Existeix un indret on les nits d’hivern són llargues i glaçades, i on a l’estiu la llum solar no abandona mai l’horitzó. Un lloc on la natura és implacable, crua i directa, però també una font inesgotable de vida, històries i llegendes. I de la foscor que surt dels seus llacs glacials n’han sorgit, durant generacions, centenars d’escriptors que han posat veu a la seva cultura a través de les paraules.

Es creuen a la universitat quan estudien Filologia Alemanya i descobreixen l’idioma suec en una assignatura optativa de la carrera

És la cultura escandinava, la que es troba a Noruega, Suècia i Dinamarca. I, com un bolet màgic sorgit enmig de l’oceà Atlàntic, també és a Islàndia. Un cas especial dins de tota aquesta cosmologia nòrdica. Però de tot això en saben molt Inés García (1976) i Carolina Moreno (1973), dues badalonines que es creuen a la universitat quan estudien Filologia Alemanya i descobreixen l’idioma suec en una assignatura optativa de la carrera. A partir d’aquesta revelació i d’aquest amor per la llengua, inicien un periple que les acaba convertint en traductores al català de literatura escandinava.

D’una banda, Carolina Moreno, que es llicencia en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, decideix centrar-se en el suec i el noruec i tradueix al català autors com Strindberg, Ibsen, Petterson, Bergman, Gaarder, Mankell o Tranströmer, entre molts altres, feina que compagina amb la de professora de suec a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. En canvi, Inés García descobreix la poesia medieval islandesa i s’enamora del país dels guèisers. Comença a traduir les antigues sagues islandeses, com la Saga de Kormákr (Adiesara), i l’editorial Nits Blanques li encarrega traduir al català un dels autors més populars del país, Einar Már Guðmundsson.

Quedo amb les dues traductores a la terrassa de l’Antic Teatre de Barcelona perquè m’expliquin la seva història d’amor per les terres d’Odin.

Què és el que trobeu més interessant de les llengües escandinaves?

Inés García: Quan estudiàvem suec vam descobrir el norrè, que és la llengua d’on provenen les llengües escandinaves. I de totes aquestes, la que menys ha evolucionat i la que més s’assembla a aquella llengua medieval és l’islandès. És a dir, si aprens l’islandès modern, també estàs aprenent una llengua gairebé medieval.

Carolina Moreno: Com que és una illa, la llengua no ha evolucionat gaire. Tot i això, va haver-hi influència del danès durant 800 anys de negra nit. Per sort, al segle XX es va reivindicar l’islandès i s’ha recuperat.

Inés García: Sí, i el que més em va seduir va ser descobrir-ne la història, els textos, i les sagues islandeses. Per això vaig fer la tesi doctoral sobre la poesia medieval islandesa.

“Les sagues són textos on es combina poesia i prosa que han estat escrits entre el segle XIII i el XIV. És un gènere que normalment explica la història d’alguna família amb poder o d’algú conegut en aquell temps”

Què són exactament les sagues?

Inés García: Són textos on es combina poesia i prosa que han estat escrits entre el segle XIII i el XIV. És un gènere que normalment explica la història d’alguna família amb poder o d’algú conegut en aquell temps. Suposo que algunes vegades s’encarregava l’escrit per qüestions legals, per marcar territori. Per això moltes sagues comencen de manera molt enrevessada, amb genealogies que recorden una mica la Ilíada o la Bíblia. I després es van explicant històries, algunes de més realistes, com les sagues dels islandesos que van arribar a l’illa, i d’altres de més fictícies, on apareixen monstres i dracs.

Aleshores, és possible extreure’n dades històriques reals?

Inés García: Aquesta és la qüestió, que no es pot del tot. El que sabem és que hi ha més de 130 sagues, i la majoria són islandeses.

Carolina Moreno: També es van escriure en una època de cristianització, com una manera de recuperar i reivindicar el passat pagà de l’illa.

Inés García: En aquells temps també s’encarregaven traduccions de vides de sants i es traduïen i es feien adaptacions dels textos de cavalleries d’Europa. També hi havia molts poetes escàldics. Va ser com el segle d’or de la literatura medieval, que en aquest cas neix a Islàndia, és el seu taller.

Carolina Moreno: És que es va fer allà. A la resta de països escandinaus encara estaven “caçant coloms”, que diríem. Va florir així. A classe sempre havia d’explicar que la saga clàssica islandesa és com la protonovel·la europea, perquè, de fet, són com novel·les i les analitzàvem com a tal.

Inés García: Sí. Borges ha escrit sobre això, i crec que Milan Kundera va dir que el descobriment d’Amèrica [per part dels islandesos] va quedar tan amagat com el fet que haguessin començat a escriure les primeres novel·les d’Europa.

Carolina Moreno: Quan explicava als alumnes com construïen els personatges i que l’empremta de l’oralitat fa que tota la història estigui explicada a partir de l’acció, que vol dir que no hi ha un narrador que jutgi, sinó que qui jutja sempre és el lector, es quedaven flipats, perquè ho trobaven molt modern.

Inés García: Hi havia un gust per l’acció, per la trama.

Carolina Moreno: Sobretot per la trama, perquè no hi ha descripcions. Nosaltres venim de les literatures romàniques, en què ens agrada posar adjectius. Ells són el contrari: el lector es fa una idea del personatge a partir del que diu i de les seves accions. Per això, qui jutja és el lector i hi ha molt poc judici per part del narrador. Això és molt modern.

Inés García: En canvi, a la part poètica de les sagues tot són metàfores i descripcions amb molt joc poètic. Els dos camps estan molt separats.

“Nosaltres venim de les literatures romàniques, en què ens agrada posar adjectius. Ells són el contrari: el lector es fa una idea del personatge a partir del que diu i de les seves accions”

Es coneixen, els autors de les sagues, o són textos anònims?

Inés García: La majoria són anònims. Hi ha la teoria que la Saga d’Egil, que és com la més famosa, la va escriure Snorri Sturluson, que també va fer un recull sobre la mitologia nòrdica que es coneix com l’Edda en prosa. Allà hi va escriure l’origen de l’univers i el món d’on venim. És preciós. Després va escriure tota la poètica sobre com s’ha d’escriure la poesia escàldica, quin tipus de mètrica hi ha, etcètera. No, si són uns treballadors incansables. [Riu.]

M’imagino que tota la literatura escandinava que ha anat sorgint després s’ha inspirat molt en les sagues.

Carolina Moreno: I tant! I en la més contemporània, també. Jo, al Petterson, sempre l’explico des de les sagues islandeses. És una manera de narrar que forma part de la seva manera d’explicar-se al món, de la seva cosmovisió. Ells formen part d’una natura on també entra la mort i tot allò que no podem entendre, tots els fenòmens que no ens podem explicar. Autors com Kalman també tenen aquesta manera de narrar des de l’acció. Molts alumnes em deien: “És que el Petterson no ens descriu res!”. I jo els deia, “És clar, perquè beu d’una tradició en què se suggereix i es basa tot en l’acció, però no descriu ni s’omple de palla”.

“És una manera de narrar que forma part de la seva manera d’explicar-se al món, de la seva cosmovisió”

Inés García: Amb Guðmundsson també es veu la influència de les sagues, perquè les frases són curtes, però quan fa de poeta veus que les seves metàfores tenen una densitat molt escàldica. I a molts autors se’ls colen personatges típics de les sagues, com un que perd un ull, o hi apareix Odin. Sempre hi ha referències als déus.

Carolina Moreno: Jo penso que també és la seva manera actual de veure les coses. A Islàndia hi ha una gran pedra enmig de la carretera i no la mouen perquè diuen que hi viuen uns follets i els volen respectar l’espai. Pot fer riure, però és la seva manera d’entendre que a la natura, al cosmos, hi ha tot el que som capaços d’explicar-nos científicament, racionalment, i el que no. Tot existeix i tot té el mateix valor. Potser nosaltres concebem el paisatge com una cosa a contemplar i prou. Ells no. Per a ells la natura és mortal i hostil. És allò que els ho dona tot, i el que els ho roba tot. Entenen que ells formen part del cosmos i allà també hi ha la mort, per això tenen moltes personificacions de la mort i del destí.

“Potser nosaltres concebem el paisatge com una cosa a contemplar i prou. Ells no. Per a ells la natura és mortal i hostil”

Inés García: A la poesia escàldica hi ha una cruesa una mica estranya per a nosaltres. Potser els autors contemporanis sí que ja escriuen des del sedàs d’aquesta mirada més contemplativa, tot i que hi ha restes de l’altra mirada.

Carolina Moreno: No ho sé... Molts lectors diuen que les novel·les de Petterson són molt cruentes perquè en algun moment hi ha un gir en què la natura mostra la seva cara més brutal. La mort hi és molt present. És a dir, si tu caus en un llac gelat i estàs sol, et mors. Això va així.

La literatura escandinava actual ens regala molts thrillers i novel·les negres. Això també forma part de la seva tradició?

Carolina Moreno: Crec que forma part d’un gènere que ha anat evolucionant fins avui. Diria que va començar a Suècia als anys setanta, amb una mena de novel·la negra on també hi havia crítica social que va reprendre Henning Mankell, fins que autors com Stieg Larsson l’han portat a un extrem, amb elements molt violents. Però no crec que sigui un gènere que representi la seva societat.

Inés García: És sorprenent, perquè la novel·la negra té molt èxit a Islàndia, i allà gairebé no hi ha crims. Fins i tot els policies van sense armes.

“A Islàndia, quan arriba Nadal, les cues més llargues sempre són a les llibreries. Diuen que la meitat del país escriu i l’altra meitat llegeix”

Carolina Moreno: És molt paradoxal, perquè són societats molt tranquil·les. Els escandinaus llegeixen molt. I tant es llegeixen una novel·la de Mankell com la Ilíada o una novel·la històrica. Tenen més temps i més hores de foscor a l’hivern.

Inés García: A Islàndia, quan arriba Nadal, les cues més llargues sempre són a les llibreries. Es regalen molts llibres. Diuen que la meitat del país escriu i l’altra meitat llegeix. [Riu.]

Hi ha moltes diferències entre la vida a Suècia i a Islàndia?

Inés García: Jo els veig bastant diferents, és clar que tot està travessat per la meva experiència. A Islàndia tot és més petit i proper. Crec que no arriben a les 380.000 persones en total. Tot és més ràpid i còmode si has de fer tràmits. En canvi, Suècia és més gran i inabastable. La vida allà em va encantar, però Islàndia és espectacular, sembla fora de la terra.

Carolina Moreno: El millor és que, com que totes les llengües escandinaves venen del norrè, la llengua amb què es van escriure les sagues, per a nosaltres llegir un text suec, noruec o danès ens resulta molt més fàcil d’entendre. L’estructura sintàctica i el vocabulari és molt semblant, el que és diferent és la pronunciació.

Inés García: Sobretot passa amb el danès. I el finès ja sí que no té res a veure amb les altres llengües. És com el basc.

Quins reptes us trobeu a l’hora de traduir un text d’aquestes llengües?

[Riuen, perquè totes dues volen saber què dirà l’altra.]

Carolina Moreno: Em costava menys contestar a aquesta pregunta quan vaig començar a traduir, perquè em trobava més problemes. [Riu.] Moltes vegades el problema és la sintaxi, perquè és molt diferent, sobretot si tradueixes poesia, en què es pot fer una traducció literal, però la cadència no. Quan acabo de traduir una novel·la sempre m’entesto a llegir tota la traducció en veu alta, perquè és l’única manera de saber si funciona o no. Un altre repte és el dels topònims, que allà són molt diferents, perquè tots els noms de muntanya, riu, carrer, etcètera, sempre porten la seva definició enganxada al final. És a dir, ells dirien “Banyolesllac”, tot enganxat. I clar, si ho tradueixes literal, hi hauries de posar “el llac de Banyolesllac”.

“Quan acabo de traduir una novel·la sempre m’entesto a llegir tota la traducció en veu alta, perquè és l’única manera de saber si funciona”

Inés García: I aleshores, si ho desfàs, després ningú reconeixeria aquell nom, perquè forma part del nom...

Carolina Moreno: I, és clar, queda molt redundant. És com dir “l’illa de Mallorcaïlla”. Jo he discutit amb editors que tenen criteris diferents davant d’això. I amb la sintaxi també tot és molt diferent, perquè construeixen la frase amb un ordre diferent del català.

Inés García: També et trobes que hi ha verbs que es repeteixen molt. En una novel·la hi sortia el verb colpejar de moltes maneres diferents, depenent de l’instrument amb què es colpejava. I ara estic traduint una novel·la on cacen una guineu i hi ha tantes paraules per a la neu... Tantíssimes! Són molt fins: aiguaneu, neu humida... Hi ha molts matisos.

Carolina Moreno: Ah... Benvinguda!! [Riu.] Jo ja hi he passat, per això! Saps que hi ha un diccionari en català amb tota la terminologia de la neu?

Inés García: És que al final t’has d’anar fent el teu petit diccionari. I també t’adones que molts cops has d’estar forçant el català fins al límit. I això és interessant, perquè veus els límits de la teva pròpia llengua. Amb el tema de la neu, veus que per a ells és molt important, perquè és la seva realitat. Quan parles amb ells, com a mínim amb els islandesos, t’adones que sempre parlen i pregunten pel temps. “Com és la tempesta avui?” Volen saber-ho en detall, per veure si poden anar a treballar o no.

“T’adones que molts cops has d’estar forçant el català fins al límit. I això és interessant, perquè veus els límits de la teva pròpia llengua”

Carolina Moreno: Ah, sí, això tots els escandinaus. Tu envies un whatsapp a algú preguntant com està, i sempre et diu el temps que fa. Et diuen: “Bé, i avui fa...”. És que a ells els condiciona moltíssim la vida.

Inés García: Als llibres que he traduït sempre hi surt el temps. Sempre hi ha una descripció mínima de quin dia fa. És fonamental, com un personatge més.

De tots els autors que heu traduït, n’hi ha hagut algun que hàgiu gaudit especialment?

Inés García: A mi m’agrada molt la literatura medieval, és la meva debilitat absoluta. M’agraden molt les sagues i la poesia escàldica, que em sembla preciosa, inigualable. Ho he intentat plasmar a la traducció de Kormákr, però no sé si dec haver transmès alguna cosa de la bellesa original dels versos. [Riu.] És complicat, perquè no se’n pot transmetre la mètrica, sinó que has d’escollir si ho vols fer entenedor o més musical, però les dues coses a la vegada és molt difícil. I dels autors moderns m’ha agradat especialment el llenguatge poètic de Guðmundsson.

“La traducció de literatura infantil és la més divertida de totes, perquè es juga molt amb el llenguatge. S’inventa molt, i aquí els editors també et donen aquest marge i et pots inventar moltes paraules”

Carolina Moreno: Jo he disfrutat amb molts, com Petterson, que és una delícia traduir-lo. I dels suecs diria que el repte més gran ha estat el poeta Tranströmer i Strindberg, que és com el pare de la llengua sueca, com un Cervantes però de finals del segle XIX. Lingüísticament, la seva obra és brutal, perquè ell va crear el suec modern literari, se’l va inventar. I, és clar, és un pou de sorpreses. És molt divertit i a la vegada molt exigent, perquè juga i experimenta molt, i com a traductora també et dona molt marge per fer-ho. Per això la traducció de literatura infantil és la més divertida de totes, perquè es juga molt amb el llenguatge. S’inventa molt, i aquí els editors també et donen aquest marge i et pots inventar moltes paraules. Aleshores sí que em passo amb els límits de la llengua catalana. [Riu.]

Inés García: Moltes vegades t’adones que ens cal una paraula per dir una cosa i que no la tenim. I la deixes anar i esperes a veure si a l’editor li sembla bé... [Riu.]

Carolina Moreno: Una altra dificultat a l’hora de traduir les llengües escandinaves és que funcionen, igual que les llengües germàniques, amb paraules compostes. Per tant, són llengües molt flexibles, sobretot per als poetes, que agafen un substantiu i un adjectiu, els ajunten i tots els lectors poden entendre el que vol dir. En canvi, amb les llengües romàniques tenim una paraula per a cada cosa i els escriptors no se les poden inventar si no les recull el diccionari...

Inés García: Tenen un marge de creació molt més gran.

Carolina Moreno: Són llengües molt més flexibles. Ells tenen una concepció de la llengua com una eina de comunicació. Per tant, el seu objectiu és fer-ho fàcil. La llengua ha de servir per comunicar-se; per tant, no ha de ser una cosa obtusa i complicada. L’acadèmia també considera que l’escrit va al darrere de l’oral, per això s’accepten moltes paraules noves que la gent es va inventant.

“Ells tenen una concepció de la llengua com una eina de comunicació. Per tant, el seu objectiu és fer-ho fàcil. La llengua ha de servir per comunicar-se; per tant, no ha de ser una cosa obtusa i complicada”

Inés García: Això passa en el món anglosaxó en general. Aquí, en canvi, encara estem demanant a la RAE que canviïn la definició de saga, perquè està malament. I ens diuen que és un procés lent... [Riuen.]

Què li recomanaríeu, a algú que vulgui traduir un idioma escandinau al català?

Carolina Moreno: Que se’n vagi allà i n’aprengui.

Inés García: Sí, que visqui el temps i el paisatge.

Carolina Moreno: Una cosa és aprendre la gramàtica, però la llengua l’has d’escoltar i parlar, perquè hi ha una sèrie de girs que formen part de la parla quotidiana. S’ha de viure, perquè una llengua no és res més que l’expressió d’una manera de viure i d’entendre el món.