rei i s’enfrontaven al Barça i al Reial Madrid. Amb els diners que hi fa, funda el taller amb el meu avi.”

La primera obra rellevant en què treballen són els vitralls de l’església del Carme del Raval. Amb aquestes vidrieres, dissenyades pel pintor Darius Vilàs, enceten una etapa de col·laboració amb ell que els porta a gestar els vitralls de la cripta de la Sagrada Família

Els Bonet, aleshores amb poc més de vint anys, tenen idees innovadores. Abracen l’avantguarda, la modernització, la renovació de les arts… La joventut. I adopten el moviment noucentista com a propi. Volen deixar enrere tota la resta i, sobretot, superar les tesis modernistes. “Després, a la pràctica, es passen la vida treballant en edificis modernistes”, reconeix en Jordi. La primera obra rellevant en què treballen són els vitralls de l’església del Carme del Raval de Barcelona, de l’arquitecte Josep Maria Pericas. Amb aquestes vidrieres, dissenyades pel pintor Darius Vilàs, enceten una etapa de col·laboració amb ell que els porta a gestar els vitralls de la cripta de la Sagrada Família i de Sant Joan de Reus.

En acabar el conflicte, els dos germans es troben un país destruït, ple d’esglésies esfondrades i vitralls esmicolats. “S’ha de reconstruir tot. És una època dura i d’escassetat per la postguerra, però, alhora, de moltíssima feina”

Durant la guerra, tots els tallers de vitralls es col·lectivitzen i se n’agrupa el material en els més grans. “Se’n van a un taller que es deia Les Arts del Vidre. Com que tot era religiós o burgès, no sé què dimonis van fer durant la guerra”, comenta rient en Jordi. En acabar el conflicte, els dos germans es troben un país destruït, ple d’esglésies esfondrades i vitralls esmicolats. “S’ha de reconstruir tot. És una època dura i d’escassetat per la postguerra, però, alhora, de moltíssima feina.” Feina pagada a preus irrisoris i amb l’afegitó que molts dels materials que s’havien centralitzat en altres tallers anys enrere no van ser retornats. Daten d’aquella època els vitralls de la sala capitular del monestir de Poblet o les vidrieres dels monestirs de Vallbona de les Monges i de les Avellanes.

“A les esglésies feien de tot, des de vitralls molt clàssics fins a altres de molt trencadors. De la mateixa època et trobes coses que semblen del segle XIX i d’altres d’abstractes que semblen d’enguany.” Amb el Concili Vaticà II, a inicis dels anys seixanta, hi ha una renovació de l’art sacre que esperona la producció al taller, del qual passa a encarregar-se només Josep Maria Bonet. “Es fan col·laboracions amb artistes que no sabien construir els vitralls i ens ho encarregaven: Fornells-Pla, Domènec Fita, Grau-Garriga… Tot molt innovador. Va ser una època d’esplendor per al taller, que va fer un esforç gran perquè altres artistes treballessin amb vitralls.” 

Cap als anys setanta, el pare d’en Jordi va passar a fer-se càrrec del negoci, sempre amb la mentoria d’en Josep Maria, que li va transmetre la saviesa, l’experiència i la tradició de tota una vida dedicada als vitralls. “El meu avi, amb vuitanta anys, venia al taller. Sempre hi era, supervisant, fins al 1986.” Aquell any va rebre la carta de mestre artesà vitraller de mans del president Jordi Pujol. Dos anys més tard, el 1988, va morir.

Les vidrieres de la Sagrada Família són la insígnia del taller. La iridescència reflectida al bosc de columnes del temple; els colors càlids i freds que il·luminen branques, fulles, terra i bancs; els diferents vitralls que s’abracen cromàticament, formant-ne un de sol en conjunt…

“Aquell mateix any comencem a col·laborar amb en Vila-Grau. Fins al 2000 és l’artista amb qui fem més obres.” Els Bonet porten a la realitat, d’esbós a vidriera, els dibuixos del pintor barceloní a l’església de Santa Maria de Balaguer, on s’entrellacen vitralls moderns amb pedres medievals, i al Departament d’Economia. L’obra culminant, però, són les vidrieres de la Sagrada Família. Són la insígnia del taller. La iridescència reflectida al bosc de columnes del temple; els colors càlids i freds que il·luminen branques, fulles, terra i bancs; els diferents vitralls que s’abracen cromàticament, formant-ne un de sol en conjunt… “Aporten molt a l’edifici, sense ells la basílica seria ben diferent. Nosaltres, allà, només som els vitrallers constructors. L’artista és en Vila-Grau, però és una obra excepcional”, reconeix modestament en Jordi.

“Sempre que tenia dies perduts a l’escola hi venia a treballar, als estius també. Hi va haver un moment, quan vaig acabar la carrera, que em vaig adonar que la meva vida era aquí”

Els primers vitralls de la Sagrada Família es comencen a construir el 1999, tres anys després que en Luard entri al taller i un any abans que en Jordi ho faci. Ell és químic de professió, i en un principi no té gaire clar que els vitralls siguin el seu món. “Interès sí, vocació no. En Luard seria el més vocacional… Jo mai no vaig saber què volia ser de gran, i encara no ho sé”, apunta rient. “Tenia clar que volia fer una carrera de ciències, però les feines que hi havia com a químic eren força grises. Ja aleshores anava molt al taller, crec que el primer cop va ser el 1991. Sempre que tenia dies perduts a l’escola hi venia a treballar, als estius també. Hi va haver un moment, quan vaig acabar la carrera, que em vaig adonar que la meva vida era aquí.” I des del 2000 sempre hi ha estat. Quan va arribar el relleu?

“Bé, diguem-ne que els meus pares no se n’han jubilat mai del tot. Sempre els consultem coses que no sabem fer. De vegades tractem amb objectes amb què ells ja han treballat i ens n’expliquen les dificultats… Tot això és molt útil. Ara jo en soc l’administrador, però durant molts anys n’he estat l’aprenent, el que va a les obres, el que fa els muntatges… De fet, a la Sagrada Família vaig muntar gairebé tots els vitralls a l’obra. Hi ha moltes coses que les aprens per transmissió familiar, el que veus aquí al taller, però també hi ha molta feina de veure què fan a fora”, explica.

En Jordi, més enllà d’administrar l’empresa, també hi aporta els seus coneixements de química en la restauració. Ell és el metge dels vitralls. Els diagnostica i els fa la recepta que els pertoca. “Hi ha una part, en conservació, de saber què els passa, als materials. A partir del diagnòstic que els faig, en proposo les modificacions. És molt important saber-ne la naturalesa i com es poden alterar. Per exemple, per netejar-los. La majoria de tractaments són químics. També hi ha una altra part de la conservació que és la documentació dels materials, analitzar-los per saber què és original i què ha anat canviant amb el temps. En això, la química hi ajuda molt.”

“Un dia van arribar unes vidrieres que feien tres metres… Veus que hi ha una politja a dalt? Doncs totes les plantes estan foradades. Quan alguna cosa no hi cap, ho pugem per aquest forat”

Tan sols fa cinc anys, en Jordi va haver de prendre la decisió més transcendental del taller. Després de gairebé un segle d’ofici menestral a Gràcia, de tres generacions al capdavant del mateix negoci al carrer d’Astúries, número 6, els Bonet es van exiliar de la vila per motius logístics. “On hi havia el taller ara hi ha un Caprabo.” Ara són a l’Hospitalet, en una nau de tres plantes i 700 metres quadrats del Districte Cultural que havia estat un centre d’atenció telefònica. “Hem guanyat espai, però hem hagut de fer un invent per moure les coses grosses que no caben a l’ascensor. Un dia van arribar unes vidrieres que feien tres metres… Veus que hi ha una politja a dalt? Doncs totes les plantes estan foradades. Quan alguna cosa no hi cap, ho pugem per aquest forat. És l’únic que se’ns va ocórrer.”

El trasllat de local no canvia res, només l’embolcall. El procés artesanal roman intacte i els clients hi continuen sent: administracions públiques, constructores i sobretot esglésies i particulars. “Hi ha molta gent a qui li fa gràcia tenir algun detall a casa en vitrall, des de reproduccions d’elements modernistes fins a dissenys absolutament contemporanis. També, comunitats de propietaris que tenen una entrada amb vitralls i creuen que cal conservar-los. Això és continu, aquí a Barcelona.”

La Ciutat Comtal, epicentre del gòtic català, del Modernisme i del Noucentisme, és l’urbs perfecta per al negoci. “Tot creix entre 1870 i 1910, l’Eixample sobretot, que és quan les arts decoratives estan de moda. Diuen que Barcelona és de les ciutats que té més patrimoni de vitralls”

La Ciutat Comtal, epicentre del gòtic català, del Modernisme i del Noucentisme, és l’urbs perfecta per al negoci. “Tot creix entre 1870 i 1910, l’Eixample sobretot, que és quan les arts decoratives estan de moda. Diuen que Barcelona és de les ciutats que té més patrimoni de vitralls, n’hi ha molts. Bé, a Barcelona i a Catalunya. I encara hi ha moltes vidrieres amb què no hem treballat. En altres països no tenen tot el que tenim nosaltres i no és tan bon lloc per tenir un negoci així.” De fet, al segle passat, van conviure diversos tallers vitrallers amb els Bonet: Amigó, Rigalt & Granell i Oriach en són els més destacables. L’empresa d’en Jordi i en Luard és l’única de les històriques que arriba fins avui i, per tant, la més antiga.

Kyoto, els Estats Units, Sud-àfrica o Libèria són alguns dels altres indrets del món on hi ha colors catalans gràcies als vitralls Bonet

Els Bonet, però, no s’han volgut lligar de mans i estancar-se en el patrimoni català. El seu taller no té fronteres. Un dels seus projectes més grossos va ser al Japó. “Vam aconseguir fer uns vitralls nous dissenyats per en Luard a Osaka. Era tota una església. Va ser un projecte amb una part compositiva molt difícil. Havíem de construir unes vidrieres sense haver visitat l’espai… I amb una part administrativa grisa, som dues cultures ben diferents. Però tot va sortir molt bé.” Kyoto, els Estats Units, Sud-àfrica o Libèria són alguns dels altres indrets on el taller ha treballat amb l’ajuda jurídica del Departament d’Acció Exterior català.

Des de Catalunya els vitralls viatgen al món i, alhora, el món ve a veure’ls a Catalunya

I així, durant cent anys, Vitralls Bonet ha anat bastint i conservant un llegat que enguany supera els límits catalans. Des de Catalunya els vitralls viatgen al món i, alhora, el món ve a veure’ls a Catalunya. “És una satisfacció que amb la perspectiva dels anys va a més. Sobretot quan veus obres que ha fet el teu pare o el teu avi. Sents orgull i penses que ho van fer molt bé en el seu dia.”

En Jordi, inicialment sense una vocació evident per treballar amb vidrieres, ara estima la seva feina. “Vas a llocs excepcionals. Veus joies del patrimoni des d’un punt de vista privilegiat, en espais on sabem que han pujat Gaudí, Alfons Juyol o el mestre d’obres de la catedral… Som només nosaltres els professionals que veiem l’edifici des de certes perspectives. El material mateix és espectacular, té una intensitat de color que no té res més. Si agafes una planxa de vidre de les que guardem i la poses contra la llum, no trobaràs cap altre material que ho iguali.” 

“Nosaltres conservem l’obra, garantim que els objectes visquin molts més anys que nosaltres i que molta més gent pugui veure’ls en un futur. També hem fet grans obres, moltes que hi seran per sempre. Així que sí, modestament, ens sentim partícips de la història”

“També és un goig quan acabes una obra i veus que funciona bé i està adequada a l’espai, com els vitralls de la Sagrada Família. Mentre els muntàvem, anava canviant tot l’espai… Això és únic, ens sentim uns privilegiats de treballar amb vidrieres. Tot plegat mana, posat en una balança, no pas un número en un salari o les condicions laborals.” Li pregunto si se senten partícips de la història. “Els vitralls són el centre de la meva vida. Dins de l’arquitectura es consideren auxiliars, però són peces històriques que fan els millors artistes del seu temps. Nosaltres conservem l’obra de tota aquesta gent, garantim que els objectes visquin molts més anys que nosaltres i que molta més gent pugui veure’ls en un futur. També hem fet grans obres, moltes que hi seran per sempre. Així que sí, modestament, ens sentim partícips de la història.”