Menys és més. No és només un frase cèlebre del món de la moda. També pot erigir-se en el lema d’un estil de vida que busca la sostenibilitat en tots els sistemes en què intervé la persona. Víctor Pérez (Solsona, 1975), que s’autoqualifica com a filòsof minimalista i divergent, ha teoritzat sobre una forma de vida que ha adoptat des que el 2014 amb la seva família va viure el que ell anomena “una conversió ecològica”. Va coincidir amb el moment en què va començar a córrer. “A casa creiem que la natura t’ho subministra tot, i tots els sistemes, com l’alimentació o la despesa energètica, han de ser sostenibles, començant pel propi cos.” Així va iniciar-se una nova manera de veure’s en relació amb el món des del petit municipi on viu, Sant Llorenç de Morunys, cor de la vall de Lord. “Tot el que tu facis ha de tenir un impacte que es pugui mantenir en el temps”, assevera aquest solsonenc d’estatura petita, però cepat i de rostre nòrdic amb ulls blaus custodiats per unes espesses celles canoses de savi. Hem quedat per dinar a casa seva, cal Pujols. Com que no té manera d’enviar-me’n la localització, perquè el seu mòbil no té connexió a Internet, recorre a un mètode també infal·lible: em diu que busqui la caseta de la pomera i la placa solar al jardí.

Era l’estiu del 2014 quan en Víctor Pérez, també conegut com a “Moixic” —nom amb què ha recitat com a rapsode durant molts anys i pel qual l’anomenen algunes amistats—, va decidir posar-se a córrer. “Pesava 95 quilos, a casa emmagatzemàvem molta més energia de la que cremàvem i, per tant, el meu cos no era sostenible.” I aleshores es va adonar que podia desplaçar-se als llocs corrent, fet que també li comportava un desgast energètic més sostenible. Va anar prenent consciència del propi cos. Va entendre també que les persones estem fetes per córrer i que no és necessària tota la tecnologia de les vambes convencionals: “Les vambes tenen un suport i intenten córrer per tu. Però no naixem amb Nike ni Adidas”. Va ser aleshores, a partir dels peus, que en Víctor va endinsar-se en el concepte “minimalista”. Per això va conèixer la marca Vivobarefoot, que incideix el mínim en la pràctica de córrer i evita passar fred als peus i clavar-s’hi res. Tenen tan sols set mil·límetres de sola, sense drop. També provaria les “huaratxes”, que encara hi interfereixen menys, ja que deixen el peu nu, i n’arribaria a fer. Córrer descalç va esdevenir el moment revelador per a aquest doctor en filosofia. “Sempre has pensat que necessitaves un instrument per córrer i que et protegís del terra, i de cop i volta t’adones que no, que el més important és tocar de peus a terra; que, de fet, et lesiones menys anant menys calçat, i sents més allò que trepitges, descobreixes que tens músculs als peus, que són com el quadre de comandament del cotxe.” Tant és així que ell considera que va ser aleshores quan es va adonar que era filòsof. “Fins llavors, havia estudiat filosofia, però una cosa és el coneixement llibresc i una altra és el coneixement del que vius”, explica posant-hi sentiment, però sense apujar el to de la seva veu melosa. “Hi ha un compromís entre allò que aprens i allò que vols dir i vaig veure que m’interessava el coneixement del que vivia.”

A partir del compromís d’estar pendent de la incidència de la tecnologia en el propi cos va observar el seu entorn i va començar a transformar-lo. Dur els fills, actualment de deu i nou anys, a l’escola amb bicicleta i carro també s’alineava amb aquesta nova mentalitat. Igual com anar a treballar en bicicleta a l’escola on imparteix filosofia i llatí. No tindria res d’especial si no fos que en aquest cas parlem d’un desplaçament de 52 quilòmetres, entre anar i tornar, i no pas planers. Són els que uneixen (o separen) Sant Llorenç i Solsona. No hi va cada dia, però sí tants dies com pot, excepte els mesos de novembre i desembre, quan la foscor irromp massa d’hora a la tarda.

El sofà és un moble còmode, “però és molt dictador”, segons en Moixic. “És patriarcal, normalment s’hi veu estirat el pare de família; a més, et convida a no fer servir el cos, a tenir mal d’esquena, a fer-te pensar que la vida és tova, però la vida és dura!”

“Igual com amb les sabates, comences a veure que realment no necessitem moltes de les coses que donem per fet que necessitem”, reflexiona. I a dins de casa, com es tradueix el minimalisme? Una de les primeres víctimes del filòsof va ser el sofà. Avui encara hi és, però al carrer, davant la façana principal, al costat de la porta del garatge, contemplant les vistes privilegiades de Busa, “fins que s’acabi de fer malbé”. El sofà és un moble còmode, “però és molt dictador”, segons en Moixic. “És patriarcal, normalment s’hi veu estirat el pare de família; a més, et convida a no fer servir el cos, a tenir mal d’esquena, a fer-te pensar que la vida és tova, però la vida és dura! I és el millor que té la vida.” No havia sentit mai tants penjaments d’un moble tan cobejat. “Arribava cansat a casa, m’estirava al sofà i els fills quedaven per sota, en una relació jeràrquica.” A partir d’un viatge al Marroc en Víctor i la Neus, la seva parella, van anar a parar als tatamis que ocupen bona part del menjador. Tota la família s’hi pot estirar conjuntament. “Per als nens és un espai polivalent, sala de ball, espai de joc i lectura... Quan abans llegia, es creava una barrera, ara estem tots integrats al mateix nivell.”

El canvi també s’introduiria aviat al bany, amb l’ecodutxa. En va sentir a parlar en una conferència organitzada per ell i l’escriptor Raül Garrigasait a Solsona sobre l’ecologia en la regla de sant Benet, a càrrec de Lluc Torcal, aleshores prior del monestir de Poblet i avui procurador general de l’orde cistercenc. Amb un telèfon de dutxa especial, dotat de dos filtres i unes boletes de ceràmica, s’aconsegueix un estalvi de fins al 65% d’aigua i d’energia per escalfar-la. A més, “gairebé no necessitem utilitzar sabó i, per tant, no llencem producte i reduïm envasos”.

“És més sostenible tenir un hort i degollar els conills de casa la sogra que no pas menjar pollastre de proteïna vegetal”

A l’espai central de casa també estan immersos en obres, aquests dies. Han tirat a terra la paret de la cuina per integrar-la al menjador i sala d’estar. “A la cuina ens hi passem moltes hores, cuinant, amb les plantes i hortalisses que collim a l’hort, preparant ratafia...” Per això han decidit que esdevingui el hub de la casa, el centre de connexions d’aquest petit aeroport cada vegada més nítid i respectuós. Aquestes obres imminents l’il·lusionen. M’ho explica mentre preparem el dinar a què m’ha convidat un diumenge de tardor en aquest marc incomparable de la vall de Lord. Fa un arròs al forn amb productes de la terra i ingredients ecològics de la cooperativa Cal Valls. I aprofitem aquesta estona davant dels fogons per parlar d’alimentació. Amb la conversió ecològica va fer el pas al vegetarianisme, però va acabar fent-se’n enrere. És del parer que la puresa és per a fanàtics. “Aquesta opció em portava a coses contràries al motiu pel qual hi havia entrat, que era el respecte a la natura i la sostenibilitat.” D’un dia per l’altre, en Víctor va veure’s comprant succedanis de carn. “Et diuen que d’aquí a vint o trenta anys la major part de carn serà d’origen vegetal, i t’adones que entres en una deriva de la mateixa indústria alimentària de consum. Jo no m’estava tornant vegetarià, sinó que me n’estaven fent tornar.” Per això va arribar a la conclusió que “és més sostenible tenir un hort i degollar els conills de casa la sogra que no pas menjar pollastre de proteïna vegetal”. I això conviu a casa seva amb la compra al supermercat Lidl i la de productes ecològics de cooperativa, sempre amb una consciència darrere sobre la indústria alimentària. Això sí, en Víctor menja poca carn.

“Tenia molts calçotets, que vaig aparcar, i en vaig comprar cinc d’una marca catalana. Posant rentadores vaig adonar-me que no en necessitava més, tot i canviar-me’ls cada dia”

La sostenibilitat i el minimalisme a casa d’en Víctor i la Neus també es perceben al cap. Dins i fora. Perquè van tots dos rapats. Ja hi solien anar abans, però “des d’aleshores va imposar-se de manera gairebé matemàtica”, diu ell. Durant uns quants anys li va agafar fort que meditar i dur el cap afaitat ajuda a mantenir l’atenció plena. Però, a banda d’això, “la manera de pensar menys en els cabells és rapar-se un cop a la setmana”. També se’ls podrien deixar llargs i oblidar-se’n. “Però si aprecies una mica la gent, te’ls has de cuidar”, em matisa tot rient. D’acord, cap sostenible. I si parlem de com vesteix el cos, pressuposo que soc davant d’un seguidor de la moda homònima, més popularment coneguda amb el concepte esnob slow fashion, que busca més integritat ecològica i justícia social. I no fallo. En Víctor va gairebé sempre vestit de Josep Abril als preus rebaixats del REC Experimental Stores d’Igualada. Això sí, varia poc, no té gaire roba, però la que té és de proximitat, de qualitat i venuda per gent que coneix qui l’ha cosit. “Tu has comptat mai quantes calces tens?”, em pregunta. No crec que ho hagi fet ningú, excepte ell. “Tenia molts calçotets, que vaig aparcar, i en vaig comprar cinc d’una marca catalana. Posant rentadores vaig adonar-me que no en necessitava més, tot i canviar-me’ls cada dia.” Pel que fa a la roba esportiva, és fidel a tres marques que segons els rànquings són les més sostenibles. Són cares, però a ell ja li està bé, perquè considera que paga el preu just per allò que compra, i venen d’uns productors que li donen confiança pel que fa a la traçabilitat.

“Jo ho visc, sentir-me d’un lloc. És rebel·lia, pronunciar-se explícitament en contra de qualsevol institució, sobretot de l’estat modern, que es fot amb tot... Senzillament, davant del pes tel·lúric, de la Terra, i la racionalitat, ens pesa la «tel·lúria», formar part d’un lloc”

I si parlem del lloc geogràfic on viu, com s’hi implementa el minimalisme? Al filòsof li agrada dir que du “una vida petita”. Ell se sent part de les muntanyes de la vall on viu i per on corre descalç. I aquí em parla de la concepció carlina que comparteix amb amics com l’escriptor Raül Garrigasait, el cantautor Roger Mas o el pastor i poeta Pep Divins. “No sé quin nom ha de tenir, és el país barroc que descriu en Raül i són les cançons tel·lúriques que canta en Roger. Jo ho visc, sentir-me d’un lloc. És rebel·lia, pronunciar-se explícitament en contra de qualsevol institució, sobretot de l’estat modern, que es fot amb tot.” No es refereix a cap ideologia política ni a cap connotació monàrquica. “Senzillament, davant del pes tel·lúric, de la Terra, i la racionalitat, ens pesa la «tel·lúria», formar part d’un lloc”, sentencia amb lucidesa i aplom. I ell vol tocar de peus a terra, que és més immediata que qualsevol abstracció.

Això explica també que per a ell sigui important que els seus coneguin bé la seva olla geogràfica. Per això el temps de lleure també el dediquen a trepitjar-la. Durant les vacances d’estiu, per exemple, van dedicar-se a pujar als pics més alts de totes les serres que es veuen des de la vall de Lord: el Querol, el cap de la Gallina Pelada, el pedró dels Quatre Batlles, el puig de les Morreres, l’Estivella, la tossa Pelada, el Cogul de Busa, el cap de la serra del Verd...

Per vacances potser és més fàcil ser coherent amb els principis que un defensa. Però què passa quan això s’ha de compatibilitzar amb la rutina diària? En Víctor ho aconsegueix treballant a mitja jornada per militància. Li han ofert fer més hores a Arrels II, el centre de secundària de la capital de comarca d’on cobra el sou. Però prefereix continuar així, disposar del temps per fer altres coses que li agraden i per recórrer els més de cinquanta quilòmetres de casa a la feina i de la feina a casa en bici. “Així tampoc no confonc la feina amb la vida. Per a mi l’escola, tant la meva com la dels meus fills, és important, però és relativa. La custòdia dels nens és nostra i, per tant, hi hem de poder ser i fer coses plegats.” Ell tem, a més, que si treballés a jornada completa se li empetitiria el món: “Tindria més dependència vers la institució i això crearia murs gairebé físics”. De totes maneres, amb la humilitat que el caracteritza, vol deixar clar que ell no pretén fer cap postulat sobre com han de viure i treballar els altres. “Vull creure que molta gent treballa moltes hores perquè allò que fa l’omple completament.” Però si haguessin de pagar una hipoteca, es permetria l’opció de la mitja jornada? La seva família viu en una casa llegada pels pares de la Neus. “Hem tingut moltíssima sort, i vivim a la casa on podem viure”, admet. Tot i això, vol deixar clar que ells han triat l’opció de viure en un petit poble de muntanya i no a Barcelona, el camí que molts escullen en sentit contrari. Han preferit la pomera, l’hort i el jardí que un lloc gentrificat, del qual ja tenen experiència.

Si et desplaces en cotxe, és el vehicle el que et porta, a diferència de la bicicleta, que t’ajuda a arribar a lloc. En el primer cas es produeix una relació d’amo-esclau amb l’eina, que crea dependència, mentre que en el segon la relació és “convivencial”

Parlar de la feina ens porta a l’eina i al concepte de “convivencialitat” —en Moixic té una facilitat meravellosa de concatenar temes fins al punt que pots passar-t’hi més de tres hores garlant sense adonar-te’n. Per endinsar-se en el minimalisme, de fet, el filòsof va a buscar, entre d’altres, el pensador decreixentista austríac Ivan Illich (1926-2002). Si et desplaces en cotxe, diu ell, és el vehicle el que et porta, a diferència de la bicicleta, que t’ajuda a arribar a lloc. En el primer cas es produeix una relació d’amo-esclau amb l’eina, que crea dependència, mentre que en el segon la relació és “convivencial”. Igualment, “la relació que tenim amb el mòbil o l’ordinador també és d’amo-esclau. Volem que ens facin la feina dura”. “Si diposites en les teves eines el descàrrec del teu treball, acabes depenent de la feina que et facin, i això és menys convivencial.” En part, per això ell no té un telèfon intel·ligent, sinó un mòbil senzill sense WhatsApp. “Tinc el mòbil perquè em truqui la Neus i em digui que la Noemí li ha enviat un WhatsApp per l’hora i el lloc de l’entrevista”, exclama entre riallades.

Uns anys enrere en Víctor havia tingut WhatsApp, fins que un estiu, justament el del 2014, quan va començar a córrer, va tenir problemes tècnics de connectivitat i va adonar-se que vivia igual de bé. “El WhatsApp em prenia molt temps que no em deixava llegir o estar amb la família.” Quan queda amb els amics veu que reprenen converses de les quals no ha format part. “Però és tan fàcil com demanar de què estan parlant i en cinc minuts em poso al corrent del tema sobre el qual s’han enviat missatges durant mesos. També arriben a unes trifulgues i malentesos que m’estalvio”, constata. Pel que fa a les xarxes socials, en Moixic comparteix el concepte de Pep Divins d’“hiperconnectivitat social de baixa intensitat” i contraposa la sociabilitat virtual amb la que ell practica, sempre preferiblement presencial. “Som animals extremament socials, necessitem el contacte dels uns amb els altres, però no estic segur que estiguem preparats per tenir un contacte social permanent, constant, mundial i instantani.” Considera que tenir un accés immediat a informació i opinions de tota mena i que la quantitat pesi més que la qualitat “ens fereix una mica com a espècie”. De tot plegat, no podem veure’n un corpus teòric escrit. Tot el que ha teoritzat ho ha explicat els últims anys en dues conferències. Amb tot, Pérez defensa que el millor del minimalisme pel qual advoca és la seva implementació en la quotidianitat: “Més l’anècdota que no pas la categoria”.

“Allò que enriqueix no és comportar-nos com ovelles, sinó com virus, ser estranys, mutar, canviar. Ens enriqueix la divergència”

I quan ens hem fet una idea del que significa ser un filòsof minimalista ens falta lligar l’altre cap del fil, el de la divergència, que també preconitza. Víctor Pérez fa referència al feminisme interseccional de Patricia Hill Collins, que es basa en la matriu del domini. “Tota societat crea unes relacions de jerarquia i domini que són transversals. Quan et treus les sabates i veus que el cos funciona d’una manera diferent de com t’han dit que ha de funcionar és divergència: és prendre consciència que la matriu del domini crea un únic camí, que és empobridor.” Fins que obrim els ulls i ens adonem que “allò que enriqueix no és comportar-nos com ovelles, sinó com virus, ser estranys, mutar, canviar. Ens enriqueix la divergència”.

“I si ara m’entrevistes és per la meva divergència”, endevina clarament. I és de la divergència d’on neix el cicle anual de conferències Calidoscòpia, que coordina a Solsona per a la Biblioteca Carles Morató, i que posa el focus en discursos que es troben al marge del que és hegemònic. Una expresa i exdrogoaddicta, un transsexual, un pastor i pensador que viu en solitud, un informàtic jubilat amb Asperger, una supervivent del suïcidi o ell mateix, com a dislèctic, són alguns dels ponents, que sempre han omplert la sala. De fet, el Calidoscòpia va néixer de la seva condició de dislèctic. “Volia saber com es viu al marge, perquè jo m’he sentit incomprès en algun moment. No vinc a reivindicar-me com a dislèctic, sinó a presentar la condició de la neurodivergència.” La dislèxia fa que sigui un lector lentíssim que fa faltes d’ortografia i li costa reconèixer-les. Per contra, té una alta capacitat per interconnectar coses i veure línies rectes on la gent no veu cap relació. Això li facilita les relacions personals, fer raonaments filosòfics o organitzar cicles de conferències. “Jo podria passar completament desapercebut com a dislèctic, però abraço aquesta diferència per donar cabuda a la divergència. Davant la pressió de ser una persona normal, podria passar per un neurotípic, però hi perdríem jo i el meu entorn, perquè limitaria les meves capacitats.”

I quina sort hem fet tots, que aquest savi no hagi decidit dissimular i ens faci partícips d’altres realitats que fugen del mainstream! A més d’un xic esmaperduda per l’efecte de la ratafia casolana, feta a base de la maceració de nous verdes i herbes aromàtiques de l’entorn de cal Pujols, me’n torno pensativa a casa, igual com surt el públic del Calidoscòpia. Això deu ser el que busca aconseguir en Moixic. Heus aquí, segurament, la principal funció de tot filòsof.