És a principis d’estiu quan em trobo amb ell. Al nostre voltant, els turistes ocupen l’espai, mig endormiscats pel sol i la calor. Són com ramats que muten i es desplacen entre llocs aparentment inconnexos. No sempre han estat aquí, ni sabem fins quan els veurem pels carrers com un element més de la ciutat. Per això em trobo amb José Antonio Donaire, que ha dedicat tota la seva vida professional a estudiar el turisme, sobretot des del món acadèmic. És director de l’Institut de Recerca en Turisme (INSETUR) i professor de la Facultat de Turisme de la UdG, una de les universitats de referència del sector a l’Estat.

“Viatjar és un anhel de la humanitat, una necessitat atàvica. El sedentarisme és un accident en la història, i la nostra genètica és la de moure’ns”

La seva és una conversa tranquil·la, a través de la qual em comença a explicar què passa amb aquesta necessitat que sembla que tinguem tots per viatjar. És natural, o fruit del màrqueting que ens han venut? Ell ho té clar: “És un anhel de la humanitat, una necessitat atàvica. Tots nosaltres, els homínids, som nòmades. El sedentarisme és un accident en la història, i la nostra genètica és la de moure’ns”. Per a Donaire, hi ha alguna cosa ancestral en la nostra curiositat per canviar de lloc i escenari, en tant que animals migradors atrapats en un model sedentari que arriba amb l’aparició de l’agricultura. Aquest sentiment, després de generacions immòbils, sobretot amb l’arribada de la revolució industrial, acaba generant “la utopia del viatge”. Una utopia que, segons Donaire, ja té antecedents en el Romanticisme, quan es genera el mite del viatge en obres basades en clàssics com el viatge d’Ulisses. “És el viatge com a escenari d’aventura i d’excepcionalitat, com feia Jules Verne”, continua l’expert.

Però encara n’hi ha més: “Totes les grans utopies del segle XX i distopies utilitzen el viatge com a argument per atrapar la classe mitjana”, indica Donaire. Sense anar més lluny, el nazisme de seguida genera el concepte de viatge i fins i tot projecta un hotel al Bàltic amb la idea de premiar la classe mitjana amb unes vacances pagades. La construcció, que mai es va arribar a acabar, havia d’allotjar més de 20.000 persones. A la Unió Soviètica també es generen propostes de viatges i estades turístiques al mar Negre, i a França als anys trenta se subscriu un dels primers acords per fer les vacances pagades.

“Totes les grans utopies del segle XX i distopies utilitzen el viatge com a argument per atrapar la classe mitjana”

En altres paraules, per a Donaire ara hi ha molt la idea que el turisme és un invent del capitalisme tardà i del màrqueting, que ens han creat una falsa il·lusió del no-res, però la realitat és que això ja existia abans de la Segona Guerra Mundial. “El viatge hauria continuat formant part de l’escenari, sense importar com hagués acabat la guerra”, apunta.

I què passa amb Catalunya? “Tot comença amb l’arribada de la revolució industrial i del ferrocarril, quan la burgesia, influenciada pel mite romàntic de la muntanya i la costa, comença a fugir de la ciutat cercant aires nets i purs”, explica Donaire. En aquells moments Catalunya ja està situada dins dels circuits europeus de les destinacions turístiques, sobretot les zones monumentals de Barcelona. Fins i tot a principis del segle XX existeix una organització, anomenada Societat d’Atracció de Forasters, que té com a objectiu atraure turistes al territori.

Curiosament, ja als anys trenta es fan debats sobre els límits del turisme. “A la Costa Brava ja hi ha els Viatges Blaus, que surten de Barcelona per veure l’exotisme de la zona, alhora que ballen sardanes i fan altres activitats locals”, comenta Donaire. És també el moment en què hi ha un gran moviment excursionista, “molt entroncat amb la Renaixença i post Renaixença del país”.

A principis del segle XX existeix una organització, anomenada Societat d’Atracció de Forasters, que té com a objectiu atraure turistes a Catalunya

És entre els anys vint i trenta que els primers estiuejants creen “una forma d’urbanisme autòcton que reinterpreta l’arquitectura vernacular, però que l’adapta al context europeu”, explica el professor. Un cas conegut és la ciutat jardí que es fa a s’Agaró el 1924, construïda per l’arquitecte gironí Rafael Masó, que representa tot un equilibri d’integració de l’arquitectura amb la natura i la cultura local. Un model que s’estén a altres indrets de Catalunya, i en el qual cada casa té el seu propi jardí i espai d’esbarjo. “El que passa és que aquest model es va acabar pervertint molt, i es va convertir en urbanitzacions estandarditzades”, lamenta.

“Franco va crear un producte turístic durant la Guerra Civil perquè els europeus anessin a visitar els paisatges bèl·lics que ja havia conquerit”

Però abans d’arribar a aquest punt, l’expert para esment en la mateixa Guerra Civil: “Estava tan arrelada la idea de turisme, en aquella època, que Franco va crear un producte turístic durant la guerra perquè els europeus anessin a visitar els paisatges bèl·lics que ja havia conquerit”, explica Donaire, que ho equipara al nivell del dark tourism, o turisme negre, que es fa avui en alguns indrets del món.

No és fins després de la postguerra i l’obertura de fronteres que la dictadura veu l’oportunitat de fer un veritable nou model de negoci. Es comencen a intensificar les construccions influenciades pel racionalisme de la Bauhaus i Le Corbusier, en què es propicien línies molt pures, el formigó i les finestres amples amb vistes al mar. “És la idea del gratacel com a conquesta urbanística, un preludi de llocs com Platja d’Aro o Lloret de Mar”, matisa.

La costa es comença a colonitzar no només de turistes europeus, sinó també de tota una àmplia classe mitjana molt estandarditzada que, tot i que no es pot permetre viatges a l’estranger, sí que fa turisme intern pel país i ocupa apartaments en tota la línia del mar. Encara s’hauria d’esperar uns quants anys, amb el final de la dictadura, perquè es comencessin a popularitzar els viatges a l’estranger.

“Els primers turistes van ser extremament exòtics per als locals, sobretot perquè aleshores no es concebia la idea del turista”

Quedem-nos un moment, però, en aquella època en què els catalans comencen a rebre forans del nord d’Europa. “Els primers turistes van ser extremament exòtics per als locals, sobretot perquè aleshores no es concebia la idea del turista”, explica Donaire, que veu sempre el mateix patró en els processos turístics: “Sempre hi ha una primera fase d’admiració, d’exotisme i de diferència, i per tant una certa predisposició a ser extremament hospitalari”. Una relació desigual que, amb el temps, si està mal gestionada, acaba virant cap a la posició contrària.

“Hem d’aprendre que el turisme ha deixat de ser anecdòtic per ser una cosa estructural que forma part de la nostra quotidianitat”, avisa Donaire en un moment en què ciutats com Barcelona alerten d’una saturació turística que cal resoldre. Fins i tot Girona, que durant molts anys s’ha mantingut relativament fora del circuit turístic internacional, s’ha convertit en una destinació de primer ordre. Sobretot pel cicloturisme, que ha atret des de personatges icònics com Lance Armstrong fins a tota mena d’amateurs d’arreu del món.

“A Girona hi ha hagut una manca d’adaptació a l’entorn, i la raó és que els operadors han estat de fora”

Es tracta d’un turisme d’alt nivell adquisitiu, sobretot de Nord-amèrica, que, tot i tenir un impacte inicial baix, sí que genera la proliferació d’habitatges d’ús turístic, cosa que provoca preus prohibitius en el mercat immobiliari. D’altra banda, també es comencen a ocupar locals i espais del centre destinats a cafeteries i botigues orientades a aquests turistes. “Hi ha hagut una manca d’adaptació a l’entorn, i la raó és que els operadors han estat de fora. És així com la població, al final, percep clarament que els han manllevat part de la seva identitat”, lamenta.

Per això, aquest professor de la UdG considera que no es tracta només de moderar el turisme, sinó de transformar-lo i que es basi a explicar als altres qui som. “Això és el que realment busquem tots quan sortim a fer turisme: fugir dels nostres espais per veure els dels altres. Quin sentit té veure el mateix a tot arreu?”, reflexiona. Evitar els processos d’estandardització i realçar la cultura de cada lloc és clau.

D’altra banda, Donaire creu que les ciutats contemporànies necessiten repensar el turisme des de la part quantitativa i qualitativa. Cal posar límits si es veu que l’increment de turistes és massa alt, i també a la durada de la seva estada. “Aquestes estades compulsives de dos dies a Barcelona generen una acceleració a la ciutat, en tant que l’espectador la sobrevola de manera superficial, recordant-nos aquesta idea una mica colonial i imperialista en què no hi ha cap forma de diàleg, interacció i comunicació, i en què el resident detecta un element clarament exogen”, apunta.

“Cal recuperar el caràcter excepcional del viatge. Ara hi ha generacions que han nascut en un entorn en què el viatge és quotidià, i ja no senten ni l’emoció d’organitzar-lo”

Per això, aposta per fer viatges de durada més llarga, en què hi hagi temps per poder fer un turisme més lent, basat en la descoberta, el silenci i fins i tot una certa introspecció. “El mite del turisme de les experiències, aquesta idea d’estar sempre sobreestimulat, ha fet molt mal”, continua Donaire. I encara més: “Cal recuperar el caràcter excepcional del viatge. Ara hi ha generacions de persones que han nascut en un entorn en què el viatge és quotidià, no excepcional, i això és un problema, perquè sovint ja no senten ni l’emoció d’organitzar-lo”.

“La generació actual d’estudiants de Turisme és més escèptica, i això és lògic, perquè la percepció és que el futur que ve és pitjor i que els canvis no són senzills”

Com es viu tot això des del mateix sector turístic? Al llarg de la seva carrera com a docent a la UdG, Donaire ha pogut observar com han evolucionat els seus alumnes. Mentre que els primers estudiants acostumaven a ser familiars del sector i venien amb una idea molt clara de mantenir i accelerar el negoci, la següent fornada van ser estudiants més combatius i revolucionaris, que tenien ganes de canviar el món. “Ara tenim una generació més escèptica, i això és lògic, perquè la percepció és que el futur que ve és pitjor i que els canvis no són senzills”, lamenta el professor.

Ara bé, també considera que és una generació més realista i ben preparada: “Són nadius digitals i nadius sostenibles, responsables i feministes. Potser no tenen al cap grans lluites, però sí la idea de fer conquestes petites, però plausibles i realistes”, continua. El que té clar és que, després d’anys de fer docència, sempre té la sensació que les noves generacions són millors que les anteriors. “Estic convençut que ho faran millor que nosaltres, la qual cosa no és tan difícil”, riu. I amb aquest somriure humil i sincer, acabem la conversa, poc abans de tornar-nos a endinsar entre les riuades de turistes d’aquest xafogós dia d’estiu.