A vegades el temps s’atura. Emergències. Moments en què la vida es capgira. Un accident, un incendi, una explosió, un atemptat... Tragèdies. Imprevisibles i tan impactants, que són psicològicament molt complexes de gestionar per a qui les viu. En aquestes circumstàncies molts professionals vetllen per ajudar i protegir les persones afectades. Sentim a parlar habitualment de la tasca de bombers, policia i sanitaris, si bé hi ha una professió que ens resulta força desconeguda i que té un paper fonamental en la gestió de crisis: la dels psicòlegs d’emergències.

En el moment que succeeix alguna situació tràgica, el mòbil de la Marta pot sonar per sol·licitar la seva presència

La Marta Lladó és psicòloga d’emergències, crisis i catàstrofes, i està inscrita en les llistes de crida assistencial de RENFE i de l’ONG Proactiva Open Arms. Això implica que en el moment que succeeix alguna situació tràgica, el mòbil de la Marta pot sonar per sol·licitar la seva presència. Si li és possible, assisteix al lloc dels fets, s’activa; si no, la trucada passa al següent de la llista. I és que les emergències, per sort, són esdeveniments puntuals, la qual cosa fa que aquesta no sigui la feina diària de la Marta. Ella té la seva consulta privada, es dedica a la docència i a realitzar teràpia individual o grupal per a la reinserció, entre d’altres.

La Marta resumeix la tasca en una frase: “Intentem pal·liar les conseqüències del trauma”

“Sempre m’ha agradat treballar sota pressió, encara que has de tenir clar que has de comptar fins a deu per poder fer molt bé la intervenció. Has de mantenir un estat de tranquil·litat i no deixar-te endur per la situació, i això ho he hagut de treballar”, confessa la Marta. En el seu cas, forma part d’un equip de professionals que poden ser activats en cas d’emergència ferroviària. En cada moment els psicòlegs informen de la seva localització per tal de determinar l’àrea a la qual podran arribar a temps per actuar si és necessari. Hi ha psicòlegs d’arreu de l’Estat. Però, quina és la seva funció? Què fan exactament els psicòlegs d’emergències? Escoltar? Parlar? Comprendre? La Marta resumeix la tasca en una frase: “Intentem pal·liar les conseqüències del trauma”. S’ha format específicament per poder assistir persones en moments de crisi. Ser-hi present, allà, al seu costat. I no és fàcil. No és gens fàcil aprendre a “posar la barrera i agafar una certa distància per poder treballar sense que t’arrossegui la situació”, explica. També és important, en aquests moments fràgils, “no deixar-se influenciar per les fonts que no siguin oficials”. Un fet molt important per a ella, sobretot quan actua com a psicòloga de la tripulació dels vaixells de rescat de Proactiva Opean Arms. No es pot naufragar. S’ha de ser allà.

Les reaccions de cadascú davant d’una circumstància tràgica poden ser molt variades, però “et sorprendria com la gent, en una situació així, té molt clar el que vol”

La Marta assegura que “la situació més traumàtica que hi pot haver és aquella en què tens la sensació que pots morir”, i afegeix que “les psicòlogues hem d’acompanyar en aquesta simptomatologia i cuidar i intentar fer retornar la persona a la consciència”. Sentir, percebre, ser-hi. Les reaccions de cadascú davant d’una circumstància tràgica poden ser molt variades, però “et sorprendria com la gent, en una situació així, té molt clar el que vol”, apunta. Hi ha diferents tècniques que es poden aplicar segons les necessitats de cada persona, i en funció de quina sigui la seva reacció, però hi ha tres parts que cal protegir i tractar en tothom: l’emocional, la cognitiva i la física. La primera implica els sentiments i les sensacions que la persona experimenta. Cal entendre i deixar fluir, que s’expressi, que digui, que faci. La segona fa referència al raonament lògic i a la comprensió dels fets, és a dir, ajudar a entendre què ha succeït, com, per què, quan, qui... Parlar. La tercera i última no es refereix únicament a la salut física, sinó també a transmetre que el perill ha passat i que la persona es troba en un entorn de seguretat física.

Dominen la paraula. Ajuda, la paraula; cura, la paraula. Té un valor incalculable

Les psicòlogues d’emergències treballen principalment amb una eina: la paraula. Escolten i analitzen la situació individual de cada persona i responen amb l’objectiu d’acompanyar en el dolor i d’aterrar a la realitat dels esdeveniments. Controlen l’entorn, i regulen les seves expressions verbals i no verbals adaptant-se a cada escenari. Mai jutgen. La Marta troba impossible explicar un únic mètode d’actuació perquè cada individu necessita una intervenció adaptada. Alguns una conversa amb profunditat sobre què ha succeït, altres silenci; a alguns se’ls ha de preguntar què necessiten, altres ho diuen directament; alguns necessitaran ajuda per tranquil·litzar-se, altres estan serens. Les psicòlogues d’emergències parlen. Escolten i responen. Es nodreixen de tots els recursos expressius, de llenguatge, de comunicació que tenen a l’abast i dels seus coneixements en psicologia d’emergències per atendre a les circumstàncies. Però, sobretot, dominen la paraula. Ajuda, la paraula; cura, la paraula. Té un valor incalculable.

L’Eva García és psicòloga d’urgències i emergències al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). La diferència? Les urgències són situacions puntuals i no esperades, que no suposen un perill imminent per a la vida de la persona afectada, però que, a llarg termini, si no es tracten, poden tenir implicacions negatives per a l’individu. En són exemples els desnonaments, les ajudes per a alimentació, la sortida d’un centre hospitalari d’una persona sense recursos, tenir cura d’una persona dependent en cas que la persona cuidadora hagi hagut de ser traslladada a l’hospital, situacions de maltractament, etc. Per altra banda, les emergències són successos únics i imprevisibles, en què sí que hi ha un perill imminent per a la vida de la persona: accidents de trànsit, incendis, explosions, etc. En cada cas, les mesures d’actuació són diferents.

L’Eva fa tres anys que és psicòloga d’emergències. Abans es dedicava a la infermeria, però no a l’hospital: treballava a domicili, mútua, riscos laborals, assistència extrahospitalària, entre d’altres. Explica que en tragèdies històriques com l’11-M o l’11-S sentia la necessitat d’ajudar, volia poder-ho fer. Per això, quan es decideix a estudiar psicologia no té cap dubte que es vol dedicar a les emergències. La seva feina com a tal, al CUESB, s’inicia quan és activada. Sempre hi ha d’haver la petició d’assistència per part d’un organisme, com poden ser els cossos de seguretat i els sanitaris.

Alguns es dirigeixen directament a l’hospital per atendre les persones que hi han estat traslladades, altres s’han de desplaçar a domicilis per comunicar les morts de les víctimes

“Nosaltres som la tercera línia d’actuació. Primer sempre es vetlla per la seguretat i l’estat físic, és a dir, els policies, bombers i sanitaris sempre van primer”, explica l’Eva. La seva tasca comença quan la situació es troba sota un mínim control. Es desplacen al lloc dels fets i, aleshores, es fa un cribratge de l’estat de les persones que necessiten assistència psicològica. Generalment, tots seran atesos, alguns necessitaran una intervenció més llarga, i altres una conversa curta, si bé el primer cribratge consisteix a observar i així identificar les persones en estat més greu: xoc, ansietat, etc., uns estats fàcilment recognoscibles. S’analitzen les tasques que cal dur a terme: alguns es dirigeixen directament a l’hospital per atendre les persones que hi han estat traslladades, altres s’han de desplaçar a domicilis per comunicar les morts de les víctimes als familiars, i altres romanen amb les persones afectades sobre el terreny.

Hi ha moltes variables que influeixen a l’hora de tractar psicològicament persones en estats d’emergència. Aleshores, què cal tenir en compte per fer una intervenció psicològica en situacions tràgiques? Des de l’estat físic de la persona, si està ferida o no, fins a l’edat i la situació familiar. Cada cas és únic. Les psicòlogues intenten “tenir tota la informació possible quan l’activador ens activa: des d’on ha passat, el nombre de persones afectades, si hi ha menors, persones amb alguna necessitat especial... Si hi ha alguna cosa que hem de saber procurem saber-la”. Posem-ne un exemple: una de les persones afectades té menors al seu càrrec i cal recollir-los de l’escola. Les psicòlogues procuren saber-ho i s’encarreguen de fer les corresponents trucades a familiars o gestions amb altres serveis per tal de garantir que els menors siguin atesos.

Cadascú té una reacció diferent: cridar, quedar-se en xoc, no parar de moure’s, alguns necessiten marxar ràpidament, altres quedar-se al lloc dels fets

La part de la seva feina que tracta de tu a tu amb les persones que han viscut una experiència traumàtica és molt complexa. La Marta Lladó posa èmfasi en la importància “d’escoltar molt bé què necessita la persona”. Cadascú té una reacció diferent: cridar, quedar-se en xoc, no parar de moure’s, alguns necessiten marxar ràpidament, altres quedar-se al lloc dels fets. “Sobretot, cal fer entendre que qualsevol reacció és sana i bona”, remarca la Marta. Per això, elles escolten i responen, parlen, en funció de cada situació. Però no tot val per tranquil·litzar i calmar. Les psicòlogues han d’evitar certes expressions, com ara la frase “No ploris”, perquè no s’ha de reprimir l’expressivitat de la persona. “És molt important que puguin decidir què volen fer”, continua la Marta. Ella intenta transmetre un missatge clar a les persones que atén: “Carrega’m a mi la teva ansietat”.

Una de les primeres tasques que fan les psicòlogues sobre el terreny és buscar el que anomenen “espai segur”

Una de les primeres tasques que fan les psicòlogues sobre el terreny és buscar el que anomenen “espai segur”. Es tracta de trobar un lloc tancat i tranquil, tenint en compte les circumstàncies, on la persona es pugui sentir segura. Per aconseguir-ho cal ser resolutiu. L’Eva posa alguns exemples de lloc peculiars on ha establert espais segurs: un cotxe, una habitació d’hotel o, fins i tot, una consulta d’un dentista. És aquí on poden analitzar les necessitats de la persona, resoldre els seus dubtes i proporcionar-li els recursos necessaris. La Marta i l’Eva coincideixen a destacar la capacitat de gestió de les persones. En general, es tendeix a creure que davant d’una situació tràgica s’entra en un estat de pànic i descontrol. En ocasions pot ser així; tanmateix, les reaccions són molt diferents i cadascú té eines per autoregular-se.

Qualsevol eina alternativa a la trobada cara a cara és benvinguda, i més, en situacions tan extremes com són les que viuen els voluntaris de Proactiva Open Arms

En el cas de la Marta Lladó i la seva tasca com a membre de l’equip de suport psicològic de Proactiva Open Arms, la importància de ser resolutiva i saber adaptar la intervenció a la situació encara és més rellevant. Ella no puja al vaixell. L’atenció és a distància. Dona suport psicològic per via telemàtica: WhatsApp, Skype, Telegram, trucades telefòniques, etc. Paraules des de lluny però que se senten molt a prop. La Marta deixa clar que qualsevol eina alternativa a la trobada cara a cara és benvinguda, i més, en situacions tan extremes com són les que viuen els voluntaris de Proactiva Open Arms. De fet, explica casos en els quals no ha posat cara a les persones que ha tractat fins que aquestes no han tornat de la missió de rescat. Recorda moments emotius abraçant físicament aquells qui han dipositat la seva confiança en ella i amb qui s’ha enviat missatges i trucat en moments molt durs de les missions.

“Tenir trastorns del son, pensaments recurrents d’imatges del trauma o olors són reaccions absolutament normals. Normals en una situació anormal”

Les intervencions psicològiques d’emergència poden ser de poques hores o allargar-se. Tal com explica l’Eva, “nosaltres marxem quan la situació està controlada”, i això pot succeir al cap d’una hora o de dotze. Posteriorment, es fan algunes trucades de control per detectar casos de possible estrès posttraumàtic o altres patologies, igual que per poder proporcionar informació en cas que algú continuï necessitant assistència. Des del CUESB deriven les persones cap a altres serveis per tal que continuïn amb el seu tractament i que puguin posar ordre a la seva vida de nou. L’Eva comenta que “tenir trastorns del son, pensaments recurrents d’imatges del trauma o olors són reaccions absolutament normals. Normals en una situació anormal”. Amb el temps, la majoria de les persones endrecen les emocions i les aprenen a relativitzar per continuar endavant. És quan aquestes reaccions duren més d’un mes, i no es van reduint, que es pot parlar d’estrès posttraumàtic.

Però, i no us afecta treballar en aquestes situacions? L’Eva i la Marta expliquen que, evidentment, no és fàcil mantenir la calma i la serenitat en circumstàncies d’emergència, però, precisament per això, es formen per aprendre a ser una font de confort i aportar tranquil·litat. “Sempre expliquem a les persones que atenem que el que han viscut és una situació traumàtica, molt impactant emocionalment. Que el cos té una química dins que ha de gestionar. Ha de recol·locar les peces del puzle perquè tot a poc a poc torni a la normalitat. Els diem que s’han de cuidar. Al final nosaltres hem de fer el mateix: autocura”, reflexiona l’Eva. Comenta que existeix el que s’anomena “«fatiga per compassió», que succeeix quan la feina t’agrada molt però les coses t’acaben afectant. Esgotament emocional”. I, per això, la Marta afegeix que és fonamental “fer alguna cosa que et permeti, durant una estona, desconnectar”. Cal tenir en compte que es tracta d’una professió sotmesa al secret professional i això, sumat al dret dels familiars de les psicòlogues a no ser exposats a les realitats xocants que elles afronten, fa que sigui complicat descarregar emocions en tornar a casa després d’una intervenció.

Aquell 17 d’agost “el telèfon del Col·legi de Psicòlegs es va col·lapsar. Hi ha molta gent disposada a ajudar”

Tant la Marta com l’Eva tenen molt present l’atemptat de 2017 a Barcelona. Totes dues van treballar estant allà, assistint psicològicament les víctimes. “La dificultat de l’atemptat és, a part de la situació en si, que la intervenció s’allarga molt en el temps. Vam estar mesos treballant en això”, recorda l’Eva. La Marta explica que aquell 17 d’agost “el telèfon del Col·legi de Psicòlegs es va col·lapsar. Hi ha molta gent disposada a ajudar”. De fet, l’11-M és un punt d’inflexió per al desenvolupament del perfil professional de les psicòlogues d’emergències. En situacions extremes com aquestes, el seu paper és essencial. Si bé la seva feina passa desapercebuda. La Marta és modesta i diu que “no sé si la societat ha de saber que hi som. Som invisibles perquè al final qui fa la feina són els qui estan a primera línia. En el cas d’Open Arms, és la tripulació, o en les emergències, els sanitaris i bombers”. L’Eva afegeix que, tot i això, “els psicòlegs hem après a estar més al mapa, la gent sap que existim i potser no els estranya tant”.

Sempre pendents de la propera trucada, disposades a ser al costat de tots nosaltres en els moments més durs

Totes dues tenen gravats a la memòria casos que han marcat la seva trajectòria professional. Potser no són els més tràgics, però són aquells en què més s’han vist reflectides, són els que han estat especialment durs de gestionar per a elles o que han generat vincles profunds. La comunicació d’una mort als familiars i l’acompanyament en el dolor, ajudant a comprendre què ha passat. Són dates i imatges que la Marta Lladó i l’Eva García mai oblidaran, però que, al mateix temps, les ajuden a continuar endavant i a recordar per què es dediquen a la psicologia d’emergències. Sempre pendents de la propera trucada, disposades a ser al costat de tots nosaltres en els moments més durs. Ajudant, curant, sent-hi, amb la paraula.