Picors i dolors amb nom i cognom: el mal francès, el morbus gallicus... la sífilis, per entendre’ns. Però encara haurà de passar molt de temps abans la denominació de sífilis no s’estableixi definitivament a finals del segle XVIII. A finals del segle XV el mal francès és una novetat, un autèntic desconegut, un monstre de qui tothom pateix les fortaleses però ningú li sap endevinar les debilitats.

Torrella estableix un neologisme per referir-se a la sífilis: pudedangra. Et pica tot només de sentir-ho. Pu-de-dan-gra!

Som en un moment en el qual és pràcticament impossible distingir malalties venèries de simples malalties dermatològiques. I contra el mal francès, el bé valencià. Això és el que pretenia Gaspar Torrella (València 1452 – Roma 1520), quan el 1497 publica el Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum per tractar aquesta nova malaltia, tota una obra magna de referència de la medicina europea, reimpresa fins ben entrat el segle XVIII.

Gaspar és fill del també metge Ferrer Torrella i germà de Jeroni i Ausiàs, tots del ram de la curació de mals. Torrella estudia llengua i filosofia a València i remata la feina amb els estudis de medicina a les universitats de Siena i Pisa. El 1473 torna a València per exercir, tot i que el títol de magister no li és reconegut fins una desena d’anys més tard, després de fer una súplica al Papa Sixte IV. Aquest accés a la Santa Seu serà definitiu perquè l’aleshores legat pontifici a les Corts de Castella i Aragó, el cardenal Roderic de Borja, el proposi de metge del Vaticà.

El 1487 Torrella és ordenat sacerdot i el 1492, mentre uns descobreixen Amèrica, ell s’endinsa a la cúria vaticana, a banda de metge també com a prelat domèstic del mateix Roderic de Borja, que ha estat nomenat papa Alexandre VI, un de la nissaga de papes “catalani” després de l’anterior papat d’Alfons de Borja i de Llançol, papa Calixt III (1455-1458).

El ‘Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum’ esdevé el més valuós i original dels publicats a Europa abans del 1500

La confiança d’Alexandre VI en Gaspar Torrella és absoluta. Entre 1498 i 1500 Torrella també exerceix de responsable de la Biblioteca Apostòlica Vaticana  i Alexandre VI el nomena bisbe de Santa Justa de Sardenya. Al Vaticà hi passen coses i algunes provoquen picors, evidències que alguns són cristians de cintura cap a munt i molt demòcrates, sempre al servei del poble, de cintura cap avall tot campant a la suburra. I és que l’honor episcopal li serà mantingut a partir de 1503 pel Papa Juli II, el cardenal Della Rovere, després de la mort d’Alexandre VI i del seu successor Pius III que només va durar un mes escàs. Juli II té ben present que si és Papa és perquè l’expert en el mal francès li ha salvat la vida malgrat haver pecat fort. Torrella fins i tot acaba participant al Vè. Concili de Laterà que, entre altres coses, proclama que cada persona té una ànima única i immortal i acorda que cada llibre imprès sigui aprovat per l’Església. Dan Brown ho hauria tingut magre.

El 1495 es compten fins a 17 membres de l'entorn papal infectats. El secretari del Sant Pare comenta al seu diari “cap remei, cap pomada, cap altra droga té efectes sobre el mal francès”

Però reculem. Any 1495. A l’ànima única i immortal de Torrella se li ha girat feina. L’arquebisbe de València i fill del papa Alexandre VI, César Borja, ha posat el ciri on no toca en una visita a Nàpols. La ciutat del Vesuvi podria passar a dir-se la ciutat del pecat del fornici. Des que ha estat ocupada per soldats francesos provinents d’Amèrica, tot pica i tothom es rasca i la legació vaticana no n’és una excepció. Les primeres llagues apareixen al membre episcopal de Cèsar Borja, després pústules, picors al tors i a la cara. A la llarga Cèsar Borja haurà de fer servir una màscara en els pitjors episodis de la malaltia. Es compten fins a 17 membres infectats de l’entorn papal. El secretari del Sant Pare comenta al seu diari “cap remei, cap pomada, cap altra droga té efectes sobre el mal francès”. Crits de dolor, molts crits de dolor. Les temptacions de tornar a Roma i tirar-se daltabaix d’un pont del Tíber són també de dimensions sifilítiques.

Torrella estableix un neologisme per referir-se a la sífilis: pudendagra. Et pica tot només de sentir-ho. Pu-den-da-gra! Becs! El metge valencià alerta clarament de les vies de contacte, començant per la sexual i acabant per les dides afectades de sífilis que poden infectar els nadons en alletar-los. El protometge del Vaticà pensa i repensa la manera de remetre els efectes i ho deixa per escrit. Entre 1497 i 1507 l’obra mèdica de Torrella és prolífica. Arriba a publicar sis tractats. Majoritàriament versen sobre medicina –concretament sobre la sífilis i la modorrilla hispànica, però també un d’astrologia. Tot en una època en la qual l’art de la medicina esdevé un ofici amb tècnica. Un temps, malgrat tot, de profundes disputes professionals i acadèmiques sobre el tractament de les malalties.

Torrella descriu els símptomes de cinc històries clíniques i una d’aquestes s’apunta que podria ser la de Cèsar Borja amb el sobrenom de ‘Nicolau el jove’

Els clàssics han fet molta feina fins on han pogut però Torrella és al bell mig d’una guerra generacional sobre com abordar les “noves” malalties. I en aquesta guerra entre l’equip mèdic habitual de la Santa Seu, Torrella topa amb un altre valencià, el metge Pere Pintor (Xàtiva, 1423 – Roma, 1503), d’una generació anterior. Uns, teòlegs i astròlegs, consideren que tot plegat és un càstig diví o pel cap baix una malastrugança astral. Quadratures amb molta mala llet o malediccions vingudes del cel, el cert és que Nostro Senyor no perdona ni al seu vicari, el pare de l’Església, el mateix Papa Juli II. Sota la mitra, també pica.

En canvi, el metge valencià, amb una clara orientació clínica i terapèutica, deixa establert el seu tractament al citat Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum, que l’autor dedica al mateix Cèsar Borja, considerat com el més valuós i original dels publicats a Europa abans del 1500, segons l’historiador alemany de la medicina, Karl Sudhoff. Al tractat s’hi descriuen els símptomes de cinc històries clíniques d’entre 17 pacients tractats amb èxit entre setembre i octubre de 1497. I una d’aquestes s’especula que podria ser la del mateix Cèsar Borja amb el sobrenom de “Nicolau el jove”.

Cal que el Mal de Nàpols s’evapori i no es pot anar a una sauna pública. Cal un espai únic, personal i intransferible. Per això comencen a aparèixer els banys privats al Vaticà per posar-hi estufes seques

Torrella analitza, observa i corregeix. Ja no valen les uncions mortals de mercuri. El germà d'Alexandre VI, Alfons de Borja, mor per intoxicació d’aquest element. Toca fer dieta, toca algun fàrmac, sí, alguna sagnia, també, i calor, molta calor. Calor infinita, suada extrema. Cal que el Mal de Nàpols s’evapori. Però no es pot fer de qualsevol manera. No es pot anar a una sauna pública, ni posar una banyera a la cuina o a l’habitació. Cal un espai únic, personal i intransferible. Per això comencen a aparèixer els banys privats com a novetat al Vaticà. Torrella proposa que els afectats es posin dins una estufa seca casolana. Una bóta de fusta de vi amb un llit de sorra ple de pedres calentes on encabir-hi el malalt assegut i que només en surti el cap pel forat d'una tela. Sang, llàgrimes però sobretot litres de suor.

El 1498 Cèsar Borja torna a patir sífilis. Torrella fins i tot es veu obligat a acompanyar-lo a les missions papals i a no deixar-lo sol ni un moment per buidar-li discretament els orinals després d'estudiar la pinta del que hi ha deixat el cardenal per avaluar l'evolució de la malaltia. Cèsar no està per danses ni festejos. Mentre li remet el mal francès potser l'únic consol que li queda és llegir l’Endimoni, una de les obres més rellevants de la literatura del Quattrocento, del barceloní Benet Garret (Barcelona 1450- Nàpols 1514), conegut com il Cariteo. La figura de Gaspar Torrella ha tingut la seva glòria televisiva com un dels personatges de la sèrie «Borgia» que encarna l’actor italià Ivan Olivieri, això sí, amb el nom italianitzat de Gaspare Torella. I, diguem-ho tot, això també fa venir picor.