Avant, doncs, que la pàtria ens crida,
grans i xics, catalans de pit fort
si veiem el carril, tenim vida,
si el perdem, de la Conca és la mort.

Mossèn Vicenç Bosch

Va ser el gran somni de les comarques de Ponent. El somni de sortir de l’aïllament, de la cruesa de la terra. L’anhel de travessar una frontera i avançar a tota màquina cap al progrés. A França. De Lleida al món. Un somni que només es podia fer realitat si es construïa la línia d’un ferrocarril internacional que aniria des de la capital lleidatana fins a la francesa Sent Gironç. I pel camí, travessaria desenes de llacs i muntanyes que durant segles havien suposat una frontera física i mental per als seus habitants.

El 1856 la Diputació de Lleida es reuneix per iniciar el projecte de construir un ferrocarril que enllaci França i Espanya des de Lleida

Aquesta és la història d’una frustració. Una història que comença el 1856, quan al Pallars es desperta el desig i la necessitat de construir una línia fèrria internacional. L’aspiració d’entrar en els temps moderns és tan gran que el 14 de març d’aquell any la Diputació de Lleida es reuneix amb tots els seus membres per iniciar el projecte de construir un ferrocarril que enllaci França i Espanya des de la ciutat de Lleida, en el que seria una prolongació de les obres de la línia Barcelona-Saragossa. A partir d’aquí, s’estableixen dues opcions: una és seguir la ruta de la conca de la Noguera Pallaresa, amb entrada a França a través d’Esterri d’Àneu i Salau, i l’altra és fer el traçat per la conca de la Noguera Ribagorçana, amb entrada per França a través d’Eth Pònt de Rei. El projecte ja s’inicia amb mal peu. La divisió d’esforços i opinions entre comarques entra en escena.

I no és l’única competència: “Aleshores no hi havia cap tren que creués els Pirineus pel mig, només el que passava per Portbou i per Irun, als extrems”, explica Antoni Nebot, autor d’El tren de la Pobla. Història gràfica del ferrocarril Noguera Pallaresa (Pagès Editors, 2014). A la mateixa època que es projecta el Lleida – Sent Gironç, també hi ha sobre la taula els projectes dels ferrocarrils transpirinencs de Ripoll-Acs i el de Canfranc, des de Saragossa i creuant el coll de Somport. La cursa desesperada cap al progrés està servida.

Finalment, a Lleida diversos estudis i pressions polítiques aposten per l’opció de la Noguera Pallaresa, amb entrada a França per la vall d’Isil. S’inicia així un seguit d’anys en què la línia fins a Sent Gironç passa per diferents alts i baixos: manca de suport des de les administracions, lluites d’interessos particulars, diferents projectes i informes, poc suport de polítics i competència entre comarques.

El 1880 es crea una comissió gestora a Tremp i comitès locals arreu de les comarques per fer pressió a les autoritats. Un sentiment poderós s’estén per tots els indrets per on ha de passar aquest tren del futur

Tot i això, entre la població general hi ha un gran entusiasme per aquesta construcció. El ferrocarril internacional és sinònim de futur, de millora econòmica i d’obertura de la província cap a nous horitzons. Poblacions com Balaguer, la Pobla de Segur o Esterri d’Àneu són molt actives i celebren tota mena de reunions i manifestacions perquè el tren sigui una realitat. És un tema prioritari. Com el 17 d’agost de 1880, quan se celebra una assemblea multitudinària a Tremp. Hi assisteixen periodistes, diputats, senadors i representants de tots els pobles i comarques de la província. L’ordre del dia: insistir en la importància de la línia i enviar telegrames a les autoritats franceses i espanyoles per demanar que el projecte tiri endavant. Fins i tot es crea una comissió gestora i comitès locals arreu de les comarques per fer pressió a les autoritats. Un sentiment poderós s’estén per tots els indrets per on ha de passar aquest tren del futur.

“Cada dia es parlava del tren als diaris, però sempre era un fracàs darrere l’altre”

“Hi va haver rius de tinta a la premsa de l’època”, explica Antoni Nebot. “Cada dia es parlava del tren als diaris, però sempre era un fracàs darrere l’altre. Mai era el moment oportú ni es trobaven les persones adequades.” La població passa de les grans decepcions —com quan el 1883 París es pronuncia a favor de construir la línia de Saragossa-Canfranc, posposant el projecte de la Noguera Pallaresa— a grans alegries —quan, el 1885, se signa un conveni francoespanyol que autoritza la construcció simultània de la línia de Canfranc i la de Lleida – Sent Gironç, amb entrada a França pel túnel de Salau. Amb aquesta notícia se celebren grans festes i manifestacions a les principals ciutats del Pallars.

La festa dura poc. No només hi ha grans dificultats per trobar capital privat que s’interessi per la construcció de les obres i per l’explotació de la línia, sinó que el Ministeri de Guerra intervé el projecte fet pels enginyers de camins, al·legant que és “una calamitat per a la defensa de la pàtria l’obertura d’un túnel internacional” en cas d’un atac per part dels francesos.

No és fins a 1889 que les Corts aproven una llei signada per la reina regent Maria Cristina que preveu la línia de Sent Gironç amb rang de comunicació internacional. D’aquesta manera, el Ministeri de Foment n’anuncia la concessió, una vegada es resolgui l’aprovació del projecte definitiu. De nou, tornen les festes a tota la província i a Lleida capital, on de bon matí un pregoner, acompanyat de gegants i una banda de música, anuncia:

Lo jovent més repulit
d’aquest barri d’etiqueta,
ben pensat ha decidit
de fer una gran retreta,
a les nou de aquesta nit.

En el corteig s’hi veurà
una gran locomotora,
a la que acompanyarà
la junta organisadora,
i tot hom que hi vulgui anà.

[...]

(Lleida, 18 del mes de las moscas de l’any 1889)

En efecte, a la cavalcada s’hi poden veure diversos fanals i penons amb els noms de les estacions per on passarà el ferrocarril, tres bandes de música i una gran locomotora feta a mida natural i muntada sobre quatre rodes. Una gran festa que, com si anunciés un trist presagi, s’ha de suspendre per l’arribada d’una pluja inesperada. Això no impedeix que es torni a celebrar tres dies més tard.

Com que el projecte no avançava, el 1895 van ser els habitants de les comarques els qui van intentar construir el ferrocarril

L’eufòria dels habitants de la comarca és tan gran que sis anys més tard, el 1895, cansats de veure com cap empresa ni companyia s’interessa pel projecte, decideixen fer-ho ells mateixos. Constitueixen a Tolosa, amb capital francès i espanyol, la Compañía del Ferrocarril de Lérida a Francia por el Noguera Pallaresa. Tot i recollir 16.000.000 pessetes, no aconsegueixen prou accionistes disposats a arriscar-s’hi, i la societat s’acaba dissolent.

“El Pallaresa es troba com una barca en un mar turmentós, sense llum que li senyali el port de salvament”

Torna el desànim. Enric de Càrcer, futur president de la Diputació de Lleida, lamenta que “el projecte del Pallaresa es troba com una barca en un mar turmentós, sense llum que li senyali el port de salvament”. Passen els anys i encara no se n’han iniciat les obres. En canvi, la línia de Canfranc ja s’ha començat a construir, i a Ripoll s’ha aprovat el projecte fins a Acs.

El sentiment de frustració s’estén per tot el Pallars. Sembla que s’estigui a punt d’abandonar aquest somni compartit. Però la població encara no es rendeix del tot. El 1904 es convoca una nova assemblea a Tremp, on fins i tot es canta un nou himne, escrit per un veí de la població:

Donchs avant, fills de la terra,
desde’l pla fins a la serra,
l’entussiasme fomentem.

Que si en esta gran crehuada
com germans, res nos separa,
victoriosos cantarem:

Desde Lleyda a la frontera
ja rellisca riallera
la màquina pel rail.

Que visca, doncs, nostra empresa
del Noguera Pallaresa,
que visca’l ferro-carril.

Hi ha una nova esperança. Dos anys més tard els governs de França i Espanya donen via lliure als seus últims acords i convenis, però totes les subhastes queden desertes. Ningú està interessat en una construcció que se sap que serà llarga, difícil i costosa. Per aquest motiu, el 1910 l’Estat assumeix el cost de les obres del tram de Lleida a Balaguer. Unes obres que, enmig de diferents tensions polítiques i socials, no s’acaben fins a 1924, pocs mesos després d’haver-se instaurat la dictadura del general Primo de Rivera.

El 1926 s’impulsa el projecte d’enllaçar el Lleida – Sent Gironç amb Baeza i fins a Tolosa

Són uns anys favorables pel que fa a la construcció dels ferrocarrils. El 1926 s’impulsa el projecte d’enllaçar el Lleida – Sent Gironç amb Baeza, a Andalusia, fins a Tolosa. Mentrestant, el 1928 s’inaugura la línia de Saragossa-Canfranc i el 1929, el ferrocarril de Ripoll-Puigcerdà-Acs.

Tot plegat és massa competència per a la línia de la Noguera Pallaresa, que encara no ha arribat ni a la Pobla de Segur. L’entrada de la Segona República i la Guerra Civil acaben de desestabilitzar el projecte, que no es torna a posar en marxa fins a la dictadura del general Franco. “Estava interessat a obrir vies de comunicació per traslladar les tropes cap a la frontera i transportar material per fer construccions hidroelèctriques als Pirineus”, justifica Nebot. Però França encara queda lluny.

Molts hi assisteixen amb pancartes amb què reivindiquen la continuació de la línia fins a França, però una pluja torrencial els fa acabar la festa abans d’hora

Gairebé cent anys més tard, el tren només ha pogut arribar fins a la Pobla de Segur. És el 13 de novembre de 1951 i es fa una gran celebració amb gent vinguda de tota la comarca. Molts hi assisteixen amb pancartes amb què encara reivindiquen la continuació de la línia fins a França, però una pluja torrencial els fa acabar la festa abans d’hora. És el trist desenllaç d’un somni incomplert.

“Aquesta és la història d’una frustració. Només es va arribar a construir un deu per cent del que realment havia de ser”, lamenta Nebot. D’aquell gran projecte que era el tren internacional que duria les comarques lleidatanes al progrés, només n’existeix el recorregut de 89 quilòmetres que van des de la plana (Lleida) fins al cor del Pallars Jussà (la Pobla de Segur): el Tren dels Llacs. El Lleida – Sent Gironç s’ha quedat vorejant llacs i paisatges encantats, com un somni atrapat dins d’una bola de cristall. I aquella il·lusió es pot recórrer, veure, amb bellesa natural, encara assenyalant el destí quan som dins del tren.