“Als catalans ens falta una mica d’autoestima”, deixa anar l’Àngel Portet tot just després d’obrir-nos la porta de la botiga que té al bell mig de la Pobla de Segur. Per què? Responc gairebé de manera instintiva. “Entreu, passeu, ja ho veuràs.” M’adono que la conversa serà distreta. Se’l veu xerraire i amb ganes d’ensenyar-nos el negoci. Abans de repenjar-nos al taulell de la botiga, on mantindrem la major part de la conversa, ens avisa: “Se sent molta olor perquè avui hem fet cassís”.

No és la primera vegada que trepitjo la botiga de la família Portet, però sempre tens la mateixa sensació. Prestatges plens d’ampolles de ratafia i altres licors que retraten un paisatge, el del Pallars, i una manera de fer, la d’una família que, pencant, ha aixecat un negoci ara ja internacional. Gent senzilla i treballadora. Una empresa petita i artesanal. Una manera de fer que barreja innovació i experiència. Un amor pels Pirineus, pel país i per les seves tradicions. Veure-ho per creure-ho. Perquè només amb aquesta creença es pot arribar a fer licors que, des de la Pobla, han traspassat fronteres. Que han convertit la ratafia en una beguda apreciada i reconeguda. Però anem glop a glop, que paga la pena assaborir-ho bé.

Esforç, treball i cultura diluïts en ampolles que amenitzen sobretaules o endolceixen àpats singulars

“La fàbrica és del 1883, però la meva família fa uns setanta anys que hi va fer cap”, comenta l’Àngel, el més gran d’una colla de cinc germans. Ell i el més petit, el Carlos, han continuat el negoci que va aixecar el pare. El patriarca, Joan Portet i Mir, fill de Salàs de Pallars, va començar a treballar a la fàbrica pocs anys després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, el 1949. Llavors era en mans de tres germans de Conques (Isona) casats amb tres germanes de la Pobla, i portava per nom “Borrell i Ribera”. Elles, Borrell. Ells, Ribera. “El cognom d’elles anava al davant. Això avui seria normal, però a finals del segle XIX no ho era gens”, anota l’Àngel. Una dècada després, el 1951, Joan Portet s’hi va associar i van convertir-se en la indústria Ribera i Portet. Fins que, finalment, es va convertir en una empresa regentada per una sola família, els Portet. El Joan al capdavant, i la seva esposa, Pilar Boixareu, al peu del canó, controlant-ne cada detall, aconsellant en cada decisió. Una parella que va convertir el negoci de la ratafia i dels licors en la seva identitat. Esforç, treball i cultura diluïts en ampolles que amenitzen sobretaules o endolceixen àpats singulars.

“El pare, encertadament, va registrar la marca dels Raiers l’any 1964. Ho va fer en honor del seu sogre, l’Àngel Boixareu, el darrer raier de la nissaga de casa Martí de la Pobla”

Els dies, els anys i les dècades han anat passant, però a can Portet segueixen les receptes i maneres de fer de sempre. Els licors més representatius del Pallars s’elaboren de manera artesanal. I quin és el més tradicional i internacional? La ratafia. “Es prepara a partir de la maceració de nous verdes, que es deixen quaranta dies a sol i serena, i de la destil·lació d’herbes i espècies seleccionades”, comenta l’Àngel. Així ho feia el pare i fins avui. Però quina és la ratafia més especial dels Portet? La que va encunyar i idear el pare, la Ratafia dels Raiers. Aquella que dilueix un licor amb la professió del transport fluvial de la fusta. Una manera d’unir olors, sabors i paisatges. “El pare, encertadament, va registrar la marca dels Raiers l’any 1964. Ho va fer en honor del seu sogre, l’Àngel Boixareu, el darrer raier de la nissaga de casa Martí de la Pobla. Ara la festa dels raiers és molt coneguda, però fa cinquanta anys, no. Tenia molta vista”, explica el seu fill amb aquell to de veu que denota orgull i agraïment. I la Ratafia dels Raiers continua sent la beguda per excel·lència de la seva botiga, aquella que més es ven en totes les èpoques de l’any. “La ratafia es fa per Sant Joan i es beu entre l’època dels panellets i dels torrons”, indica l’Àngel. Fa aquesta afirmació i, de seguida, l’acaba matisant: “Ara ja es beu ratafia tot l’any!”.

I a can Portet també en poden fer en qualsevol estació. Hivern, estiu, primavera o tardor. Sempre estan a punt. “Tenim un sistema de ratafia per parts. Fem maceracions de plantes en fred i destil·lacions en calent. Disposem de tots els components de manera separada i després ho barregem. El dia de Sant Joan no podem saber quants litres farem de cada tipus de ratafia. Per tant, aquest mètode ens facilita la feina i ens permet fer ratafia qualsevol dia de l’any”, comenta l’Àngel.

“El pare sempre ens deia que el més important és fer les coses bé. I el que hem intentat en aquesta casa és relacionar els nostres licors amb temes de cultura tradicional”

No deixa mai d’enraonar i es va movent per diferents punts de la botiga. Ens ensenya la col·lecció d’ampolles, la varietat de productes i els cartells que il·lustren les parets. Malgrat que una s’adona, de seguida, que la clau de l’èxit és la passió i la dedicació amb què treballa, hi ha una pregunta que és inevitable: quin és el secret d’una bona ratafia? “El pare sempre ens deia que el més important és fer les coses bé. I el que hem intentat en aquesta casa és relacionar els nostres licors amb temes de cultura tradicional.” El pare va començar amb la Ratafia dels Raiers i els fills han heretat aquesta manera de fer. Fa quinze anys van registrar la marca Els Fallaires, que, des del 2015, són Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. “També fem una ratafia amb el calendari de l’ermità dels Pirineus. Aquesta és la recepta més antiga que s’ha trobat fins ara a Catalunya, de finals del segle XVIII. Va passar-me-la el frare Valentí Serra. O la ratafia de la Vall d’Aran, coneguda amb el nom d’Aigua de Nódes, i que s’etiqueta exclusivament en aranès”, comenta l’Àngel.

“Jo crec que el procés polític català ha fet que el consum de ratafia no disminueixi. Pel que m’han comentat, el president Torra i el vicepresident Aragonès elaboren ratafia. Veig que aquesta beguda és molt institucional”

I en aquest precís instant etziba: “Heu de veure una ampolla!”. El Jordi i jo el seguim. Tot indica que té alguna cosa singular per ensenyar-nos. L’any 2018, en una visita a la Moncloa, el president Torra va regalar una ampolla de Ratafia Corriols al cap de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez. D’on va sortir aquell obsequi? De la Pobla, de can Portet. “Aquella ratafia la vam fer aquí i es va elaborar a partir de la recepta d’una farmacèutica, Anna Selga, de Santa Coloma de Farners, per a la plataforma No a la Molt Alta Tensió (MAT). La fórmula és seva, però fem i envasem la ratafia aquí. I jo em vaig voler quedar l’ampolla número 155.” El Jordi, que fins ara ha treballat de manera discreta en companyia de la seva càmera fotogràfica, s’afegeix a la conversa i pregunta: “El procés polític que ha viscut Catalunya els darrers anys ha fet augmentar l’interès per la ratafia?”. I l’Àngel respon: “Jo crec que hi ha ajudat i, sobretot, ha fet que el seu consum no disminueixi. Pel que m’han comentat, el president Torra i el vicepresident Aragonès elaboren ratafia. Veig que aquesta beguda és molt institucional”, diu amb un somriure simpàtic i murri. I com s’ha de beure la ratafia?, ens preguntem després de més de cinquanta minuts de conversa. “A mi m’agrada prendre-la en una copa gran de conyac i a temperatura ambient. Però el meu pare sempre la preferia amb una mica de gel. De fet, ara la gent té la mania de beure-s’ho tot fred. Jo crec que, en el cas de la ratafia, quan no la geles és quan en notes més el sabor”, explica.

“El pare mai sortia de casa sense unes quantes ampolles de ratafia al cotxe. Jo me’n fotia, però ara també sempre en porto”

La conversa continua i parlem dels èxits de la ratafia Portet, que acumula més de cinquanta premis internacionals. L’any 2011 va arribar el primer. La creació de la “Ratafia dels Raiers, 125 aniversari” va aconseguir la Medalla d’Or en un concurs mundial a Brussel·les. I després d’aquest n’han vingut d’altres, per exemple a San Francisco o a Londres. Des d’aquest indret petit del Pirineu donen beure al món. Els premis sempre es reben amb alegria i evidencien, segons comenta l’Àngel, el que els deia el pare: “Les coses s’han de fer bé”.

La ratafia Portet acumula més de cinquanta premis internacionals. L’any 2011 va arribar el primer. La creació de la “Ratafia dels Raiers, 125 aniversari” va aconseguir la Medalla d’Or en un concurs mundial a Brussel·les

Però el millor màrqueting també el va fixar Joan Portet. “Ell mai sortia de casa sense unes quantes ampolles de ratafia al cotxe. Jo me’n fotia, però ara també sempre en porto. A més a més, tenia una furgoneta per anar a les fires, com els food truck d’avui. Era un visionari”, ens explica el seu successor. I acaba afegint: “Era un home amb poca cultura, però autodidacte. I tenia molta voluntat”. Ganes, interès i treball que, conjugats, li van permetre tirar endavant un negoci, una família i una manera de veure, beure i entendre la vida.

I els fills, estimant aquest tarannà, han anat resseguint el mateix camí. Elaboren els seus productes sent fidels al seu origen. Això explica que a can Portet conservin un alambí, un dels instruments que s’utilitzen per aromatitzar els alcohols, que té anys i panys, i que es podria considerar, gairebé, una peça de museu. I també una bota de fusta de roure americà que conté aiguardent des de fa més de cinc dècades.

“La ratafia de codony de la Pobla, a les cases, sempre s’ha fet amb suc de codony i anís. Però qui beu avui anís? Què hem fet nosaltres? Doncs substituir l’anís per rom. Ens hem adaptat als gustos d’avui”

Però seguir la tradició no vol dir renunciar als avenços, als canvis o a les exigències actuals. I això l’Àngel ho té molt interioritzat. “Un cosí sempre deia al meu pare: «Juanito, no vas bé. T’entestes a fer ratafia, que és una beguda dolça i per a vells». Pepe, t’equivoques. La gent agafa ginebra i la barreja amb Coca-Cola i bé que els agrada”, recorda. Modernitzar-se i ajustar-se als canvis és, sens dubte, un repte permanent. “La ratafia de codony de la Pobla, a les cases, sempre s’ha fet amb suc de codony i anís. Però qui beu avui anís? Què hem fet nosaltres? Doncs substituir l’anís per rom. Ens hem adaptat als gustos d’avui”, assegura. Un fet que també ho demostra és que, entre els prestatges de licors de la botiga, pots trobar-hi esferificacions de ratafia. Unes petites boletes de ratafia que es trenquen en mastegar-les. Un producte de la gastronomia molecular que va popularitzar Ferran Adrià. La beguda més tradicional combinada amb la tècnica més avantguardista.

“El meu fill petit, el Miquel, també treballa aquí. No em jubilaré mai. Recordo que el pare, amb més de vuitanta anys, encara voltava cada dia per la fàbrica”

L’objectiu sempre és avançar, prosperar, continuar endavant. Perquè el negoci familiar té un recorregut generacional. “El meu fill petit, el Miquel, també treballa aquí”, ens comenta, feliç, l’Àngel. I mig de broma, mig seriós, comenta l’única pega que hi troba: “No em jubilaré mai. Recordo que el pare, amb més de vuitanta anys, encara voltava cada dia per la fàbrica”. Però, finalment, reconeix que això és motiu de satisfacció, d’orgull i d’agraïment. La feina de dècades té una continuïtat, un futur.

Posem punt final a la conversa, ens acomiadem i abandonem la botiga, com tothom, amb dues ampolles de ratafia sota el braç. El seu producte és paisatge, tradició, artesania i estima embotellada i repartida arreu. Sortim pensant en el desig que volen que assaborim els Portet: gaudir del Pirineu glop a glop.