És una nit de tempesta, cap a principis del segle passat. A fora, els llamps cauen amb força, il·luminant el cel a batzegades. La dona no pot dormir. Ja l’hi deien, a l’hora de sopar, que s’estaven enganxant espurnetes de foc al cul de l’olla. “Senyal de vent o d’aigua”, auguraven. O potser són coses de bruixes. Fa temps n’hi havia moltes, per aquí.

Alarmada, s’aixeca del llit i s’emplena les mans amb l’aigua de la pica beneitera, penjada al costat del capçal. Ràpidament, obre la finestra i tira l’aigua beneïda per espantar la tempesta. “Sant Pere màrtir, guarda-mos aquest camp de blat, de pedra, de neula i de tota tempestat”, exclama als quatre vents. Torna a tancar els porticons i es fica dins del llit, protegit per la creu i la imatge de santa Rita, que des de fa anys la salvaguarda en els seus parts.

Des de temps de Plini el Vell es creu que la pedra de llamp et resguarda de les tempestats

Al damunt seu, entre les bigues de fusta, una relleta de llamp protegeix la casa. Des de temps de Plini el Vell que es creu que aquesta pedra et resguarda de les tempestats. Diuen que quan cau un llamp, la punta es clava a terra i se solidifica. No és fins uns anys més tard, que se la tornen a trobar els pagesos quan llauren els camps. De seguida la guarden, perquè ja se sap que un llamp mai no torna a caure dues vegades al mateix lloc. Tenir aquesta relleta a casa, o al sarró, és una protecció imprescindible.

Uns metres al costat, a la cuina, el pa reposa en posició vertical per evitar que les animetes del purgatori pateixin. I a la llar de foc, una creu dibuixada a la cendra protegeix la xemeneia de l’entrada de bruixes i mals esperits. També ho fan els cremalls de ferro, que, a banda de sostenir els calders i les olles, tenen dibuixos d’elements religiosos i protectors.

Unes quantes generacions després d’aquesta nit de tempesta imaginada, els cremalls continuen penjant de la xemeneia. Em trobo a la cuina conservada de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu, on Jordi Abella, antropòleg i director del centre, i Júlia Carreras, investigadora sobre botànica i folklore, m’ensenyen què s’amaga darrere els amulets i les supersticions que envolten el Pallars Sobirà. Unes creences i rituals que perviuen de manera semblant en molts altres indrets de muntanya. “El condicionament geogràfic i climàtic és molt important. El fred i les condicions extremes fan que es vulgui evocar el sol i l’escalfor”, explica Júlia Carreras. Tot allò que protegeix els habitants del fred garroner i les calamarsades és una constant en aquestes contrades. I no només això: també cal guarir-se de tot el que provingui de la foscor, com les bruixes, els mals esperits o les aigües pestilencials.

“El condicionament geogràfic i climàtic és molt important. El fred i les condicions extremes fan que es vulgui evocar el sol i l’escalfor”

Per això, els habitants recorren a elements com les rodes solars o les hexafòlies, roses de sis pètals sovint gravades en fusta i que es troben en molts elements de la llar, com les portes o els baguls. “Es creu que són elements solars de regeneració o de protecció”, continua Carreras, que distingeix els amulets en funció de si estan destinats als sembrats, als ramats, a la llar o a la persona.

“Mira, això ho posaven al brou per curar els refredats”, la Júlia m’ensenya un tros de serp salada. “La pelaven i la ficaven en una caixa amb sal, perquè era medicinal. I el cap el posaven en una bosseta i se’l penjaven els soldats com a element de protecció”, continua.

“Pelaven la serp i la ficaven en una caixa amb sal, perquè era medicinal. I el cap el posaven en una bosseta i se’l penjaven els soldats com a element de protecció”

En una època en què la mortalitat infantil és molt alta, als nens petits també se’ls ha de vetllar molt. No només amb medalletes penjades del coll, sinó també amb amulets com una pota de toixó, que els lliguen a la cintura. O amb petits sonalls, el so metàl·lic dels quals, igual que passa amb les campanes beneïdes, a banda d’entretenir el nen, “tenia la virtut d’allunyar el mal i les entitats nocturnes”, explica Carreras.

“Es diu que si fas un cercle de freixe, ni un escurçó ni un escorpí hi entrarà. I si hi poses un escorpí i l’envoltes de fulles de freixe, es pica a si mateix i es mata”

Quan es viu envoltat de muntanya i natura, és habitual que, al llarg de les generacions, es creï tota una tradició màgica i terapèutica en què s’utilitzen els recursos que es tenen a l’abast. De la mateixa manera que moltes pedres tenen el poder de ser curatives, com les que guareixen de les mossegades de serp, també hi ha tota una sèrie de rituals al voltant de les plantes considerades com a protectores. “Es diu que si fas un cercle de freixe, ni un escurçó ni un escorpí hi entrarà. I si hi poses un escorpí i l’envoltes de fulles de freixe, es pica a si mateix i es mata”, explica la investigadora.

També es fa popular el fet de posar branques de gavarrera o arç blanc a les teulades, així com branques de llorer, olivera o carlines a les portes d’entrada, per protegir les cases de les bruixes i les tempestats.

Es creu que la gavarrera té unes arrels que arriben de l’infern i que els seus fruits vermells són, en realitat, petits dimoniets que et protegeixen

Però no només això: es creu que la gavarrera té unes arrels que arriben de l’infern i que els seus fruits vermells són, en realitat, petits dimoniets que et protegeixen. I com ho fan? Si els poses a l’entrada de casa, mantens ocupades les entitats nocturnes i malèvoles, que s’han de posar a comptar els fruits. “Això també passa amb els pèls de la carlina, els pèls de les potes de teixó o les panotxes de blat de moro que es pengen a les cases de muntanya, com les de Caregue, Surp o Escaló”, afegeix Jordi Abella.

“Fa temps, una dona de Son, que ja és morta, m’havia explicat que, quan era petita, hi havia un capellà que, a les nits, cap a les dotze o la una de la matinada, pujava a la zona alta del poble i observava en quines cases hi havia llum. A aquelles hores, si hi havia el llum encès només volia dir una cosa... De seguida picava a aquella casa i reclamava els llibres que estiguessin fent servir, com el de la creu de Caravaca, que aleshores s’utilitzava per fer «màgica», que en deien”, continua Abella.

Hi ha tota una sèrie de llibres que, només pel fet de tenir-los a casa, sense necessitat de saber llegir, ja són considerats amulets

El cert és que hi ha tota una sèrie de llibres que, només pel fet de tenir-los a casa, sense necessitat de saber llegir, ja són considerats amulets. És el cas del llibre de sant Cebrià, que ofereix un ampli repertori d’oracions curatives, contra les tempestes o les ferides. Són llibres que han estat molt tocats, llegits i rellegits durant generacions. “I si no podies llegir-los, pagaves el capellà o sagristà perquè t’ho llegís”, afegeix Carreras.

La coscinomància és un sistema d’endevinació en què es clavaven unes tisores al centre d’un sedàs

Potser, a aquelles hores de la nit, a les cases amb els llums oberts no només llegien llibres prohibits. És possible que també estiguessin practicant coscinomància, un sistema d’endevinació que consistia a clavar unes tisores al centre d’un sedàs de farina. Segons si les tisores es movien o no, la resposta era negativa o afirmativa.

En aquesta terra, de les pedregades en diuen bruixonades. No és casualitat. “La bruixeria és un fenomen endèmic de les zones de muntanya, perquè les condicions de vida són molt dures. No només el clima; també l’orografia i l’organització política i social ja fomenten que tu creguis en tot això”, assegura Carreras. De fet, és precisament al Pallars Sobirà on comença la cacera de bruixes als Pirineus.

“És fàcil acusar algú de bruixeria simplement perquè se t’ha mort la vaca, se t’han fet malbé les collites o t’ha caigut un llamp a casa”

És el 1424 quan es dicta la primera llei contra la bruixeria al castell de València d’Àneu. “Es tracta d’una legislació civil. Això vol dir que la bruixeria és un crim civil, i no ho jutja l’Església, sinó els òrgans de govern de cada zona”, remarca Carreras. Així és com entren en joc les manies personals i les facilitats per assenyalar fàcilment algú amb qui no t’avinguis. “És fàcil acusar algú de bruixeria simplement perquè se t’ha mort la vaca, se t’han fet malbé les collites o t’ha caigut un llamp a casa”, explica la investigadora. “Les supersticions tenen lògica pel context en què sorgeixen”, matisa.

“En comptes de criticar el rei o el senyor si les coses t’anaven malament, en donaves la culpa a les bruixes. Era un gran element de control”

“També es diu que darrere la bruixeria hi havia els capellans”, afegeix Abella. “És a dir, si tu tenies alguna percepció estranya a casa, anaves al capellà i demanaves unes misses perquè et purifiqués la casa. Com que per a això l’havies de pagar, de vegades ells mateixos eren els responsables de provocar-ho”, continua. Tot un negoci lucratiu, sense oblidar que la bruixeria era un element ideal per desviar les tensions socials. “En comptes de criticar el rei o el senyor si les coses t’anaven malament, en donaves la culpa a les bruixes. Era un gran element de control”, remarca Carreras.

Abans d’anar a dormir, posaven ous amb sal a sota el llit. “Es deia que quan una bruixa llançava un encanteri, primer encantava els ous, que feien de parany. I la sal servia per purificar”

Fossin reals o no, la població temia les bruixes fins al punt de fer diferents rituals per evitar-ne la presència. Abans d’anar a dormir, posaven ous amb sal a sota el llit. “Es deia que quan una bruixa llançava un encanteri, primer encantava els ous, que feien de parany. I la sal servia per purificar”, explica la investigadora. També s’utilitzava el salpàs, una combinació d’aigua beneïda i sal, per purificar la llar. “Moltes famílies encalcinaven la casa per evitar que hi entressin les serps o altres perills”, continua. I com a cirereta final, es penjaven carlines, creus o branques de llorer a les entrades de les cases, les xemeneies o les portes per on entraven els gats. Qualsevol sortida a l’exterior s’havia de protegir.

Tot i que gairebé fins als anys trenta del segle passat encara hi havia moltes famílies que continuaven tenint l’estigma de bruixeria, ara les coses han canviat. Les comoditats i facilitats a l’hora de viure a la muntanya han aplanat el camí dels seus habitants. Ja no s’eviten les tempestes llançant aigua beneïda, ni se surt a llaurar amb una relleta de llamp. Però a les cases encara s’hi poden veure restes, potser ja només decoratives, dels elements solars que durant centennis han protegit aquestes valls de les inclemències del temps i de la duresa del clima.