Les dones entren al cos de Mossos d’Esquadra de la Generalitat de Catalunya el 1985 (segona promoció). Són les que obren la porta en un terreny, fins aleshores, restringit als homes. L’Esther Fornas va veure com el seu germà entrava al cos en la primera convocatòria de places (1983), però ella va haver de continuar esperant. I no va tirar la tovallola. En la següent promoció es van reservar unes places per a dones i va ser una de les 43 elegides per convertir-se en una de les primeres mosses. Tenia molt clar per què volia entrar al cos: “Em feia il·lusió formar part de la policia de la Generalitat. Hi havia un component de país”. Hi va aterrar quan encara hi havia molta feina per fer, però ara explica amb orgull els avenços aconseguits.

Tot té un inici. I el de l’Esther comença quan entra a l’acadèmia per formar-se com a mossa. Arriben i els entreguen l’uniforme: els homes, pantalons; les dones, faldilles. “Vam entrar al setembre i a l’octubre ja ens moríem de fred amb les faldilletes. Vam aconseguir que ens donessin unes mitges. I anàvem també amb sabates de taló. Què va passar? Doncs que quan vam entrar a treballar, de seguida ens vam adonar que no podíem córrer darrere d’algú amb faldilles i talons. Entre totes vam fer un escrit i vam aconseguir canviar-ho”, explica la sergenta. Havien superat un primer obstacle. Però en van venir d’altres.

“Quan, per primera vegada, una companya va comunicar que estava embarassada, no sabien què fer amb ella. Els primers anys tot depenia del comandament que tenies. Havies de negociar com gaudies del teus drets, perquè encara no estaven normalitzats”

Fins en aquell moment ningú havia pensat que les dones podien quedar embarassades. “Quan una companya va comunicar que estava esperant, no sabien què fer amb ella. Primer van dir: ‘Posem-la a la porta, a atendre el públic’. Però no podia fer aquella tasca. Què passava si arribava algú exaltat? I quan va tenir el fill, tampoc tenien clar com organitzar les hores de lactància. Per gestionar els temes relacionats amb la maternitat, els primers anys tot depenia del comandament que tenies. Havies de negociar com gaudies del teus drets, perquè encara no estaven normalitzats”.

Només hi ha tres comissàries, tres intendentes o 11 inspectores, respecte els 26, 36 i 120 homes respectivament

Establir regles i mecanismes de funcionament que facilitin la integració de les dones dins del cos. Aquest ha estat un trajecte llarg i amb revolts. Perquè encara avui (2019) poques mosses arriben en les posicions més elevades. Només hi ha tres comissàries, tres intendentes o 11 inspectores, respecte els 26, 36 i 120 homes respectivament. En total hi ha 3.489 dones, que representen el 21% del cos, respecte els 12.961 homes. 

I l’Elena Martínez (10a promoció) és una de les dones que ha ascendit dins del cos. És inspectora, però sap que això és encara, i malauradament, una excepció: “Hi ha dones que són agents de la ciutat on han aconseguit una plaça i on han volgut formar una família. Però no han crescut dins del cos, s’han quedat al mateix lloc. També, de vegades, és un home. Però són menys casos. Anem fent, però molt a poc a poc”. De fet, les dades són objectives i parlen per si soles. Fonts dels Mossos d’Esquadra expliquen que s’estan desenvolupant diferents estratègies per promoure que les dones ascendeixin, però també perquè n’hi hagi més que vulguin presentar-se en les convocatòries de places. I, per això, impulsen activitats formatives i participen en jornades o fires per guanyar visibilitat. Perquè altres dones expliquin la feina que fan dins del cos. Alhora, ja estan treballant per crear una comissió d’igualtat, que sigui representativa i que permeti buscar i aprovar mesures en aquest sentit. 

“Durant els primers anys, hi havia llocs on no podies entrar si eres dona. Per exemple, a fer d’escorta. No tenia cap raó de ser”

Però ja hi ha dones que trenquen estereotips, esfondren murs i escalen, en sentit metafòric i literal. Aquest és el cas de la Rut Grau (18a promoció), la primera dona que va entrar a formar part de la unitat de muntanya dels Mossos d’Esquadra. “Quan vaig entrar sabia que aquesta era la feina de la meva vida, però no era benvinguda entre els meus companys. Havia de demostrar que també podia, com ells. Després tot s’ha normalitzat i ara dins de la unitat em valoren molt”, explica la Rut. Demostrar i continuar demostrant, així és com l’Esther també veu que ha estat l’evolució de les mosses: “Els primers anys, hi havia llocs on no podies entrar si eres dona. Per exemple, a fer d’escorta. No tenia cap raó de ser”.

“Quan era sergenta a Barcelona, de vegades, m’acostava amb un company de pràctiques a algú i sempre es dirigien a ell. Com passa amb una doctora i un infermer”

Hi ha coses que, malgrat ser inexplicables, passen. Els clixés són difícils de capgirar. Per exemple, aquells relacionats amb l’autoritat. I, sobretot, quan s’exerceix una professió que durant molts anys va ser eminentment masculina. “Quan era sergenta a Barcelona, de vegades, m’acostava amb un company de pràctiques a algú i sempre es dirigien a ell. Com passa amb una doctora i un infermer”, comenta l’Elena. I amb el seu somriure determinat i ferm afegeix: “Recordo situacions que membres d’algun col·lectiu m’havien dit: ‘Jo no parlo si no és amb un home’. La meva resposta era: ‘No hi ha cap home, t’ha tocat, hauràs de parlar amb mi’. Això sí que he vist que ha anat evolucionat”.

“En aquesta feina, el teu melic desapareix. Una cosa que, de seguida, em va esglaiar va ser la solitud de la gent gran. Veure una persona morta que ningú havia trobat a faltar”

Parlant de l’autoritat, la Rut etziba un comentari que sorprèn i et deixa garratibada: “Nosaltres, sovint, anem a fer aixecament de cadàvers. Per tant, no tenim aquest problema”. Elles, de vegades, arriben en els moments més crítics. Com s’agafa distància per poder treballar de forma serena, impertorbable? Segons diria l’escriptor Truman Capote, en aquesta feina també cal sang freda. “Anar a buscar una persona morta fa que normalitzis el fet de veure un cos. M’afecta molt quan és algú amb qui m’identifico, per exemple, perquè ha realitzat una excursió que jo hagués pogut fer. Quan vaig començar, la majoria de cossos eren de persones més grans que jo, però ara ja no”. És en aquest moment de la conversa quan l’Elena i l’Esther, que havien restat en silenci escoltant la seva companya, indiquen que també volen explicar les situacions que més les han corprès. I arrenca l’Elena: “En aquesta feina, el teu melic desapareix. Veus i coneixes històries que mai hauries imaginat. Per exemple, quan has d’actuar en un accident de trànsit”.

L’Elena, abans de ser mossa, treballava en l’empresa privada i, segons assegura, vivia en una realitat paral·lela. “Una cosa que, de seguida, em va esglaiar va ser la solitud de la gent gran. Veure una persona morta que ningú havia trobat a faltar. Jo sempre pensava: ‘Els seus fills deuen viure a l’altre costat del Pacífic’. Però no, potser es trobaven en un altre districte de la ciutat de Barcelona. Això em fa molt pena, com també l’atenció a les persones amb brots psicòtics o amb problemes psíquics. I els intents de suïcidi”, narra la inspectora.

“Impressionen molt els maltractaments a menors. Infants amb cigarretes apagades a l’esquena o amb ferides”

Però l’Esther, que porta més anys dins del cos, també n’ha vist de tots colors: “Jo, un any després d’entrar al cos, vaig formar part de la brigada de menors. I impressionen molt els maltractaments. Infants amb cigarretes apagades a l’esquena o amb ferides. Per sort, al llarg del temps vas desenvolupant mecanismes propis de resistència”. I hi ha una cosa que les protegeix, les ajuda a enfortir la seva cuirassa. Segons comparteixen totes tres, l’uniforme fa policia. “Jo sento una cosa especial quan me’l poso. De fet, durant dos anys vaig marxar del cos per exercir de cap de la policia local de Tossa de Mar i no m’hi trobava amb l’altra vestimenta. Em va costar molt acostumar-m’hi”, explica l’Esther. En canvi, l’Elena diu que ja ho ha normalitzat, però que sempre preferix anar uniformada, amb la gorra posada. És una manera de ser visible. “Quan he d’anar en un lloc de paisana no em sento tan còmoda”, assegura. I la Rut, per les activitats que desenvolupa, de vegades, agraeix passar una mica desapercebuda: “Nosaltres no portem galons. I quan anem a entrenar, a fer esquí de muntanya o en un rocòdrom, la gent no s’imagina que som policies i treballem amb més facilitat”.

Quan es posen l’uniforme es transformen, però la vida seva va mutar quan van esdevenir mosses. “Aquesta professió m’ha fet millor persona. Em prenc les coses amb més tranquil·litat, observo molt. Dono importància al que realment ho és. I m’ha ajudat a saber escoltar a les persones, a trobar sempre les paraules encertades”, comenta l’Elena. I l’Esther ràpidament afegeix: “Ara sóc més tolerant”. Però també tenen clar que treballen diferent dels seus companys homes. La Rut ho veu cada dia: “La majoria són grans i forts, encara que entrenem igual. Però, per exemple, si entrem en una cova, jo sempre en surto menys cansada, perquè utilitzo molts elements tècnics, en canvi, ells fan més ús de la força”. Està convençuda que més dones s’acabaran incorporant a la unitat de muntanya, però vol que hi siguin aquelles que tenen clar que aquest és el seu lloc i perquè han superat totes les proves.

“Els homes ens han marcat moltes pautes dins del cos; ara som nosaltres les que estem començant a establir nous patrons”

Aprecien els canvis que s’han anat consolidant promoció rere promoció, però reconeixen que elles no han tingut gaires referents femenins. “Els homes ens han marcat moltes pautes dins del cos; ara som nosaltres les que estem començant a establir nous patrons. Jo vull donar una imatge en positiu, però no puc agradar a tothom. Intento fer la meva feina i ser justa. No podem oblidar mai que som professionals de la seguretat i servidors públics”, comenta l’Elena.

La seva professió combina l’autoritat amb el tracte humà. Per això, quan l’Esther va saber que la seva filla també volia ser mossa li va donar dos consells: “Li vaig dir que es preparés i estudiés molt, perquè no li regalaran res. I també que tingués molt clar on entrava, perquè és un lloc on treballarà per a les persones i haurà de ser generosa amb la seva feina”. Ara toca començar a preparar el relleu. Ella va obrir el camí, ara la filla el pot seguir. Com ho ha fet l’Elena esdevenint inspectora i la Rut treballant a la unitat de muntanya. Pas a pas, fins a escalar el cim. Fins a arribar-hi.