Un cartell penjat en una paret de la universitat va canviar el seu rumb professional. La Sheila Queralt, llavors estudiant de Traducció i Interpretació i Lingüística, poc s’imaginava que acabaria fent una feina gairebé de detectiu. En l’anunci s’hi podia veure un teclat d’ordinador aixafat per una maça de jutge i promocionava un màster de lingüística forense que s’impartia a la Universitat Pompeu Fabra. “Al primer moment vaig pensar: «Uau, què és això?». Sempre m’havien fascinat els temes judicials i quan em vaig adonar que allò combinava dret i llengua ho vaig veure clar: «Això és realment el que jo vull». I m’hi vaig llençar de cap.” No va dubtar ni un segon. Sabia que aquell era el seu univers, perquè les paraules amaguen moltes pistes, perquè la llengua també ens delata. Així comença la seva trajectòria. Endinsem-nos-hi per conèixer tots els secrets d’una feina que indaga entre diccions i conjugacions verbals. Som-hi! Paraula a paraula. Frase a frase. Paràgraf a paràgraf. Fins al darrer mot.

“Si tu reps un anònim, ja sigui manuscrit o digital, i no saps qui ha pogut ser, nosaltres en fixem els diferents trets lingüístics. Segons la manera d’escriure et podrem dir si creiem que és una persona de la teva edat o més gran, si et coneix o no, si té estudis...”

“El que fem els lingüistes forenses és analitzar la llengua en contextos judicials. Per exemple, determinem què hi ha darrere d’un text anònim. Si tu en reps un, ja sigui manuscrit o digital, i no saps qui ha pogut ser, nosaltres en fixem els diferents trets lingüístics. Segons la manera d’escriure et podrem dir si creiem que és una persona de la teva edat o més gran, si et coneix o no, si té estudis... Llavors tu ens pots dir: «Doncs potser és ell o ella». Aleshores nosaltres comparem el seu perfil amb l’anònim i podem saber si probablement és aquella persona o no”, comenta la Sheila amb un somriure als llavis, aquell que una només mostra quan parla des de l’entusiasme. No pot amagar la seva gran passió per la feina.

“No hi ha cap prova forense que sigui 100% segura. Cap. Ni les empremtes dactilars. Però en un cas de plagi, l’anàlisi lingüística pot ser la prova principal perquè el jutge prengui una decisió”

És difícil aturar-la mentre parla, té ganes de seguir explicant tots els entrellats de la lingüística forense. Tot i això, m’interposo en la conversa per preguntar: no podem enganyar a través de les paraules? L’ADN és l’ADN, però la llengua la podem manipular? “Això és el que la gent es creu, però és mentida. No hi ha cap prova forense que sigui 100% segura. Cap. Ni les empremtes dactilars. I en un judici una prova tampoc ho és tot; el jutge necessita una complementarietat d’evidències. En un cas de plagi, l’anàlisi lingüística pot ser la prova principal perquè el jutge prengui una decisió. En canvi, en altres casos les nostres anàlisis se sumen a moltes altres.” És evident que ella ha de buscar pistes que puguin ser transcendents, inspecciona perquè les paraules ajudin a resoldre els problemes que arriben davant d’un tribunal.

“La Policia també recorre a nosaltres durant el procés d’investigació d’un cas. Per exemple, si tenen unes trucades interceptades i han de saber l’origen geogràfic d’una de les persones que parla per trobar un narcotraficant”

Tot i així, també s’ocupa de casos que no són judicialitzats, però que necessiten una detectiva de les paraules, una Sherlock Holmes enginyosa, rigorosa i inquieta. “Tenim moltes consultes privades per saber qui s’amaga darrere d’un text o d’una gravació. O casos que generen problemes d’ambigüitat, com la interpretació d’un contracte des del punt de vista lingüístic; ens hi vam trobar molt durant la crisi del 2008. Alhora, la Policia també recorre a nosaltres durant el procés d’investigació d’un cas. Per exemple, si tenen unes trucades interceptades i han de saber l’origen geogràfic d’una de les persones que parla per trobar un narcotraficant.” És a dir, analitza la llengua oral i escrita, depèn de cada context. Però l’objectiu sempre és el mateix: descobrir la informació que recullen les paraules en funció de com han estat conjugades, pronunciades o escollides.

“Hi ha certs delinqüents que tendeixen a contactar per determinats canals. Per exemple, de grups organitzats en tenim molts casos a Telegram; de ciberassetjaments, molts a TikTok o Instagram, i casos privats, com divorcis, a Facebook”

I en una societat industrialitzada i global, la Sheila analitza ja més textos digitals que no pas manuscrits. Poden ser missatges de WhatsApp o Telegram, correus electrònics o comentaris en fòrums. “Depèn molt del tipus de delicte. Hi ha certs delinqüents que tendeixen a contactar per determinats canals. Per exemple, de grups organitzats en tenim molts casos a Telegram; de ciberassetjaments, molts a TikTok o Instagram, i casos privats, com divorcis, a Facebook”, detalla. La conversa avança a un ritme àgil. Sembla que cada frase estigui farcida d’una certa intriga, potser per la desconeixença d’aquesta professió, potser per la vehemència amb què parla ella, potser perquè a tots ens atreu el misteri.

“Un delinqüent no pensa en la llengua. Hem tingut diferents casos en què un assassí, després de la desaparició de la víctima, ha utilitzat el seu mòbil per contactar amb algú. I es veu ràpidament que l’estil d’escriptura, a partir d’una hora concreta, canvia”

La Sheila confessa que, d’alguna manera, el suspens sempre l’ha seduït. Ens remou no conèixer la veritat. Ella necessita trobar-la o, si més no, contribuir a esbrinar-la. I treballar en un cosmos farcit de lletres li ha permès també conèixer tipologies de criminals. “En general, un delinqüent no pensa en la llengua. Hem tingut diferents casos en què un assassí, després de la desaparició de la víctima, ha utilitzat el seu mòbil per contactar amb algú. I es veu ràpidament que l’estil d’escriptura, a partir d’una hora concreta, canvia. Això és una prova de pes en l’àmbit judicial.” Queda clar que ella pot arribar a certificar el desenllaç d’un cas. Les paraules poden esdevenir crucials, decisives, concloents.

Alhora, els anys d’ofici li han donat eines i recursos per navegar per la gran biblioteca del llenguatge. “Hi ha paraules que poden ajudar-nos a saber a quina generació pertany aquella persona o, també, que faci usos excessius de les emoticones. Per exemple, les persones grans quan aprenen a utilitzar-les n’abusen. O dir «mola mazo» és típic d’una persona jove”, comenta. I instintivament responc: jo puc simular que tinc disset anys si sé més o menys el llenguatge que utilitzen. I ràpidament, sense deixar uns segons de temps per rumiar la resposta, sentencia: “Ho sabràs més o menys, tu mateixa ho has dit. Sempre hi haurà alguna cosa, alguna inconsistència, que a nosaltres ens farà sospitar: un ús gramatical, una construcció...”. No hi ha res que els passi desapercebut.

Els lingüistes forenses llegeixen i interpreten allò que els altres som incapaços de percebre o comprendre. I perquè ens fem un retrat més general de les feines que se’ls encarreguen, la Sheila ens dibuixa noves empremtes: “Quan hi ha una campanya electoral s’obren molts comptes de Twitter per desprestigiar un partit. I llavors ens demanen que esbrinem qui el porta. Perquè, de vegades, és la mateixa força que l’obre en contra seu amb l’objectiu que es parli d’ella, encara que sigui malament. En canvi, en altres ocasions és un opositor que l’ataca”. La varietat de situacions en què es troba és tan rica com la mateixa llengua.

“Ara ja no només analitzem veu humana, sinó també produïda per intel·ligència artificial, i són àudios boníssims”

Però en un món en transformació contínua, la Sheila es veu obligada a adaptar-se a aquesta realitat en moviment. “Ara ja no només analitzem veu humana, sinó també produïda per intel·ligència artificial. Hi ha una estafa molt típica a partir d’aquesta tecnologia, sobretot en empreses multinacionals. El que fan és agafar mostres de veu del cap i les recreen. Llavors truquen a un treballador i li diuen: «Escola, necessito una transferència de diners». El treballador reconeix la veu i fa l’operació. Són àudios boníssims. Però els identifiquem per les construccions gramaticals i pels espectrogrames, la part acústica que mostra com es produeixen els sons.” Realment és fàcil quedar fascinada per les seves explicacions, parla amb impetuositat i transmet així la seva dedicació i entrega.

“La gent no pensa: «Necessito un lingüista forense». Però cada cop més persones coneixen la nostra tasca i ens busquen per resoldre casos d’assetjament, de divorcis, d’interpretació de clàusules o preguntes d’exàmens”

Perquè la seva feina continua sent minoritària o exclusiva, segons com es miri. Des del 2007, la balaguerina Sheila Queralt dirigeix l’únic laboratori privat de lingüística forense que existeix a Espanya i Llatinoamèrica. El seu equip, format per cinc persones, ha resolt milers de dubtes, problemes o successos lingüístics des de Barcelona. “La gent no pensa: «Necessito un lingüista forense». Però cada cop més persones coneixen la nostra tasca i ens busquen per resoldre casos d’assetjament, de divorcis, d’interpretació de clàusules o preguntes d’exàmens. Més enllà d’advocats, jutges o cossos policials. Però hi ha col·lectius que podrien recórrer molt més a nosaltres, com els professors, per resoldre casos de ciberassetjament entre menors.” Ens en dona molts exemples, però, naturalment, la seva professionalitat va lligada a una clàusula de confidencialitat.

“La lingüística forense també s’utilitza en casos de terrorisme. S’estudien veus, vídeos i xats per poder-ne extreure informació o per descobrir noves vies d’investigació”

No pot ser de cap altra manera. De fet, hi ha situacions que requereixen la màxima discreció, eficiència i prudència per assegurar un resultat reeixit. I és en aquest moment quan la Sheila ens fa una nova puntualització: “La lingüística forense també s’utilitza en casos de terrorisme. S’estudien veus, vídeos i xats per poder-ne extreure informació o per descobrir noves vies d’investigació”. La llengua és omnipresent; per tant, les situacions que la Sheila pot examinar són, també, infinites. 

“Partim de la premissa que cadascú té un estil únic i particular, però hem de tenir en compte cada situació. Jo no em comunico igual ara que quan estic amb una colla d’amics”

“Hi ha qui oblida que la llengua és una ciència. Nosaltres fem anàlisis empíriques i creem bases de dades. No fem cap afirmació que no es pugui demostrar de manera objectiva. Fem feines rigoroses i sempre contrastades. Alhora, el nostre codi ètic dictamina com hem de comunicar les conclusions. Sempre donem probabilitats verbals, perquè la llengua és variable. És a dir, nosaltres no parlem igual en tots els moments o contextos de la nostra vida. Partim de la premissa que cadascú té un estil únic i particular, però hem de tenir en compte cada situació. Jo no em comunico igual ara que quan estic amb una colla d’amics”, conclou.

Malgrat l’evidència d’aquest comentari, certament no sempre prenem consciència de la nostra manera de parlar. I llavors, una pregunta esdevé òbvia i indefugible: si sempre analitzes el llenguatge, com és la teva vida diària? “No, no, la vida diària és un altre món. És a dir, no analitzo el llenguatge en el meu dia a dia. Si veig algú que té algun tret molt particular doncs m’hi fixaré, però no vaig caminant pel carrer analitzant cada paraula”, diu amb un somriure murri. Probablement, malgrat intentar establir una certa distància i saber diferenciar els moments de feina dels estrictament personals, hi ha percepcions que són innates i intrínseques.

Estem a punt de finalitzar la conversa i és llavors quan m’adono que, probablement, ella s’ha fixat en el meu vocabulari. Segur que s’ha preguntat si determinades paraules eren fruit d’una deliberació o, en canvi, han sorgit espontàniament. Perquè la Sheila sap veure què amaguen; sap investigar les construccions gramaticals, els accents o les conjugacions verbals; sap llegir més enllà dels mots; sap desxifrar-los i extreure’n conclusions. Fa una feina de detectiu, busca pistes i arriba a l’ADN de les paraules. És una altra versió del Sherlock Holmes. Que ningú ho dubti. Paraula de forense.