Milers d’anys de civilitzacions, una dècada llarga de prospeccions arqueològiques superficials i 35.000 peces lítiques extretes només a la rodalia d’Aldover, Ebre amunt des de Tortosa. Tot això, l’any 1993, va cabre en un parell o tres de caixes que van quedar tancades en una habitació. Aquell any, va morir Enric Pla Cid, veí del poble i extreballador de la central nuclear d’Ascó, que els últims anys de la seva vida es va dedicar a recollir i registrar tot el que trobava per les terrasses que algun dia havien estat poblades per comunitats prehistòriques, protohistòriques i ibèriques a la vora de l’Ebre.

L’Enric va descobrir el que es convertiria en la seva passió gràcies a un company de la nuclear. La casualitat va fer néixer una curiositat insaciable que un parell de peces periodístiques dels anys vuitanta retraten. Aquells perfils recollien la tasca arqueològica que feia l’Enric, un home mancat de cap mena de formació acadèmica, però autodidacte, llegit, que, quan no tenia pedres a les mans, hi tenia llibres. Un savi sense estudis, “fet a força d’amor, observació i temps”, com els pagesos d’aquella ribera, i que deixava veure la devoció per la seva feina xerrant-ne pels descosits, tal com Manuel A. Marques descrivia en un d’aquests articles publicats a Ebre Informes el 1982.

Des de finals dels anys setanta fins que va morir, l’Enric va recollir materials lítics diversos, com puntes de fletxa, ganivets, raspadors o destrals, i també mostres de ceràmica ibèrica, com una àmfora gairebé completa i fragments d’urnes funeràries. I en aquelles incomptables prospeccions, a l’Enric el solia acompanyar el Marco, el seu fill, que ja de ben menut sabia reconèixer els materials. El pare els recollia, els comparava amb les il·lustracions que hi havia en el llibre La prehistòria (Labor, 1978), que durant anys li va servir de guia, i un cop rentats aquells que eren “bons”, els registrava en una llibreta i els ubicava, amb xinxetes, en un mapa que tenia penjat a la paret on hi havia localitzats tots els jaciments.

Les troballes arqueològiques van constatar la presència humana a la llera baixa de l’Ebre, com a mínim, des del neolític mitjà, és a dir, fins a entre 35.000 i 8.000 anys enrere

“Superprimitiu”, recorda el Marco. Però totes aquestes troballes van constatar la presència humana a la llera baixa de l’Ebre, com a mínim, des del neolític mitjà, és a dir, fins a entre 35.000 i 8.000 anys enrere, i van contribuir a fer encara més fefaent la certesa que les Terres de l’Ebre han estat poblades per diverses comunitats des de fa milers d’anys. Això no és estrany, ans al contrari, perquè, si em permeteu la gosadia, a les Terres de l’Ebre hi ha tot el que una societat necessita.

“Com que eren pedres i eren els anys setanta i vuitanta, les administracions no li feien gaire cas”

Però el que necessitava i demanava l’Enric era l’interès genuí de les administracions, que tan sols va arribar en forma de paraules mai acabades de complir. La catalogació de les peces i el suport que esperava no es van acabar de materialitzar. Les lleis catalanes relatives al patrimoni cultural van arribar més tard, i l’Enric va morir i va deixar en aquell habitacle petit, però ben ordenat, mil·lennis d’història que havia tret de la terra per conèixer i donar a conèixer. Tothom sabia a què es dedicava, i això feia que curiosos i passavolants li portessin objectes que havien trobat. “No es va amagar mai. No era un furtiu, sinó que trobava alguna cosa i després els ho deia [a les administracions corresponents]. Però com que eren pedres i eren els anys setanta i vuitanta, no li feien gaire cas”, explica son fill.

El Marco i la seva mare van tancar en aquelles caixes les troballes, que, en ser localitzades abans d’entrar en vigor les lleis de protecció del patrimoni cultural, no estaven obligats a cedir. Amb catorze anys, orfe, el Marco deixava hibernar el llegat del seu pare en aquelles caixes que concentraven la curiositat i els records escapçats per la mort. I si en algun lloc es va concentrar aquell interès genuí i natural, l’herència espiritual de l’Enric, va ser, precisament, dins el Marco, com si allò fos propi de la seva genètica.

Fins que no es va treure el carnet de conduir, però, no va tornar a interessar-se intensament per aquella història que encara tenia capítols per escriure. Però la tenia al seu abast, i quan es va posar a tastar-la, a encuriosir-se de nou, li va ser molt fàcil, perquè tot estava enumerat i escrit. Va ser en aquest moment, més madur, que va entendre la feina que ell havia fet. Es va fer gran. Visitava les finques marcades amb xinxetes, hi feia prospeccions superficials i s’assabentava d’on sortien les peces. I amb elles, es va obrir a si mateix un món que ja coneixia, però que va engrandir i que, a més de ser la seva afició, és allò a què dedica avui la seva vida i la manera com se la guanya.

El Marco ofereix recurrentment el seu fons a l’interès acadèmic de grups de recerca arqueològica. Això, diu, fa que la col·lecció encara estigui viva

“En lloc de continuar recollint materials, vaig anar reproduint puntetes de fletxa que trobava de petitet. Vaig començar a fer talla lítica; la lítica em va portar al pegament; després a un de més ben fet… I he acabat fent un poblat.” Tal dia farà quinze anys que l’hort que el pare cuidava al costat de la casa familiar, a tan sols un centenar de metres del riu Ebre, el Marco el va convertir en “lo poblat”, la casa d’Ebre i Bosc. Des d’aquí ens explica la història del pare. Al xiringuito, tal com també en diu, d’una manera entre afectuosa i foteta, semblant a com en diu la seva companya, la Nàrnia, ens acull per explicar-nos què hi fa, ell, i per què. Tot, gràcies i a partir del que va trobar el seu pare, que ell ha cuidat i ofereix recurrentment a l’interès acadèmic de grups de recerca arqueològica. Això, diu, fa que la col·lecció encara estigui viva. Però la seva tasca va molt més enllà.

“Sempre havia viscut enmig de la col·lecció de mon pare”

“Ho havia mamat des de petit”, reconeix el Marco. Aquest era el punt de partida. “Sempre havia viscut enmig de la col·lecció de mon pare”, afegeix, però des que va morir, va tardar uns quants anys a llençar-se a la piscina i acabar-ne fent un oceà. El Marco no va estudiar. Es va posar a treballar des de ben jove. Una fàbrica, la construcció… “Quatre o cinc coses diferents”, abocat a la precarietat laboral i a fer “faenes que no són cap maravilla com per sacrificar-te vuit hores al dia, o deu, perquè quan jo vaig començar a treballar fèiem, com a mínim, deu hores per un sou de merda”, recorda.

“Fins que em vaig adonar que era una mica hàbil amb les mans”, diu. Si hi va haver un punt de partida, aquest va ser el clic que, pels volts de 2015, el va fer moure i començar a dedicar tot el temps a la seva passió, amb l’esperit de deixar de treballar en una feina convencional. “Llavors el que fas és buscar-te la vida d’alguna manera, i esta és una bona manera.” El Marco va començar a fer activitats d’arqueologia experimental, a més de tallers de cistelleria, de ceràmica, de cuina o de foc, i va començar a construir, amb fustes, fang, palla i canyís, les barraques al poblat on ara, a més, té un parell de corrals amb cabres i un ruc, una zona de fogatges i una sala museu on hi ha exposades el que anomena “arqueomerdes”: pedres de llamp, metalls i ceràmiques, materials lítics, tetrasquels, sivelles, botons, petites eines, puntes de fletxes, hams, cranis d’homínids, ossos d’animals i rèpliques, com la d’un bàcul calcolític trobat a Portugal.

Pel cap, quan aquesta sala encara guardava totes les troballes del pare, li va rondar la possibilitat d’estudiar arqueologia, però escèptic, o realista, sabia que pocs arqueòlegs poden viure de l’arqueologia. Així que el camí va ser la divulgació i l’educació ambiental. Un món, aquest últim, del qual s’ha intentat allunyar, però en què no deixa de participar, ja que, tant per als seus interessos com per als tallers, diu, “has de saber quines plantes hi ha, on són, d’on són… I això està relacionat amb l’educació ambiental”.

“No em serveix socialitzar en un bar, perquè el discurs és sempre el mateix, i aquí m’arriba informació de tot arreu, rebo gent nova a qui aporto coses noves, però ells també m’aporten a mi”

“Com et defineixes? Què ets? Qui ets?”, pregunto al Marco. Li ho solen preguntar, la gent que el ve a visitar i a fer tallers. O, directament, li donen les seves versions. No és artesà, diu, ni en té el carnet, ni intencions de treure-se’l o considerar-s’hi. “Un artesà”, diu, contradient-se, però, “és una persona que agafa un material, el coneix i el transforma en quelcom útil. És el que estic fent”. Tampoc és arqueòleg, encara que en té moltes nocions i s’ha fet un fart d’experimentar. No està convençut de res, però a mesura que es va embolicant, es troba a si mateix en la seva explicació. És un individu a qui li agrada, diu, “transmetre els coneixements i que me’ls transmetin a mi”. Una persona, com deia, destra amb les mans, que ho va saber fa vuit o deu anys i que s’està aprofitant d’aquestes habilitats.

Per això deu ser que, quan hi ha coses que li ballen, que no té clares, s’inscriu a cursos que l’ajuden a resoldre els dubtes que acumula. I tant com això, li agrada “socialitzar, estar amb gent que estiga a la meva línia. No em serveix socialitzar en un bar, perquè el discurs és sempre el mateix, i aquí m’arriba informació de tot arreu, rebo gent nova a qui aporto coses noves, però ells també m’aporten a mi. Arriben amb històries i coneixements que venen de molt lluny, sovint”.

No cal que associem la llunyania de què parla a la distància, sinó a l’experiència. Però les persones, les seves experiències i històries personals, els seus interessos, venen de tan lluny com no només Catalunya i la Península, sinó, inclús, des de Portugal, Anglaterra o Escòcia. Gent, diu, que ve a “lo poblat” amb molt d’interès en aquesta mena de coses. I a això, el Marco assumeix que hi ajuden molt les xarxes socials. És la paradoxa de fer visible a través d’aquests canals una realitat que se n’allunya. Una contradicció assumible. Així l’ha conegut, de fet, LA MIRA. Tot i això, amb el pas del temps, la transmissió s’ha anat tornant ja no pas analògica, sinó estrictament humana, a través del bocaorella. Per exemple, parelles de mestres que venen en família a passar un dia o el cap de setmana, i que, després, proposen activitats a les escoles on treballen. I el bocaorella continua.

Ebre i Bosc també ofereix tallers de pintura rupestre, de cuina amb tècniques primitives, de tècniques de supervivència, o s’hi parla sobre la relació entre humans i plantes

A “lo poblat”, a la casa d’Ebre i Bosc, el Marco hi ofereix tallers diversos. A més de la ceràmica i la cistelleria, també hi organitza tallers de pintura rupestre, de cuina amb tècniques primitives, de tècniques de supervivència, o hi parla sobre la relació entre humans i plantes, una qüestió que a les Terres de l’Ebre és cultura popular. Tal com diu, aquí tothom es cura les galipandries amb frígola. Tot, pensant en què ens pot aportar a la vida que vivim, còmoda i més fàcil, si la comparem amb antany, atenint-nos a qüestions materials.

Ben bé, però, el Marco fa la major part de la seva feina fora de casa. Normalment, volta per les Terres de l’Ebre i més enllà fent activitats escolars, activitats divulgatives en museus diversos, en fires o esdeveniments o a través dels Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre. També navega de tant en tant pel riu, amb caiacs, acompanyant persones inquietes a qui explica curiositats del riu, de la seva fauna, de la flora que hi viu, de la història i del territori que l’envolta. I amb tot, cada mes i cada any són diferents, però ell en viu, dels tallers i les activitats. I això, diu, és el que més el diferencia del seu pare.

“No hem d’oblidar que l’artesania està cremada… I llençada”, sentencia el Marco

“En aquest sentit”, explica el Marco, “el meu pare i jo vivim en mons molt diferents. Ell tenia una invalidesa total i no li feia falta treballar. I això era un hobby total. No li importava guanyar diners. Jo he volgut dedicar-m’hi i viure de la meua passió”. I amb la feina, no pot tirar coets, diu, perquè hi ha pujades i baixades, “temporades que tens molta faena i no pots respirar, i n’hi ha altres que te menges una mica els mocs”. Perquè, a més, diu, “no hem d’oblidar que l’artesania està cremada… I llençada”. En perill d’extinció, li responc, i ho conclou amb un “acabada” i “cremada”. I les administracions, diu, “s’omplen molt la boca amb la paraula i estes històries, però a l’hora de la veritat, zero, eh?”.

“Si tens una vida precària, si només guanyes per a menjar, no tens, tampoc, temps de conscienciar-te en res. El primer és menjar i poder pagar la llum i les factures”

No és un problema senzill i, més que econòmic, també és cultural, segons el que planteja el Marco: “És un problema de país. Als països del sud d’Europa, la majoria de famílies tenen diners per arribar al dia 10. No és el mateix vendre un cistell a Catalunya, a Espanya o a Itàlia que vendre’l a Alemanya o a Dinamarca. El nivell adquisitiu i de conscienciació és totalment diferent. Tot està una mica lligat. Al cap i a la fi, si tens una vida precària, si només guanyes per a menjar, no tens, tampoc, temps de conscienciar-te en res. El primer és menjar i poder pagar la llum i les factures. I poder donar menjar als teus fills”.

Amb aquest ambient desencoratjador, pregunto al Marco com es veu, ell, en un futur pròxim. I, ben bé, depèn de com se li giri el dia. En molts, es projecta, com a molt, quinze o vint anys més dedicant-se a la seva feina. “Perquè l’artesania està morta, perquè crec que hi haurà un moment que pensaré… «S’han acabat les xarxes socials. S’ha acabat fer activitats per a la canalla, o per a adults, i ho faig només per a mi».” Quan parla amb amics i companys artesans, no li’n falten, de ganes de “pegar una patada a tot i a prendre pel sac”. I d’un “acabem la batalla de l’artesania” resignat, passa ràpidament a recordar, amb tot, que “m’agrada molt el que faig, eh?”.

“Aquest tipus d’activitats te fan apropar a allò de què t’has allunyat. Dedicar-te a això t’obliga a conèixer bé el que estàs fent. I, per això, has d’investigar una mica el que tens al voltant”

I per què, doncs? Per què continuar? Doncs per allò que diu que creu que ell és i que li agrada. “Aquest tipus d’activitats”, diu, “te fan apropar a allò de què t’has allunyat. Dedicar-te a això t’obliga a conèixer bé el que estàs fent. I, per això, has d’investigar una mica el que tens al voltant”. Per compte propi, anant a buscar canyís, argila o totes les matèries primeres que pot localitzar a prop, però també gràcies a les persones que venen a conèixer el seu projecte, i que també li ensenyen coses a ell. De totes aquestes maneres, diu, “aprens més sobre el teu territori, i això et fa reconnectar-hi”.

Però la connexió, la complicitat mitjançada per uns interessos i una sensibilitat entre ell i aquestes persones, com els estrangers encuriosits que venen a casa seva, és també un fet que el Marco valora d’una manera especial. I és que “moltes d’estes persones que venen a fer estes activitats de ceràmica, de cistelleria, també tenen molt inculcada esta filosofia. No ve només una persona que vol fer un cistell, sinó que vol vindre a fer un cistell perquè forma tot part d’un esperit que porta dins”. Tant, que es generen vincles que, en moments difícils, com quan al Marco se li va cremar mig poblat, es fan evidents. Durant els mesos posteriors a l’incendi, el degoteig de persones que venien a ajudar-lo a refer el xiringuito va ser constant.

“Si aquesta gent fes un curs de ceràmica, ho entendria. Has de tocar les coses per a poder-les valorar. És falta de coneixement”

Tant la seva feina com el fet que vingui gent a conèixer-la i tastar-la, diu el Marco, ajuda a valorar més, precisament, l’artesania. Com si artesania i territori, com si ceràmica i argila, com si canyís i barraques no anessin lligats amb desgreixant o amb cosits amb corda. Com si no formessin part d’una mateixa unitat. I l’experiència del Marco, que al·lucina quan veu artesans malvendre peces fetes amb molt treball, és il·lustradora: “Tot això requereix uns coneixements i, per tant, un aprenentatge. I ho vens a 30 euros, i quan et pregunten el preu, i els dius que potser en val 150, la gent s’espanta. Però si aquesta gent fes un curs de ceràmica, ho entendria. Has de tocar les coses per a poder-les valorar. És falta de coneixement”.

“Tenint en compte el col·lapse cap al qual anem, hi ha algunes coses que s’haurien d’aprendre sí o sí”

Profeta és una paraula excessivament pretensiosa i és una arma de doble tall que ridiculitza més que afavoreix ningú. Direm que el Marco és un divulgador d’aquest esperit de vida planer, auster, senzill, però conscient tant de les seves virtuts com dels seus defectes. La talla lítica que practica i ensenya, diu, “no t’aporta res”. Però defensa que, “tenint en compte el col·lapse cap al qual anem, i anant o no al col·lapse, hi ha algunes coses que s’haurien d’aprendre sí o sí”. I un exemple més, “i seré dur”, avisa el Marco: no només seria interessant conèixer les plantes del nostre entorn, les exòtiques i les autòctones, les remeieres i les comestibles. “Seria important”, afegeix, “sapiguer sacrificar un animal sense que patisqui per menjar-te’l. Ara no mos fa falta, però estic segur que els ucraïnesos ho han de fer, perquè no tenen un supermercat on anar a comprar tot el que necessiten”.

“Hi ha coneixements bàsics que s’han de tenir”, diu. Útils, li responc, si som a prop de la natura. Innocent. A la natura, diu ell, ja hi som, ja hi som a prop. “Encara que estigues en una ciutat, una vegada s’acaba, ja comença la natura, però estem tots concentrats en ciutats, o en pobles que estan desconnectats del seu entorn. Perquè, al final, viure en un poble o en una ciutat és el mateix.”

Al Marco el tindreu a Aldover, oferint a tota persona interessada l’assignatura obligatòria de la bona consciència respecte del coneixement del nostre entorn

Des de la seva perspectiva, és evident que les diferències són insignificants. La diferència entre allò que és urbà i allò que és rural, em deia una vegada l’Oriol Nel·lo —geògraf que ha estudiat l’ordenació territorial de Catalunya i hi ha treballat des de l’acadèmia i la política—, és gairebé inexistent. Tots els territoris estan integrats i són interdependents. Un plantejament que esvaeix qualsevol idea naïf d’una ruralitat extrema.

A les mateixes Terres de l’Ebre, reflexiona, crític, el Marco, es viu d’esquena al riu. Ell, de vegades, voldria fer-ho, per no capficar-se més en la degeneració d’un lloc que ha estat bressol de tanta humanitat. Però ho diu com una quimera que sap improbable. Qui sap per quant temps, probablement per més del que creu, el tindreu a Aldover, oferint a tota persona interessada l’assignatura obligatòria de la bona consciència respecte del coneixement del nostre entorn. Trepitjant-lo, que és com això s’aconsegueix.