De l’estampa de les cases pintades de l’Onyar, la veritat és que mai te’n canses. Tant és si ets gironí de tota la vida com un turista o un passavolant, sigui de dia o de nit, sigui un dia rúfol o de sol esclatant, amb boira o sense, amb il·luminació de Nadal o engalanaments artístics o florals durant Girona, Temps de Flors. El que sí que diferencia els gironins de tota la vida dels turistes és que rarament deu quedar cap gironí amb arrels ancestrals que no hagi sentit d’avis o pares aquella lletania de la “Girona grisa” que també exemplificaven les cases de l’Onyar abans de 1983, és a dir l’any 0 a. c. p. (abans de les cases pintades) o l’any en el qual, com se sol dir, es va posar llum a la foscor a la també dita, o mal dita, Florència catalana, cosa que no puc testimoniar perquè no he estat mai a la ciutat toscana per verificar si és així, o si Florència és la Girona italiana, però que em quedarà desmentit tot seguit.

Ja ho diu la lletra de la sardana: “Girona t’enamora a tu, m’enamora a mi, i a tots ens enamora”. Tant enamora que en alguna ocasió la ciutat —en essència el Barri Vell, a efectes enamoradissos— ha estat considerada una de les més romàntiques d’Europa.

Deia Joaquim Ruyra des del Pont de Pedra el 1959: “Des d’allí un hom veu les cases de Girona estendre’s a banda i banda del riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs”

Qui l’ha vist i qui el veu, aquest vitrall fluvial, però. Durant bona part del segle XX, de romàntic no en tenia res, tot plegat. El 1959, Joaquim Ruyra descrivia des del Pont de Pedra, a l’Auca Comercial, gairebé com una sentència impecable, la seva consideració d’allò que finalment observava com a pura misèria: “Des d’allí un hom veu les cases de Girona estendre’s a banda i banda del riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs línies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l’actitud més convenient per llençar a l’aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben prescindir de certes misèries, s’hi encanten”. 

Quaranta anys després de l’inici de l’enamorament, o de l’Onyar en tecnicolor, m’arribo a l’estudi d’Enric Ansesa Gironella (Girona, 1945), en un punt encimbellat de la Ciutat Immortal, ja fora muralla. L’Enric em rep al seu estudi, on té encès el foc en una llar raconera, i ens asseiem davant les flames.

Aquest artista, amb la col·laboració de Jaume Faixó (Girona, 1952-1998), va idear tota la paleta cromàtica que avui llueixen les cases de l’Onyar, posant pell al projecte arquitectònic de rehabilitació de 83 finques dels arquitectes Josep Fuses i Joan Maria Viader, liderat des de l’Ajuntament de Girona i finançat per la Generalitat de Catalunya.

“El primer que va caldre era saber què havia estat tot allò. Les cases del riu estaven en un procés que estèticament era impressionant, la bellesa de la decadència”

“S’ha d’entendre que el projecte original era de rehabilitació, no de pintar les cases. El que passa és que pintar les cases va ser tan poderós que va sobrepassar el mateix projecte. Les cases de l’Onyar s’estaven morint. Jo podia fer-ne totes les lectures estètiques, però això partia d’un problema social i humà”, m’il·lustra l’artista. “El primer que va caldre era saber què havia estat tot allò. Les cases del riu estaven en un procés que estèticament era impressionant, la bellesa de la decadència.” Parlem, per tant, de l’any 1 a. c. p. “Es va fer una feina molt seriosa rascant les façanes per saber quins colors hi havia hagut a sota, i després en vàrem estudiar les bases fent una prospecció que ens va permetre veure clarament la penetració del blanc, de l’encalat, per una pura qüestió higiènica”, m’apunta.

L’Enric que s’aixeca per anar fins a una calaixera. El segueixo. En treu un antic mostrari de teles de tapís que al seu dia ell va fer servir de quadern per fer-hi els primers esbossos cromàtics, perquè “me’n va agradar la textura”. “És la interpretació ideal i mira quina meravella. Els colors pastel han tacat l’altra pàgina. L’hauria d’editar l’Ajuntament, trobo.” Li dic que això és una obra que al seu dia hauria d’exposar-se al Museu d’Història de Girona. L’Enric assenteix amb un murmuri desapassionat. Fa la sensació que l’ego s’ha quedat a la llar de foc.

Josep Pla, al seu llibre Girona, un llibre de records, diu als anys trenta del segle passat sobre les cases de l’Onyar: “Les cases que donen al riu són generalment estretes, espigades, molt altes, i semblen lligades, una amb l’altra, pels colzes. Sobre les façanes insuficients, posades de perfil, aquestes cases solen tenir tot el que solen presentar les façanes ordinàries. Això produeix l’aparició, en elles, d’una copiosíssima quantitat d’obertures de tota mena: finestres, finestrons, balcons, portes, forats i lluernes. Com que l’espai no permet altra cosa, les obertures són petites, però n’hi ha tantes i tan acostades que el conjunt és un terbolí de moviment i de vida. Davant de les obertures, sol penjar-hi una cortina rebregada o una persiana verda. La quantitat de persianes que hi ha en aquestes cases de Girona no té fi. A més a més d’aquestes obertures, s’incrusten sobre les façanes tota mena de diversíssims objectes: tubs de claveguera, gàbies d’aviram, roba penjada, testos de flors, herbes talperes, comunes, caixes i caixons, xemeneies, terrats, a part de tots aquells variats objectes domèstics —cadires, balancins, orinals...— que sobreeixint dels pisets microscòpics apareixen, amb un aire de realisme tràgic, a veure passar el riu. Tot aquest munt immens de matèria té un aire de desferra suada i de ruïna viva. Tot sembla aguantar-s’hi en equilibri inestable, però tot s’hi aguanta dret i la vida hi posa aquella mica de moviment que necessita: es veu un gos que lladra entre els barrots d’un balcó, un gat que dorm a la repisa d’un terrat, unes criatures pàl·lides que juguen dins del marc d’una finestra, un home que surt solemnement d’una porteta cordant-se la bragueta, una mica de fum que puja d’una lluerna... Mentrestant, es produeix la caiguda indefectible de les cases al riu, del regalim d’aigua equívoca, i sovint se sent un xap sorollós, que és el xoc que fa, en arribar a baix, algun objecte miserable, de descripció impossible. El color de fons de tot plegat és un ocre-siena-verdós i sobre aquests colors hi ha les persianes verdes”.

A Pintures Vic varen editar la ‘Carta de Girona’, amb 39 colors amb noms tan suggestius com el Terra d’Escudella, Gris de Boira, Ocre de Sac, Cendra d’Església, Verd de Nou-cents, Rosat de l’Albera...

—Ocre-siena-verdós... Es varen respectar els colors originals? 

—No. Pensa que era molt anàrquic perquè a cada façana hi havien conviscut diversos colors alhora. Era molt complicat. Primer havien estat d’un color i després d’un altre, i colors pocs sòlids, que el sol es menjava ràpidament, com roses que havien estat antics vermells. I a partir d’aquí es va elaborar un catàleg de colors que vàrem encarregar a Pintures Vic de Girona. 

L’Enric me’n mostra un exemplar que encara ara és vigent i és conegut com la Carta de Girona, amb 39 colors amb noms tan suggestius com el Terra d’Escudella, fosc i clar, Gris de Boira, Ocre de Sac, Cendra d’Església, Verd de Nou-cents, Rosat de l’Albera... L’única façana de color blanc és la de la Casa Masó, casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un edifici que forma part del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Per pintar “les cases del riu”, com en diu l’Enric, es varen triar pintures acríliques, i per garantir-ne el sosteniment es va optar per una base anomenada Pliolite, de la Goodyear, a partir de la goma dels excedents de pneumàtics de la Segona Guerra Mundial. I a can Vic tenien la llicència del Pliolite. “La mare dels ous d’una pintura és un suport. I a sobre del remolinat, si n’hi havia, primer es va fer una capa unitària i després del Pliolite, els colors.” I el 13 d’abril de 1983 es va començar a pintar la primera façana.

“Philip Johnson em va dir: «Conec l’obra del riu. L’he vist perquè uns italians me’n varen ensenyar unes fotografies i em varen dir: ‘Els catalans ens han donat pel sac, han sabut fer una obra que té ritme’»”

Tot i que Pla posés prosa poètica a la Girona grisa, per mentida que sembli, la imatge de postal que avui circula de l’Onyar amb les cases pintades i els campanars de la catedral i de Sant Feliu presidint l’estampa, que triomfa arreu del planeta, no va ser compresa per tothom i al seu dia va despertar un reguitzell de crítiques.

—En cap moment penses, ja aleshores, a fer “la postal” de Girona?

—No. Mai de la vida.

—Però quan passes, posem per cas, pel pont de l’Eiffel i veus turistes fent fotos no hi penses?

—Alguna vegada fins i tot m’han demanat: “Perdoni, que ens faria una foto?”.

—No! Ho dius de debò? I no els has dit que ets tu, l’autor de l’obra?

—No. Mai. Mai de la vida he dit res.

—Però vist ara amb el temps, és la millor inversió que ha fet Girona, no?

—La més barata.

—La més rendible, vols dir, per la relació cost-benefici?

—Sí, i tant.

“El que calia fer era passar allò que era decrèpit a no decrèpit. El secret residia a lligar la unitat dins del caos”

—I això de la Florència catalana, què?

—Res. Les cases del riu tenen comptats edificis de valor arquitectònic —penso en la Casa Masó, de la qual LA MIRA va publicar una fotogaleria—. El que és important és el marc. El que calia fer era passar allò que era decrèpit a no decrèpit. El secret residia a lligar la unitat dins del caos. 

L’Enric m’explica que una vegada va estar reunit dues hores al despatx del gran arquitecte nord-americà i premi Pritzker Philip Johnson al mític edifici Seagram de Nova York i que li va dir que coneixia les cases pintades del riu i com el color harmonitza i personalitza moltes vegades conjunts d’arquitectura popular. “Les cases del riu són conegudes per molta gent que planifica i rehabilita espais urbans i són un model, un exemple entre la plenitud cromàtica del nord d’Europa i l’esgrima de colors mediterrània.” 

“Em va dir: «Conec l’obra del riu. L’he vist perquè uns italians me’n varen ensenyar unes fotografies i em varen dir: ‘Els catalans ens han donat pel sac, han sabut fer una obra que té ritme’». Pensa que els italians són valents amb el color i saben fer una ciutat siena, una ciutat vermella, una ciutat ocre més monocrom. En Johnson em deia: «Això que heu fet, als Estats Units és impensable».”

Ja és gros, penso, que un dels grans arquitectes mundials conegui les cases pintades de l’Onyar sense haver estat mai a Girona i, en canvi, la immensa majoria de badocs, començant pels gironins, a qui els cau la bava com una estalactita, no sàpiguen qui els ha acolorit la vista. Surto de l’estudi d’Enric Ansesa creient que semblaria normal, tant com a reconeixement com per sadollar la curiositat de qui queda embadalit amb el quadre de les cases de l’Onyar, que en algun lloc hi hagués algun plafó explicatiu sobre la gènesi, la intervenció i l’autoria del projecte, vista la repercussió que ha tingut. La ignorància també és decrepitud.