Versalles, 3 de setembre de 1700. Lluís XIV, el Rei Sol, redacta el fragment final d’una carta: “I acabo amb un dels consells més importants que us puc donar. No us deixeu governar, sigueu el mestre. No tingueu mai favorits, ni primer ministre. Escolteu, consulteu el vostre consell, però decidiu. Déu, que us ha fet rei, us donarà totes les llums que us caldran...”.

Però quan Felip V d’Espanya va iniciar el seu regnat, seguint els consells de l’avi, va semblar com si a Déu se li haguessin acabat els llumins. Perquè el duc d’Anjou ni va ser mestre de res, ni va decidir res de res. Qui va posar llums i ho va decidir tot, mentre va seure al tron de França, fou justament Lluís XIV. De fet, la Junta de Regència, poc més d’un mes abans de l’arribada de Felip V a la cort de Madrid, acorda rendir obediència a Lluís XIV. I aquest respon des de Versalles, per boca de Philippe de Courcillon, marquès de Dangeau, que “no hi ha res més honorable per al rei de França que el procedir dels espanyols i que no hi ha alternativa més hàbil per a la seva monarquia que abandonar-se enterament a ell”.

L’intercanvi epistolar diplomàtic permet a la doctora Pigrau un exercici de presumpció d’un diagnòstic psiquiàtric post mortem, mesclant psiquiatria i història

Així es desprèn de la tesi doctoral de la doctora Maria Rosa Pigrau Santpere, amb el títol “Felip V. La seva malaltia i el seu regnat”, bastida, sobretot, a partir de la correspondència entre les corts de Madrid i Versalles des del moment de la proclamació de Felip V com a nou rei d’Espanya el 1701, en què hereta la Corona de Carles II de Castella.

Felip V, anomenat l’Animós —hom es pregunta si amb un punt de mala folla—, és l’enèsim cas de monarques que no estaven en condicions de regnar, i precedia casos com ara el de Cristià VII de Dinamarca —tot fa pensar que era esquizofrènic— o Lluís II de Baviera, el Rei Boig. La mala fortuna dels catalans, doncs, es va veure agreujada no tan sols per la desgràcia geopolítica d’una nació nascuda entre França i Espanya, tenint en compte que el món és immens, sinó pel malaurat miracle que Espanya encara existís després del regnat de Felip V.

L’intercanvi epistolar diplomàtic a partir de les fonts primàries que representaven els ambassadeurs de famille, que no requerien ni audiència per parlar amb el rei, permet a la doctora Pigrau fer un exercici molt interessant de presumpció d’un diagnòstic psiquiàtric post mortem —atès que no ha pogut explorar el pacient per raons òbvies—, mesclant psiquiatria i història. A partir, doncs, dels relats epistolars entre 1701 i 1746, i basant-se en el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), la doctora Pigrau, llicenciada en Història i Medicina per la Universitat de Barcelona, dibuixa el trànsit horrorós de Felip V pel planeta Terra, del qual el seu imperi representava una quarta part.

L’estiu de 1728, Felip V, per exemple, es pensa que és una granota. Croc. El rauc del Borbó és una de les manifestacions més surrealistes, pròpies d’un malalt mental que pateix depressió major i un trastorn bipolar amb més predomini de depressió que no d’episodis d’hipomania, que són molts menys. Una hipomania, per cert, que se li despertava especialment quan es tractava d’afers de guerra i de reclamar a tort i a dret tots els trons que li semblava tenir dret de reclamar a mesura que els reis deixaven anar el darrer alè.

Abans dèiem que Felip V era un titella de Lluís XIV, però només hi hagué dues excepcions en dues decisions que paradoxalment tenien a veure amb Catalunya: d’una banda, la negativa, el 1709 —adduint que “Déu m’ha posat la Corona d’Espanya sobre el cap, la sostindré mentre em resti una gota de sang a les venes”—, a dividir el tron de l’imperi espanyol, de manera que es conformés amb les Dues Sicílies i cedís Espanya al pretendent Carles III d’Àustria, rei dels catalans, seguint les recomanacions del mateix Lluís XIV, veient que França anava de mal en pitjor en plena Guerra de Successió; de l’altra, quan, justament per mirar de signar un acord de pau que posés fi a aquest conflicte, Lluís XIV, la reina Anna d’Anglaterra i el príncep Eugeni de Savoia li fan veure que el millor seria respectar els privilegis i furs dels catalans. Quan es tracta de Catalunya, Felip V mostra una mala salut de ferro que contrasta amb el que era habitual.

Només cal parar atenció al relat del marquès de Louville, cap de la Casa del Rei, que té Felip V per un cagadubtes incapaç de manar. Tan sols un parell de mesos després d’arribar a Madrid, Felip V es tanca cada vegada més dins de palau i amb prou feines parla. La malaltia debuta. Louville escriu a Versalles reclamant que baixi algú amb prou autoritat per dirigir el rei. Felip V fa tornar boges les busques del rellotge. De mica en mica anirà girant els horaris, la qual cosa generarà a la cort un caos asfixiant.

Louville observa, dolgut, com el rei petoneja en públic sense criteri un dels seus ‘gentilshommes de la ‘chambre’, el marquès de Quintana. El duc d’Anjou no està en condicions de ser Felip V ni I, ni II, ni III... ni IV d’Espanya, ni d’enlloc

Al “despacho”, la reunió diària per dirigir els afers de la Corona, hi assisteix talment com si fos un alumne. En un estat de profund avorriment, qualsevol cosa que signifiqui posar-hi voluntat és sinònim d’esgotament. Louville sembla desesperar-se, sense ser conscient que Felip V patia els primers senyals greus de depressió amb tot just disset anys. Només l’inici del regnat i ja voldria tornar a Versalles.

Melancolia i tristor i un caràcter dubitatiu amb algun estirabot. Un combinat ja present en antecedents familiars, començant pel seu pare, Lluís, el Gran Delfí de França, de qui es presumeix un trastorn bipolar. De fet, qui va exercir de pare de Felip va ser també l’avi, el mateix Lluís XIV. Felip V estava posseït per una personalitat premòrbida, és a dir, amb trets que apuntaven potencials o futures patologies psiquiàtriques. La gran pregunta seria si als catalans —tot i l’oxímoron— ens hauria anat d’una altra manera si a la cort de Madrid hi hagués regnat un Borbó amb senderi.

Louville observa, dolgut, pocs mesos després d’arribar a Madrid, com el rei petoneja en públic sense criteri un dels seus gentilshommes de la chambre, el marquès de Quintana. En resum, el duc d’Anjou no està en condicions de ser Felip V ni I, ni II, ni III... ni IV d’Espanya, ni d’enlloc. Corre un pamflet que diu: “Anda, niño, anda, porque el cardenal lo manda”. El cardenal era Portocarrero, governador del regne. No deixen de ser menys contundents les paraules del noble Francisco Velasco, que es queixa alt i clar, adreçant-se a l’ambaixador francès, el duc d’Harcourt: “Quin govern, senyors! Un rei que no parla, un cardenal que no escolta, un president de Castella que no pot i un ambaixador que no vol.” Espanya, un desgavell in saecula saeculorum.

El duc de Saint-Simon confirma que “Felip V no havia nascut amb gaire cervell ni amb capacitat d’imaginació [...],  amb un sentit comú rarament present, tossut però malgrat tot perfectament fàcil de ser domesticat i governat»

Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, escriptor, memorialista i diplomàtic proper a Lluís XIV, confirma en primera persona que “Felip V no havia nascut amb gaire cervell ni amb capacitat d’imaginació”. Aquest noble francès hi afegeix que es tracta d’un individu “fred, silenciós, trist, sense interessos més enllà d’un xic per la cacera, poc treballador, enclaustrat per gust i costum, amb un sentit comú rarament present, tossut però malgrat tot perfectament fàcil de ser domesticat i governat”.

La granota domesticable no suporta Espanya. Només queda encomanar-se inútilment a Nostro Senyor, perquè a Versalles, l’avi Lluís XIV pensa que els plors, gemecs i tristeses diverses no són més que els símptomes de les poques ganes de treballar i de maldecaps de joventut. Allò que a l’època denominen vapeurs, els efluvis, no són més que un sac de símptomes poc concrets com mal de cap, sufocacions i marejos que semblen haver-se activat per haver patit el que en psiquiatria s’anomena “esdeveniment vital estressant”, un disparador dels processos bioquímics i dels neurotransmissors neuronals. En el cas que ens ocupa, aquest “esdeveniment” s’atribueix al fet que Felip V havia deixat enrere una vida entre cotó fluix, sota l’empara de Lluís XIV, per esdevenir rei de la nit al dia en un país estranger que, a sobre, era un desastre sense pal·liatius.

Parlant d’“esdeveniments estressants”, no li podia fer cap favor presenciar execucions humanes i animals en un país com Espanya, que n’és especialista. Ja d’entrada, Louville dibuixa el desori espanyol per celebrar la coronació de Felip V.  Al nou rei, “la fête du taureau, le grand plaisir des espagnols” no li agrada gens, però no gosa prohibir les curses de braus per por als aldarulls del populatxo. Louville es posa les mans al cap. “Així que es van conformar a regalar-nos focs artificials, però com que sempre calen bous per estar ben entretinguts, al marquès de la Alameda, que és molt bon home, se li va posar al cap imaginar-se que al rei li faria molta gràcia calar foc al cul del toro. Vull dir, focs artificials... I que estaria tan ben lligat que el pobre toro es cremaria viu, amb uns turments inconcebibles.” Felip V també evita ser present als “autos de fe” de la Inquisició per cremar tres jueus en públic, tot i que, paradoxalment, el genocidi català sempre li va semblar la mar de bé.

En la seva tesi, la doctora Pigrau no descarta que la “calentura” de Felip V a Barcelona no es degués a un estat d’angoixa per no poder marxar, en espera que les autoritats catalanes concloguessin les Corts

El marquès de Louville descriu Espanya com un poble que no respecta l’autoritat reial, en què els reis rarament surten a passejar, i quan ho fan són insultats amb crits de “maricón”. Madrid és una ciutat sense llei, on no hi ha cursa de braus o obra de teatre que no acabi espasa en mà, ja que tothom va armat menys, precisament, el rei. Louville critica el desordre de les finances i el fet que regnes de la Corona, com Aragó, València i Catalunya, no passin per caixa per culpa dels seus privilegis. En una carta a Torcy, qualifica el poble espanyol de ser el més gandul del món, dominat pel vici de la ignorància i la peresa, on costa trobar un capellà que parli llatí.

Però el desori que més preocupa no és tant el governamental com el mental de qui se suposa que ha de dirigir i posar ordre. “I si el casem?” Louville pensa que potser així Felip V es recuperarà. I, com no podia ser d’altra manera, qui tria l’esposa és l’avi, Lluís XIV. Serà Maria Lluïsa de Savoia, amb qui es casa a Figueres el 1701, i tot sempre sota control cortesà de la seva inestimable cambrera major, Marie-Anne de La Trémoille, la princesa dels Ursins, amb fil directe amb Versalles.

En plena celebració de les Corts a Barcelona el 21 desembre de 1701, mentre el monarca s’espera a veure quan els catalans es decideixen a fer el donatiu al rei, segons els dietaris del Consell de Cent de Barcelona, “sa magestat havia tingut calentura a la nit y no se era encara llevat y no sabían si se llevaria”. El finançament sempre ha provocat febres, tant a Madrid com a Barcelona. En la seva tesi, la doctora Pigrau no descarta que la “calentura” de Felip V a Barcelona no es degués a un estat d’angoixa per no poder marxar, en espera que les autoritats catalanes concloguessin les Corts. Hom es pregunta si no hauria estat millor allargar-les per provocar un gir de guió a la història de Catalunya.

Veient els episodis depressius de Felip V, el marquès de Louville tem que «el rei catòlic no es torni com Joana la Boja”. Però Lluís XIV el titlla de mandrós a l’hora d’afrontar els afers de la cort i l’acusa de posar en perill la seva reputació

El 1702, mentre és a Nàpols esperant que el papa Climent XI n’hi concedeixi el regnat, i tot i sentir-se motivat per anar a combatre perseguint la glòria reial, el marquès de Louville se sorprèn que de cop i volta caigui “en una negra melancolia” que provoca “que el seu mal prengui gran intensitat”. Per la seva banda, el duc de Noailles apunta que “una melancolia sinistra afecta el cap del rei fins a sotmetre’l a la incapacitat per a tot i el degustar de la vida”. Poques setmanes després, continua la crònica devastadora de Noailles: “Si algun afer l’atabala, el descarta en nom dels seus efluvis, de manera que no hi ha manera de captar la seva atenció sobre la quarta part de la Terra que en depèn”.

Després de deixar Nàpols per passar a Milà el juny de 1702, a Felip V li sembla que s’ha de morir. Assegura que té el cap buit i que li caurà d’un moment a l’altre. Encara li queden més de quaranta anys de sostenir la corona sobre aquella closca buida. De mort en vida, de fet. La cort vol fer cridar l’abat Aignan, metge reputat de París, perquè posi ordre al terrat del rei. Louville diposita totes les esperances en aquesta intervenció, “per tal que el rei catòlic no es torni com Joana la Boja”. Però Lluís XIV el considera un hipocondríac i creu que pel que ha d’estar és per encapçalar el front de guerra, un front al qual es presentarà amb un caràcter clarament maníac. Quan s’esdevenen els episodis depressius que afligeixen Felip V, però, el seu avi no s’està de titllar-lo de mandrós a l’hora d’afrontar els afers de la cort i l’acusa de posar en perill la seva reputació.

Louville humilia Felip V quan li recorda que si el seu avi li retira el suport militar, es convertirà en “el príncep més petit i desgraciat de la Terra...”. Comença a témer que no arribarà ni a la sola de la sabata de Carles II, l’Encantat, que ja és dir

De la primera crisi seriosa coneguda, doncs, del “debut de la malaltia” a Madrid —com la qualifica la doctora Pigrau—, passant per Barcelona, Nàpols i Milà, la depressió fa el salt de lleu a moderada, per acabar la gira italiana en manifestament greu. El trastorn bipolar que pateix, segons el diagnòstic de la doctora Pigrau, no és entès pel seu entorn. Encara resten segles perquè la medicina progressi fins a l’extrem d’identificar com cal aquestes patologies mentals.

El mateix Louville humilia Felip V quan li recorda que si el seu avi li retira el suport militar, es convertirà en “el príncep més petit i desgraciat de la Terra...”. El missatge de l’avi és contundent: “Compleix amb els deures per als quals Déu et crida posant-te al tron!”. Mon Dieu! I Felip plora i sanglota com una criatura.

Louville comença a témer que no arribarà ni a la sola de la sabata de Carles II, l’Encantat, que ja és dir. El rei es lamenta que a França el tenen per un covard. Es referia a un cuplet de 1701 que deia així: “Le grand-père est un fanfaron, le fils un imbécile, le petit-fils un grand poltron; ohé! la belle famille! Que je vous plains, peuple français, soumis à cet empire ! Faites comme ont fait les Anglois, c’est assez vous en dire!”. El que no sabia Felip V, pel que sembla, és que no es referia a ell, sinó al seu germà gran.

La doctora Pigrau apunta que “mentre suposadament l’estat d’ànim de Felip V era molt baix, per causa de la malaltia de la reina, que s’agreujava dia a dia, ell només pensava a reduir Catalunya per la força”

Certament, el caos s’apodera de la cort espanyola per la “indolència” de Felip V fins ben entrat el 1704. Des d’aleshores fins al 1713, amb Catalunya en plena revolta, la tesi de la doctora Pigrau fa un salt, en no disposar de dades objectives per determinar l’evolució de la malaltia. El fil es reprèn el 1714, amb la mort de la reina Maria Lluïsa el 14 de febrer, amb tan sols 25 anys. Un nou “esdeveniment vital estressant”, per tant, s’interposa en la vida ja prou torturada del Borbó. Tot i així, segons apunta la doctora Pigrau, “mentre suposadament l’estat d’ànim de Felip V era molt baix, per causa de la malaltia de la reina, que s’agreujava dia a dia, ell només pensava a reduir Catalunya per la força, rebutjant les propostes que li suggerien tant el seu avi com l’enemic, retardant amb la seva indeterminació la pau a Europa”. Per a segons quines qüestions, la mandra i la indolència que caracteritzaven Felip V desapareixien per art de màgia.

L’enviudat Felip V es casa en segones núpcies, per poders, amb Isabel Farnese el 16 de setembre del mateix 1714, pocs dies després de sotmetre Barcelona i dos dies abans de caure el darrer bastió del castell de Cardona. Confeti per una banda, bombes per l’altra. Però l’alegria nupcial i militar dura encara no un any. El 15 d’agost de 1715 mor Lluís XIV. L’avi, el referent, el guia, el Rei Sol... s’eclipsa. I, evidentment, això no ajuda a millorar la salut mental de Felip V. Un cop molt dur. Però ningú diria, tret dels psiquiatres experts en la qüestió, que es pugui manifestar en un increment desmesurat de la libido, tot i que combinada amb ansietat i abatiment melancòlic, com, d’altra banda, mostren certs malalts afectats pel trastorn bipolar de Felip V.

La ruta de la desgràcia de Felip V no s’atura amb la mort de l’avi Lluís. El rei havia tingut tres fills amb Maria Lluïsa de Savoia —Lluís, Felip Pere i Ferran— i un amb Isabel Farnese, de nom Carles, al qual seguirà Francesc el 1717, però que mor al cap d’un mes de néixer. Durant la malaltia del nadó, Felip V protagonitza afartaments de menjar, trastorn del son, negativa fèrria a canviar-se de roba fins a desfer-se, sedentarisme extrem i l’aparició terrorífica i recurrent dels “vapors”.

Assegura que el foc l’ha travessat i li ha entrat al cos. Al·lucina. El cardenal Alberoni, primer ministre, explica al duc de Parma que el rei s’està tornant boig. Que s’imagina que el Sol l’ha colpejat a l’espatlla i li ha entrat als òrgans del cos. De les llums absents de Déu al foc inclement del dimoni. La granota que va socarrar Xàtiva, socarrada. La biografia del botxí dels catalans és curulla de compassió i perdó. Només la cacera amb la reina s’apunta com un parèntesi de benestar, tan propi, també, dels Borbons contemporanis, i també a la manera contemporània. Els reis es dedicaven a massacrar còmodament, des d’una posta, una mitjana de sis cérvols prèviament col·locats pels camperols, segons revela el mateix duc de Saint-Simon.

El catàleg d’alteracions mentals del Borbó sembla infinit. Quan no entra en una fase paranoide, demanant perdó a personatges que veu en tapissos, estampa una creu contra el seu capellà. Pels volts de 1720 es comença a congriar la intenció d’abdicar. El regnat és insostenible i signa amb la reina uns vots que anirà repetint cada any per tal de prometre’s mútuament abdicar abans del dia de Tots Sants de 1723. “Ens prometem l’un a l’altre deixar la Corona i retirar-nos del món per pensar únicament en la nostra salut i servir Déu infal·liblement.” L’abdicació a favor del seu primogènit, Lluís, no es produirà fins al gener de 1724. Finalment, es treu un gran pes de sobre. La Corona pesa massa. Que governin els altres, pensa. Felip V només vol dedicar-se a “servir Déu [...], pensar en la mort i sol·licitar la meva salvació [...] i plorar les meves culpes i fer-me menys indigne de comparèixer davant la seva presència”.

El que no revela la tesi de la doctora Pigrau és si el que succeeix a continuació és un càstig diví per haver liderat el genocidi contra els catalans fins a extrems insospitats. Lluís I regna encara no vuit mesos: l’agost d’aquell mateix any mor de verola amb tan sols disset anys. Millor la mort abans que tornar a regnar, conclou Felip V, que se les empesca assegurant, amb la ratificació d’una junta de teòlegs, que ocupar de nou el tron després d’haver abdicat és pecat. Però no se’n surt. El mateix papa Benet XIV es fa càrrec de la situació davant de Déu i diu que s’assegui tranquil·lament al tron. Però Felip V no sap què és estar tranquil. La testa fa la seva. El cervell no abdica de la malaltia.

El nou ambaixador de França a Madrid revela el 1728 que el rei “pega sovint a la reina, al seu metge i al seu confessor i a tothom que se li apropa. Es mossega els braços, a vegades violentament [...], es pensa que és mort, que no té ni braços ni cames, i pregunta que com és que ningú l’ha fet enterrar”

Les crisis de 1728 i 1728 són cada vegada més greus. Hi entra en joc la catatonia. Felip V mou el maxil·lar i els llavis, però no diu res. Fixa l’esguard en un punt fix amb la mirada perduda. L’ambaixador francès Rottembourg no en dona ni quatre rals. Té clar que haurà de tornar a abdicar, si no és que abans no és cridat per l’Altíssim. I aquesta és justament una les grans obsessions del monarca, de la llarga llista de la segona etapa del seu regnat. Davant dels intents d’abdicar d’amagat de la reina, aquesta li retira paper i tinta. Isabel es considera literalment “la dona més desgraciada del món” i prega de genolls al rei de França que s’oposi a qualsevol abdicació del seu marit.

Els relats sobre la situació són esfereïdors. Tan sols cal llegir què explica el nou ambaixador de França a Madrid, Louis Toussaint de Brancas: “Pega sovint a la reina, al seu metge i al seu confessor i a tothom que se li apropa. Es mossega els braços, a vegades violentament. Les seves manies canvien, car tot d’una es pensa que és mort, que no té ni braços ni cames, i pregunta que com és que ningú l’ha fet enterrar, o es creu que el volen enverinar i només accepta el menjar i beure que li dona la reina”. Una altra de les manies recurrents és evitar el contacte directe amb la roba perquè tem ser enverinat, i per això es posa una camisa de la reina.

Tot i aquest panorama desolador, com passa amb els trastorns bipolars, de cop i volta vira cap a la recuperació i una hipomania especialment centrada a anar a la guerra o ampliar el seu regne, com quan, paradoxalment, es proposa per ocupar el tron de França, davant els rumors de la mala salut de Lluís XV.

El seu nivell de deixadesa és extrem. Duu roba de fa un any, tot ell és un parrac. Les calces, descosides, li cauen a la mínima, i a voltes s’està hores amb la boca oberta i la llengua penjant

Però tota recuperació és un miratge. De l’estada dels reis a Andalusia entre 1729 i 1733 se’n sap que vivien absolutament a l’inrevés i que el desgovern era absolut. La diplomàcia present a la cort s’estira els cabells. Per entendre el desgavell reial només cal veure com podia ser un dia qualsevol durant la seva estada a El Puerto de Santa María entre l’estiu i la tardor de 1733. Piscolabis a les onze de la nit, reunions amb els ministres fins a les dues de la matinada. Sopar. Anar a dormir cap a les cinc o les sis del matí. Llevar-se a les dues de la tarda per sentir missa. Una caminada d’encara no cent passos fins al riu, per dur les ungles allargassades fins a l’infinit, que no el deixaven caminar bé. L’única distracció la troba pescant a la llum de la lluna en una bassa on prèviament li han posat uns peixos. Felip V torna a obsessionar-se amb la idea de la mort. S’imagina que entre els seus vòmits i excrements expulsa tota la sang del cos, i és inútil mostrar-li que res de regueres de sang. Creu que l’enganyen, no fa cas als metges, a qui considera una colla de bergants que es riuen d’ell. L’ambaixador Brancas està convençut que se’l trobaran mort al llit d’un dia a l’altre.

El 1731, de fet, no es descarta que patís un ictus transitori. El nivell de deixadesa és extrem. Duu roba de fa un any, tot ell és un parrac. Les calces, descosides, li cauen a la mínima, i a voltes s’està hores amb la boca oberta i la llengua penjant. En ple mes de gener és capaç de fer obrir portes i finestres a les nits, i un dia que s’adona que la seva gossa està en zel la fa pujar a taula mentre menja i la fa cobrir davant de tothom, amb un relat precís i incòmode sobre l’animal. El rei torna a virar el 1732 i es deixa fer la toilette, però la recaiguda subsegüent ja no cal ni mencionar-la. Un miratge.

Amb les audicions nocturnes del ‘castrato’ Farinelli, el Granota ja no tan sols rauca. Ara udola imitant Farinelli. Auuuuuu!

Només queda una darrera esperança. El 1737 Carlo Broschi, Farinelli, és a Madrid. El mític castrato, amb 32 anys i al punt àlgid de la seva carrera, fa escala a la capital espanyola després d’estar de gira per corts i cases nobles de mig Europa. Una tarda d’agost és convidat a cantar a La Granja de San Ildefonso. Felip V queda tan embadalit per la seva veu que se l’apropia. El nomena cantant reial i ja no actua més en teatres. Musicoteràpia. El cant angelical, remei de tots els mals. Actuarà per als monarques gairebé cada dia fins a la mort de Felip V, nou anys després. I sempre a hores intempestives, a partir de mitjanit. Farinelli n’està fins al capdamunt: “He de pregar a Déu que em conservi la salut per continuar amb aquesta vida. Cada nit em carrego al cos vuit o nou àries. Ja no hi ha repòs”. Entre els símptomes del caos mental de Felip V s’hi incorpora el singlot, els gemecs i un nou so. Amb les audicions nocturnes de Farinelli, el Granota ja no tan sols rauca. Ara udola imitant el castrato. Auuuuuu!

El Granota va deixar de raucar el 9 de juliol de 1746 per un vessament cerebral. Un regnat fosc. Les llums de Déu mai arribaren ni a guspirejar. Si el miquelet Ermengol Amill, coronel del Regiment de Fusellers Voluntaris Sant Raimon de Penyafort, hagués conegut de primera mà la salut mental de Felip V, potser no s’hauria obsessionat perseguint-lo per, literalment, eliminar-lo. Potser hauria estat bé, com a missatge als borbònics, segrestar Felip V i dur-lo fins a la Serra de Degollats a fer la fi que varen tenir molts dels ocupants francesos i espanyols. Però es pot ben dir que, en vida, Felip V ja va viure vitalment degollat. O decapitat, per ser més precisos. L’únic moment en què va semblar lúcid va ser per subjugar Catalunya a tots els efectes. Ja se sap que la catalanofòbia transcendeix la bogeria.