“Aquesta és una cooperativa de merda. Sona molt vulgar, però realment és així”, m’avisen només començar. Davant meu es desplega un conjunt de muntanyes de fems separades per murs de formigó. En els monticles s’hi barregen dejeccions de vedells i purins sòlids amb restes de poda. Em diuen que tot això m’ho he d’imaginar com una “granja de bacteris” que es mengen els fems per transformar el producte inicial. Per aconseguir-ho, calen poques coses: aire que ventili i aigua per hidratar. L’objectiu és buscar el confort d’aquests bacteris, que no hi hagi gaires mosques ni s’enrareixi l’olor de l’ambient. Si tot això està sota control, el producte final serà un èxit.

Tot plegat m’ho explica Jordi Jové, membre de la junta directiva d’Alcarràs Bioproductors SAT, una associació de 150 famílies ramaderes del Segrià que, des del 2022, han posat remei a un dels problemes més freqüents en el seu dia a dia: el gran volum de dejeccions que fan els seus animals.

De manera periòdica i gratuïta es recullen les dejeccions, els fems o els purins de les granges i es porten a aquest biopolígon, on s’acaben convertint en un biofertilizant

Si això s’hi suma que ens trobem a Alcarràs, el municipi amb més densitat de granges per quilòmetre quadrat de tot Europa, el problema està servit. Per això, els ramaders decideixen unir-se, comprar una finca i buscar una sèrie de tècnics i enginyers agrònoms per fer realitat el seu projecte: que de manera periòdica i gratuïta els recullin les dejeccions, els fems o els purins a les seves granges i que els portin a aquesta planta, on s’acaben convertint en un biofertilizant. “Amb això alliberem el ramader del residu que tenia a casa seva, li fem una traçabilitat del producte i aquí el convertim en un compost final”, explica Jové.

Davant seu, quatre pots de vidre guarden diferents classes de compost: un fet amb purins de boví, l’altre de porcí, un de purí deshidratat i, finalment, un amb pèl·lets per cremar a l’estufa. Tot això ho venen arreu de Catalunya, a Espanya i fins i tot a Europa. És a dir, una cosa que s’havia de quedar en residu, s’acaba revalorant en un producte de qualitat.

Les granges d’Alcarràs Bioproductors s’han constituït com una comunitat energètica local, i això permet que les que són més a prop de la planta puguin consumir la llum que produeixen

Però no només això: “Resulta que la merda, perdona l’expressió, la poses en un cilindre i te la transforma en gas”, s’entusiasma Jové. “Hi ha un motor que en fa llum i la puc consumir a casa meva. Més circular que això, no hi ha res”, continua. El cas és que les granges d’Alcarràs Bioproductors s’han constituït com una comunitat energètica local, i això permet que, de moment, les que són més a prop de la planta puguin consumir la llum que produeixen.

La fase següent, en aquests moments en procés, és transformar el biogàs en biometà. “Això l’equipararia al gas natural que tenim a casa”, continua Jové. A més, adaptarien la seva maquinària agrícola, que funciona amb gasoil, perquè pogués funcionar amb el seu propi biometà. “Ja no dependríem de cap altra gasolinera que no fos la que tindríem nosaltres”, se n’enorgulleix. “Potser així la societat veuria que els ramaders no som terroristes mediambientals, sinó que, a més de generar els millors aliments del món, no fem residus, perquè els transformem en biofertilitzants i en energies renovables”, projecta Jové.

“Potser així la societat veuria que els ramaders no som terroristes mediambientals, sinó que, a més de generar els millors aliments del món, no fem residus, perquè els transformem en biofertilitzants i en energies renovables”

Fins i tot tenen firmats convenis amb ajuntaments, parcs i jardins perquè les restes de poda, que fins ara es cremaven, les vagin a buscar i se les enduguin a la “granja de bacteris” per fer compost. “A canvi, ells ens compren el compost final per adobar els seus parcs i jardins, que fins ara feien amb materials químics que venien de Rússia o l’Àfrica”, continua Jové, que veu com, a banda de la venda a granel i a l’engròs, també se’ls presenten molts padrins amb un petit remolc per comprar compost per al seu hort.

Tot aquest projecte està emparentat amb BIOHUBCAT, amb qui uneixen talent i territori fins al punt de crear un biopolígon. La iniciativa no para de créixer, i l’espai es va quedant petit: no només hi ha les trinxeres de fems, la planta de biogàs i el projecte del biometà, sinó que també s’hi instal·len empreses i equips de recerca per continuar innovant en aquest sector. “Estem aportant talent al territori, perquè si els estudiants i els enginyers veuen que aquí hi ha oportunitats interessants, es queden”, afirma Jové, que admet que no s’han inventat res: “A Irlanda, a Amsterdam i a Copenhaguen ja hi ha models semblants que funcionen”.

“Estem aportant talent al territori, perquè si els estudiants i enginyers veuen que aquí hi ha oportunitats interessants, es queden”

A diferència d’altres llocs de Catalunya, on hi ha plantes només de biogàs o de compostatge, a Alcarràs hi ha l’espai i el potencial per instal·lar-hi totes aquestes zones comunes i de recerca. Per tant, de moment és únic en aquest sector. Tot un orgull per a les 150 famílies de la cooperativa, que ja tenen set persones treballant a l’equip.

“Per a mi, el futur que compagina l’agricultura i la ramaderia convencionals amb la transformació dels seus residus és la clau. Sobirania alimentària i energètica”, conclou Jové, que sí que mira amb preocupació l’arribada de grups especuladors que volen comprar la matèria primera per fer les seves pròpies plantes i vendre el biometà per aconseguir certificats de descarbonització. “Creen inestabilitat, però encara no tenen cap planta. En canvi, nosaltres ens mantenim lineals”, respira.

“El futur que compagina l’agricultura i la ramaderia convencionals amb la transformació dels seus residus és la clau. Sobirania alimentària i energètica”

“Som ramaders i no ens en volem avergonyir. Estem orgullosos del que fem i produïm”, afirma Jové, que recorda que al seu moment ell agafa el relleu del seu pare, que ja fa vint anys somniava, juntament amb altres ramaders, a fer una planta de biogàs. Aleshores no se’n van sortir, però l’esperit inquiet i les ànsies per tirar endavant d’aquesta petita zona del país fan que ara sigui tota una realitat.