Celtas Cortos, Extremoduro, Lax’n’Busto, Ja T’ho Diré, Sopa de Cabra o els músics Ivan Dach, Genís Barcons o Sergi Estella, per esmentar-ne alguns. Tots ells han tingut una relació amb en Pere Torruella (Lladurs, 1948), bé per haver comprat a la botiga d’instruments que havia regentat entre el 1989 i mitjans noranta a Solsona, bé per haver tocat al local que només entre els cercles musicals solsonins es coneix com “el garito del Pere”, bé per haver fet passar la seva guitarra elèctrica per les seves mans de fuster. El vincle més cèlebre és el que ha establert al llarg dels anys amb els manresans Gossos, que fins i tot el 1996 li van dedicar la cançó “El follet”. Tothom el coneix, però, com a “Pere Màquina”, l’àlies que li va eclipsar el cognom fa dècades arran de vestir una samarreta de Màquina!, la banda pionera del rock progressiu a l’Estat, fundada el 1969 a Barcelona. “Només em diu Pere Torruella la cartera”, matisa tot rient.

Hem quedat al seu taller, on aquest fuster jubilat passa hores desmuntant, arreglant o fabricant guitarres elèctriques per afició. És al número 10 del carrer de Sant Pau, l’antic call jueu de Solsona, al mateix lloc on s’amaga “el garito”, sala de parts per a una pila de bandes solsonines. Obro una porta de fusta sense envernissar —tan discreta com l’ocupant que custodia—, que no m’ofereix cap resistència per enfonyar-me en un cau d’aparença clandestina. Travesso un passadís fosc, amb baluernes a banda i banda enterrades sota una capa de pols, fins a arribar a la llum, on ell m’espera tot trastejant.

Vesteix tot de texà, amb una jaqueta intencionadament desgastada que podria tenir a l’armari qualsevol persona cinquanta anys més jove

De constitució menuda i secardina, té una cabellera i una barba llargues i nívies marca de la casa, una mirada penetrant d’ulls blaus i un nas amb presència que compensa el seu aspecte mansoi. Vesteix tot de texà, amb una jaqueta intencionadament desgastada que podria tenir a l’armari qualsevol persona cinquanta anys més jove, pantalons acampanats i sabates vermelles. Fa dècades que aquest hippy no envelleix. No em sap dir quina és la seva ambrosia, fins que, entre riallades, em confessa que potser és la marihuana. Tal com indica la cançó, dels Gossos, “els avis l’han vist sempre com és ara, / ell no s’ha fet gran, / només té por del comiat. / Diu que quan més estima, més s’enyora quan li falta / qui, per a ell, / no plora. / És un follet, no és pas un home. / És un follet, no és pas un home, / però mai ningú ho sabrà”…

“Hi ha puristes que diuen que les guitarres han de ser d’una fusta determinada. Però jo em penso que qualsevol cosa es pot convertir en una guitarra elèctrica”

En Pere és de poques paraules. Però encara no han passat dos minuts des que he entrat que m’ensenya una guitarra amb un cos de pedra. És un experiment que va fer amb l’ajut d’una picapedrera de la comarca. Me la fa sospesar i penso que si fos músic no m’agradaria pas: pesa més de set quilos! “No notaries la diferència amb qualsevol altra guitarra elèctrica.” L’endolla i abans de tocar-la afegeix: “En teoria la pedra no té ressonància, però sona perfectament, segons la meva oïda”. El cantant i guitarrista rubinenc Sergi Estella, que també fabrica instruments, un dia que va pujar a tocar a Solsona va passar per casa d’en Pere i li va agafar la guitarra de pedra per tocar un tema. “Hi ha puristes que diuen que les guitarres han de ser d’una fusta determinada. Però jo em penso que qualsevol cosa es pot convertir en una guitarra elèctrica. Aquesta n’és una prova.” 

En un altre concert d’Estella al pub Sputnik de Solsona, en Pere va fer una guitarra durant l’actuació amb un tamboret de fusta

No és la guitarra més estranya que ha manufacturat aquest follet de la música. El 2019, en un altre concert d’Estella al pub Sputnik de Solsona, en Pere va fer-ne una durant l’actuació amb un tamboret de fusta, que, literalment, va passar a millor vida. També va fer màgia convertint un monopatí en una guitarra per al cantautor gracienc amb vincles a la capital del Solsonès Genís Barcons. Tot seguit, em mostra la primera que va fer, el 1977. Té un cos de fusta estretíssim amb forma de trapezi. “Al principi hi havia un altre mànec, una altra pastilla i un altre pont. Per fer la segona vaig desmuntar la primera i després vaig tornar-la a muntar amb un altre mànec i material diferent”, recorda.

“El que faig jo normalment té data de començament, però s’acaba quan s’escau”

Autodidacte en l’art de fabricar guitarres elèctriques amb les habilitats d’artesà, va començar tocant-ne i desmuntant-ne alguna per arreglar-la. Tot i que li han fet alguns encàrrecs, normalment les crea per a ell i després se les ven. I ho fa a preus molt baixos, per menys de mil euros. Les primeres les hi compraven per 15.000 pessetes, tot i que “aleshores tampoc eren cap meravella”. El seu producte pot néixer en quatre dies o en quatre mesos. “El que faig jo normalment té data de començament, però s’acaba quan s’escau”, diu amb un aire indolent d’adolescent despreocupat. Ara en té sis o set de desmuntades, a mig muntar o esperant la capa de vernís. Tot i això, recorda fent memòria una època en què formava tàndem amb un company de Barcelona que treballava amb un distribuïdor d’instruments musicals: una part es gestava a Solsona i l’altra, a la capital catalana. Aquelles sí que es venien fàcilment i per més d’un miler d’euros. En van fabricar una trentena llarga.

Sempre són elèctriques, que són les que ell havia tocat des de mitjans seixanta i fins als vuitanta en formacions rockeres solsonines: els Young-Ker’s, The Foten Soroll, Asereth i Plàstics, amb repertoris de versions. Tot i això, un dia Juanjo Muñoz, dels Gossos, li va demanar que li muntés un dobro, una guitarra acústica amb ressonador. “No en tenia ni idea, però al final ho vaig aconseguir”, comenta satisfet, “i aquest instrument s’ha vist en algun disc”. Per al mateix músic també va muntar un banjo.

“A mi, que m’enterrin en la caixa més barata, o sense caixa. La fusta bona que la utilitzin per fer guitarres”

Les fustes amb què treballa habitualment aquest fuster són de coral, auró, caoba i cedre. Aquesta última, per exemple, s’utilitza molt per a les guitarres acústiques o espanyoles. “D’elèctriques no n’he vist, però a mi el cedre m’agrada molt perquè es treballa fàcilment i sona molt bé”, diu en Pere. Les fustes les aconsegueix en un magatzem barceloní amb material de tot el món. “El col·lega amb qui vaig fer guitarres va comprar uns taulons de caoba d’alta qualitat en una nau de Badalona que venia fusta per fer caixes de morts, imagina’t!”, remarca. “A mi, quan m’enterrin, que sigui en la caixa més barata, o sense. La fusta bona que la utilitzin per fer guitarres.”

Ell, però, no desaprofita cap tros de matèria primera amb possibilitats. M’ensenya un cos de guitarra fet amb fusta reciclada impecablement polida. Era la porta d’un armari d’una veïna seva que la volia llençar perquè estava trencada. També hi ha una part sobrera d’uns armaris que un fuster va muntar a la seva mare. Recorda que el famós lutier nord-americà de guitarres de gamma alta Paul Reed Smith, fundador de PRS Guitars, “va comprar tota la fusta d’un edifici que havien d’enderrocar; ara té material de fa molts anys i ven les guitarres caríssimes”.

La primera que va dissenyar en Pere, en forma de trapezi, la comercialitzaria uns anys més tard l’americà Ned Steinberger

I els estris que necessita? Una fresadora per fer rebaixos i forats; dues serres, una de les quals és circular, i una màquina d’obrar. Amb la fusta i això ja ho té tot per començar el procés pel cos o el mànec. El cos pot tenir la forma que vulguis. El mític guitarrista nord-americà Bo Diddley (1928-2008) en tocava una de rectangular. La primera que va dissenyar en Pere, en forma de trapezi, la comercialitzaria uns anys més tard l’americà Ned Steinberger, tot i que sense pala i amb les clavilles a la part de baix. “Però semblava que me l’hagués copiat”, destaca. “I a final dels vuitanta hi havia bastantes guitarres d’aquestes”, afegeix. El mànec no cal que sigui de la mateixa fusta. La majoria dels que fa ell són de tipus cargolat. Després fa els forats i hi col·loca l’electrònica, les pastilles, les clavilles i el pont —repassa els passos ràpidament i d’esma.

Pel taller també hi han passat guitarres i altres instruments que arrosseguen una vida. Ha arreglat Carvins, Fenders, Gibsons, Gretschs… Em mostra, per exemple, un baix de Roger Farré, dels Gossos. “L’he de pintar amb coses rares”, diu. En Roger és l’autor de la majoria de dibuixos de follets que es veuen als taulers que cobreixen les parets d’aquest cau humit. Va ser durant algun carnaval de fa uns quants anys, quan “el garito” es revifava amb música en viu i públic fora de tot circuit oficial. Prou que ho saben la banda manresana i Lax’n’Busto, per exemple.

Ha estat el local de Solsona que més grups ha vist néixer. Per a Les Absentes, en Pere era considerat un pare espiritual, un apassionat de la música que posava totes les facilitats als grups. Un padrí. Un amulet per a molts

El lloc, però, és conegut especialment com a local d’assaig, que és el que ha estat els darrers 25 anys per a nombrosos grups de la comarca, com Les Absentes, Séptimo A, Les Pellofes Radioactives, The Vietcongs, Rastaflaires, Histerika i els Ninots, Funkgats… Encara avui n’hi ha que hi assagen, com Ni5, altres amants de la música i adolescents que comencen l’aventura. En Pere, que no els cobra res, ja es considera pagat podent escoltar-los mentre afaiçona o arregla guitarres. Ha estat sempre un lloc obert als músics. “El garito del Pere” ha suplert un dèficit de la ciutat, segons em comenta un dels que encara el sol freqüentar. Ha estat, de fet, el local de Solsona que més grups ha vist néixer. Per a Les Absentes, en Pere era considerat un pare espiritual, un apassionat de la música que posava totes les facilitats als grups. Un padrí. Un amulet per a molts. 

Entre els millors a tocar l’elèctrica al llarg de la història, per a ell hi ha el solsoní Ivan Dach (1977), exguitarrista de Roger Mas i Marky Ramone

I del món local al global. Li demano que faci l’exercici de desgranar els seus guitarristes preferits. En Pere torna momentàniament a la ciutat on ha viscut des d’infant: entre els millors a tocar l’elèctrica al llarg de la història, per a ell hi ha el solsoní Ivan Dach (1977), exguitarrista de Roger Mas i Marky Ramone, intensament familiaritzat amb “el garito” i el bon fer de les mans del follet. Pel que fa als seus coetanis essencials, els millors són Jimmy Hendrix (1942-1970); Frank Zappa (1940-1993); Jeff Beck (1944); Jimmy Page (1944), un dels líders del Led Zeppelin; David Gilmour (1946), de Pink Floyd; Joe Satriani (1956); Steve Vai (1960), i Eddie Van Halen (1955-2020), cofundador de Van Halen.

El follet de la música és incapaç de recordar el nombre de concerts que porta a les alforges entre el públic. El juny passat tenia previst escoltar en directe el rock instrumental de Satriani al Festival Guitar BCN, però la pandèmia va obligar a suspendre la gira. Llenegant pel temps, podem imaginar-nos un Pere vestit igual que avui l’11 de juny del 1976 a la Monumental de Barcelona: va ser un dels afortunats a veure els Rolling Stones en el seu primer concert a l’Estat. L’experiència, però, sorprenentment, va ser un xic decebedora per a ell. “Vaig pensar que estaven mig acabats. Ja no eren els del principi, no hi tocaven Brian Jones ni Mick Taylor i començava Ronnie Wood, que a mi no em motiva gaire. Hi vaig veure molt teatre ja aleshores.”

Equipat amb una Nikon, una Pentax o una Canon, en Pere Màquina havia aconseguit acreditacions per assistir a concerts a canvi d’immortalitzar el moment per a mitjans com ‘Rockdelux’, ‘Enderrock’ o ‘ABC’

Durant una època, compaginaria la seva afició a la música amb la fotografia, en un temps en què les imatges eren materials, es revelaven i es palpaven. Es va fabricar una ampliadora amb un caixó de fusta i un objectiu mòbil i es va muntar un petit estudi a casa. Equipat amb una Nikon, una Pentax o una Canon, en Pere Màquina havia aconseguit acreditacions per assistir a concerts a canvi d’immortalitzar el moment per a mitjans com Rockdelux, Enderrock o ABC —sí, ho heu llegit bé— per a un amic periodista musical. No va signar cap foto i tampoc no va cobrar-ne res. “No calia, m’ho passava de conya!”, rememora… Fa 23 anys, el diari Regió7 va publicar fotos seves d’Escalarre, quan va convertir-se en la capital mundial del rock durant el Doctor Music Festival.

Una guitarra de la qual no es desprendria és un “guitorgue”, un instrument extravagant que es toca com una guitarra però que pot sonar com un orgue

Un amant de les guitarres com ell també ha de tenir-ne de fetitxes. Una de la qual no es desprendria és un “guitorgue”, un instrument extravagant que es toca com una guitarra però que pot sonar com un orgue. “Només has de prémer amb la mà esquerra. Quan la corda fa contacte amb el trast, de cadascun en surt un cable que va a parar a la caixa, que està plena de circuits, i té tota l’electrònica de l’orgue.” El seu exemplar va venir dels Estats Units gràcies a l’amic i músic manresà fundador de Fusioon, Martí Brunet, i ell creu que és el segon que als anys setanta hi va haver a Europa. L’altra guitarra de més valor per a en Pere és una anglesa Burns dels anys seixanta amb un viatge enigmàtic darrere: va ser una de les primeres que va tenir, per a la qual va pagar 6.000 pessetes, i que un dia va vendre’s per 10.000. Al cap d’un temps, en un racó oblidat d’un local d’Oliana on va anar a muntar un equip de so per a una orquestra, va retrobar-la abandonada, mig rovellada i plena de pols, cridant-lo perquè li donés una segona oportunitat; la va restaurar per retornar-li la vida i avui és una guitarra de col·leccionista. Són joies que en Pere guarda a casa.

És un personatge rebec i lliure, que desencaixa en una societat, la solsonina, inveteradament conservadora i poc avesada a aquells qui viuen extramurs del que es considera la vida com cal

A mesura que passa l’estona, qualsevol que conversi amb aquest artista s’adonarà de la seva discreció, humilitat i modèstia. A en Pere Màquina no se li coneixen enemics, perquè és tot bonhomia. Però sí que és un personatge rebec i lliure, que desencaixa en una societat, la solsonina, inveteradament conservadora i poc avesada a aquells qui viuen extramurs del que es considera la vida com cal. Només l’entenen els músics, d’aquí i d’arreu. Potser és perquè és un follet, no és pas un home… Però mai ningú ho sabrà.