La dalla, el temps, el foc, la cendra. Un tabal que solemnement repica una vegada i una altra un ritme, senzill i amenaçador. Tam, tam-tam. Tam, tam-tam. Símbol rere símbol, una penombra menada per dansaires envaeix un petit poble del Baix Empordà cada Dijous Sant des de l’època medieval. Durant segles i segles, Verges ha dansat la mort i, malgrat tot, la imatge continua impactant arreu del món, majestuosament macabra, recordant-nos que la vida a la Terra és sempre moridora.

Protagonista indiscutible de la Processó de Verges, la Dansa de la Mort és una relíquia centenària arrelada al municipi, l’únic que conserva viva aquesta comparsa tètrica en què cinc esquelets salten al repic repetitiu d’un tambor mentre fan saber als centenars de persones que els observen un missatge que desitgem que romangui com un rumor: la vida és efímera i fràgil; la mort, indefectible i imprevisible. “Nemini parco”, és a dir, “No perdono ningú”, ens recorda una inscripció del capdanser, la Dalla.

LA MIRA s’ha endinsat en la nit més tenebrosa de Verges, una nit que dura hores i hores i que avança com un rellotge, amb els engranatges perfectament col·locats. La mort pren Verges de manera endreçada, gens caòtica, amb una posada en escena molt potent i amb gran cura pel vestuari, l’escenografia, les projeccions, la interpretació... Tot el poble esdevé un gran plató i els vergelitans, l’equip imprescindible que treballa durant tot l’any per fer que a aquest ball de culte a la nit eterna la mort el perdoni durant molts més segles.